Sentencia Penal 99/2025 Audiencia Provincial Penal de Barcelona nº 9, Rec. 13/2025 de 03 de febrero del 2025

PRIMER.-El recurrent insta que es revoqués la sentència que el hi condemna, i que es dictés un altre de caràcter absolutori, i ho fan al·legant que aquella incorri en trencament del dret a la presumpció d'innocència en tant que sosté que no hi ha prova de càrrec que permeti tenir com acreditat que el recorrent hagués comés els fets que se'l imputen. El recorrent sol·licita de manera subsidiària que es deixés sense efecte la decisió de substituir la pena de presó per la d'expulsió de territori nacional, i ho fonamenta en que la sentència incorri respecte d'aquesta decisió també en error en la valoració de la prova i en trencament del dret a la presumpció d'innocència, i ho justifica al·legant que es una mesura desproporcionada en tant que no té antecedents penals, que no han quedat acreditats els fets que se'l imputen, que en cap cas tenen entitat suficient como per justificar l'expulsió de territori nacional, i que el judici es va celebrar sense la seva presència tot i que la defensa va instar que es suspengués i sense permetre'l practicar prova respecte a la manca de fonament de que s'acordés la seva expulsió de territori nacional.

El Ministeri Fiscal no s'ha pronunciat al respecte.

SEGON.-S'ha de començar per indicar que el judici es va celebrar amb l'absència de l'acusat amb fonament en ho que prevé l' article 786.1 segon paràgraf de la LECrim. que indica que "la ausencia injustificada del acusado que hubiera sido citado personalmente, o en el domicilio o en la persona a que se refiere el artículo 775, no será causa de suspensión del juicio oral si el Juez o Tribunal, a solicitud del Ministerio Fiscal o de la parte acusadora, y oída la defensa, estima que existen elementos suficientes para el enjuiciamiento, cuando la pena solicitada no exceda de dos años de privación de libertad o, si fuera de distinta naturaleza, cuando su duración no exceda de seis años."

D'acord amb això i davant ho rellevant de la celebració del judici en absència de l'acusat, s'ha de tenir present que el judici oral no es una simple seqüència del procés penal, sinó el moment decisiu en el que amb publicitat i plena contradicció es debat sobre la fonamentació de les pretensions de condemna i sobre la força de convicció de les proves aportades per l'acusació i la defensa. Per això, el dret de l'acusat a estar present a l'acte del judici oral no es únicament una exigència del principi de contradicció, sinó l'instrument que fa possible l'exercici del dret de defensa de contestar a las imputacions de fets que, referits a la seva pròpia conducta, conformen la pretensió acusatòria ( STC 91/2000). Així, la presencia física de l'acusat a l'acte del judici permet que aquest pogués prestar o negar la seva conformitat a l'acusació, convertir en un acte de defensa la declaració que en el seu cas l'acusat presti, que aquell es coordinés amb el seu lletrat que exercita la defensa tècnica, i exercir el dret a la darrera paraula que es considerar com manifestació del dret d'autodefensa ( STC 13/2006). D'aquesta forma la celebració del judici en absència de l'acusat sol es possible si se'l garanteix a assistir i defendre's en un judici contradictori, donant-li l'oportunitat de comparèixer mitjançant una citació que el hi faciliti un coneixement efectiu de la celebració del judici i la possibilitat d'assistir a l'acte i que, tot i això, l'acusat deixa d'assistir sense que concorri justa causa que se ho impedeixi ( STC 135/1997). Això es el que succeeix en aquest cas, en que l'acusat va ser citat de manera personal i correcta per que comparegués a l'acte del judici, sense que ho fes, ni justifiqués cap raó de força major que s'ho hagués impedit, resultant per tant justificada la celebració del judici sense la seva presència al ser la pena que s'instava no era superior a la de presó de dos anys.

TERCER.-Respecte a l'al·legat trencament del dret a la presumpció d'innocència s'ha d'indicar que aquest dret està recollit a l' article 24 de la Constitució ¡ exigeix, d'acord amb el que exposen sentència como la STS 712/2015 de 20 de novembre, que per a poder condemnar a una persona es precisa:

...se haya desarrollado una actividad probatoria de cargo con arreglo a las previsiones constitucionales y legales, y por lo tanto válida, cuyo contenido incriminatorio, racionalmente valorado de acuerdo con las reglas de la lógica, las máximas de experiencia y los conocimientos científicos, sea suficiente para desvirtuar aquella presunción inicial, en cuanto que permita al Tribunal alcanzar una certeza objetiva sobre la realidad de los hechos ocurridos y la participación del acusado, de manera que con base en la misma pueda declararse probado.

Es a dir, per deixar sense efecte la presumpció d'innocència aplicable a tota persona ¡ poder dictar sentència condemnatòria penal contra ella, ha d'haver provar de càrrec (prova existent) obtinguda amb respecte a les garanties constitucionals ¡ legals exigides per la Constitució (prova il·lícita) i que sigui suficientment raonable i raonada com per justificar la condemna (prova suficient).

Respecte de l'error en la valoració de la prova a la sentència que al·lega el recurrent, s'ha d'indicar que tot i que el caràcter ordinari del recurs d'apel·lació permet fer una nova valoració de la prova practicada en la instancia, tanmateix, la seva valoració depèn de la percepció directa de les manifestacions dels intervinents a l'acte del judici que va tenir el Jutge de primera instància en virtut de la immediació que aquell va tenir respecte de les manifestacions i sense que es pugui substituir en apel·lació excepte en cas de que les conclusions del Jutge d'instància no siguin congruents amb els resultats probatoris o no s'ajusten als criteris generals del raonament lògic segon regles d'experiència admeses de manera comú ( STS 1097/2011, de 25 d'octubre). Així, solo cabrà apartar-se de la valoració de la proba del Jutge davant el que es va practicar aquella, si es declara com provat una cosa diferent de lo que va dir el declarant i sense que això resulti de ningú altre mitjà probatori, o si la valoració de la declaració porta a un resultat il·lògic o absurd, o si de modo excepcional hi ha altres circumstàncies de las que es desprèn de modo inequívoc la falsedat de les manifestacions del testimoni o pèrit.

QUART.-La sentència conclou que fets han quedat acreditats a partir de les manifestacions a l'acte del judici del testimoni directe dels fets, i de les manifestacions de l'agent de policia que es va personar al lloc, i a les que atorga plena fiabilitat pel seu detall, coincidència entre sí, i manca de raons espúries que justifiqués que faltessin a la veritat, quan cap d'aquells té cap interès als fets. La sentència concreta quines van ser les manifestacions dels testimonis i ho fa de manera coincident a ho que resulta del visionat de la gravació en que es va documentar l'acte. La sentència exposa en concret ho següent:

... contamos con la declaración del testigo directo de los hechos, Elias, quien ha relatado pormenorizadamente lo presenciado por el mismo, de manera concreta y precisa, sin que se aprecie sesgo alguno en sus manifestaciones, ni malquerencia o animadversión hacia el acusado por la que pudiera influir en la falta de verosimilitud de su versión.

Este testigo ha relatado que circulaba en su moto por la calle Pau Claris de Barcelona, y antes del cruce con la calle Provenza escuchó gritos, y observó un grupo de coreanos que forcejeaban con dos individuos que salieron corriendo con una bolsa. Uno de ellos cogió un patinete. El motorista detuvo su moto y salió a la carrera detrás del que iba a pie, logrando darle alcance, momento en que, cuando iba a entregarlo al del patinete, tiró al suelo un reloj que el testigo recuperó. El testigo retuvo con auxilio de otras personas al autor del hecho hasta la llegada de la policía, y comprobó que la ciudadana coreana tenía la muñeca con señales de haberle sido arrebatado el reloj. Además, se tocaba en la zona la víctima.

... contamos con las manifestaciones del agente NUM000 quien acudió al lugar de los hechos observando que varias personas retenían a un individuo, identificado como el acusado. Indicó que la víctima reconoció su reloj y que presentaba heridas, aunque no recordaba exactamente dónde.

La sentència indica també que les manifestacions dels testimonis resulten corroborades pel resultat del reportatge fotogràfic del rellotge objecte dels fets i del turmell i el colze de la víctima dels fets, que acrediten l'existència de danys al primer i de lesions als segons i, per tant, corroboren les explicacions dels testimonis. I a partir de tot això té com acreditat l'intent de sostracció amb violència i, així, indica ho següent al respecte:

... de las manifestaciones del testigo, que observa un forcejeo en el grupo; la posterior huida con el botín del acusado, que lanza cuando es sorprendido el reloj; y las fotografías del mismo objeto, y de las consecuencias lesivas en la muñeca de la turista se desprende que el acusado, actuando de consuno con su compinche, logró arrebatar haciendo uso de la violencia, el reloj de la turista que portaba en la muñeca.

I així, efectivament, el que el testimoni D. Elias va presenciar no es pot sinó interpretar com un intent de sostracció amb la consegüent constatació d'una efectiva existència de prova de càrrec vàlida practicada a l'acte del judici oral amb la immediació del Jutge d'instància, amb respecte als principis de publicitat, oralitat i contradicció, i que està raonada de manera detallada, lògica i correcta respecte del seu resultat. Tot això fa que s'hagi de desestimar la pretensió del recurrent de que la sentència trenqui el seu dret a la presumpció d'innocència o que incorri en una valoració errònia de la prova.

CINQUÈ.-Respecte de la impugnació pel recorrent de la decisió de substituir la pena de presó per la expulsió de territori nacional, s'ha de començar per indicar que la reforma operada al Codi Penal per la Llei Orgànica 1/2015 va introduir dos significatives modificacions a l'article 89 que regula la substitució de la pena de presó per expulsió de territori nacional. En primer lloc va establir que la pena de presó imposada ha de ser superior a un any, ho que concorri en el cas que ens ocupa. En segon lloc va eliminar el requisit de la residència irregular que abans de la reforma s'exigia per poder portar a terme l'expulsió. En tercer lloc es va deixar de prendre en consideració com criteri a tenir en compte la correlació entre el perjudici que suposa l'expulsió per al condemnat i el perjudici inherent a la pena prevista per a l'injust comés, tret del cas en que aquell sigui ciutadà de la Unió Europea (ho que no succeeix en el present cas). Així, l' article 89 del Codi Penal en la seva redacció vigent estableix ho següent:

1. Las penas de prisión de más de un año impuestas a un ciudadano extranjero serán sustituidas por su expulsión del territorio español. Excepcionalmente, cuando resulte necesario para asegurar la defensa del orden jurídico y restablecer la confianza en la vigencia de la norma infringida por el delito, el juez o tribunal podrá acordar la ejecución de una parte de la pena que no podrá ser superior a dos tercios de su extensión, y la sustitución del resto por la expulsión del penado del territorio español. En todo caso, se sustituirá el resto de la pena por la expulsión del penado del territorio español cuando aquél acceda al tercer grado o le sea concedida la libertad condicional.

2. Cuando hubiera sido impuesta una pena de más de cinco años de prisión, o varias penas que excedieran de esa duración, el juez o tribunal acordará la ejecución de todo o parte de la pena, en la medida en que resulte necesario para asegurar la defensa del orden jurídico y restablecer la confianza en la vigencia de la norma infringida por el delito. En estos casos, se sustituirá la ejecución del resto de la pena por la expulsión del penado del territorio español, cuando el penado cumpla la parte de la pena que se hubiera determinado, acceda al tercer grado o se le conceda la libertad condicional.

3. El juez o tribunal resolverá en sentencia sobre la sustitución de la ejecución de la pena siempre que ello resulte posible. En los demás casos, una vez declarada la firmeza de la sentencia, se pronunciará con la mayor urgencia, previa audiencia al Fiscal y a las demás partes, sobre la concesión o no de la sustitución de la ejecución de la pena.

4. No procederá la sustitución cuando, a la vista de las circunstancias del hecho y las personales del autor, en particular su arraigo en España, la expulsión resulte desproporcionada.

La expulsión de un ciudadano de la Unión Europea solamente procederá cuando represente una amenaza grave para el orden público o la seguridad pública en atención a la naturaleza, circunstancias y gravedad del delito cometido, sus antecedentes y circunstancias personales. Si hubiera residido en España durante los diez años anteriores procederá la expulsión cuando además:

a. Hubiera sido condenado por uno o más delitos contra la vida, libertad, integridad física y libertad e indemnidad sexuales castigados con pena máxima de prisión de más de cinco años y se aprecie fundadamente un riesgo grave de que pueda cometer delitos de la misma naturaleza.

b. Hubiera sido condenado por uno o más delitos de terrorismo u otros delitos cometidos en el seno de un grupo u organización criminal.

En estos supuestos será en todo caso de aplicación lo dispuesto en el apartado 2 de este artículo.

5. El extranjero no podrá regresar a España en un plazo de cinco a diez años, contados desde la fecha de su expulsión, atendidas la duración de la pena sustituida y las circunstancias personales del penado.

6. La expulsión llevará consigo el archivo de cualquier procedimiento administrativo que tuviera por objeto la autorización para residir o trabajar en España.

7. Si el extranjero expulsado regresara a España antes de transcurrir el período de tiempo establecido judicialmente, cumplirá las penas que fueron sustituidas, salvo que, excepcionalmente, el juez o tribunal, reduzca su duración cuando su cumplimiento resulte innecesario para asegurar la defensa del orden jurídico y restablecer la confianza en la norma jurídica infringida por el delito, en atención al tiempo transcurrido desde la expulsión y las circunstancias en las que se haya producido su incumplimiento.

No obstante, si fuera sorprendido en la frontera, será expulsado directamente por la autoridad gubernativa, empezando a computarse de nuevo el plazo de prohibición de entrada en su integridad.

8. Cuando, al acordarse la expulsión en cualquiera de los supuestos previstos en este artículo, el extranjero no se encuentre o no quede efectivamente privado de libertad en ejecución de la pena impuesta, el juez o tribunal podrá acordar, con el fin de asegurar la expulsión, su ingreso en un centro de internamiento de extranjeros, en los términos y con los límites y garantías previstos en la ley para la expulsión gubernativa.

En todo caso, si acordada la sustitución de la pena privativa de libertad por la expulsión, ésta no pudiera llevarse a efecto, se procederá a la ejecución de la pena originariamente impuesta o del período de condena pendiente, o a la aplicación, en su caso, de la suspensión de la ejecución de la misma.

9. No serán sustituidas las penas que se hubieran impuesto por la comisión de los delitos a que se refieren los artículos 177 bis, 312, 313 y 318 bis.

Del precepte resulta que la regla general es la substitució de les penes de presó que superen la duració d'un any per l'expulsió de territori nacional, essent el compliment de la presó ho excepcional, i preceptuant-se que això s'acordi de ser possible a la mateixa sentencia, i en el seu defecte en fase d'instrucció. Ara bé, d'acord amb el que es disposa al referit apartat quart de l' article 89 del Codi Penal, la substitució de la pena de presó per expulsió de territori nacional no es podrà adoptar de manera automàtica sinó que per fer-ho s'haurà de ponderar de manera individualitzada les circumstàncies personals del reo (arrelament, família, feina, entre altres) i, a partir d'això, determinar la proporcionalitat de la substitució en relació amb altres drets fonamentals en conflicte com son els de llibertat de residència i de desplaçament, i el de protecció social, econòmica i jurídica de la família. Amb relació amb això, la STS 344/2021, de 26 d'abril (Ponent Il·lm. Sr. D. Antonio del Moral) indica ho següent:

El art. 89.4 CP apunta como referente básico para la decisión, aunque no exclusivo, la desproporción ( STS 214/2021, de 10 de marzo ); es decir, sopesar si en el caso concreto, por las raíces desarrolladas en España, la expulsión resulta singularmente aflictiva y, sumada al cumplimiento de una pena de prisión, supone una sanción conjunta desmedida, poco ponderada, excesiva. La expulsión del extranjero sin vinculación alguna con el país no alberga componente sancionador alguno; o, si acaso, nimio y despreciable. Cuando la medida comporta abandonar el lugar donde está instalado el afectado desde muchos años antes y donde mantiene su entorno laboral social y parental, encierra alto contenido aflictivo. Eso es lo que ha de evaluarse principalmente; más si la expulsión se establece no como un sustitutivo total sino como un añadido adosado al cumplimiento de toda la pena o de su mayor parte ( STS 214/2021 ).

Així, l'arrelament o no del no nacional en la societat espanyola es configura com criteri determinant de la proporcionalitat o no de la substitució de la presó por expulsió de territori nacional. En aquest sentit la STS 344/21 exposa ho següent:

El arraigo no es sino la intensidad del establecimiento en nuestro país de un individuo. Usado como instrumento de medida para evaluar la proporcionalidad de la medida de expulsión, el arraigo obliga a contemplar dos vectores: 1) Principalmente, los perjuicios que para el penado puede suponer la expulsión del país. Eso involucra el esfuerzo vital (medido en años y calibrado por la expectativa de futuro) que el condenado haya consumido en asentarse en nuestro país; así como el agravio que la medida de expulsión entraña para su vida familiar o afectiva, para su actividad laboral o para otros intereses patrimoniales que pueden resultar afectados. Como ya hemos adelantado, no puede hablarse de proporcionalidad sin contemplar singularmente esta afectación de la medida. 2) En todo caso, existe una consideración colectiva del arraigo, que tampoco puede eludirse cuando la norma penal apela al arraigo como marcador de la proporcionalidad de la medida de expulsión. Esa dimensión del arraigo, hace referencia a si el extranjero condenado participa de los principios fundamentales en los que se asienta constitucionalmente nuestra convivencia social y en qué medida puede llegar a percibir nuestra comunidad como propia. Ambos factores -el personal y el colectivo- permiten mesurar el arraigo y ponderar el grado de afectación de una eventual decisión de expulsión, desvelando si puede resultar o no desproporcionada como respuesta punitiva, en atención al delito cometido y a las circunstancias por las que se impone.

D'igual manera, la STS 344/21 fent-se reso del que disposava la STS 147/2018, rebutja l'automatisme en la substitució de la pena de presó per expulsió i exigeix la necessària ponderació de les circumstàncies personals del penat per valorar el seu arrelament i la proporcionalitat o no de l'expulsió i, així, indica ho següent:

Hemos dicho que en todo caso la expulsión debe ser siempre una medida proporcionada y nunca automática. Se trata de una decisión en la que deben ponderarse los intereses y derechos en juego, entre los que se encuentran las concretas circunstancias personales y de arraigo del penado ( STC 113/2018, de 29 de octubre ), tales como tiempo de residencia en España, situación de arraigo familiar en función de convivencia, tipo de parentesco y obligaciones de dependencia material y económica, entre otras. También habrá de valorarse el arraigo laboral, profesional o cultural, la vinculación con el país de procedencia, los riesgos que pueda comportar la expulsión y, en general cualesquiera circunstancias que permiten una adecuada ponderación de los bienes jurídicos en conflicto.

Així, la desproporció i manca de justificació de la substitució de la pena de presó per la d'expulsió de territori nacional exigeix valorar de manera concreta les circumstàncies personals de l'acusat i entre les que té un importància cabdal la referent a si aquell té o no arrelament a Espanya.

SISÈ.-A partir del que s'ha exposat al fonament jurídic anterior s'ha d'indicar que per valorar les concretes circumstàncies personals de l'acusat, i poder així determinar si la proporcionalitat de la substitució de la pena de presó per l'expulsió de territori nacional que demana l'acusació, s'ha de donar trasllat d'aquesta qüestió a l'acusat i permetre un debat contradictori al respecte, i donar-li en concret audiència de manera personal al penat i, així, evitar la causació d'indefensió que d'un altre modo es produiria. En relació amb això, la STC 113/2018, de 29 d'octubre (ECLI:ES:TC:2018:113) exposa ho següent:

... en la STEDH de 15 de diciembre de 2009, asunto Gurguchiani c. España , el Tribunal Europeo de Derechos Humanos concluye que la sustitución de la pena de prisión por la expulsión y prohibición de volver a territorio español, sin haber sido escuchado el afectado y sin que se tuvieran en cuenta otras circunstancias distintas de la aplicación cuasi automática de la redacción del artículo 89 CP tras la reforma operada en 2003, "debe analizarse como si esta fuera una pena similar a la fijada en el momento de la condena del interesado" (§ 40), a los efectos del derecho de defensa.

El Pleno de este Tribunal se ha pronunciado en el sentido de entender necesaria la audiencia previa en casos en los que procediera la sustitución de la pena de prisión por expulsión. Y ello como consecuencia del conocimiento de la cuestión de inconstitucionalidad planteada contra el artículo 89.1 CP , en la redacción dada al mismo por la Ley Orgánica 5/2010, de 22 de junio, por posible vulneración de los artículos 18 , 25 y 9 CE . En concreto, en el ATC 180/2015 , FJ 4 se afirmó que "para efectuar una correcta ponderación de los intereses y derechos en juego siempre se debe dar audiencia al penado (aunque la redacción previa a la reforma de la Ley Orgánica 5/2010 no la recogiera) para valorar de manera correcta las concretas circunstancias del penado, laborales, arraigo y situación familiar".

Aquesta exigència de donar a l'acusat la possibilitat de pronunciar-se i de practicar prova respecte de la petició d'expulsió la va tenir aquell a l'acte del judici. Així, aquell tenia coneixement de que a l'escrit d'acusació provisional, ratificat pel Ministeri Fiscal a l'inici del judici i que se'l va llegar a l'acusat, es sol·licitava la seva expulsió per 7 anys en substitució a la pena de presó. I tot i conèixer-ho, l'acusat no va comparèixer de manera injustificada a l'acte del judici per explicar el que considerés oportú respecte al seu arrelament i manca de proporcionalitat de la petició d'expulsió de territori nacional, com així indica la sentència.

Tampoc la defensa va proposar prova alguna, documental o testifical, al respecte. I a les actuacions consta certificat administratiu acreditatiu de la seva situació irregular a Espanya com així indica igualment la sentència, sense que el hi constin familiars a Espanya, ni relacions amb agrupacions culturals, esportives o d'oci de la societat civil espanyola, ni arrelament a cap municipi, ni mitjans de vida. Tota això porta necessàriament a concloure que l'acusat no té cap arrelament a Espanya i que la decisió de substituir la pena de presó per la d'expulsió s'ha adoptat valorant correctament el resultat de les proves practicades al judici i de manera justificada i proporcionada, havent-se de desestimar-se el recurs interposat contra ella.

SETÈ.-Les costes de l'apel·lació s'han de declarar d'ofici al no apreciar se temeritat ni mala fe processal en la interposició del recurs.

VUITÈ.-Contra aquesta sentència es podrà interposar recurs de cassació per infracció de llei pel motiu previst al nº 1 de l'article 849 de la LECrim.

Per tot això,