Sentencia Penal Nº 10/2009, Audiencia Provincial de Girona, Sección 4, Rec 689/2008 de 05 de Enero de 2009

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

SECCIÓ QUARTA (PENAL)

GIRONA

APEL·LACIÓ PENAL

ROTLLE NÚM. 689/08

JUDICI RÀPID NÚM. 1116/08

JUTJAT PENAL NÚM. 4 DE GIRONA.

SENTÈNCIA NÚM. 10/09

PRESIDENT:

Sr. ADOLFO GARCÍA MORALES.

MAGISTRATS:

Sra. Mª TERESA IGLESIAS i CARRERA.

Sra. Mª CARMEN CAPDEVILA SALVAT.

Girona, 5 de gener de 2009.

HEM VIST aquest recurs d'apel·lació interposat contra la Sentència dictada en data 02-09-08 pel Jutge del Jutjat Penal núm. 4 de Girona, en el Judici Ràpid núm. 1116/08 , seguida per un delicte d'amenaces en l'àmbit familiar. Ha estat part recurrent

Juan Francisco , representat per la procuradora Sra. Vila i assistit pel lletrat Sr. Salvador Guillamon Mollá i com

a part contra la qual es recorre el MINISTERI FISCAL i Marí Trini , representada per la procuradora Sra. Díaz i

assistida pel lletrat Sr. David Carrasco Tortosa. Ha actuat com a ponent la Magistrada Mª TERESA IGLESIAS i CARRERA.

Antecedentes

PRIMER. En la sentencia apel·lada es va dictar la decisió que literalment diu:

" Que debía condenar y condenaba a Juan Francisco como autor responsable de un delito de amenzas leves, ya definido, sin la concurrencia de circunstancias modificativas de la responsabilidad criminal, a la pena de 6 meses de prisión, y las accesorias de inhabilitación especial, para el ejercicio del derecho de sufragio pasivo, durante el tiempo de la condena, así como privación del derecho a la tenencia y porte de armas, por tiempo de un año y un día, con imposición de la prohibición de aproximarse a la Sra. Marí Trini su domicilio o lugar de trabajo a una distancia inferior a 100 metros, por un plazo de un año y seis mese, así como tampoco, comunicarse con ella, por cualquier medio, por el mismo periodo con imposición al acusado de las costas causadas."

SEGON. La representació processal de Juan Francisco va interposar recurs contra la Sentència de data 02-09- 08, amb el fonament que expressa en l'escrit de què dimana.

TERCER. S'han complert els tràmits establerts a l' article 790 de la Llei d'enjudiciament criminal .

QUART. S'accepta el factum de la Sentència contra la qual s'apel·la.

CINQUÈ. En la tramitació del present recurs s'han observat les prescripcions legals.

Fundamentos

PRIMER. La representació processal de Juan Francisco s'alça contra la sentència d'instància al·legant com a motiu principal d'impugnació que s'ha produït per part del Jutge d'instància una errada en la valoració de la prova. La recurrent considera que no hi prova suficient i en conseqüència es procedent l'absolució i efectua en el seu escrit de recurs una interpretació parcial, partidista, interessada i subjectiva, encara que legítima, de com la part considera que el Jutge d'instància hagués hagut de valorar la prova. En segon lloc interessa que en lloc d'imposar la pena de presó s'imposi la pena de treballs en benefici de la comunitat i que no s'apliqui la prohibició del dret a la tinença i portament d'armes.

Interessa també la part recurrent que es celebri vista prèvia a la resolució del recurs per a la practica de prova nova que desconeixia en el moment del judici, però ni tant sols concreta quin tipus de prova li convé practicar, fa referència a una gravació d'una conversa de telèfon i a la existència d'unes denuncies contra la víctima.

Abans d'entrar en el fons de l'assumpte abordarem la petició de vista sol·licitada per a la practica de nova prova.

Hem de dir que acordar o no la celebració de vista prèvia a la resolució del recurs es una facultat del Tribunal i en aquest cas amb els testimonis remesos la Sala es considera suficientment il·lustrada per a poder formar-se una convicció fundada per a resoldre el present recurs, ( art: 791 LECr ).

Pel que fa la prova proposada per la recurrent i que no se sap exactament en que consisteix, anuncia una gravació telefònica que ni tant sols aporta i unes denuncies contra la víctima per consum de droga que tampoc aporta i no sabem quin tipus de prova proposa, si es simplement prova documental per introduir aquelles denuncies i la gravació o que les persones afectades per aquells documents declarin el que puguin saber al respecte.

En relació a la prova en segona instància hem de posar de manifest que els articles 790 i 792 de la LECr , que regulen el recurs d'apel·lació contra les sentencies dictades pels Jutjats Penals i concretament en aquest cas resulta d'aplicació l' art. 790-3 de la LECr que regula restrictivament les diligències de prova que son practicables en la segona instància i que limita a les següents, en primer lloc les que no es van poder proposar en la primera instància, en segon lloc, les proposades que indegudament van ésser denegades, sempre i quan en el moment oportú s'hagués formulat la oportuna reserva, i en tercer lloc, les admeses que no van ésser practicades per causes que no siguin imputables a la part, essent requisit comú en els tres supòsits que s'exposin les raons per les que la manca d'aquelles diligències de prova li hagi produït indefensió.

En el present supòsit no es dona cap d'aquelles circumstancies per la qual cosa es procedent desestimar la pretensió de la part de practicar una prova que ni tant sols se sap en que consisteix.

SEGON. Entrant ja en el que es pròpiament el fons de l'assumpte hem d'anunciar que el motiu no pot prosperar per les raons que tot seguit exposarem.

Te reiteradament declarat aquesta Sala que encara que el recurs d'apel·lació té un caràcter ordinari i es pot realitzar en ell una nova valoració de la prova practicada en primera instància, a conseqüència de la transcendental importància que en la ponderació de les proves personals té, tant la percepció directa pel Jutge de les diverses declaracions de les parts i dels testimonis, com la inexistència en el nostre dret Penal de proves taxades o de regles que determinin el valor cert que hagi de donar-se a cada prova, la revisió, tractant-se, precisament d'aquest tipus de proves, queda limitada a examinar, pel que fa al seu origen, la validesa i regularitat processal, i a verificar pel que fa la valoració, si les conclusions que el Jutge ha obtingut resulten congruents amb els resultats probatoris i s'ajusten als criteris generals de raonament lògic segons les regles de l'experiència comunament admeses; per tant, en aquesta instància sense haver presenciat personalment tal prova, només ens podrem apartar de la valoració efectuada pel Jutge que la va presenciar, si es declara provat alguna cosa diferent del que realment va dir el declarant i que no resulti provat per cap altre mitjà probatori, si la valoració de la declaració porta a un resulta il·lògic o absurd, i de manera excepcional, si concorren altres circumstancies de les que es desprengui de manera inequívoca la falsedat d'un testimoni acollit com cert o bé, la certesa d'un altre que no s'ha tingut en compte, circumstancies que no es donen en el present supòsit.

TERCER.- Un cop examinades les actuacions, s'ha pogut comprovar que el Jutge d'instància ha comptat per a formar la seva convicció condemnatòria en relació a l'inculpat amb suficient prova de càrrec, obtinguda amb el respecte als dret fonamentals i practicada en l'acte de judici a l'empara dels principis d'oralitat, contradicció, immediació, concentració i publicitat, i amb la prova practicada consistent en la declaració del inculpat, les declaracions incriminatòries fetes per la denunciant Angels Marí Trini , per la testifical de Narciso i documental.

Es unànime la Jurisprudència que sosté que la sola declaració de la víctima pot constituir única prova de càrrec amb capacitat pera destruir la presumpció d'innocència i fonamentar una sentència de condemna, el Tribunal Suprem ho ve mantenint en infinitat de resolucions, dient-nos que no es tracta d'una qüestió de seguretat sinó de credibilitat (sentències de 5 de març i 14 de maig de 1994, 22 de març de 1995, 20 d'octubre de 1999 etc...). Però el Tribunal Suprem també ens diu que els Tribunals han d'ésser especialment meticulosos a l'hora d'atorgar valor de prova de càrrec a la declaració de la víctima. El mateix Tribunal Suprem ha establert tot un seguit de criteris que cal tenir en compte per valorar la declaració de la víctima i que son: absència d' incredibilitat subjectiva derivada de les relacions de la víctima amb l'inculpat que podria privar a aquesta declaració de la necessària certesa ja que hi podrien haver mòbils de ressentiment enemistat i venjança o bé d'enfrontament; versemblança; constatació de dades perifèriques objectives que corroborin els fets; i persistència en la incriminació que ha d'ésser prolongada en el temps, plural, sense ambigüitats ni contradiccions, ja que s'enfronta a la negativa de l'inculpat que proclama la seva innocència. (STS 15-06-2000 i 28-09-2001, entre altres). De totes maneres cal tenir en compte que els requisits exigits per la jurisprudència per dotar del valor de prova càrrec a la declaració de la víctima o del perjudicat no son condicions de validesa, sinó paràmetres per a la ponderació raonable del seu testimoni, controlables en cas d'impugnació i que la valoració pròpiament dita correspon al Jutge o Tribunal d'instància que amb les avantatges de la immediació veu i escolta directament al testimoni, percebent el que diu, com ho diu i te la possibilitat de valorar l'exacta dimensió dels sues gests, paraules concretes i actituds adoptades en fer les seves afirmacions.

En el present supòsit ressaltarem que es dona la concurrència d'aquests requisits en el testimoni de la denunciant. Però es que a més, en aquesta causa la declaració de la víctima es veu corroborada pel testimoni presencial Narciso , amic de les dues parts en el que no s'ha detectat cap interès en el plet que faci dubtar de la seva imparcialitat, ni que hagi mentit per afavorir l'Àngels. Aquesta testimoni coincideixen en posar de manifest que va sentir per l'altaveu del telefono com l'inculpat proferia contra la víctima les expressions descrites en l'apartat de Fets Provats i que coincideixen plenament amb el que ha manifesta l'Àngels, corroborant el que diu que li va dir l'inculpat. Per altra banda l'inculpat, si bé, nega els fets, sí reconeix que va fer la esmentada trucada, manifestació que reforça la versió de la víctima. Com s'ha pogut observar la declaració de la víctima es veu corroborada per prova perifèrica objectiva, plenament acreditada que la recolza.

Doncs bé, els arguments de la recorrent, de cap manera, posen de manifest que el raonament del Jutge d'instància hagi estat il· lògic o bé absurd com es pot observar en el seu Fonament de Dret Primer de la sentència.

En definitiva, la Sala que ara resol i que no ha vist ni escoltat aquestes declaracions, no pot arribar a una conclusió diferent que la recollida en la Sentència, dit d'una altra manera, en front a la prova eminentment personal els principis d'immediació i contradicció resulten transcendentals i insubstituïbles. En aquesta situació només es pot examinar el raonament de la sentència, a l'hora d'expressar la convicció, per a comprovar si resulta il·lògica, errònia o palmariament burda, cosa que no es dona en el cas analitzat, en que la sentència recull els fonaments probatoris d'on arriba a la convicció judicial de l'existència de la infracció penal i tot plegat ha de ser mantingut ja que l'esmentat raonament no respon a la irracionalitat o arbitrarietat.

QUART. Sol·licita la part que s'imposi la pena de treballs en benefici de la comunitat en lloc de la pena de presó, al respecte cal dir que la pena de treballs en benefici de la comunitat es reserva en aquest supòsit de violència de gènere per aquells casos mes lleus i en el nostre cas ens trobem que es tracta d'una amenaça de mort i que es profereix dues vegades, per tant es considera ajustat a Dret imposar a l'acusat la pena mínima però no la que interessa, sinó la pena privativa de llibertat donada la entitat de l'amenaça.

I pel que fa la segona pretensió en matèria penalogica resulta que l' art: 171-4 del CP , en relació a aquesta prohibició diu textualment que s'imposarà "en tot cas", tant si s'imposa la pena de presó com la pena de treballs en benefici de la comunitat s'ha d'aplicar imperativament la privació del dret a la tinença i portament d'armes, es tracta d'una norma de "ius cogens" indisponible per les parts i també pel Jutjador i per tant d'obligada aplicació.

CINQUÈ. No és procedent fer especial imposició de les costes causades en l'alçada.

Fallo

Decidim DESESTIMAR el recurs d'apel·lació interposat per la procuradora Sra. Vila en representació de Juan Francisco , contra la Sentència dictada en data 02.09.08 pel Jutge del Jutjat Penal núm. 4 de Girona, en el Judici Ràpid núm. 1116/08 , seguida inicialment per un delicte d'amenaces lleus en l'àmbit familiar i que CONFIRMEM íntegrament, amb declaració d'ofici de les costes de l'alçada.

Expediu certificacions de la present resolució per a la seva unió al rotlle corresponent i tramesa al Jutjat de la seva procedència, juntament amb les actuacions originals.

Així, per aquesta la nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el magistrat ponent Mª TERESA IGLESIAS i CARRERA ha llegit i publicat la Sentència anterior en audiència pública. En dono fe.