Sentencia Penal Nº 1067/2016, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 44/2016 de 07 de Diciembre de 2016

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel.lació procediment de delictes lleus ( apel·lació judici immediat sobre delictes lleus ) núm. 44/2016 - I

Referència de procedència:

JUTJAT VIOLÈNCIA SOBRE LA DONA 1 BADALONA

Judici de Delictes Lleus núm. 4/2016

Data sentència recorreguda: 10.06.16

SENTÈNCIA NÚM. 1067/2016

Magistrat:

Juli Solaz Ponsirenas

La dicta el Magistrat que s'expressa, de la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona, actuant com a Tribunal unipersonal, en recurs d'apel·lació en procediment de Delictes Lleus núm. 44/2016, interposat contra la Sentència pronunciada pel Jutjat Violència sobre la dona 1 Badalona en data 10.06.16 , en procediment de faltes núm. 4/2016. Han estat parts Miriam com apel.lant; Narciso com apel.lat, i el Ministeri Fiscal.

Barcelona, set de desembre de dos mil setze.

Antecedentes

Primer.El 10 de juny de 2016 el Jutjat de violència sobre la dona núm. 1 de Badalona dictà sentència amb la decisió següent: 'ABSUELVO a Narciso del delito leve de injurias de que venía siendo denunciado.'.

A la citada sentència es declaren provats els fets següents: 'ÚNICO. Resulta probado que en fecha 8 de junio de 2016 la Sra. Miriam interpuso denuncia ante la comisaría de Mossos D'Esquadra de Badalona en la que se daba cuenta de la presunta comisión de un delito leve de injurias cometido por el Sr. Narciso .'.

Segon.Formulat recurs d'apel·lació per Miriam , el Jutjat l'admeté a tràmit, donant-li curs, i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió. El Ministeri Fiscal i el denunciat han impugnat el recurs presentat i han sol·licitat la confirmació de la sentència impugnada.

S'accepta el relat de fets declarats provats de la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.L'apel·lant impugna la sentència absolutòria dictada en primera instància adduint un únic motiu d'impugnació, el d'error en la valoració de la prova, i aquesta prova no es altra que la declaració de la presumpta víctima, és a dir, que es tracta de combatre la valoració que fa el Jutjat penal sobre unes proves de caràcter estrictament personal; i, en el citat recurs, no demana la nul·litat de la sentència d'instància sinó que reclama que aquesta Sala 'condene al acusado por el delito leve de injurias ex art. 173.4 CP a la pena interesada por esta parte, así como por el Ministerio Fiscal'.

Segon.Així les coses, el plantejament de la recurrent és a hores d'ara inviable, perquè el vigent article 792.2 de la Llei d'enjudiciament criminal , aplicable al cas per raó de temporalitat, ja que va entrar en vigor el dia 6 de desembre de 2015, data anterior a la incoació d'aquesta causa, disposa que'la sentència d'apel·lació no pot condemnar el 'encausat que va ser absolt en primera instància ni agreujar la sentència condemnatòria que li hagi estat imposada per error en l'apreciació de les proves,';i per atacar en aquests casos la sentència absolutòria (o pretendre agreujar la condemnatòria) per error en l'apreciació de la prova el que es pot fer no es demanar al Tribunal ad quem que, amb revocació de la dictada per l'òrgan a quo, en dicti una altra de condemnatòria (o de més greu), sinó, com disposa el tercer paràgraf de l' article 790.2 de la Llei d'enjudiciament criminal , demanar la nul·litat de la sentència recorreguda.

En definitiva, com sigui que el recurrent demana en aquesta segona instància un pronunciament legalment inviable atès el motiu principal de recurs, i no demana el que, per aquest motiu, podria demanar, i que el que podria demanar, la nul·litat de la sentència, no es pot disposar d'ofici perquè ho impedeix expressament el paràgraf segon de l'article 240.2 de la Llei orgànica del poder judicial , segons el qual'en cap cas, amb motiu d'un recurs, el jutjat o tribunal no pot decretar d'ofici una nul·litat de les actuacions que no hagi estat sol·licitada en el recurs esmentat, llevat que apreciï manca de jurisdicció o de competència objectiva o funcional o s'hagi produït violència o intimidació que afecti aquest tribunal', haig de desestimar el recurs.

Tercer.Si aquesta raó no fos suficient, és clar que el recurs tampoc podria prosperar, i això per dues raons, cadascuna de les quals conduiria sola al mateix resultat.

Primerament, perquè la valoració de les proves personals que abastament queda reflectida en la sentència recorreguda no només està raonada, sinó que és raonable, i aquesta valoració imparcial del jutge, de les proves produïdes davant seu, amb plenitud d'immediació, no pot ser substituïda per la parcial de qui té interès personal en el resultat del procés.

I la segona de naturalesa constitucional, perquè com recorda la STC 120/2009, de 18 de maig i d' altres posteriors, per exemple STC 30/2010 i 127/2010 , que de manera constant i reiterativa han mantingut la mateixa tesis, el Tribunal d'apel·lació està vinculat 'por la doctrina fijada a partir de la STC 167/2002, de 18 de septiembre , según la cual 'en casos de apelación de sentencias absolutorias, cuando aquélla se funda en la apreciación de la prueba, si en la apelación no se practican nuevas pruebas, no puede el Tribunal ad quem revisar la valoración de las practicadas en la primera instancia, cuando por la índole de las mismas es exigible la inmediación y la contradicción' (FJ in fine)',és a dir, les proves de caràcter personal, caràcter que precisament tenen les que la recurrent pretén que aquest Tribunal valori de forma diversa a com les va valorar el Jutge que va dictar la sentència apel·lada.

Quart.Com sigui que la doctrina constitucional esmentada és tan clara i reiterada que el seu desconeixement a hores d'ara resulta clarament temerari i que l'apel· lant també ha ignorat la reforma del article 792.2 de la Llei d'enjudiciament criminal , vigent des de el dia 6 de desembre de 2015; les costes d'aquesta instància s'han d'imposar a la part recurrent, que ha ignorat la citada jurisprudència i la esmentada reforma processal; en aplicació del que disposa l' article 240.3r. de la vigent Llei d'enjudiciament criminal .

Fallo

1. Desestimo el recurs d'apel·lació expressat a l'antecedent de fet segon d'aquesta resolució i confirmo la sentència apel·lada.

2. Imposo a l'apel·lant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa i ho signa el Magistrat que la dicta.