Sentencia Penal Nº 1081/2011, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 10, Rec 193/2011 de 25 de Noviembre de 2011

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

Sala Penal (Secció 10ª)

Recurs d' apel·lació núm. 193/11-C

Judici de Faltes núm. 533/11

Jutjat d' Instrucció núm.11 de Barcelona

S E N T È N C I A Nº

Barcelona, vint-i-cinc de novembre de dos mil onze

VIST per l'l·lm. Sr. Santiago Vidal i Marsal, magistrat de la Secció 10ª d'aquesta Audiència provincial, la present apel·lació motivada pel Judici de Faltes ressenyat en l'encapçalament, procedent del Jutjat d' Instrucció nº 11 d'aquesta capital, tramitat per desordres públics i menyspreu a Agents de l'Autoritat, causa que roman davant d'aquest tribunal de segona instància amb motiu del recurs formalitzat pel Servei Jurídic de la Generalitat de Catalunya, Departament d'Interior, contra la sentència dictada el dia 6 de juliol de 2011 .

Antecedentes

PRIMER.- La part dispositiva de la sentència apel·lada recull el següent pronunciament: "FALLO : que debo condenar y condeno al denunciado Cecilio como autor responsable de una falta contra el orden público, a la pena de 10 DÍAS de MULTA con cuota diaria de 3 euros y responsabilidad personal subsidiária de un día de privación de libertad por cada dos cuotas impagadas, con expresa imposición de las costas del presente juicio. Le absuelvo de la falta de desórdenes públicos de la que también venía siendo acusado".

SEGON.- Contra l'esmentada sentència va interposar -dins de termini legal- recurs la part denunciant representada per l'Advocada de la Generalitat. Admès a tràmit per provisió de 4 d'octubre de 2011, previ tràmit d' impugnació de la part apel·lada i del Ministeri Fiscal es van elevar les actuacions a aquesta Superioritat. Per diligència d'ordenació de 25.10.11 es va designar magistrat ponent a l'il·lm Sr. Santiago Vidal i Marsal. El recurs ha quedat vist per a resoldre sense celebració de vista pública atès que no la considera necessària el tribunal malgrat haver estat sol·licitada per la recurrent.

TERCER.- En la tramitació del present recurs s' han observat les prescripcions legals exigides per la vigent LECRIM.

Hechos

S'accepta íntegrament el relat de fets provats que recull la sentència apel·lada, el qual es dóna íntegrament per reproduït a fi d'evitar reiteracions inútils.

Fundamentos

I.- El recurs presentat per la part denunciant -el Servei Jurídic de la Generalitat- contra la resolució judicial que va absoldre al denunciat Cecilio de la falta connexa de desordres públics prevista en l' art. 633 del Codi Penal , alhora que el condemnava per la homogènia de desconsideració contra un Agent de l'Autoritat, es recolza -a l'empara del que permet l' art. 972 de la Lecrim reformat per la llei 38/2002de 24 d'octubre , en relació a l' art. 790 de la llei d'enjudiciament criminal abreujat - en dos motius subsidiaris: 1) Error en l'aplicació del principi jurídic "non bis in idem" que recull la sentència d'instància; i 2) Subseqüent infracció de llei per inaplicació deguda de l' art. 633.1 del Codi Penal . Conclou sol·licitant s'imposi a l'acusat una multa adicional de 10 dies.

La Sala, ateses les nostres acotades funcions estrictament revisores de la legalitat de la sentència apel·lada, i vist el context estrictament jurídic en què es planteja el recurs, ha de declarar d'antuvi que malgrat les oscil·lacions i ambigüetats de la recent jurisprudència del Tribunal Constitucional en la interpretació de l' art. 6.3 del CEDH , relatiu al dret a un judici amb totes les garanties àdhuc en la segona instància, quan la resolució dictada pel jutjat penal és total o parcialment absolutòria, com aquí succeeix, no considera necessària la celebració de vista mentre el legislador no modifiqui l'actual art. 790.3 Lecrim . D'afegitó, si la qüestió és estrictament jurídica, no se'ns acut què pot aportar escoltar de nou a l'acusat -persona llega en dret- com demana l'advocada de la Generalitat.

La sentència apel·lada no roman pas òrfena de la motivació raonada que exigeix l' art. 741 Lecrim en relació al 120.3 CE en quan al rebuig de la dobre incriminació per una sola acció il·lícita, puix analitza la prova practicada en el judici oral i n'extreu unes conclusions fàctiques i jurídiques logiques, que acte seguit motiven el veredicte absolutori parcial per tal de no sancionar dues vegades una conducta lleu que ja ha merescut el càstig adient a l'empara de l' art. 634 CP .

Escau per tant aplicar la jurisprudència fixada en les STC de 19/84, 54/85, 41/87 , 101/92, 9/94, 94/02 i 115/07 , a l'hora d'exigir que tota futura revocació d'un veredicte absolutori es recolzi en una "flagrant" i manifesta infracció de la tutela judicial efectiva o dels criteris de legalitat.

El Tribunal Constitucional ens matisa que si la resolució conté els elements nuclears mínims i valoracions judicials que permeten conèixer quins han estat els criteris jurídics i fonts de prova que han servit per a crear en el jutge penal la convicció de manca de punibilitat doble de la conducta denunciada, en aquest cas llançar un objecte contra un Agent de l'Autoritat sense assolir l'objectiu d'impacte, ens trobem davant d'una decisió judicial que no vulnera pas els drets fonamentals del denunciant que tutela l' art. 24.1 CE .

II.- Necessari és recordar també que malgrat el recurs d'apel·lació previst en l' art. 976 de la llei d'enjudiciament criminal , autoritza al tribunal " ad quem " a revisar en la seva globalitat la valoració efectuada en la primera instància, cal sempre no oblidar que el jutge sentenciador és l'únic davant del qual s'han practicat totes les proves, complint així els deures d'immediació, oralitat i contradicció que ordena la nostra LOPJ 19/03 de 28 de desembre , per la qual cosa l' apreciació inductiva que en va treure una vegada escoltades totes les parts implicades, ha de ser " a priori " respectada per aquest tribunal de segona instància, llevat que s'apreciï un error flagrant en el relat fàctic i/o incoherència insalvable entre allò que la sentència declara acreditat i allò que serveix de base al veredicte. D'afegitó, només si la resolució és insuficientment motivada podem parlar de decisió arbitrària amb infracció del preceptiu raonament sil·logístic que ordena l' art. 741 de la Lecrim . , interpretat d'acord amb la jurisprudència que recullen les STC 86/00 de 27 de març , 17/02 de 28 de gener , i STS de 12 de març de 2003 .

Aquest criteri limitat en ordre a les facultats revocatòries de la segona instància, ha estat encara més restringit des de la sentència del Ple del Tribunal Constitucional 167/02 de 18 de setembre , línia jurisprudencial ratificada por les ulteriors STC 16/09 de 26 de gener i 2/10 d'11 de gener , acceptades ja de forma vinculant per les STS 184/09 , que prohibeixen taxativament al tribunal d'apel·lació o cassació condemnar a qui ha estat absolt total o parcialment en la primera instància, llevat que es torni a escoltar en audiència pública a l'acusat i demés testimonis rellevants . Tanmateix, aquesta duplicitat d'audiència a l'acusat està explícitament prohibida per la vigent Lecrim ( art. 790.3er ) i el legislador ha fet cas omís fins al dia d'avui als requeriments interpretatius del TC, sense que la justícia ordinària pugui fer altra cosa que esperar que ambdós Poders de l'Estat es posin d'acord.

En concret, l'Alt Tribunal matisa que " el jutge d'apel·lació o cassació que hagi d'analitzar qüestions de fet i de dret alhora, i en concret quan ha d'estudiar en conjunt la innocència o culpabilitat de la persona denunciada o acusada, tant si el procés es tramita en persecució d'un delicte com si estem davant d'una falta, cal entendre que l'objecte de debat no es pot resoldre sense infringir el dret fonamental a un procés just, sempre i quan l'acusat negui haver perpetrat l'il·lícit penal que se li imputa, sense practicar de nou tota la prova de caire personal, i en especial, sense donar oportunitat al/s denunciat/s a explicar la seva versió dels fets davant del nou òrgan d'enjudiciament" . Aquesta nova doctrina garantista d' obligat compliment pels tribunals de la jurisdicció ordinària, reflex de la jurisprudència emanada del TEDH ( sentències de 15 juliol 2003, cas Arnasson c/ Islandia, i 10 de març de 2009, cas Coll c/España ), suposa que en no haver-se modificat pas l'estructura processal dels recursos d' apel·lació previstos en els arts. 790 y 976 de la Lecrim , ni tant sols en la reforma de la llei 38/2002en vigor des del 24 d'abril de 2003 , esdevé impossible tornar a practicar en aquesta alçada aquelles proves que ja es van dur a terme davant del jutge d'instrucció, puix que la llei processal reserva aquesta hipòtesi als casos en que s'hagin proposat en temps i forma, i malgrat tot, el jutge les hagi declarat no pertinents de forma arbitraria.

No és pas aquest el cas que ens ocupa, doncs en el judici de Faltes es van practicar totes les proves que les parts van considerar adients, inclòs l'interrogatori de l'acusat, sense que la Sala consideri que la declaració de les dues parts implicades analitzada pel jutge penal "a quo", permeti arribar irrefutablement a un veredicte distint del que s'ha dictat.

En efecte, la homogeneïtat entre la falta prevista en l' art. 633 i la de l'art. 634 de la LO 5/10 de 22 de juny vigent , és irrefutable i només pot castigar-se una acció que infringeixi a l'ensems dos béns jurídics distints mereixedors de protecció. I en l'afer que ens ocupa, aquesta dualitat infractora no existeix, atès que amb el llançament d'una llauna de cervesa que no va arribar a impactar en cap funcionari policial, no augmenta "per se" l'antijuridicitat de la situació d'aldarulls que ja s'estava produint, alteració de la pau ciutadana que requereix l'actuació conjunta d'una pluralitat de persones, no d'un sol individu.

Cal concloure doncs, que el " non bis in idem " aplicat en la sentència apel·lada gaudeix de fonament fàctic i jurídic adient, per la qual cosa escau ratificar-la íntegrament.

Les costes processals d'aquesta segona instància es declaren d'ofici, atès que no s'aprecia temeritat en la part recurrent , d'acord amb el que preveuen els arts. 123 del Codi Penal i 240 de la Lecrim .

Vistes les normes legals esmentades i demés d'aplicació al cas, decideixo la següent

Fallo

Amb desestimació del recurs d' apel·lació formalitzat pel Servei Jurídic de la Generalitat de Catalunya contra la sentència dictada el dia 6 de juliol de 2011 en el present Judici de Faltes tramitat pel Jutjat d'Instrucció nº 11 de Barcelona , he de confirmar i confirmo l'esmentada resolució. Declaro d' ofici les costes processals d'aquesta segona instància.

Notifiqueu aquesta sentència a totes les parts processals comparegudes, amb indicació explícita de que no s'escau interposar-hi recurs ordinari de cap classe . Retorneu les actuacions al jutjat de procedència per al seu coneixement i efectes adients en dret.

Així, per aquesta sentència de la que se'n unirà testimoniatge al rotlle d'apel·lació, ho pronuncio, mano i signo.

E/.

PUBLICACIÓ.- L'anterior sentència ha estat llegida en audiència pública pel magistrat que la signa. En dono fe. Es secretari judicial.