Acceptem el relat de fets declarats provats en la sentència recorreguda.
Primer. L'apel·lant combat la sentència dictada en primera instància articulant la impugnació en una multiplicitat d'enunciats que no sempre són representatius del motiu que encapçalen. Els enunciats són els següents: " respeto de los ilícitos cometidos la madrugada del 15-8-19: 1) infracción del precepto legal contenido en los artículos 147 y 148.4 del CP por falta de aplicación e incorrecta calificación, comisión de delito de lesiones; 2) infracción del precepto legal contenido en los artículos 153.1 y 3 del CP por falta de aplicación, existencia de varios delitos claramente diferenciados en el tiempo; 3) infracción del precepto legal contenido en los artículos 169 del CP por falta de aplicación e incorrecta calificación; 4) infracción del precepto legal contenido en los artículos 171.4 y 5 del CP por falta de aplicación, existencia de delitos diferenciados en tiempo y espacio, declaración de hechos probados; 5) subsidiariamente, infracción del artículo 74 del CP , procedería la aplicación de un delito continuado; 6) infracción del artículo 66.6 ª y 72 del CP , incorrecta aplicación de la pena, procede imponer pena de prisión y no TBC, así como aplicar una extensión mayor, principio de proporcionalidad, debe atenderse a la gravedad del hecho y circunstancias personales, falta de motivación suficiente; 7) nueva infracción del principio de proporcionalidad, incorrecta aplicación de la pena de medida de alejamiento y prohibición de comunicación insuficiente, incongruencia, falta de motivación", " respecto de los ilícitos acontecidos el 5-8-19: 1) infracción del artículo 66.6 ª y 72 del CP , incorrecta aplicación de la pena, procede imponer pena de prisión y no TBC, principio de proporcionalidad debe atenderse a la gravedad del hecho y circunstancias personales; 2) nueva infracción del principio de proporcionalidad, incorrecta aplicación de la pena de medida de alejamiento y prohibición de comunicación insuficiente, incongruencia, falta de motivación", " respecto a los ilícitos acontecidos en mayo/junio de 2018, infracción del precepto legal contenido en el artículo 173.4 del CP por falta de aplicación", " infracción del precepto legal contenido en el artículo 173.2 del CP por falta de aplicación, existencia de maltrato habitual", i " infracción del precepto legal contenido en el artículo 116 CP , procede imposición del pago de responsabilidad civil por daños físicos y morales causados, inexistente renuncia de mi principal, error material". I sobre la base d'eixos motius, l'apel·lant demana que l'òrgan ad quem dicti sentència a la qual, " con revocación parcial de la de primera instancia, condene también al acusado en los términos solicitados en este recurso y acordes a nuestro escrito de acusación".
Segon. Atès que l'apel·lant no demana la nul·litat de la sentència apel·lada, primer de tot cal recordar, perquè fa al cas en alguns del motius esgrimits, que l' article 792.2 de la Llei d'enjudiciament criminal (LECr) disposa que la sentència d'apel· lació no pot condemnar l'encausat que va ser absolt en primera instància ni agreujar la sentència condemnatòria que li hagi estat imposada per error en l'apreciació de les proves, i per atacar en aquests casos la sentència absolutòria o pretendre agreujar la condemnatòria per error en l'apreciació de la prova el que es pot fer no és demanar al Tribunal ad quem que, amb revocació de la dictada per l'òrgan a quo, en dicti una altra de condemnatòria (o de més greu), sinó, com disposa el tercer paràgraf de l' article 790.2 LECr, demanar la nul·litat de la sentència recorreguda, nul·litat que no es pot disposar d'ofici perquè ho impedeix expressament el paràgraf segon de l'article 240.2 de la Llei orgànica del poder judicial, segons el qual en cap cas, amb motiu d'un recurs, el jutjat o tribunal no pot decretar d'ofici una nul·litat de les actuacions que no hagi estat sol·licitada en el recurs esmentat, llevat que apreciï manca de jurisdicció o de competència objectiva o funcional o s'hagi produït violència o intimidació que afecti aquest tribunal, excepcions que ací no concorren.
Tercer. El primer enunciat de motius del recurs no es correspon amb al motiu bàsic que desenvolupa, doncs encara que l'enunciat digui " infracción del precepto legal contenido en los artículos 147 y 148.4 del CP por falta de aplicación e incorrecta calificación, comisión de delito de lesiones", la recurrent no proposa aquest judici de tipicitat respectant el relat fàctic de la sentència apel·lada, sinó que considera que aquest relat és incorrecte, i el mateix succeeix en relació a l'últim dels enunciats de motius de recurs, al qual addueix " infracción del precepto legal contenido en el artículo 116 CP , procede imposición del pago de responsabilidad civil por daños físicos y morales causados, inexistente renuncia de mi principal, error material".
En tots dos casos el motiu bàsic de discrepància rau en la valoració de la prova, perquè el que es declara provat a la sentència impugnada és que l'acusadora particular " sufrió lesiones consistentes en herida en región frontal y boca, compatibles con primera asistencia" i " la perjudicada ha renunciado expresamente a la indemnización que por estos hechos pudiera corresponderle", de manera que si això és el que es declara provat, perquè prosperessin les tesis de la recurrent caldria considerar, pel que fa a la qualificació del fet com a delicte de lesions de l' article 147.1 del Codi penal (Cp), que la valoració correcta de la prova practicada hauria d'haver declarat provat que per al guariment de les lesions és requerí d'un tractament o intervenció mèdica determinada que excedís de la " primera asistencia", i pel que fa a la pretensió indemnitzatòria caldria que al relat fàctic de la sentència no es declarés provat que " la perjudicada ha renunciado expresamente a la indemnización", afirmació que no és un error material, com és diu al recurs, sinó que és conseqüència de la valoració judicial de les manifestacions efectuades per l'acusadora particular, com resulta palès de la pròpia argumentació de la recurrent quan diu que " reconoce la sentencia que mi principal, tras ser informada de sus derechos (folios 61 a 63) dijo, en ese momento, que ?no solicitaba indemnización?, y en base a ello concluye que ?eso sólo puede querer decir que renunciaba? a cualquier reclamación económica".
Per tant, en no haver-se plantejat els motius de recurs esmentats en aquest fonament com a error en l'apreciació de la prova, que és al que responen, i haver demanat l'apel·lant, conseqüentment, la nul·litat de la sentència apel·lada, en lloc d'unes condemnes més greu per a l'acusat, " acorde a nuestro escrito de acusación", com diu a la pètita del recurs, escau desestimar els motius examinats en aquest fonament.
Quart. Al motiu de recurs enunciat " infracción del precepto legal contenido en los artículos 153.1 y 3 del CP por falta de aplicación, existencia de varios delitos claramente diferenciados en el tiempo" l'apel·lant sosté que " son tres pues los momentos en que se producen diferentes agresiones y por ello entendemos que debe ser condenado el acusado a tres delitos diferenciados, o, subsidiariamente, debe ser condenado al menos a dos".
Aquest motiu de recurs no pot prosperar en llur integritat, i tampoc no pot prosperar el subsidiari enunciat " infracción del artículo 74 del CP , procedería la aplicación de un delito continuado", perquè, com resulta de relat de fets provats de la sentència, les agressions de l'acusat a l'acusadora particular es produïren en el curs de dos diferents trajectes en cotxe: el primer fins que " el acusado detuvo el vehículo en un polígono", i el segon quan l'acusadora particular anà a una benzinera amb el vehicle a requeriment d' Justiniano i, en arribar-hi, pujà l'acusat al cotxe. Al primer trajecte es produí una agressió, i al segon van ser dos, i el fet que fossin dos els trajectes diferencia clarament les seqüències que percebria un observador imparcial, essent les dues agressions del segon trajecte un supòsit d'unitat natural de l'acció, en què que la pluralitat d'actes o accions són valorats com una unitat, configurant un objecte únic de valoració jurídica, supòsit que no abasta la primera agressió per la ruptura d'escena que es produí al polígon.
En aquest sentit és prou il·lustrativa l' STS núm. 447/2017, de 21 de juny, què exposa la doctrina jurisprudencial respecte a la unitat natural de l'acció, citant diverses sentències del mateix Tribunal, i deia: ? En la STS nº 829/2005 de 15 de junio , se decía que el concepto de unidad natural de acción parte de la existencia de una pluralidad de actos, de acciones, que son valorados como una unidad, constituyendo un objeto único de valoración jurídica. En la STS nº 935/2006, de 2 de octubre , se recordaba que existirá unidad de acción y no una pluralidad de acciones, entendida ambas en el sentido de relevancia penal, cuando la pluralidad de actuaciones sea percibida por un tercero no interviniente como una unidad por su realización conforme a una única resolución delictiva y se encuentren vinculadas en el tiempo y en el espacio, y que la jurisprudencia de esta Sala ha considerado que existe unidad natural de acción ( SSTS. 15.2.97 , 19.6.99 , 7.5.99 , 4.4.2000 ) "cuando los movimientos corporales típicos se repiten dentro de un mismo espacio y de manera temporalmente estrecha". Señalando finalmente que en esta dirección la doctrina considera que denominada teoría de la " unidad natural de acción" supone varias acciones y omisiones que están en una estrecha conexión espacial y temporal que puede reconocerse objetivamente y con una vinculación de significado que permita una unidad de valoración jurídica y que pueden ser juzgadas como una sola acción ?.
Per tant, són dos els delictes de maltractament en l'àmbit de la violència de gènere, sense que sigui aplicable la continuïtat delictiva per tractar-se d'ofenses a bens eminentment personals ( article 74.3 Cp).
Per tant, sí s'ha d'estimar parcialment el motiu de recurs examinat en aquest fonament i més endavant, en tractar d'altres motius pendents d'examen, farem esment a les penes pertinents.
Cinquè. El motiu de recurs enunciat " infracción del precepto legal contenido en los artículos 169 del CP por falta de aplicación e incorrecta calificación" tampoc no pot prosperar, perquè l'acusació particular qualifica l'amenaça de greu partint d'un pressupòsit fàctic diferent al que es declara provat a la sentència apel·lada, segons la qual al primer trajecte abans referit l'acusat digué a l'acusadora particular que " si llamaba a la policía la mataba", i al segon trajecte " que la iba a matar", mentre que al recurs es diu que l'acusat amenaçà l'acusadora particular amb " matarla en reiteradas ocasiones mientras la golpeaba brutalmente", quan les ocasions van ser dues, i lleus les lesions causades que es declaren provades. Si l'acusació particular veritablement considerés les amenaces greus, no hauria d'haver consentit que es tramités la causa pel procediment abreujat, ja que la primera de les amenaces va ser condicional, i la competència per a l'enjudiciament hagués correspost, en tal supòsit, al tribunal del jurat (article 2.b de la Llei orgànica del tribunal del jurat).
Segons es llegeix a l' STS núm. 557/2007, de 21 de juny, el criterio de la Jurisprudencia manifestado, entre otras, en las Sentencias de 11-2 y 23-4-1977 , 4-12-1981 , 12-2-1985 , 6-3-1985 , 23-5-1985 , 27-6-1985 , 20-1-1986 , 13-2-1989 , 30-3-1989 , 23-5-1989 , 3-7-1989 , 11-9-1989 , 23-4-1990 , 18-11-1994 y 25-1-1995 , es que la diferencia entre los delitos y las faltas de amenazas (ara delictes lleus d'amenaces) , es puramente cuantitativa, radicando en la menor gravedad a los males anunciados, y la menor seriedad y credibilidad de las expresiones conminatorias. Precisament per la indeterminació del mal amenaçat i consegüent indeterminació de la gravetat d'aquest mal, i la menor credibilitat que podia merèixer l'amenaça a l'amenaçat, ateses les circumstàncies en què es produí, fou correcta la qualificació de lleu.
Ara bé, encara que les amenaces lleus es produïren en dos moments diferenciats, com van ser ofenses a un bé jurídics eminentment personal, la llibertat, no exceptuat de l'excepció a la continuïtat delictiva establerta a l' article 74.3 Cp, no és possible apreciar la continuïtat demanada per la recurrent " para el negado supuesto de no considerarse graves las amenazas proferidas", com ja deia a l'escrit d'acusació, i, d'altra banda, per exigència del principi acusatori tampoc no és possible condemnar l'acusat per dos delictes no continuats d'amenaces lleus, perquè per delicte d'amenaces no continuat l'acusació particular només demanà condemna per un, el d'amenaces greus, no per dos, fossin els dos per amenaces greus, o un per amenaces greus i l'altre per amenaces lleus, de manera que també hem de desestimar el motiu de recurs enunciat " infracción del precepto legal contenido en los artículos 171.4 y 5 del CP por falta de aplicación, existencia de delitos diferenciados en tiempo y espacio, declaración de hechos probados", enunciat amb qual s'argumenta la procedència de condemnar per dos delictes d'amenaces lleus, que no fou la pretensió deduïda a l'escrit d'acusació de l'ací apel·lant.
Sisè. Els motius de recurs enunciats " respecto a los ilícitos acontecidos en mayo/junio de 2018, infracción del precepto legal contenido en el artículo 173.4 del CP por falta de aplicación" i " infracción del precepto legal contenido en el artículo 173.2 del CP por falta de aplicación, existencia de maltrato habitual" tampoc no poden prosperar.
El primer, pels motius exposats als fonaments de dret segon i tercer d'aquesta sentència, això és, perquè no respecta el relat fàctic de la sentència apel·lada, doncs aquesta no declara provat cap dels fets que es denunciaren com succeïts el maig/juny de 2018, i en el desenvolupament del motiu l'apel·lant el que fa és qüestionar la valoració de la prova, de manera que l'enunciat correcte del motiu hauria estat el d'error en l'apreciació a la prova.
I pel que fa al segon d'aquells enunciats, no es poden qualificar de maltractament habitual els fets produïts només en dos dies pròxims en el temps, els dies 5 i 15 d'agost de 2019, quan la sentència apel·lada no declara provat, a més a més, que els fets que sí es declara provat succeïren, s'emmarcaven dins un estat durador de dominació de l'acusat sobre l'acusadora particular o la família, i sense donar-se aquest estat els concrets actes violents d'aquells dies no anaren més enllà de la seva singularitat, i en aquest sentit és il·lustrativa l' STS núm. 608/2023, de 13 de juliol, que diu: " el tipo del artículo 173.2 CP se aproxima a la categoría de los delitos de estado cuyo resultado antijurídico es, precisamente, la generación de un clima habitual de violencia, sujeción y dominación que se proyecta sobre todos los que, con independencia de su número, hayan quedado "encerrados", valga la expresión, en dicho círculo. Resultado, por tanto, diferenciado de los que se deriven de las distintas acciones de violencia psíquica o física que se dirijan contra una o varias de las concretas personas afectadas... En consecuencia, la habitualidad que reclama el tipo no se mide por una simple reiteración de actos violentos típicos o el cómputo de un número determinado de acciones típicas contra cada una de las personas afectadas. La clave reside en la identificación de un efecto duradero derivado de la creación de un, como se precisa en la STS 556/2020 , "ambiente infernal e irrespirable que envolverá la convivencia", a partir de los actos de violencia o cosificación dirigidos en el tiempo "sobre el mismo o diferentes sujetos pasivos de los previstos en el precepto", resultando incluso indiferente que algunos de tales actos hubieren sido ya enjuiciados".
Setè. Dels restants motius de recurs, en tot els quals es formula queixa per " falta de motivación", el primer que cap dir és que, com ha reiterat el Tribunal constitucional, " la motivación se integra en el derecho a la tutela judicial efectiva del art. 24.1 CE y consiste en la expresión de los criterios esenciales de la decisión o, lo que es lo mismo, su ratio decidendi ( SSTC 119/2003, de 16 junio ; 75/2005, de 4 abril ; y 60/2008, de 26 mayo ), por lo que se produce infracción constitucional cuando no hay motivación -por carencia total-, o es insuficiente, pues está desprovista de razonabilidad, desconectada con la realidad de lo actuado" (STC102/2014), de manera que la inexistència de motivació suficient constituiria una causa de nul·litat de la resolució immotivada, inserible a l' article 238.3r de la Llei orgànica del poder judicial, no pas una causa de revocació d'aquesta mateixa resolució, que és el que pretén la recurrent, per la qual cosa resulta ociós que argumenti el recurs en un motiu de nul·litat, quan aquest efecte no el demana.
Dit això, els motius enunciats per dues vegades " infracción del artículo 66.6 ª y 72 del CP , incorrecta aplicación de la pena, procede imponer pena de prisión y no TBC, así como aplicar una extensión mayor, principio de proporcionalidad, debe atenderse a la gravedad del hecho y circunstancias personales, falta de motivación suficiente" i " nueva infracción del principio de proporcionalidad, incorrecta aplicación de la pena de medida de alejamiento y prohibición de comunicación insuficiente, incongruencia, falta de motivación" també els hem de desestimar, perquè les penes imposades per la jutgessa a quo són imposables i al fonament de dret novè de la sentència apel·lada la jutgessa a quo exposa els motius pels quals considera adient optar, com la llei li ho permet, per penes de treballs en benefici de la comunitat, en lloc de privatives de llibertat, així com la imposició de les penes a la part inferior de la forquilla de les penes tipus, consideracions a les que es podria afegir encara una dada objectiva significativa, a saber, que des que succeïren els fets fins ara han passat més de quatre anys, temps excessiu per a la resposta punitiva a fets que, tot i ser inqüestionablement reprovables, no causaren mals greus, i el que no resulta admissible és predicar que les penes han d'ésser majors perquè " el acusado proviene de una familia normal y estructurada... (y) tiene trabajo estable", com si aquestes dades agreugessin els delictes vinculats a la violència de gènere, que es caracteritzen per la transversalitat entre grups i classes socials, o que la resposta punitiva als fets enjudiciats en aquesta causa hagi de ser la més greu possible perquè l'acusat " fue denunciado por mi principal con posterioridad a los hechos aquí enjuiciados por un delito de robo en casa habitada e injurias, hechos por los que está siendo investigado" i envers els quals, si encara no ha estat jutjat enjudiciat i condemnat en sentència ferma, s'ha de presumir innocent.
En definitiva, hem d'estimar parcialment el recurs únicament per condemnar l'acusat per un altre delicte de maltractament en l'àmbit de la violència de gènere, de l' article 153.1 i 3 Cp, com hem raonat al fonament de dret quart d'aquesta sentència, delicte pel qual imposem la mateixa pena que imposà la jutgessa a quo pel delicte del mateix tipus a què condemnà l'acusat a la sentència apel·lada.
Vuitè. Essent que estimem parcialment el recurs, escau declarar d'ofici les costes processals causades en aquesta segona instància.
