Sentencia Penal 303/2024 Audiencia Provincial Penal de Barcelona nº 9, Rec. 26/2024 de 08 de abril del 2024

PRIMER.- El recorrent insta que es revoqués la sentència condemnatòria i que es dictés un altre de caràcter absolutori, i ho fa al·legant que, en primer lloc,

* La nul·litat de les diligències d'investigació practicades amb posterioritat al 21 de gener de 2019 per infracció de l' article 324 de la LECrim. a l'haver-se practicat després del termini inicial de duració de la instrucció sense que s'acordés la seva complexitat i pròrroga abans del venciment de la seva duració. El recorrent ho fonamenta en que tot i que la instrucció es va incoar per interlocutòria de 21 de juliol de 2028 i que la declaració de complexitat i de pròrroga de la instrucció es va acordar per interlocutòria amb data de 21 de gener de 2019, i tot i que aparentment aquesta darrera resolució es va dictar dintre del termini de sis mesos a comptar des de la incoació del procediment, tanmateix, aquest darrera interlocutòria s'hauria dictat en una data posterior en tant que aquesta segona resolució es troba a la pàg. 167 del procediment i en les pàg. 163 i 164 consten els escrits de l'acusació particular i de la defensa respecte de si procedia acordar la complexitat o no de la causa, i a la pàg. 165 consta la Diligència d'ordenació que va unir aquells escrits i que té data de 5 de febrer de 2019. I procedint-se a notificar en abril de 2019 la interlocutòria que declara la complexitat, ho que corrobora que la referida interlocutòria no es va dictar en la data que aquesta indica.

* La nul·litat del judici i de la sentència en ho que es refereixen al delicte de falsedat documental en tant que no podien tenir com objecte al no haver estat l'ara recorrent informat al seu interrogatori a instrucció de que no se'l acusava per cap fet constitutiu d'aquell delicte;

* La nul·litat de la interlocutòria de 13 de juliol de 2023 que va rectificar la sentència a efecte d'indicar que el delicte de falsedat es va cometre com delicte continuat quan res es diu al cos jurídic de la sentència en que es parla sempre de delicte d'estafa sense indicar mai que es va cometre com delicte continuat, i indicant el recorrent que això es encara que al fonament jurídic cinquè i al Fallo de la sentència sí es tracta el delicte de falsedat documental com delicte continuat de l' article 74 del Codi Penal.

* La manca de transcendència penal dels fets com delicte de falsedat documental en tant que l'ara recorrent va simular la signatura de Dª Guillerma però amb el seu coneixement i consentiment a efecte de corregir un error comés per l'asseguradora respecte de l'import del finiquito, i que resulta acreditat pel fet de que aquella no interposés la querella per la pretesa falsedat documental comesa en gener de 2105 fins al juliol de 2018, arrel del trencament de la bona relació entre tots dos per l'existència de procediments laborals entre tots dos i que van finalitzar a mitjans del 2016 en contra de Dª Guillerma que va presentar la querella únicament per revenja.

* La infracció de precepte legal per indeguda aplicació de l' article 74.1 del Codi Penal al no concorre els requisits del tipus penal continuat en tant que la falsificació dels dos documents es va realitzar en únic i mateix acge

* La indeguda imposició de les costes en tant que únicament es pot mantenir la condemna per un delicte d'estafa i no de falsedat documental, per ho que s'ha d'acordar que el pagament únicament de la meitat de les costes del procediment.

El Ministeri Fiscal es va oposar a l'estimació del recurs i ho fa al·legant que la sentència i la interlocutòria d'aclariment de 13 de juliol de 2023 d'aquella constitueixen una decisió " ajustada a Derecho y haber quedado acreditados los hechos denunciados".

Dª Guillerma s'oposa a l'estimació del recurs al·legant

* Que la sentència dona resposta a les al·legacions de la recorrent de que la interlocutòria que va declarar la complexitat de la causa i la pròrroga de la instrucció, i aquella es va dictar dintre del termini de sis mesos i dona per això validesa a les diligències que es van practicar dintre de la pròrroga de la instrucció;

* Que l'ara recorrent va ser interrogat en seu d'instrucció per la presumpte falsificació documental i sense que, davant d'això, tingui rellevància la calificació jurídica dels fets al seu interrogatori davant el seu caràcter provisional i davant de l'efectiva concreció de la presumpte falsificació documental com part dels fets que se'l imputaven;

* Que la interlocutòria de 13 de juliol de 2023 que va rectificar la sentència es vàlid donat que, tot i haver-se dictat sense donar efectivament trasllat a l'ara recorrent, es va limitar a corregir la pena en tant que es tractava d'un delicte continuat com així s'indica a la sentència i sense que es causi, per tant, cap indefensió material i real que fonamenti la pretesa nul·litat;

* Que els fets declarats provats referent a la falsificació documental tenen rellevància penal i resultant explicable la tardança en la interposició de la querella en les pressions de l'ara recorrent;

* Que la falsificació documental té caràcter de delicte continuat a l'haver-se comés en dos documents en dos dies diferents i com així consta als fets declarats provats.

SEGON.- Respecte de la qüestió relativa a la nul·litat de diligències per la seva pretesa pràctica fora del termini d'instrucció, la sentència indica ho següent:

... alegaba la defensa de la Sra. Fermina que todas las diligencias de instrucción practicadas o acordadas con posterioridad a la fecha de 21.1.2019 debían ser declaradas nulas por infracción de lo dispuesto en el art. 324 del Código Penal en cuanto a los plazos de instrucción. Entendía que, pese a que el auto de prórroga de la instrucción estaba fechado el día 21.1.2019, el mismo había sido confeccionado con posterioridad a dicha fecha, en concreto, en el mes de abril de 2019. Justificaba sus alegaciones en el hecho de que, en atención al orden correlativo del foliado de la causa, antes del auto de prórroga mencionado que se situaba en el folio 168 de la causa, existen resoluciones de fecha posterior, en concreto del mes de febrero de 2019 a los folios 165-167.

La causa de nulidad debe ser desestimada.

En primer lugar, ciertamente resulta llamativo lo caótico del foliado de la presente causa, en la que se hacen uniones de escrito con absoluta inobservancia de la fecha de los mismos, con una falta de rigor digna de reproche. Ahora bien, el expediente judicial está conformado por una serie de resoluciones fechadas, sobre las cuales no puede sembrarse la duda de haber sido confeccionadas en fecha distinta a la que consta en el encabezamiento, ya sea por la jueza por la letrada de la administración de justicia. De modo que, entiende que resuelve que la eventual discrepancia entre una fecha completa, con día mes y año y el foliado, conforme a un criterio anacrónico, dicho sea de paso, debe resolverse en el sentido de otorgar mayor credibilidad a la fecha consignada en la fecha de la resolución.

Tot això, que coincideix amb ho que resulta de l'examen de l'expedient, dona resposta a la primera de les al·legacions de la recorrent.

TERCER.- Respecte a l'al·legació del recurrent referent a la indeguda delimitació del objecte del procés per haver informat en instrucció únicament de la presumpte comissió d'un delicte d'estafa i no d'un delicte de falsificació documental, s'ha d'indicar que això va ser plantejat per l'ara recorrent en el tràmit de qüestions prèvies com així s'indica a la sentència i resulta del visionat de la gravació del judici. En relació amb això s'ha d'indicar que l'examen de l'acta en que es va documentar aquesta diligència (pàg. 142-3) permet apreciar que, tot i que efectivament es recull que s'informa a l'ara recorrent que se'l acusava d'un delicte d'estafa, tanmateix a l'ara recorrent se'l va demanar respecte de la falsificació de la signatura de la querellant en dos documents, ho que indica clarament que, al marge de la calificació jurídica, se'l va informar que se'l va informar d'un acte de falsificació documental. Aquesta presumpte falsificació documental per l'ara recorrent es va recollir després a la interlocutòria d'incoació de procediment abreujat com fets objecte d'aquest (pàg. 237-240) i a l'escrit d'acusació del Ministeri Fiscal (pàg. 249-251, i en el que es califiquen els fets com un presumpte delicte continuat de falsificació documental). Tot això es va exposar de manera oral a l'acte del judici per desestimar aquesta qüestió prèvia, i porta necessàriament també ara a desestimar l'al·legació que fa el recorrent.

QUART.- Respecte a la nul·litat de la interlocutòria de 13 de juliol de 2023 (pàg. 335-6) que la recorrent indica que va modificar les decisions preses a la sentència, s'ha d'indicar que aquesta interlocutòria va indicar que el delicte de falsificació documental es corresponia a un tipus penal continuat i va substituir les penes imposades a la sentència de presó de 6 mesos i multa de 6 mesos, que son les penes mínimes del tipus bàsic de falsificació documental per particular de l' article 392.1 del Codi Penal, per les penes mínimes d'aquest mateix delicte però com tipus continuat i que l' article 74.1 del Codi Penal prevé que sigui de la meitat superior (presó mínima de 21 mesos i 1 dia i màxima de 3 anys, i multa mínima de 9 mesos i 1 dia i màxima de 12 mesos).

Aquesta interlocutòria complementa la sentència en tant que aquesta no es pronuncia respecte de la petició del Ministeri Fiscal al seu escrit d'acusació de que el delicte de falsificació sigui continuat de l' article 74 del Codi Penal. Així, ni al fonament jurídic segon de la sentència que es dedica a la calificació jurídica dels fets, ni al Fallo de la sentència, es conté cap indicació al tipus penal continuat ni a l' article 74 del Codi Penal que el hi contempla. Res d'això queda sense efecte pel fet de que al fonament jurídic cinquè, que té per objecte la concreció de la pena, es mencionés l' article 74 CP juntament amb els articles 382.1 i 390 CP, en tant que en aquesta fonament no es fa cap valoració de quina seria la pena a imposar per un delicte continuat, ni s'indica que els fets s'hagin de calificar com tal.

Per tant, en tant que no es tracta de la correcció d'un error material sinó de complementar la sentència, s'hauria d'haver donat trasllat a les parts personades com així exigeixen els articles 267 de la LOPJ i 161 de la LECrim que regulen com s'ha de procedir a completar la sentència. L' article 267.5 de la LOPJ indica ho següent:

Si se tratase de sentencias o autos que hubieren omitido manifiestamente pronunciamientos relativos a pretensiones oportunamente deducidas y sustanciadas en el proceso, el tribunal, a solicitud escrita de parte en el plazo de cinco días a contar desde la notificación de la resolución, previo traslado de dicha solicitud a las demás partes, para alegaciones escritas por otros cinco días, dictará auto por el que resolverá completar la resolución con el pronunciamiento omitido o no haber lugar a completarla.

L' article 161 de la LECrim. exposa ho següent:

Si se tratase de sentencias o autos que hubieren omitido manifiestamente pronunciamientos relativos a pretensiones oportunamente deducidas y sustanciadas en el proceso, el Tribunal, a solicitud escrita de parte en el plazo de cinco días a contar desde la notificación de la resolución, previo traslado por el Secretario judicial de dicha solicitud a las demás partes, para alegaciones escritas por otros cinco días, dictará auto por el que resolverá completar la resolución con el pronunciamiento omitido o no haber lugar a completarla.

Respecte de l'exigència que per declarar la nul·litat d'un acte, s'exigeix que, a més d'una infracció processal, es causés un perjudici efectiu a la part. Així, la STS 264/23, de 19 de abril, Il·lm. Ponent Sr. Vicente Magro Servet ( ROJ: STS 1709/2023 - ECLI:ES:TS:2023:1709) exposa ho següent:

No puede determinarse la existencia de indefensión apelando solamente al carácter formal de la misma, sino que para que tenga eficaz y trascendencia en torno a la petición de nulidad del juicio tiene que reconducirse la misma a la causación de una indefensión material que en este caso no se ha producido, ya que existía un conocimiento exacto y detallado del contenido del escrito de acusación y en base al mismo ha existido el efectivo ejercicio del derecho de defensa. Así, como refiere el Fiscal de Sala consta unida al folio 276 del procedimiento abreviado la notificación y entrega al acusado Cesareo de la copia del auto de apertura del juicio oral y del escrito de acusación. En consecuencia, conocía el contenido del mismo y formuló el correspondiente escrito de defensa, por lo que no se ha producido indefensión material que, por lo demás, ni siquiera alega el recurrente.

En aquest sentit, la STS 264/23 es fa eco del que exposa la Jurisprudència, i indica ho següent:

Sobre la indefensión material hemos señalado en Sentencia del Tribunal Supremo 566/2008 de 2 Oct. 2008, Rec. 1861/2007 que:

"En efecto, como hemos dicho en la STS. 802/2007 de 16.10 , la tutela judicial exige que la totalidad de las fases del proceso se desarrollen sin mengua del derecho de defensa, y así la indefensión, para cuya prevención se configuran los demás derechos fundamentales contenidos en el párrafo 2 del art. 24 CE , se concibe como la negación de la expresada garantía ( SSTC 26/93 de 25.1 y 316/94 de 28.11 ).

Resulta conveniente analizar los rasgos de este concepto que la LOPJ convierte en eje nuclear de su normativa. La noción de indefensión, junto con la de finalidad de los actos procesales que se menciona también en el art. 240.1 , se convierte en elemento decisivo y trascendental, que cobra singular relieve por su naturaleza y alcance constitucional. Es indudable que el concepto de indefensión comprendido en los arts. 238.3 y 240 LOPJ ha de integrarse con el mandato del art. 24.1 CE . sobre la obligación de proporcionar la tutela judicial efectiva sin que en ningún caso pueda producirse indefensión, aunque ello no signifique en la doctrina constitucional que sean conceptos idénticos o coincidentes.

I continua la sentencia dient ho següent:

Se ha expuesto, como primero de los rasgos distintivos, la necesidad de que se trate de una efectiva y real privación del derecho de defensa; es obvio que no basta con la realidad de una infracción procesal para apreciar una situación de indefensión, ni es bastante tampoco con invocarla para que se dé la necesidad de reconocer su existencia: no existe indefensión con relevancia constitucional, ni tampoco con relevancia procesal, cuando aun concurriendo alguna irregularidad, no se llega a producir efectivo y real menoscabo del derecho de defensa con el consiguiente perjuicio real y efectivo para los intereses de la parte afectada, bien porque no existe relación sobre los hechos que se quieran probar y las pruebas rechazadas, o bien, porque resulte acreditado que el interesado, pese al rechazo, pudo proceder a la defensa de sus derechos e intereses legítimos.

La indefensión consiste en un impedimento del derecho a alegar y demostrar en el proceso los propios derechos y, en su manifestación más trascendente, es la situación de que el órgano judicial impide a una parte en el proceso el ejercicio del derecho de defensa, privándola de su potestad de alegar y justificar sus derechos e intereses para que le sean reconocidos o para replicar dialécticamente las posiciones contrarias en el ejercicio del indispensable principio de contradicción SSTC 106/83 , 48/84 , 48/86 , 149/87 , 35/89 , 163/90 , 8/91 , 33/92 , 63/93 , 270/94 , 15/95 , 91/2000 , 109/2002 ).

No basta, por tanto, con la realidad y presencia de un defecto procesal si no implica una limitación o menoscabo del derecho de defensa en relación con algún interés de quien lo invoca, sin que le sean equiparables las meras situaciones de expectativa del peligro o riesgo SSTC 90/88 , 181/94 y 316/94 ).

En definitiva, no son, por lo general, coincidentes de manera absoluta las vulneraciones de normas procesales y la producción de indefensión con relevancia constitucional en cuanto incidente en la vulneración del derecho fundamental a un proceso justo que establece el art. 24 CE . Así la STS 31.5.94 , recuerda que el Tribunal Constitucional tiene declarado, de un lado, que no toda vulneración o infracción de normas procesales produce "indefensión" en sentido constitucional, pues ésta solo se produce cuando se priva al justiciable de alguno de los instrumentos que el ordenamiento pone a su alcance para la defensa de sus derechos con el consiguiente perjuicio ( SSTC 145/90 , 106/93 , 366/93 ), y de otra, que para que pueda estimarse una indefensión con relevancia constitucional que sitúe al interesado al margen de alegar y defender en el proceso sus derechos, no basta con una vulneración puramente formal sino que es necesario que con esa infracción forma se produzca ese efecto materia de indefensión, un menoscabo real y efectivo del derecho de defensa ( SSTC 153/88 , 290/93 ).

Por ello la exigencia de que la privación del derecho sea real supone e implica una carga para la parte que la alega, consistente en la necesidad de proporcionar un razonamiento adecuado sobre tal extremo, argumentando como se habría alterado el resultado del proceso de haberse practicado la prueba solicitada o evitado la infracción denunciada.

A partir de tot això s'ha de considerar que, tot i que efectivament, no consta que es donés trasllat a la defensa de l'acusat per que es pronunciés respecte de la petició de complement de la sentència, amb la consegüent infracció processal, tot i això, s'ha de ponderar que el Ministeri Fiscal ja instava al seu escrit d'acusació la condemna de l'acusat com autor d'un delicte continuat de falsificació, que la defensa va tenir oportunitat de contestar al seu escrit de defensa i a l'acte del judici a aquella pretensió de condemna, sense que l'escrit del Ministeri Fiscal instant el complement de la sentència inclogui cap argument nou. Això permet concloure que no es va causar cap indefensió material i, per tant, a que se hagi de desestimar el motiu del recurs ara examinat.

CINQUÈ.- S'ha d'examinar ara l'al·legació del recorrent referent a la manca de rellevància penal dels fets declarats provats com delicte de falsificació documental, i això al marge de que es trigués més en interposar la querella en tant que la responsabilitat penal no estava prescrita i sense que de la prova practicada al judici resultés que la querellant li havia autoritzar a signar com si fos ella. Així ho explica amb detall i de manera encertada a la sentència al fonament jurídic segon que indica ho següent:

Los hechos son constitutivos de un delito de falsedad en documento mercantil previsto y penado en el art. 392 , 390.1.1º. 2 º y 3º del Código Penal , al cumplirse los elementos del tipo penal, consistentes en:

* Elemento objetivo o material consistente en la mutación de la verdad por alguno de los medios descritos en el art. 390 del Código Penal.

* Que la alteración de la verdad afecte a elementos esenciales del documento de modo que repercuta en los normales efectos de las relaciones jurídicas reflejadas en el mismo.

* Que el elemento alterado tenga la consideración de documento a los efectos del art. 26 del Código Penal, y que, además, sea catalogado como documento público u oficial o mercantil.

* Un elemento subjetivo consistente en el dolo falsario, que estribará en el conocimiento y voluntad de la alteración de la voluntad.

En el presente caso, la acusada estampó una rúbrica que trató de simular la de otra persona, induciendo a error sobre la autenticidad de la propia firma, así como sobre la presencia de la Sra. Guillerma en el acto de firma de ambos recibos.

Ara bé, resultant efectivament acreditada la falsificació realitzada s'ha de considerar a partir de les al·legacions del recurrent referents a la menor entitat dels fets, aquesta Sala considera que no resulta aplicable als fets el tipus penal de falsificació de document mercantil de l' article 392 del Codi Penal (com així va instar el Ministeri Fiscal) sinò el de falsificació de document privat de l' article 395 del Codi Penal (com així havia instat correctament l'acusació particular al seu escrit de calificació provisional). Així, s'ha d'indicar que al delicte de falsificació de document mercantil, la jurisprudència tradicionalment considerava com document mercantil qualsevol recollir o acrediti activitats pròpies de l'activitat de l'empresa mercantil ( STS 1027/1992, de 8 de maig, STS 337/2001, de 6 de març). Tot i això, al costat d'aquesta Doctrina majoritària hi havia una linneà d'interpretació més restringida que exigien per a la realització del tipus penal que es tractés de documents mercantils que comportessin una presumpció de veracitat i autenticitat semblant a la d'un document públic, es a dir, que tinguessin una força probatòria similar a la dels documents públics per que se'ls atorgués la protecció derivada del tipus penal considerat en lloc de la del delicte menys greu de falsificació de un document privat ( STS 2857/71, de 31 de maig). Aquesta darrera posició més restrictiva s'ha anat imponent en la Jurisprudència ( STS 755/18, de 12 de març, STA 695/19, de 19 de maig), fins poder considerar-la consolidada per la STS 232/2022, 14 de març, Ponent Il·lm. Sr. Javier Hernández García ( Roj: STS 965/2022 - ECLI:ES:TS:2022:965) en tant que sentència dictada pel Ple de la Sala Segona, sense cap voto particular i que aplica la tesis restrictiva exposada.

La STS 232/22 defensa la consideració del be jurídic com criteri determinant per a la interpretació dels elements del tipus penal i per a la mesurament de la antijuricitat que, en el cas de l' article 392 del Codi Penal, porta a limitar la seva aplicació únicament a aquelles falsedats realitzades sobre documents mercantils que puguin afectar a la seguretat del tràfic jurídic material pel grau de confiança que donin per a tercers. Així la STS 232/22 indica respecte de tipus penal que considerem ho següent:

... lo que se pretende proteger con dicho tipo es la seguridad del tráfico mercantil.

Lo que sugiere con claridad que el bien jurídico protegido no es solo individual, sino que adquiere una proyección colectiva y social mucho más acentuada que con relación al protegido mediante el delito de falsedad en documento privado. Residiendo aquí, precisamente, la razón que justifica las necesidades de protección penal intensificada, anudando a su lesión un mayor reproche punitivo.

La anterior conclusión se refuerza si atendemos a un argumento sistemático. La conducta falsaria sobre el documento mercantil aparece mencionada en el artículo 392 CP junto a los comportamientos falsarios que recaen sobre documentos públicos y oficiales, equiparándose en sus consecuencias penológicas. Lo que sugiere, también con claridad, que las tres conductas comparten bien jurídico público y colectivo. No parece discutible que mediante la sanción de la falsedad de documentos públicos u oficiales se pretende proteger el interés general, la confianza de la ciudadanía, en el buen uso de las facultades o potestades reconocidas a determinadas autoridades o funcionarios para confeccionar documentos. Condiciones de confección presuntivas que son las que otorgan al documento falseado público u oficial la idoneidad para lesionar el bien jurídico protegido y afectar a las funciones documentales con mayor intensidad.

Dicha equiparación acentúa la necesidad de que el documento mercantil falseado incorpore también una especial intensidad lesiva de dichas funciones documentales, equiparable a la de los documentos públicos u oficiales. Nivel especial de lesividad que cabe predicar de aquellos que, además de estar expresamente previstos en una norma de carácter mercantil, gocen de una proyección cualificada en el tráfico jurídico.

Como argumento de interpretación histórica que refuerza dicha conclusión cabe referirse a la anterior redacción del artículo 303 CP , texto de 1973, precedente del actual artículo 392, en la que se precisaban las clases de documentos mercantiles en relación de analogía o similitud con las letras de cambio. Dicha referencia patentizaba, de forma concluyente, la ratio protectora en cuanto tales documentos por su potencialidad fijadora del crédito y su intrínseca operatividad abstracta, sí incorporan evidentes marcadores de lesividad del bien jurídico de la seguridad del tráfico en su dimensión colectiva o general. El hecho de que la nueva definición típica no incorpore dicha precisa referencia no permite interpretar de contrario la ruptura contextual de significados, pues sigue situándose al documento mercantil en una posición de aventajada protección punitiva que continúa reclamando explicación sistemática.

I així efectivament tant un rebut per la indemnització d'una assegurança com un rebut de finiquito laboral, al marge dels efectes que tinguin respecte de la relació contractual amb motiu de la que s'expedissin, no afecten de cap manera a la seguretat del tràfic jurídic-econòmic general, i que la falsificació de la signatura del receptor ha de constituir un delicte de l' article 395 i no del 392 del Codi Penal.

A partir de tot això s'ha d'indicar que el canvi de calificació jurídica no causa cap vulneració del principi acusatori davant la homogeneïtat dels tipus penals, aquesta Sala i resulta més beneficiós per a l'acusat al tenir prevista una pena menor. Així, l' article 392 CP prevé penes menys de presó de 6 mesos a 3 anys i multa de 6 a 12 mesos, mentre que l' article 395 CP prevé una única pena que es de presó i de 6 mesos a 2 anys. Ara bé, també s'ha de considerar que al relat de fets provats no consta que concorregués l'exigència del tipus penal previst a l' article 395 del Codi Penal de que la falsificació documental es fes per a perjudicar a un altres. De fet la sentència d'instància exposa al final del seu fonament jurídic primer que no queda acreditada la causació de cap dany a la denunciant, quan descarta l'acreditació dels elements del tipus penal de l'estafa. En conseqüència, acollint la petició del suplico del recurs s'ha de de procedir a revocar la sentència de instància i a dictar un altre absolutòria.

SISÈ.- S'ha de desestimar la pretensió del recorrent de que se'l imposés el pagament únicament de la meitat de les costes per la pretesa absolució per la petició de condemna del delicte de falsificació documental que s'ha desestimat conforme amb el que ja s'ha exposat.

SETÈ.- Les costes de l'apel·lació s'han de declarar d'ofici davant el caràcter estimatori del recurs i al no apreciar se temeritat ni mala fe processal en cap de les parts.

VUITÈ.- Contra aquesta sentència es podrà interposar recurs de cassació per infracció de llei pel motiu previst al nº 1 de l'article 849 de la LECrim.

Per tot això,