SECCIÓ DE VIOLÈNCIA SOBRE LA DONA DEL TRIBUNAL D'INSTÀNCIA DE L'HOSPITALET DE LLOBREGAT.PLAÇA NÚM. 1
Sumari núm. 3/2024
La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona al Rotlle de Sumari núm. 122/2024, procedent del Secció de Violència sobre la Dona del Tribunal d'Instància de l'Hospitalet de Llobregat.Plaça núm. 1, Sumari núm. 3/2024per un delicte de X, contra Joaquín, major d'edat, nacionalitzat a El Salvador amb NIE nº NUM000, nascut a San Salvador el dia NUM001/89, fill de Romulo i de Antonieta, amb domicili a l' DIRECCION000 (Barcelona), al DIRECCION001.
Han estat parts l'acusat Joaquín, representat per la Procuradora Cristina Cañete Barroso i asistit de la lletrada Amèlia López Gutiérrez, l'acusació particular de Eva, representada per la Procuradora Alejandra Mencos Vivo i assistida de la lletrada Ana Claret Disdier i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez.
Barcelona, dotze de gener de dos mil vint-i-sis.
Primer.A la fase intermèdia d'aquesta causa, instruïda pel Jutjat de violència sobre la dona núm. 1 de L'Hospitalet de Llobregat, amb el núm. 313/2023 de diligències prèvies, desprès sumari núm. 3/2024, el Ministeri fiscal formulà acusació contra el processat Joaquín, com a autor responsable d'un delicte d'assassinat en grau de temptativa, dels articles 138.1, 139.1.1a, 16 i 62 del Codi penal (Cp), amb la concurrència de les circumstàncies agreujant de cometre el delicte per raons de gènere, i mixta de parentiu, com a agreujant, dels articles 22.4a i 23 Cp, respectivament, interessant la imposició al mateix de les penes de 14 anys de presó, amb l'accessòria d'inhabilitació absoluta durant el temps de la condemna, prohibicions d'atansar-se a menys de 2000 metres a Eva, el seu domicili, lloc de treball i qualsevol altre en què freqüenti, així com de comunicar-se amb ella per qualsevol mitjà, durant un temps superior en 5 anys a la pena de presó, i privació de la pàtria potestat respecte dels seus fills en comú amb Eva. També interessà el Ministeri fiscal la imposició al processat de la mesura de llibertat vigilada per un temps superior en 5 anys a la pena de presó, i la condemna del mateix al pagament de les costes i a indemnitzar Eva en 30.478 euros, per lesions, i 5.000 euros, per danys morals. Finalment, el Ministeri fiscal pretengué que es disposés el compliment de la totalitat de la pena de presó i l'expulsió del processat del territori nacional si abans del compliment de la totalitat de la pena de presó fos qualificat en tercer grau o accedís a la llibertat condicional.
Segon.Al mateix tràmit, l'acusació particular qualificà provisionalment els fets atribuïts al processat de la mateixa manera que el Ministeri fiscal, i deduí les mateixes pretensions excepte quan a la responsabilitat civil al seu favor, que interessà fos de 50.478 euros, per lesions, i 25.000 euros, per danys morals.
Tercer.També en tràmit de qualificació provisional, la defensa interessà la lliure absolució del processat, si bé considerà que, de provar-se els fets justiciables, hi concorrerien les circumstàncies eximents de trastorn mental transitori, de l' article 20.1r i 2n Cp, respectivament, o subsidiàriament la circumstància atenuant de l' article 21.1a, 3a i 5a Cp .
Quart.Al judici oral, desprès de la pràctica de la prova i en tràmit de conclusions, les parts elevaren a definitives llurs qualificacions provisionals, si bé la defensa al·legà, subsidiàriament, desistiment voluntari, de l' article 16.2 Cp, la concurrència de la circumstància eximent de trastorn mental transitori i drogoaddicció, de l' article 20.1r i 2n Cp, respectivament, o subsidiàriament dels apartats 1a, 2a, 3a i 5a del article 21 Cp, per trobar-se sota influència de dogues i alcohol i reparació parcial del dany, i la circumstància atenuant de dilacions indegudes, de l' article 21.6a Cp.
Fets provats
Joaquín, nacional de l'Equador, major d'edat i sense antecedents penals, convivia amb la seva esposa, Eva, i els fills menors haguts del seu matrimoni, de 9 i 3 anys d'edat al temps dels fets que a continuació es relataran, al domicili situat a L' DIRECCION000, DIRECCION001.
Cap a les 01:00 hores del dia 25 de juny de 2025, al domicili familiar, on es trobaven els fills comuns, s'inicià una discussió entre els cònjuges, a la cuina de l'habitatge, motivada pel desig de l'esposa de separar-se del marit. En el decurs de la discussió, la dona deixà clar que havia adoptat la decisió de separar-se i no l'anava a canviar, i l'home, per afirmar que era ell qui manava en la relació, digué a la consort que si no era d'ell no seria de ningú ("pues sabes qué, pues que si no eres mía, no vas a ser de nadie más"),i tot seguit, sobtadament, sense que la dona pogués advertir-ho, obrí un calaix, agafà un ganivet de serra, amb una fulla de 13 centímetres, i sense solució de continuïtat propinà a la dona fins a vint ganivetades, en estómac, braços i cames, amb el propòsit de causar-li la mort o, si més no, no desconeixent que la podia causar. El marit també dirigí el ganivet a la zona del tòrax de la dona, que aquesta protegí amb els braços i les mans, rebent talls als avantbraços i els canells.
Al crits de la dona demanant auxili quan estava rebent ganivetades, el fill comú de 9 anys sortí de l'habitació on era, es dirigí cap a la cuina i veié la mare tirada al terra, sobre un bassal de sang, i el pare colpejant-la, i cridà a aquest que s'aturés que anava a matar la mare. El nen connectà per videotrucada amb un conegut de la família, Sabino, li mostrà l'escenari, amb la mare tirada al terra, i el conegut trucà els Mossos d'esquadra, avisant-los, i agents del cos es dirigiren a l'habitatge. El marit cessà en l'atac quan uns veïns, alertats pels crits, trucaren a la porta de l'habitatge.
Pocs desprès feren acte de presència agents del cos de Mossos d'esquadra, un dels quals practicà a la dona un torniquet per limità la pèrdua de sang, i no gaire desprès els sanitaris del servei d'emergències mèdiques taponaren altres ferides per les quals emanava sang, i traslladaren la dona a centre hospitalari, on va ser atesa.
A conseqüència de les ganivetades Eva presentà ferida incís-contusa en paret abdominal esquerra amb emfisema subcutani en dorsal ample esquerre i adjacent a ala ilíaca esquerra, fractura del desè arc costal, ferida incisa en la mama esquerre d'uns 5 centímetres, ferida incís-contusa a nivell d'axil·la esquerra, vàries ferides incís-contuses a l'abdomen en epigastri, d'uns 2 centímetres, en fosa ilíaca esquerre d'1,5 centímetres i en flanc esquerre de 2 centímetres, ferides incís-contuses en zona lateral d'avantbraç, húmer distal, canell i axil·la d'extremitat superior esquerra, ferides incises en cuixa lateral i tíbia proximal d'extremitat inferior esquerra, ferides incises a nivell de genoll de l'extremitat inferior dreta, ferides que deixaren dues cicatrius lineals de 7 y 4 centímetres en cara posterior del braç terç inferior, tres cicatrius lineals de 6,4, 5,2 i 2 centímetres en l'avantbraç esquerre terç superior, cicatriu de 2 centímetres en genoll esquerre, cicatriu de 3 centímetres en terç superior de cama esquerra, quatre cicatrius lineals d'1, 1,2, 1,4 i 1,3 centímetres en genoll dret, quatre cicatrius d'1, 1,2, 1,4 i 1,3 centímetres en abdomen, dues ferides en abdomen amb cura i cicatriu de 4,5 centímetres en mama esquerra.
Practicat TC abdominal per empitjorament de la lesionada per dolor abdominal, aparegué dilatació d'anses d'intestí prim, engruiximent de jejú proximal amb col·lecció hidroaérea suggestiu de perforació d'ansa en context de ferida incís-contusa, realitzant-se seguidament laparatomia exploradora i sutura de jejú. Aquesta actuació mèdica evità que la peritonitis causada per les ferides rebudes produís la mort de la lesionada.
Les descrites lesions patides per Eva, què, a més de laparotomia i sutures vàries, requeriren per al guariment d'analgèsia, cures i antibioticoteràpia, guariren en 150 dies, dels quals 27 van der d'hospitalització i 100 impeditius.
Primer.Està fora de tot dubte raonable que al plenari es practicà prova de càrrec suficient per enervar la presumpció d'innocència que interinament emparava el processat i afirmar indubtablement que aquests assestà a la seva esposa les ganivetades que causaren les lesions que es declaren provades.
I no pot haver dubte encara que el processat, fent ostentació de memòria selectiva, com desprès exposarem, digués al plenari "no sé en verdad lo que pasó",admetent implícitament, no obstant, l'atac a la dona, atac que no negà i pel qual "tuve que rendirme, humillarme ante Dios",per, en torn d'última paraula, demanar perdó, dient que "primeramente tengo el perdón de Dios".
Però no pot haver dubte perquè es un fet incontrovertit que al temps dels fets, a l'habitatge on els fets es produïren, només es trobaven el matrimoni i els dos fills petits, un dels quals, el més gran, aparegué en l'escena del crim quan la mare era al terra, sobre un bassal de sang, i el pare la continuava atacant, de manera que l'atac no podia procedir de ningú més. A això cal afegir proves de càrrec tan contundents com el testimoniatge de la víctima, que reuneix tots els requisits que la jurisprudència ha vingut establint per dotar aquest testimoniatge de potencialitat enervatòria de la presumpció d'innocència quan és l'única prova de càrrec possible, que no és el cas, i el testimoniatge del fill del matrimoni i testimoni directe dels instants finals de l'atac del pare a la mare, prova aquesta que es preconstituí en fase d'instrucció i la gravació de la qual es reproduí al plenari.
El que en realitat està en debat són les qüestions suscitades per la defensa en llurs conclusions, a saber, el processat "no actuó con ánimo de matar. Desistió voluntariamente de su acción, abriendo la puerta a los vecinos y solicitando asistencia médica para la Sra. Eva. No persistió en la agresión ni agotó todos los medios a su alcance, contribuyendo a neutralizar el resultado lesivo, y procediendo posteriormente a la reparación del daño causado".
Per ara hem de prescindir de l'al·legada "reparación del daño causado",de la que tractarem en el fonament dedicat a circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal.
És una simple afirmació de la defensa, ni tan sols suportada en la declaració del processat, el dir que aquest desistí de l'acció criminal "abriendo la puerta a los vecinos y solicitando asistencia médica para la Sra. Eva...contribuyendo a neutralizar el resultado lesivo". La defensa intentà que el processat es manifestés en l'expressat sentit amb la introducció de la pregunta "¿hubo un momento en que usted cesa en su acción?",però la resposta que rebé no va ser l'esperada, perquè allò que declarà el processat va ser "sinceramente no sé en verdad lo que pasó... lo que recuerdo, que sí que vi que mi hijo gritaba... no me acuerdo muy bien si tocaron o si le dije al niño que llamara a alguien de abajo",repetint, a la pregunta de si "¿recuerda si picaron a la puerta los vecinos?", "sólo sé que había unos vecinos que tampoco recuerdo si eran los de arriba o los de abajo... me acuerdo que parece que les dije algo a ellos sobre, no sé si a la policía, a la ambulancia o no".
El processat no va fer res del que predica sa defensa, especialment res orientat a "neutralizar el resultado lesivo".Qui demanà auxili va ser la dona, primer de tot; després el fill que presencià l'atac, qui contactà per videotrucada amb Sabino, al qual ensenyà l'escenari del crim; i seguidament aquests amic de la família, qui avisà els Mossos d'esquadra, els quals anaren immediatament al lloc indicat i demanaren l'actuació de l'equip d'assistència mèdica; i van ser els agents del cos policial i els tècnics sanitaris que practicaren el torniquet, taponaren ferides i traslladaren la dona a centre hospitalari les persones que amb la seva actuació van contribuir a "neutralizar el resultado lesivo",neutralitzat posteriorment mitjançant intervenció quirúrgica.
Això últim enllaça amb el qüestionament que la defensa ha fet de la prova pericial mèdica, doncs com sigui que les conclusions dels pèrits han estat categòriques quan a que les ferides causades van comportar risc vital, i haurien produït la mort de la lesionada si la peritonitis que desencadenaren no hagués estat intervinguda, mitjançant laparotomia exploradora, la defensa nega que aquesta prova pericial pugui integrar-se en el ventall probatori, a pretext de no poder-la contradir, afirmació radicalment incerta.
El primer reconeixement mèdic de la lesionada s'acordà pel jutge de violència sobre la dona en providència de 14 de juliol de 2023, notificada el mateix dia a l'advocadessa de l'investigat, qui llavors ostentava la seva representació ( article 768 de la Llei d'enjudiciament criminal -LECr-). Conseqüentment, des del primer reconeixement mèdic acordat judicialment podia la defensa del processal nomenar un pèrit que concorregués amb els nomenats pel jutge per a la realització dels reconeixements pertinents i emissió del corresponent dictamen ( article 471 LECr) . És més, per providència de 21 de febrer de 2024 la jutgessa instructora disposà la pràctica de diligència pericial mèdica amb la concreta finalitat de determinar si les lesions patides per Eva "comportan riesgo vital",providència notificada a la procuradora de l'investigat, i tampoc en aquesta ocasió la defensa nomenà pèrit que concorregués amb els nomenats d'ofici. Més encara, del dictamen medicoforense resultant (folis 288 i 289), emès el 12 de març de 2024, i al qual s'indica que entre la documentació consultada pels facultatius es trobava la història clínica de la lesionada, s'informà a la defensa mitjançant diligència d'ordenació de 18 de juliol de 2024, i quan la defensa evacuà el tràmit de qualificació provisional, l'1 de setembre de 2025, coneixia plenament l'expressat dictamen i les fons en què es basava, així com que les acusacions, en llurs qualificacions provisionals, havien proposat com a pèrits els metges que l'havien emès, i proposà com a pèrits contradictors Sandra i Ceferino, els quals van ser admesos però no van poder ser citats a judici per no ser al domicili indicat per la defensa, la qual tampoc no els va fer concórrer, ni aportà cap dada que possibilités la intervenció dels mateixos. Així les coses, no hi ha cap raó que justifiqui la pretensió de la defensa d'excloure del ventall probatori la prova pericial practicada al plenari amb possibilitat d'efectiva contradicció i amb totes les garanties.
Afirmat així que les lesions causades pel processat en el seu atac haurien produït la mort d'esposa atacada de no haver trencat el curs causal l'assistència mèdica a la lesionada, posterior a l'atac, el que situa el grau d'execució de l'acció objectivament homicida en la temptativa acabada ( article 16 Cp), hem d'entrar tot seguit en dues qüestions essencials per a la tipificació dels fets.
Segon.Les consideracions que mereixen les qüestions anunciades al final del fonament anterior desautoritzen el plantejament de la defensa de l'acusat i, per contra, permeten afirmar el judici de tipicitat formulat per les acusacions, això és, que els fets declarats provats son constitutius d'un delicte d'assassinat per traïdoria, en grau de temptativa acabada, dels articles 138.1, 139.1.1a i 16 Cp.
La primera consideració està en relació amb el plantejament de la defensa segons el qual el processat no actuà amb voluntat de matar, de manera que no se li pot atribuir una acció homicida per absència de l'element subjectiu de l'injust objecte d'acusació.
És cert que no es produí la mort de la dona atacada, i potser l'agressor no cercà directament de bon començament el resultat de mort, però la compatibilitat de dol eventual i temptativa està assentada en la jurisprudència, i en aquest sentit deia l' STS 44/2019 que «en la tentativa es proyectable el dolo eventual como afirma el Fiscal en su dictamen. "El dolo homicida, en su modalidad de dolo eventual, se da en aquellas situaciones en las que el sujeto activo conoce que con su conducta crea un grave riesgo de que se produzca la muerte del sujeto pasivo, pese a lo cual continua con su acción, bien porque acepta ese resultado como probable, o bien porque su producción le resulta indiferente.
Para la tentativa se exige el mismo dolo que para el delito consumado, ya se trate de dolo directo o eventual. La diferencia entre tentativa y consumación en el delito de homicidio no se halla en el elemento subjetivo, sino en el objetivo, en tanto que para la consumación es preciso que se produzca como resultado la muerte de la víctima"».
Doncs bé, de l'evolució jurisprudencial respecte de la configuració de l'element subjectiu de l'injust es significativa l' STS 340/2022, on es llegeix: «Sobre el dolo y sus distintas modalidades, la sentencia de este Tribunal de fecha 30 de enero de 2.010 , con cita de las sentencias núm. 210/2007, de 15 de marzo , 172/2008, de 30 de abril y 716/2009, de 2 de julio , sintetiza la doctrina de esta Sala. De esta forma señala que "el dolo, según la definición más clásica, significa conocer y querer los elementos objetivos del tipo penal. En realidad, la voluntad de conseguir el resultado no es más que una manifestación de la modalidad más frecuente del dolo en el que el autor persigue la realización de un resultado, pero no impide que puedan ser tenidas por igualmente dolosas aquellas conductas en las que el autor quiere realizar la acción típica que lleva a la producción del resultado o que realiza la acción típica, representándose la posibilidad de la producción del resultado.
Pero ello no excluye un concepto normativo del dolo basado en el conocimiento de que la conducta que se realiza pone en concreto peligro el bien jurídico protegido, de manera que en esta segunda modalidad el dolo radica en el conocimiento del peligro concreto que la conducta desarrollada supone para el bien jurídico, (...) pues, en efecto, "para poder imputar un tipo de homicidio a título doloso, basta con que una persona tenga información de que va a realizar lo suficiente para poder explicar un resultado de muerte y, por ende, que prevea el resultado como una consecuencia de ese riesgo. Es decir, que abarque intelectualmente el riesgo que permite identificar normativamente el posterior resultado. En el conocimiento del riesgo se encuentra implícito el conocimiento del resultado y desde luego la decisión del autor está vinculada a dicho resultado" ( STS de 1 de diciembre de 2004 , entre otras muchas).
(...) Esta Sala, especialmente a partir de la sentencia de 23-4-1992 (relativa al caso conocido como del "aceite de colza" o "del síndrome tóxico") ha venido aplicando en numerosas resoluciones un criterio más bien normativo del dolo eventual, en el que prima el elemento intelectivo o cognoscitivo sobre el volitivo, al estimar que el autor obra con dolo cuando haya tenido conocimiento del peligro concreto jurídicamente desaprobado para los bienes tutelados por la norma penal.
Sin embargo, ello no quiere decir que se excluya de forma concluyente en el dolo el elemento volitivo ni la teoría del consentimiento. Más bien puede entenderse que la primacía que se otorga en los precedentes jurisprudenciales al elemento intelectivo obedece a un enfoque procesal del problema. De modo que, habiéndose acreditado que un sujeto ha ejecutado una acción que genera un peligro concreto elevado para el bien jurídico con conocimiento de que es probable que se produzca un resultado lesivo, se acude a máximas elementales de la experiencia para colegir que está asumiendo, aceptando o conformándose con ese resultado, o que cuando menos le resulta indiferente el resultado que probablemente va a generar con su conducta».
Aplicant aquesta doctrina al cas enjudiciat, no pot haver dubte sobre que el processat, com qualsevol persona adulta amb les facultats superiors mínimament conservades, coneixia que propinant ganivetades a la dona atacada en diverses parts del cos, inclòs el tronc, era altament probable que produís la mort de la víctima, i el gran nombre de ganivetades propinades, que no cessà ni tan sols quan la dona era al terra sobre un bassal de la sang perduda per les ganivetades ja propinades, fins que el fill menor d'ambdós sortí en defensa de la mare, no permeten cap altra conclusió conforme a les màximes elementals de l'experiència que la d'afirmar que el processat, durant l'atac acceptà el resultat de mort de la víctima a conseqüència del seu atac a la mateixa, o com a mínim li resultava indiferent que aquest resultat es produís.
Tercer.La segona consideració que mereixen les qüestions anunciades al final del primer fonament d'aquesta sentència és la que insereix l'acció homicida en el delicte d'assassinat per traïdoria.
La defensa nega que es pugui parlar de traïdoria atès que l'atac es produí en el decurs d'una discussió, en la cuina de l'habitatge, que era un espai petit del que la dono podia fugir, i fent servir el processat un ganivet que no era l'estri més lesiu que podria haver a la cuina.
Cap d'aquestes objeccions poden neutralitzar les conseqüències de l'atac sorprenent, que no podia esperar la víctima pel fet de la discussió sobre la separació matrimonial que plantejava, atac del qual, precisament per no poder advertir-lo, no va poder fugir, ni defensar-se eficaçment, essent indiferent si l'agressor podia triar, de entre els estris de cuina que podia haver, un de més capacitat letal que aquell que emprà.
En aquest sentit bastarà recordar l' STS 28/2025, que tracta sobre un cas similar que l'ací enjudiciat, en què es produí un atac inesperat precisament a la cuina del domicili, amb un ganivet que l'acusat de la cuina. En eixa sentència, concretament al seu fonament de dret segon, es llegeix: «Entre las modalidades de la alevosía, como es sabido, esta Sala incluye la sorpresiva: el ataque se produce de modo súbito e inopinado, imprevisto, fulgurante, repentino. En estos casos, "...es precisamente el carácter sorpresivo de la agresión lo que suprime la posibilidad de defensa, pues quien no espera el ataque difícilmente puede prepararse contra él, al menos en la medida de lo posible. Esta modalidad de alevosía es apreciable en los casos en los que se ataca sin previo aviso" ( SSTS 1214/2003, de 24 de septiembre ; 1469/2003, 11 de noviembre ; 223/2005, 24 de febrero ; 467/2015, de 20 de julio ; 86/2015, de 25 de febrero ó y 77/2020, de 25 de febrero ).
Declara la jurisprudencia (entre otras STS 765/2017, de 27 de noviembre ) que esta clásica modalidad alevosa es compatible con gestos defensivos siempre que estén inexorablemente abocados al fracaso precisamente porque la sorpresa impide una reacción con alguna mínima potencialidad defensiva. En ese precedente encontramos también algunas referencias a la conocida como alevosía doméstica, derivada del quebranto de la atmósfera de confianza que rige en el propio hogar, clima de confianza. Ese escenario ha sido bautizado con esa plástica expresión "alevosía convivencial", "alevosía doméstica".
La alevosía, no se excluye por un mínimo intento de defensa, cuando es funcionalmente imposible, y obedece a la reacción instintiva de quien no tiene escapatoria frente a la eficacia de un ataque ejecutado sobre seguro ( STS 895/2011, de 15 de julio ). Con otras palabras, la alevosía "...no desaparece por la posible existencia de hematomas o rasgos defensivos, pues una cosa es la defensa activa que se realice o pueda realizarse y otra cosa es la que podríamos llamar defensa pasiva o simple autoprotección equiparable a lo que comúnmente suele llamarse instinto de autoprotección" ( SSTS 472/2002, 14 de febrero y 417/2008, 30 de junio , entre otras muchas).
Ilustra la corrección de la subsunción efectuada un pasaje de la STS 1039/2024, de 19 de noviembre : "Y en lo que hace referencia a la alegación del recurso, nuestra jurisprudencia ha destacado que la alevosía no exige de la efectiva eliminación de toda manifestación de defensa, sino que basta con que los medios, modos o formas utilizados tengan idoneidad para producirla y que se desplieguen con esa tendencia, lo que supone que no falta la alevosía cuando concurren intentos de defensa y es funcionalmente imposible obtenerla porque los intentos defensivos son una mera reacción instintiva de quien no tiene escapatoria frente a la eficacia de un ataque ejecutado sobre seguro ( STS 895/2011, de 15 de julio ). Hemos proclamado que la alevosía no debe ser contemplada desde un plano formal que excluya su concurrencia por la infructuosa reacción autoprotectora de la víctima ( SSTS 5 de mayo de 2020 o 418/2020, de 21 de julio ), de modo que la acreditación de señales de defensa no es incompatible con su existencia, pues una cosa es la defensa del ofendido y otra la actividad para su mera autoprotección, que en nada compromete la integridad física de agresor, ni le pone en ninguna clase de riesgo (cfr. SSTS 25/2009, de 22 de enero y 37/2010, de 22 de enero )".
Leemos, por fin, en la STS 795/2024, de 19 de septiembre :
"Lo inesperado y sorpresivo del ataque se desprende inequívocamente del relato plasmado como hecho probado que hay que respetar ( art. 884.3º LECrim ). Estamos ante una clásica modalidad alevosa que incluso sería compatible con algún gesto defensivo siempre que esté inexorablemente abocado al fracaso, precisamente porque la sorpresa impide una reacción con alguna mínima potencialidad defensiva. La narración es muy concluyente: no podía imaginar nadie en ese contexto, por muchas que hubiesen sido las previas amenazas, un ataque tan inopinado y directo. Como señala el Fiscal, se produce una solución de continuidad entre la discusión y el posterior ataque inesperado con un cuchillo que mantenía oculto.
Item más, el quebranto de la atmósfera de confianza que rige en la propia habitación, en escenario que ha sido bautizado en algunos precedentes jurisprudenciales con la plástica expresión "alevosía doméstica" robustece esa estimación. Recién duchada, la víctima encuentra en su dormitorio sentado al recurrente quien, de forma imprevisible, la ataca con un cuchillo escondido hasta el momento del acometimiento.
La resultancia acoge todos los componentes fácticos de la modalidad alevosa denominada sorpresiva: un ataque realizado de modo súbito, imprevisto, fulgurante y repentino ( STS 382/2001, de 13 de marzo y las que se citan en ella). Lo inopinado de la agresión evapora cualquier capacidad defensiva. No es óbice para ello la constancia de una previa discusión o enfrentamiento verbal. Lo decisivo es que la agresión fuese completamente inesperada. Era tan impensable el ataque brutal con un cuchillo a raíz de una eventual discusión verbal, como inimaginable una forma eficaz de defenderse: la víctima queda a expensas de la voluntad homicida del autor. Una discusión previa no es telón de fondo que permitiese prever, imaginar o augurar un ataque homicida como el que se produjo. La subsunción jurídica es correcta"».
En definitiva, com ja hem dit abans, els fets declarats provats son constitutius d'un delicte d'assassinat per traïdoria, en grau de temptativa acabada, dels articles 138.1, 139.1.1a i 16 Cp.
Quart.Del delicte expressat és responsable, en concepte d'autor, el processal, per haver realitzat personalment els fets que es declaren provats ( article 28 Cp), i hi concorren les circumstàncies mixta de parentiu, com a agreujant ( article 23 Cp), i agreujant de comissió del delicte per raons de gènere ( article 22.4a Cp) .
El parentiu, com a agreujant, no ofereix cap dubte, perquè víctima i victimari estaven units per vincle matrimonial, i la compatibilitat entre aquesta circumstància i l'agreujant de gènere ha estat reiteradament afirmada per la jurisprudència, recordant l' STS 72/2024, amb cita de les SSTS 565/2018 i 136/2020, que l'agreujant de gènere «tiene un matiz netamente subjetivo, basado en consecuencia en la intención -manifestada por actos de violencia-, de llevar a cabo actos de dominación sobre la mujer, mientras que la agravante de parentesco tiene un marcado componente objetivo».
Però l'agreujant de gènere també s'ha d'afirmar perquè el processat atacà l'esposa per afirmar la seva possessió sobre la mateixa, el seu domini en el si de la relació matrimonial, negant a l'esposa la facultat d'autodeterminar-se en l'àmbit de les relacions afectives, el que aquell posà clarament de manifest a qui considerava sota el seu domini dient-li, a guisa de preludi de l'atac, "pues sabes qué, pues que si no eres mía, no vas a ser de nadie más",com resulta de la declaració de la víctima, la qual troba recolzament en els testimoniatges de Sabino i el mosso d'esquadra amb TIP NUM002, ja que segons el primer, amic de la família i company i cap de treball del processat, aquest tenia gelosia d'ell, creient erròniament que tenia relació afectiva amb la seva esposa, i segons l'agent, primera persona que desprès de l'atac interaccionà amb el processat, aquest li justificà el que havia fet dient que la dona "le había reconocido que se había ido con su jefe, y que no le había quedado otro remedio".
Així les coses, s'ha d'inserir la comissió del delicte en raons de gènere, i, seguint l' STS 76/2024, «Su consideración como agravante genérica fue subrayada por la STS 707/2018, 15 de enero , en la que recordábamos que "... con la introducción de la agravante relativa a cometer el delito por una discriminación basada en razones de género, se amplía esta protección con carácter general, de modo que la agravación de la pena no solamente es procedente en los casos expresamente contemplados en las descripciones típicas de la parte especial, en los que las razones de la agravación ya viene contemplada en el tipo, sino en todos aquellos otros casos en los que la discriminación por esas razones, basadas en la intención de dominación del hombre sobre la mujer, que dentro de las relaciones de pareja es considerada por el autor como un ser inferior, vulnerando, por lo tanto, su derecho a la igualdad, aparezcan como motivos o móviles de la conducta..."».
Cinquè.No concorre cap circumstància eximent o atenuant de la responsabilitat criminal.
La defensa del processat, en llur qualificació provisional, propugnà la concurrència de les circumstàncies eximents de trastorn mental transitori, de l' article 20.1r i 2n Cp, respectivament, o subsidiàriament la circumstància atenuant de l' article 21.1a, 3a i 5a Cp; i en les conclusions definitives amplià el ventall de circumstàncies propugnades a l'eximent de trastorn mental transitori i drogoaddicció, de l' article 20.1r i 2n Cp, respectivament, o subsidiàriament dels apartats 1a, 2a, 3a i 5a del article 21 Cp, per trobar-se sota influència de dogues i alcohol i reparació parcial del dany, i la circumstància atenuant de dilacions indegudes, de l' article 21.6a Cp.
La defensa no ha proposat més circumstàncies eximents o atenuant per raons ignotes, perquè podria haver proposat totes les previstes al Codi penal amb la mateixa manca de raonabilitat que les proposades, cap de les quals té el més mínim suport fàctic, al punt que en la conclusió primera de la seva qualificació provisional, purament negativa, no proposà cap fet, i en conclusions definitives l'únic fet que proposà va ser que "en el momento de los hechos, el acusado se encontraba bajo la influencia de drogas y alcohol, circunstancia que afectó a su capacidad volitiva e intelectiva",de manera que l'única circumstància sobre la qual ens hem de pronunciar és la relacionada amb el fet proposat per la defensa, és a dir, la que pot tenir a veure amb l'afectació de les facultats superiors del processat a causa de l'al·legada ingesta de drogues i alcohol, qualsevol altre no passa de ser un brindis al sol, incloses les de reparació del danys, a pretext d'una tan minsa consignació que ni tan sols arriba a satisfer les necessitats alimentàries dels fills comuns de víctima i victimari, o la de dilacions indegudes, postulada arbitràriament i infundada, com totes les que no estan relacionades amb aquella al·legada afectació de facultats, i que omet tota consideració a l'acord no jurisdiccional de les seccions penals d'aquesta Audiència, de 12 de juliol de 2012, que fixa, en 18 mesos de paralització de la causa el temps a partir del qual es predicable en abstracte l'atenuant de dilacions extraordinàries i indegudes.
Però és que tampoc no pot apreciar-se cap circumstància fonamentada en l'al·legada afectació de les facultats superiors a causa d'una prèvia ingesta de drogues i alcohol, perquè els fets constitutius de circumstàncies eximents o atenuants de la responsabilitat criminal han d'estar complidament provats, i la prova practicada al plenari no permet afirmar que el processat, al temps de la comissió del delicte i a causa del consum d'alcohol i/o altres substàncies tòxiques, tingués llurs facultats superior anul·lades o significativament minvades, al punt de no poder conèixer el que feia o, coneixent-lo, no estigués en condicions de controlar-se, o controlar-se prou, i no fer-ho.
El processat, fent ostentació d'una prodigiosa memòria selectiva, com anunciàvem al començament del primer fonament d'aquesta sentència, digué al plenari "no sé de verdad lo que pasó",quan el que succeí fou tan intens que originà una escena descrita pel mosso d'esquadra amb TIP NUM002 com a "una imagen dantesca",però sí recordava que en el decurs de "lo que pasó",i que no sabia què era, no havia dit a la dona agredida res semblant a que si no era seva, no sería de ningú, i també recordà amb precisió mil·limètrica que arribà a casa seva en molt mal estat, al punt de pujar les escales a quatre grapes, perquè havia consumit molt d'alcohol, com sempre que sortia, i cocaïna, i, a més a més, quan estava arribant a la casa, duent unes ampolles de cervesa dins una bossa, uns individus se li atansaren i li van dir que "le daban una droga que ellos llevaban, que yo nunca había probado, que era caballo, que es heroína",i ell llavors provà aquesta droga per primer cop i a canvi donà cervesa a aquells individus. D'aquests al·legat, força inversemblant pel que fa a l'intercanvi d'heroïna per cervesa, no hi ha cap prova. Com a màxim, i en consideració al testimoniatge de Sabino, es pot admetre que el processat podia estar "bajo efectos de lo que pudiera haber consumido",que és el que el testimoni manifestà, però res més, ja que aquesta manifestació no permet avaluar el grau d'afectació de les facultats superiors de l'agressor, al qual no observaren signes d'intoxicació els altres testimonis que d'alguna manera interaccionaren amb ell en l'escena de crim, signes que tampoc no van ser observats al processat per la metgessa que l'explorà d'urgències a les poques hores dels fets, segons l'informe de la qual l'explorat es trobava "consciente y orientado en las tres esferas (tiempo, espacio y persona)",tot i que "admite haber consumido alguna sustancia, sin especificar".
Conseqüentment, i com hem dit abans, no pot apreciar-se en el processat cap circumstància eximent o atenuant fonamentada en l'afectació de llurs facultats superiors a causa de l'al·legada ingesta d'alcohol i drogues.
Sisè.Quant a les penes a imposar, el delicte d'assassinat té assignada una pena tipus de 15 a 25 anys de presó ( article 139.1 Cp), i com en aquest cas el grau d'execució restà en temptativa acabada ( article 62 Cp) s'ha d'imposar la pena inferior en grau, això és, presó de 7 anys i 6 mesos a 15 anys, i dins d'aquest marc punitiu, com son dues les circumstàncies agreujants concurrents, i cap atenuant, no només s'ha d'imposar la pena en la meitat superior, el que justificaria una sola agreujant ( article 6.1.3a Cp), sinó quasi en el límit màxim imposable, ja que si fossin més de dues les agreujants es podria pujar a la pena superior en grau ( article 66.1.4a Cp) . Per tant, i sense arribar al límit màxim de la pena imposable, imposem al processat la pena de 14 anys de presó, amb la corresponent accessòria d'inhabilitació absoluta durant el temps de la condemna.
Altrament, i per aplicació dels article 57.1 i 2, 140 bis.2, i 140 bis.1, aquest en relació a l' article 105.1.a), Cp, escau imposar, respectivament, les penes de prohibició d'atansament i de comunicació en els termes interessats per les acusacions, si bé limitant la distància d'allunyament a 1000 metres, que estimem suficient per evitar trobades casuals, la pena de privació de la pàtria potestat respecte dels fills menors del processat amb la víctima, i la mesura de llibertat vigilada, també en els termes demanats per les acusacions.
D'altra banda, d'acord amb el que disposa l' article 89.2 Cp i tenint present la xacra sense aturador de la violència de gènere que estem patint en la nostra societat, per afavorir la defensa de l'ordre jurídic i la confiança en la vigència de la norma infringida pel delicte, cal acordar l'execució íntegra de la pena privativa de llibertat que imposem, i l'expulsió del penat del territori espanyol quan accedeixi al tercer grau o se li concedeixi la llibertat condicional.
Setè.D'acord amb els articles 109.1 i 116.1 Cp, tota persona criminalment responsable de delicte també ho és civilment si del fet es deriven danys i perjudicis, i resta obligada a reparar-los o indemnitzar-los.
Per excloure l'arbitrarietat en la determinació del quàntum indemnitzatori cal aplicar facultativament el barem establert per a lesions causades en sinistre de circulació, amb els valors a data d'avui (Llei 5/2025, annex), barem que ja contempla els danys morals, augmentant la quantitat resultant en un 50% pel molt major dany moral que suposa haver patit el dany físic com a conseqüència d'una acció dolosa d'una magnitud tan gran com la patida per la víctima.
D'acord amb aquests criteris, i tenint present que no es pot anar més enllà dels resultats concretats la indemnització dels quals es demana, el que impedeix considerar intervencions medicoquirúrgiques diferents a la exposada per les acusacions (laparotomia exploradora i sutura):
a) per cada un dels 23 dies de perjudici bàsic: 38,10 €, en total 876,3 €;
b) per cada un dels 100 dies de perjudici moderat (impeditius): 66,04 €, en total 6.604,00 €;
c) per cada un dels 27 dies de perjudici greu (hospitalització): 95.26 €, en total 2.572,02 €;
d) per una intervenció mèdica 2.032,12 €; i
e) por 10 punts de perjudici estètic moderat ( article 102.2.d de la Llei 35/2015, i taula 2.A.1) patit per persona de 41 anys, edat de la víctima: 11.805,05 €.
Aplicant al total resultant, 23.889,49 €, l'expressat increment del 50%, dona un resultat de 35.834,23 €, que és la quantitat que fixem com a indemnització a la víctima per tots els conceptes.
Vuitè.Disposen els articles 239 i 240.2 LECr i l' article 123 Cp que en les sentències s'ha de resoldre sobre el pagament de les costes processals, les quals s'han d'imposar als criminalment responsables.
