Sentencia Penal 499/2023 Audiencia Provincial Penal de Illes Balears nº 2, Rec. 95/2022 de 07 de noviembre del 2023

PRIMER.- A la present causa s'imputa a les acusades la comissió d'un delicte continuat de furt i un altre de coaccions. Més concretament, les acusades, presumptament i segons l'escrit d'acusació del Ministeri Fiscal, haurien aprofitat que tenien accés al despatx professional del Sr. Gustavo per entrar al mateix i apoderar-se de documentació mèdica relativa a aquest i de memòries USB i quadres de la seva propietat. S'acusa també a la Sra. Ariadna i la Sra. Almudena per haver accedit a un immoble propietat del Sr. Gustavo i haver sostret del mateix quadres propietat d'aquest. Finalment, segons l'escrit d'acusació, les acusades haurien acudit en dues ocasions a un immoble situat a Porto Cristo i s'haurien entrevistat amb les persones que ocupaven l'immoble amb el consentiment del Sr. Gustavo per intentar persuadir-les de que l'abandonessin.

Inicialment la Sra. Ariadna i la Sra. Almudena havien estat també acusades per la comissió de dos delictes de revelació de secrets per, presumptament, haver-se apoderat de documentació mèdica confidencial relativa al Sr. Gustavo que aquest tenia al seu despatx i haver relevat a tercers, concretament a la Sra. Santiaga i al Sr. Santiago, informació mèdica reservada del Sr. Gustavo que havien descobert als documents dels que s'havien apoderat.

Ara bé, el Sr. Gustavo manifestà durant la seva declaració al judici oral que perdonava a les acusades per la presumpta comissió d'aquest delicte. Per aquest motiu, el Ministeri Fiscal modificà les seves conclusions provisionals en el sentit de no sol·licitar la imposició de cap pena a la Sra. Ariadna i la Sra. Almudena pels dos delictes de revelació de secrets dels que havien estat inicialment acusades.

L' art. 200.3 CP, integrat dins el Capítol on es tipifiquen els delictes de descobriment i revelació de secrets, disposa que " El perdón del ofendido o de su representante legal, en su caso, extingue la acción penal sin perjuicio de lo dispuesto en el artículo 130.1.5.º, párrafo segundo".

Per tant, el perdó del Sr. Gustavo ha de comportar que en aquesta Sentència s'absolgui a la Sra. Ariadna i a la Sra. Almudena per la comissió dels dos delictes de descobriment i revelació de secrets pels que havien estat inicialment acusades.

SEGON.- En segon lloc, la Sra. Ariadna i la Sra. Almudena estan acusades per la comissió d'un delicte de coaccions per, segons hem vist anteriorment, presumptament haver acudit en dues ocasions a un immoble situat a Porto Cristo i haver-se entrevistat amb les persones que ocupaven l'immoble amb el consentiment del Sr. Gustavo per intentar persuadir-les de que l'abandonessin.

L' art. 172 CP disposa que " 1. El que, sin estar legítimamente autorizado, impidiere a otro con violencia hacer lo que la ley no prohíbe, o le compeliere a efectuar lo que no quiere, sea justo o injusto, será castigado con la pena de prisión de seis meses a tres años o con multa de 12 a 24 meses, según la gravedad de la coacción o de los medios empleados. Cuando la coacción ejercida tuviera como objeto impedir el ejercicio de un derecho fundamental se le impondrán las penas en su mitad superior, salvo que el hecho tuviera señalada mayor pena en otro precepto de este Código. También se impondrán las penas en su mitad superior cuando la coacción ejercida tuviera por objeto impedir el legítimo disfrute de la vivienda".

El tipus penal de coaccions exigeix l'ús de la violència per a la seva comissió. En referència a aquest concepte, a la STS de 21 de juliol de 2023 es disposa que "QUINTO.- También es interesante citar aquí la STS 35/2021, de 21 de enero, que recordando lo expuesto en la STS 658/2020, de 3 de diciembre, declara que "la protección de la libertad amparada en el artículo 172 del Código Penal, castiga la conducta de quienes impidan a otro con violencia hacer lo que la Ley no prohíbe o le compelan a efectuar lo que no quiere, sea justo o injusto, imponiendo las penas en su mitad superior cuando tal coacción tenga por objeto impedir el ejercicio de un derecho fundamental. Los requisitos tipológicos que configuran las coacciones graves, se resumen en: 1) Empleo de violencia con una cierta intensidad, que comprenda alguna de las tres posibles modalidades de "vis physica", "vis compulsiva" o intimidación, o bien "vis in rebus"; 2) Dinámica comisiva dirigida a impedir hacer o compeler a efectuar; 3) Relación de causalidad entre ambos elementos; 4) Elemento subjetivo, determinado por la finalidad de atentar contra la libertad, como ánimo tendencial de restringir la libertad ajena; y, por último, 5) Ausencia de autorización legítima para obrar de forma coactiva " ( STS 1091/2005, de 10 de octubre). También ha señalado esta Sala que "la mera restricción de la libertad de obrar supone de hecho una violencia y por tanto una coacción, siendo lo decisorio el efecto coercitivo de la acción más que la propia acción. Esta utilización del medio coercitivo ha de ser adecuada, eficaz y causal respecto al resultado perseguido". En el mismo sentido se pronuncia la STS 552/2015, de 23 de septiembre.

La diferencia entre el delito menos grave y el leve radica en la gravedad o levedad de la fuerza física o moral empleada y en la mayor o menor incidencia de la misma en la libertad de decisión y de acción del sujeto pasivo, lo que exige un examen casuístico de las concretas circunstancias concurrentes en cada caso.

Será delito menos grave cuando se dé una patente y adusta agresión contra la libertad personal, y atente de forma grave a la autonomía de la voluntad y como leve en caso contrario, debiendo ser examinado cada caso concreto en función de las circunstancias concurrentes en cada supuesto.

SEXTO.- Como resumen a todo lo anterior, debemos enunciar que el delito de coacciones tiene una configuración tan amplia y difusa, que suele decirse que concurre en todos los demás delitos contra la libertad, o incluso contra el patrimonio, ya que son residualmente un delito de coacciones, de manera que sus elementos integran ya un ilícito de estas características, de modo que se encuentran las coacciones en el substrato de multitud de comportamientos típicos".

En el present cas, segons declararen tan les acusades com el Sr. Santiago i la Sra. Santiaga resulta que el succeït va ser que la Sra. Ariadna i la Sra. Almudena acudiren en dues ocasions a l'immoble situat al DIRECCION001 de Porto Cristo. En la primera ocasió la Sra. Ariadna es comunicà amb la persona que tenia arrendat l'immoble al Sr. Gustavo, la Sra. Santiaga, i a la segona amb la persona que residia al mateix en concepte de precari, el Sr. Santiago. En les dues ocasions la Sra. Ariadna manifestà als ocupants de l'immoble que el mateix era de la seva propietat i no propietat del Sr. Gustavo.

A la primera ocasió la Sra. Ariadna demanà a la Sra. Santiaga, segons declarà la testimoni, que concertés un nou contracte d'arrendament amb ella, que passés a pagar-li la renta mensual des d'aquell moment i que li ensenyés el contracte que havia subscrit amb el Sr. Gustavo. La Sra. Santiaga es negà a atendre les peticions de la Sra. Ariadna sense consultar-ho primer amb el Sr. Gustavo i les acusades se n'anaren, si bé abans de partir la Sra. Ariadna li ensenyà uns documents personals que ella no va voler mirar. La Sra. Santiaga afegí que durant la trobada les acusades actuaren amb una conducta nerviosa i amb mals modes.

A la segona ocasió, segons declarà el Sr. Santiago, la Sra. Ariadna acudí sola a l'immoble i li va comunicar que ella era la propietària del mateix i que per aquest motiu ell havia d'abandonar l'habitatge. El Sr. Santiago manifestà que ell es negà a atendre a les peticions de la Sra. Ariadna i que aquesta avisà a la Policia Local de Manacor, que anà a l'immoble i els comunicà que no podia intercedir en la disputa perquè la mateixa versava sobre una qüestió civil. Seguidament, la Sra. Ariadna li ensenyà uns documents i se n'anà de l'habitatge. El Sr. Santiago declarà que la Sra. Ariadna mantingué en tot moment una conducta agressiva cap a ell.

Aquests fets s'han de posar en relació amb la disputa relativa a la propietat de l'immoble del DIRECCION001 que no resulta controvertit que existia entre les acusades i el Sr. Gustavo en el moment en que es varen produir les trobades que acabem de descriure.

De la declaració de la Sra. Santiaga i el Sr. Santiago no apreciem la concurrència de cap conducta subsumible en el tipus penal de coaccions. Així, no es descriu pels testimonis cap acte de violència contra ells dut a terme per les acusades, ni tampoc resulta de les declaracions d'aquests que la conducta mantinguda per la Sra. Ariadna o la Sra. Almudena els impedís fer alguna cosa o els compel·lís a realitzar quelcom no desitjat per ells. De fet, no consta cap conducta tendent a aconseguir que els testimonis accedissin a les pretensions de l'acusada, més enllà de la seva petició verbal que no consta que tingués cap contingut intimidant o amenaçant. La conducta descrita pels testimonis tampoc considerem que revesteixi la intensitat suficient per ser qualificada com a potencialment adequada per ser subsumida dins el tipus penal de coaccions.

Els fets descrits pels testimonis no són més que el relat d'una discussió sense cap tipus de rellevància penal mantinguda entre una persona que considera, amb raó o no, que un immoble de la seva propietat ha estat il·legítimament usat per un tercer per obtenir un rèdit econòmic i les persones que ocupen dit immoble a amb el consentiment d'aquest tercer.

Per aquest motiu, la Sra. Ariadna i la Sra. Almudena han de ser absoltes del delicte de coaccions del que havien estat acusades.

TERCER.- Pertoca ara analitzar si les acusades han de ser declarades autores del darrer delicte pel que s'ha formulat acusació contra elles, un delicte continuat de furt. Segons hem exposat al Fonament de Dret Primer, la Sra. Ariadna i la Sra. Almudena estan acusades per, presumptament, aprofitar que tenien accés al despatx professional del Sr. Gustavo per entrar al mateix i apoderar-se de documentació mèdica relativa a aquest i de memòries USB i quadres de la seva propietat. S'acusa també a la Sra. Ariadna i la Sra. Almudena per haver accedit a un immoble propietat del Sr. Gustavo i haver sostret del mateix quadres propietat d'aquest.

No existeixen proves directes que permetin acreditar l'acusació formulada pel Ministeri Fiscal, de manera que el relat indiciari invocat pel Ministeri Públic per sostenir la seva acusació descansa exclusivament en indicis.

Respecte la prova per indicis, ja hem posat de manifest anteriorment, a sentències com la de 25 d'octubre de 2019 que " Respecto de dicho tipo de prueba señala la STS 24.7.2013 , nº 690: "En lo que respecta a la prueba indiciaria, el Tribunal Constitucional viene sosteniendo desde sus primeras sentencias sobre la materia ( SSTC 174/1985 , 175/1985 , 24/1997 , 157/1998 , 189/1998 , 68/1998 , 220/1998 , 44/2000 y 117/2000 ) que, a falta de prueba directa de cargo, también la prueba indiciaria puede sustentar un pronunciamiento condenatorio, sin menoscabo del derecho a la presunción de inocencia. Y en resoluciones más recientes ( SSTC 111/2008 , 109/2009 y 126/2011 ) ha considerado como requisitos imprescindibles los siguientes:

"1) El hecho o los hechos bases (o indicios) han de estar plenamente probados.

2) Los hechos constitutivos del delito deben deducirse precisamente de estos hechos bases completamente probados.

3) Para que se pueda comprobar la razonabilidad de la inferencia es preciso, en primer lugar, que el órgano judicial exteriorice los hechos que están acreditados, o indicios, y sobre todo que explique el razonamiento o engarce lógico entre los hechos base y los hechos consecuencia.

4) Y, finalmente, que este razonamiento esté asentado en las reglas del criterio humano o en las reglas de la experiencia común o, en palabras de la STC 169/1989, de 16 de octubre, en una comprensión razonable de la realidad normalmente vivida y apreciada conforme a criterios colectivos vigentes ( SSTC 220/1998, 124/2001, 300/2005, y 111/2008). El control de constitucionalidad de la racionalidad y solidez de la inferencia en que se sustenta la prueba indiciaria puede efectuarse tanto desde el canon de su lógica o cohesión (de modo que será irrazonable si los indicios acreditados descartan el hecho que se hace desprender de ellos o no llevan naturalmente a él), como desde su suficiencia o calidad concluyente (no siendo, pues, razonable la inferencia cuando sea excesivamente abierta, débil o imprecisa), si bien en este último caso el Tribunal Constitucional ha de ser especialmente prudente, puesto que son los órganos judiciales quienes, en virtud del principio de inmediación, tienen un conocimiento cabal, completo y obtenido con todas las garantías del acervo probatorio. Por ello se afirma que sólo se considera vulnerado el derecho a la presunción de inocencia en este ámbito de enjuiciamiento "cuando la inferencia sea ilógica o tan abierta que en su seno quepa tal pluralidad de conclusiones alternativas que ninguna de ellas pueda darse por probada ( STC 229/2003)".

Este Tribunal de Casación también tiene establecido de forma reiterada que la prueba indiciaria, indirecta o circunstancial presenta dos perspectivas relevantes para el control casacional: a) desde el punto de vista formal, deben constar los indicios o hechos-base plenamente acreditados que permitan acceder mediante un juicio de inferencia al hecho-consecuencia; el razonamiento de inferencia también ha de ser debidamente explicitado en la sentencia; y b), desde un punto material, el control casacional se contrae en la verificación de que existan varios indicios plenamente evidenciados, o uno de singular potencia acreditativa, de naturaleza inequívocamente incriminatoria, que no estén destruidos por contraindicios, que se refuercen entre sí, y que permitan obtener un juicio de inferencia razonable, entendiendo tal razonabilidad como "enlace preciso y directo según las reglas del criterio humano", en términos del art. 1253 del Código Civil ( SSTS. 1085/2000, de 26-6 ; 1364/2000, de 8-9 ; 24/2001, de 18-1 ; 813/2008, de 2-12 ; 19/2009, de 7-1 ; y 139/2009, de 24-2 ; 322/2010, de 5-4 ; y 208/2012, de 16-3 , entre otras)".

En el present cas la prova practicada al plenari no resulta suficient per vèncer la presumpció d'innocència de les acusades i tenir per acreditat que aquestes són autores dels fets que se li imputen en relació a la comissió d'un delicte continuat de furt, segons exposaren a continuació.

Així, respecte dels fets relatius al despatx professional del Sr. Gustavo, entenem que els indicis revelats durant la pràctica de la prova al judici oral no resulten suficients per sostenir que les acusades cometeren els fets.

Per fer el nostre anàlisi hem de partir del fet no controvertit que el despatx del carrer Santa Florentina de Palma tenia en el moment dels fets un ús compartit entre el Sr. Gustavo i el Sr. Ariadna, que recordem quer és el germà de la Sra. Ariadna i el fill de la Sra. Almudena, i que per aquest motiu les acusades acudien al mateix a fer tasques de neteja i tenien una còpia de les claus d'accés.

El Sr. Gustavo declarà al plenari que va trobar a faltar unes carpetes amb documentació mèdica, unes claus i uns quadres que tenia penjats a les parets del despatx i que l'inquilí del despatx veí, el Sr. Serafin, li explicà que havia vist a les dues acusades al seu despatx.

Per la seva banda, el Sr. Serafin manifestà al judici oral que era freqüent que veiés a les acusades entrar i sortir del despatx que el Sr. Gustavo compartia amb el Sr. Ariadna perquè aquestes col·laboraven amb el Sr. Gustavo.

El Sr. Serafin exposà que recordava que un dia va veure a les acusades enduent-se alguna cosa del despatx del Sr. Gustavo, però que va ser una trobada ràpida on ell va entrar i es va creuar amb la Sra. Almudena i la Sra. Ariadna. El testimoni relatà que no sabia que era el que portaven les acusades quan les va veure i que no es va sorprendre per l'escena ni la trobà sospitosa perquè la Sra. Almudena era molt afí al Sr. Gustavo.

El Sr. Serafin declarà que les acusades usaven el despatx del Sr. Gustavo, al que anaven molt i del que se'n duien i portaven habitualment coses i que el perjudicat els demanava que el netegessin, creient que aquestes tenien clau del despatx.

Finalment, el testimoni referí que el Sr. Gustavo el va telefonar un dia i li va demanar si havia vist a les acusades sortint del seu despatx, de manera que ell li explicà la trobada a que acabem de descriure.

Per la seva banda, el Sr. Ariadna declarà al judici oral que la seva mare i la seva germana no s'havien emportat cap quadre del despatx que compartia amb el Sr. Gustavo i que part dels quadres que el perjudicat manifestaven que li havien sostret les acusades es trobaven al seu domicili particular. El testimoni relatà que tenia aquests quadres a casa seva perquè eren de la seva propietat. Respecte la resta de quadres presumptament sostrets per les acusades, el Sr. Ariadna manifestà que creia que havien quedat al despatx del carrer Santa Florentina.

Finalment, el testimoni referí que creia que el Sr. Gustavo va interposar la denúncia que ha donat lloc a la present causa penal com una forma de pressió contra les acusades per resoldre el plet civil que mantenia amb elles en relació a la propietat dels immobles de Sant Llorenç i Porto Cristo.

Consten a l'esdeveniment 48 de l'expedient digital una sèrie de fotografies del despatx del Sr. Gustavo on apareixen els quadres que aquest manifestà que li havien estat sostrets, així com les factures de compra de dits quadres a l'esdeveniment 32.

Per altra banda, resulta pertinent indicar que tan la Sra. Santiaga com el Sr. Santiago manifestaren al judici oral que el dia que les acusades acudiren a la casa del carrer Penya la Sra. Ariadna els ensenyà documentació mèdica que presumptament seria relativa al Sr. Gustavo.

Aquestes manifestacions s'han de posar en relació al fet que el Sr. Gustavo declarà al plenari que el dia 11 de novembre de 2019 la lletrada de les acusades el cità per anar a una notaria a elevar a públics uns contractes relatius a la propietat dels immobles de Sant Llorenç i Porto Cristo i que ell envià documentació mèdica seva a la lletrada per justificar la seva impossibilitat d'acudir a la cita.

Una vegada s'ha analitzat tota la prova practicada en relació a aquests fets no podem més que considerar que la mateixa no resulta suficient per vèncer la presumpció d'innocència de les acusades i tenir per acreditat que aquestes accediren al despatx del Sr. Gustavo per sostreure claus, documents i quadres.

En primer lloc, hem d'indicar que fins i tot en cas d'acollir les manifestacions del Sr. Santiago i la Sra. Santiaga en relació a que la Sra. Ariadna els va ensenyar documentació mèdica el dia que els va anar a veure a l'immoble del DIRECCION001, no podem considerar aquesta informació com un indici incriminant respecte l'autoria dels fets per part de les acusades. Hem de recordar que les dues trobades varen ser posteriors al dia 11 de novembre de 2019, és a dir, el dia en que el Sr. Gustavo va enviar documentació mèdica relativa a la seva salut a la lletrada de les acusades. Per tant, el fet que aquestes poguessin ensenyar documentació mèdica del Sr. Gustavo a la Sra. Santiaga i al Sr. Santiago no és una dada que aporti indicis sobre l'entrada i sostracció de documents al despatx del perjudicat, tota vegada que existeix una altra causa que justifica la possessió d'aquesta documentació per part de les acusades, segons acabem de veure.

En segon lloc, resulta que l'única persona que va aportar una declaració que podria situar a les acusades al lloc dels fets i relacionar-les amb al sostracció que s'està enjudiciant és el Sr. Serafin. Ara bé, aquest senyor manifestà al judici oral que era habitual veure a les acusades entrar i sortir del despatx del Sr. Gustavo portant coses i que el dia pel que li va demanar el Sr. Gustavo ell no va percebre res que li semblés sospitós ni sorprenent.

Aquest fet s'ha de posar en relació a que un quadre és un objecte de cert volum i una forma particularment concreta. Per tant, hem de partir del punt que si el Sr. Serafin hagués vist a les acusades traient quadres del despatx del Sr. Gustavo podria haver identificat el que va veure que portaven les acusades, que recordem que no va poder identificar a la seva declaració al plenari.

No consta cap altra dada o indici que permeti relacionar a les acusades amb l'entrada al despatx del Sr. Gustavo i la sostracció de béns mobles del seu interior, tals com empremtes dactilars, imatges de càmeres de seguretat o altres.

Per altra banda, resulta que el Sr. Ariadna va manifestar tenir a casa seva part dels quadres la sostracció dels quals ha estat denunciada exposant que els va agafar ell perquè eren de la seva propietat. Aquesta manifestació del testimoni resulta reforçada amb les fotografies aportades per la defensa de les acusades a l'acte de la vista.

Finalment, tan de les manifestacions de les acusades i el Sr. Gustavo al plenari com de la documentació judicial aportada per la defensa el dia de la vista oral es desprèn l'existència d'una mala relació entre les parts derivada d'una disputa sobre la propietat d'uns immobles que fa que les manifestacions del perjudicat hagin de ser analitzades amb la cautela que requereix dita mala relació.

Vistos els indicis recollits, considerem que els mateixos no reuneixen els requisits exigits a la jurisprudència per constituir prova de càrrec suficient contra les acusades.

Fent ara menció a la sostracció de quadres del traster de la casa del DIRECCION000, i sense entrar a les controvèrsies relatives a la propietat de dit immoble, no podem més que arribar a la mateixa conclusió assolida respecte els fets produïts al despatx del Sr. Gustavo.

Respecte d'aquesta qüestió, la Sra. Ariadna declarà al plenari que aquest immoble era del seu germà i que estava arrendat a un ciutadà alemany de nom Justo. L'acusada indicà que el contracte de servei d'internet de l'habitatge estava a nom seu i que quan el Sr. Justo va resoldre el contracte i abandonà l'immoble ella va entrar al mateix amb les claus que li havia donat el seu germà per agafar el mòdem i tornar-lo a la companyia telefònica per no ser penalitzada econòmicament.

El Sr. Gustavo confirmà les explicacions de la Sra. Ariadna en relació a la titularitat del contracte de prestació de serveis d'internet a l'immoble del DIRECCION000 al judici oral. El perjudicat manifestà que l'inquilí de l'habitatge li explicà que s'havia molestat perquè li havien entrat a la casa i que la persona que vivia al pis inferior, de nom Prudencio, li havia explicat que havia vist a dues persones de raça negra intentant entrar a casa seva. El Sr. Gustavo també explicà que les acusades no tenien clau de la casa del DIRECCION000 i que un dia el Sr. Ariadna li va explicar que havia vist a les acusades a la casa i que li havia estranyat que fossin allà.

Les converses entre el Sr. Gustavo i les persones de nom Prudencio i Justo consten als esdeveniments 29 i 30 de l'expedient digital. A la conversa de l'esdeveniment 29 Julio explica al Sr. Gustavo que va veure a dues persones de raça negra intentar entrar al seu habitatge i entrar després al primer pis i que després va arribar una altra dona de raça negra amb el Sr. Ariadna i pujaren al primer pis, afegint que el Sr. Ariadna també havia anat a l'edifici la setmana anterior. A més, Prudencio indica que el Sr. Ariadna s'havia emportat coses del traster la setmana anterior i que estava autoritzat. A la conversa de l'esdeveniment 30 el Sr. Gustavo refereix Justo que Prudencio li havia dit que la Sra. Ariadna havia entrat a casa seva, contestant aquest que l'acusada només volia recuperar el mòdem per resoldre el contracte d'internet, si bé es sorprenia de com havia entrat aquesta a l'habitatge si el Sr. Gustavo no li havia donat cap clau.

Una vegada s'ha analitzat tota la prova practicada en relació a aquests fets no podem més que considerar que la mateixa no resulta suficient per vèncer la presumpció d'innocència de les acusades i tenir per acreditat que aquestes accediren a l'immoble del DIRECCION000 per sostreure quadres.

Així, no consta cap dada o indici que permeti relacionar a les acusades amb l'entrada al traster de l'immoble i la sostracció de béns mobles del seu interior, tals com empremtes dactilars, imatges de càmeres de seguretat o altres.

Per altra banda, a les converses mantingudes entre el Sr. Gustavo amb Justo i Prudencio en cap moment s'identifica a les acusades com les persones que entraren a l'immoble arrendat a Justo, sinó que el primer no identificà a ningú i el segon va fer una referència genèrica a persones de raça negra que resulta insuficient per arribar a la conclusió que aquestes eren les acusades.

En aquest mateix sentit, Prudencio explicà al Sr. Gustavo que les persones que va veure intentaven entrar a l'immoble sense aconseguir-ho usant una clau. Si les acusades tenien clau del mateix hi haurien pogut accedir sense problema i si no tenien clau i varen accedir forçant la porta algun indici s'hauria detectat d'aquest forçament.

Cal fer menció també a que a la conversa amb entre el Sr. Gustavo i Justo es referenda la tesi de la Sra. Ariadna en relació a la recollida del mòdem que aquesta va donar al plenari en el seu descàrrec i que a dita conversa el perjudicat explica a Justo que Prudencio li havia dit que la Sra. Ariadna havia entrat a casa seva, cosa que no es correspon amb el contingut dels missatges aportats a l'esdeveniment 29, segons hem vist anteriorment.

També resulta rellevant posar de manifest que Prudencio explica al Sr. Gustavo que el Sr. Ariadna havia acudit a l'immoble i s'havia emportat coses del seu traster i que estava autoritzat (s'entén que per fer-ho pel context). A les fotos que consten a l'esdeveniment 48 de l'expedient digital s'indica que els quadres sostrets de l'immoble del DIRECCION000 es trobaven dins un traster. Per tant, el fet que una setmana abans dels fets el Sr. Ariadna fos vist traient coses del traster és un indici favorable a la tesi de les acusades defensant la seva innocència.

Vistos els indicis recollits, considerem que els mateixos no reuneixen els requisits exigits a la jurisprudència per constituir prova de càrrec suficient contra les acusades.

Exposat l'anterior resulta que la prova de càrrec practicada no es pot considerar suficient per vèncer la presumpció d'innocència de les acusades i tenir per provats els fets pels que s'ha formulat acusació contra elles. Això és així degut a que el principi de la presumpció d'innocència, promulgat com a dret fonamental a l' art. 24 CE, exigeix que s'adopti aquesta solució. En efecte, el Tribunal Constitucional s'ha pronunciat sobre l'efectivitat del referit article a distintes sentències com la STC 18/2021 de 15 de febrer, on s'estableix que " El Pleno del tribunal recordó en la STC 185/2014, de 6 de noviembre , FJ 3, que la "doctrina de este tribunal ha reconocido que el derecho a la presunción de inocencia es 'uno de los principios cardinales del Derecho penal contemporáneo, en sus facetas sustantiva y formal' (por todas, SSTC 138/1992, de 13 de octubre , y 133/1995, de 25 de septiembre ) y es consciente de la importancia garantista del derecho a la presunción de inocencia, al que considera quizás 'la principal manifestación constitucional de la especial necesidad de proteger a la persona frente a una reacción estatal sancionadora injustificada' ( SSTC 141/2006, de 8 de mayo, FJ 3 , y 201/2012, de 12 de noviembre , FJ 4). Como regla de tratamiento, la presunción de inocencia impide tener por culpable a quien no ha sido así declarado tras un previo juicio justo (por todas, STC 153/2009, de 25 de junio , FJ 5) y, como regla de juicio en el ámbito de la jurisdicción ordinaria, se configura como derecho del acusado a no sufrir una condena, a menos que la culpabilidad haya quedado establecida más allá de toda duda razonable (entre muchas, últimamente, STC 78/2013, de 8 de abril , FJ 2). El art. 24.2 CE significa que se presume que los ciudadanos no son autores de hechos o conductas tipificadas como delito y que la prueba de la autoría y la prueba de la concurrencia de los elementos del tipo delictivo, corresponden a quienes, en el correspondiente proceso penal, asumen la condición de parte acusadora ( STC 105/1988, de 8 de junio , FJ 3). Como regla presuntiva supone que 'el acusado llega al juicio como inocente y solo puede salir de él como culpable si su primitiva condición es desvirtuada plenamente a partir de las pruebas aportadas por las acusaciones' ( SSTC 124/2001, de 4 de junio, FJ 9 , y 145/2005 , FJ 5). La presunción de inocencia es, por tanto, una presunción iuris tantum de ausencia de culpabilidad 'que determina la exclusión de la presunción inversa de culpabilidad criminal de cualquier persona durante el desarrollo del proceso, por estimarse que no es culpable hasta que así se declare en sentencia condenatoria' ( STC 107/1983, de 29 de noviembre , FJ 2)".

Destacábamos, asimismo, que la eficacia garantista de la presunción de inocencia se despliega ante el juez y frente al legislador, en tanto que el derecho a ser presumido inocente es un derecho subjetivo público con una "obvia proyección como límite de potestad legislativa y como criterio condicionador de las interpretaciones de las normas vigentes" ( STC 109/1986, de 24 de septiembre, FJ 1). En concreto, "el tribunal ha incluido en la configuración constitucional de este derecho la interdicción de las presunciones de los elementos constitutivos del delito ( SSTC 111/1999, de 14 de junio, FJ 3; 87/2001, de 2 de abril, FJ 9; 267/2005, de 24 de octubre, FJ 4, y 92/2006, de 27 de marzo, FJ 2). Con independencia de la modalidad delictiva de que se trate, no es tolerable que alguno de los elementos típicos se presuma en contra del acusado, sea con una presunción iuris tantum, que supone una traslación o inversión de la carga de la prueba irreconciliable con el art. 24.2 CE (ya en STC 105/1988, de 8 de junio, FJ 3), sea con una presunción iuris et de iure, ilícita en el ámbito penal desde la perspectiva constitucional, por cuanto prohíbe la prueba en contrario de lo presumido, con los efectos vulneradores de la presunción de inocencia de descargar de la prueba a quien acusa y de impedir probar la tesis opuesta a quien se defiende" ( STC 185/2014, FJ 3).

De otro lado, desde la STC 44/1989, de 20 de febrero, FJ 2, hemos distinguido entre el derecho a la presunción de inocencia y el principio in dubio pro reo, situando a este último en el momento de la valoración o apreciación probatoria, de modo que "solo entra en juego cuando existe una duda racional sobre la real concurrencia de los elementos objetivos y subjetivos que integran el tipo penal, aunque se haya practicado una prueba válida" ( STC 16/2000, de 31 de enero, FJ 4). Y mantiene que, "con la perspectiva constitucional, el principio in dubio pro reo, 'en tanto que perteneciente al convencimiento íntimo o subjetivo del órgano judicial', ni está dotado de la protección del recurso de amparo, 'ni puede en modo alguno ser objeto de valoración por este tribunal cuando el órgano judicial no ha albergado duda alguna acerca del carácter incriminatorio de las pruebas practicadas'" (así últimamente, STC 147/2009, de 15 de junio, FJ 2, con cita de las SSTC 63/1993, de 1 de marzo, FJ 4; 103/1995, de 3 de julio, FJ 4; 16/2000, de 16 de enero, FJ 4; 209/2003, de 1 de diciembre, FJ 5; 61/2005, de 14 de marzo, FJ 4, y 137/2005, de 23 de mayo, FJ 3).

No obstante, conforme a nuestra doctrina, la regla de juicio que impone el derecho a la presunción de inocencia es muy clara: "se configura como derecho del acusado a no sufrir una condena a menos que la culpabilidad haya quedado establecida más allá de toda duda razonable" (entre muchas, las ya citadas SSTC 78/2013, FJ 2 , y 185/2014 , FJ 3). Exige, como presupuesto de una condena penal conforme con el art. 24.2 CE , la certeza sobre la culpabilidad del imputado, entendida como ausencia de duda razonable respecto a la concurrencia de todos aquellos extremos relevantes para la condena. En tal medida, la razonabilidad de las conclusiones del juzgador sobre el resultado de los medios de prueba, justificadas a través de la debida motivación, y su suficiencia para condenar son exigencias entrelazadas del derecho a la presunción de inocencia ( SSTC 268/2000, de 27 de noviembre, FJ 9 , y 78/2013 , FJ 2). La existencia de una duda razonable en términos objetivos (o mejor, intersubjetivos) implica una valoración probatoria deficiente y la ausencia de prueba de cargo suficiente y, en definitiva, la vulneración del derecho a la presunción de inocencia. Así ocurrirá, como hemos repetido, si se presentan por el acusado hipótesis fácticas alternativas razonables frente a la hipótesis acusatoria ( SSTC 81/1998, de 2 de abril, FJ 3 ; 155/2002, de 22 de julio, FJ 7 ; 145/2005, de 6 de junio, FJ 5 , y 12/2011, de 28 de febrero , FJ 10). Sin que, por lo demás, pueda haber diferencia cualitativa desde la perspectiva del art. 24.2 CE entre una absolución resultante de una constatación incontestable de la inocencia del acusado y una absolución fundamentada en la ausencia de pruebas suficientes para enervar la presunción de inocencia -por existir una duda razonable- ( SSTC 8/2017, de 19 de enero, FFJJ 7 y 8; 10/2017, de 30 de enero, FJ 4 ; 85/2019, de 19 de junio , FJ 10, y STEDH de 16 de febrero de 2016 asunto Vlieeland Boddy y Marcelo Lanni c. España , § 40)".

De la doctrina acabada de citar es constata, com no pot ser d'altra manera en un Estat democràtic, que per poder vèncer la presumpció d'innocència és necessari que durant el judici s'hagi practicat una prova de càrrec suficient per imputar, sense cap dubte raonable, la comissió d'un delicte a una persona. A sensu contrari, quan la prova practicada no sigui suficient per arribar a aquesta convicció, la llei imposa al jutge o tribunal l'obligació d'absoldre a l'acusat. En aquest cas, i segons s'ha exposat anteriorment, aquesta Sala considera que la prova de càrrec practicada no reuneix els requisits necessaris per vèncer la presumpció d'innocència de les acusades.

Per tot això, hem arribat a la conclusió que, per falta de prova de càrrec practicada en contra, la Sra. Ariadna i la Sra. Almudena ha de ser absoltes per la comissió d'un delicte continuat de furt.

QUART.- Les costes processals s'entenen imposades per la llei als criminalment responsables de tot delicte, tal i com s'estableix a l' art. 123 CP en relació amb l' art. 240 LECrim. En el present judici, en no haver cap persona declarada criminalment responsable, pertoca la imposició de les costes d'ofici.