Sentencia Penal Nº 11/2018, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 319/2017 de 05 de Enero de 2018

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel lació penals ràpids núm. 319/2017 - B

Referència de procedència:

Jutjat del Penal núm. 2 de Granollers

Procediment per lÂ?enjudiciament ràpid de determinats delictes núm. 78/2017.

Data sentència recorreguda: 28/09/2017 .

SENTÈNCIA NÚM. 11/18

Magistrats/des:

Juli Solaz Ponsirenas

Maria Josep Feliu Morell

Patricia Martínez Madero

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel lació núm. 319/2017, interposat contra la Sentència pronunciada pel Jutjat del Penal núm. 2 de Granollers en data 28/09/2017 , en procediment Abreujat núm. 78/2017. Han estat parts com apel.lant Alejandro asistit per la seva advocada Ines Romero Espinosa i representat per la procuradora Cristina Cañete Barroso, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz Ponsirenas.

Barcelona, cinc de gener de dos mil divuit.

Antecedentes

Primer.El dia 28 de setembre de 2017 el Jutjat del Penal núm. 2 de Granollers dictà sentència amb la decisió següent:'Que debo condenar y condeno a Alejandro ,anteriormente circunstanciado, como autor criminalmente responsable de un delito de quebrantamiento de condena, ya definido, con la concurrencia de la circunstancia agravante de reincidencia, a la pena denueve meses y un día de prisión,e inhabilitación especial para el ejercicio del derecho de sufragio pasivo, condenándole al pago de las costas procesales causadas.'.

A la citada sentència es declaren provats els fets següents: 'SE DECLARA PROBADO que Alejandro , mayor de edad, con DNI nº. NUM000 . y con antecedentes penales computables a efectos de reincidencia (condenado por sentencia firme de fecha 01.12.2015 dictada por el Juzgado de Instrucción n° 3 de Granollers en el marco de las Diligencias Urgentes 211/2015 por un delito de quebrantamiento de condena cometido el 27.11.2015 a la pena de cuatro meses de prisión suspendida en fecha 01.12.2015 por un periodo de dos años); quien por Auto de fecha 22 de noviembre de 2015, dictado por el Júzgado de Instrucción no 2 de Granollers, se prohibió aproximarse a su padre, Everardo , a una distancia minima de 1.000 metros, así como a su domicilio o lugar frecuentado por la misma y de comunicarse con él por cualquier medio hasta que se adoptase la pertinente sentencia o resolución definitiva; medidas que le fueron notificadas al acusado en forma personal el mismo día 22 de noviembre de 2015 y que se encuentran actualmente en vigor.

No obstante lo anterior y con conocimiento de la existencia del precitado Auto y de las consecuencias de su incumplimiento, el acusado acudió sobre las 09:00 horas del día31 de julio de 2017junto con su padre, el Sr. Everardo a la comisaría de la Policía Nacional sita en la calle Miquel Ricomá número 65, de la localidad de les Granollers para renovar su DNI.'.

Segon.Formulat recurs d'apel lació per la representació processal de Alejandro , el Jutjat el va admetre a tràmit, li donà curs i finalment va remetre les actuacions originades a aquest Tribunal per a la decisió. El Ministeri Fiscal sol licità la desestimació del recurs i la confirmació de la sentència impugnada.

Tercer.-D'aquesta sentència, que expressa l'opinió d'aquest Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz Ponsirenas.

S'accepten els fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.L'apel lant impugna la sentència dictada en primera instància adduint, com a únic motiu, l'error en la valoració de la prova i infracció dels principis de presumpció d'innocència i in dubio pro reo, per entendre que el consentiment de la persona protegida elimina la comissió del delicte i el fet que l'acusat es pensava que la prohibició d'acostament havia estat aixecada.

Segon.El recurs no pot ser estimat, tenint en compte que, correspon al Jutjat d'instància, d'acord amb el que disposa l' article 741 de la Llei d'enjudiciament criminal , fer la valoració de les proves practicades davant seu i que únicament la Sala podrà modificar aquesta valoració si la mateixa es fonamenta en un raonament il lògic o arbitrari. Aquest supòsit no passa en el cas que ens ocupa.

Així, el jutjat d'instància en el fonament de dret primer de la sentència apel lada fa una anàlisi detallada de la prova practicada davant seu i, és molt clar, que es pot discrepar d'aquesta valoració però, també és evident, que en l'argumentació de la sentència no es detecta la utilització de criteris il lògics, irracionals o arbitraris que justifiquin la revocació de la sentència condemnatòria, tal i com pretén, en aquest cas, la part recurrent. Per tant, davant d'una resolució argumentada i suficientment motivada, s'ha de donar prioritat a la valoració imparcial que fa el jutjat del penal, el qual, ha disposat d'una visió directa de les proves practicades en el plenari, per sobre de la interpretació parcial d'una de les parts.

D'altra banda, pel que fa al consentiment de la persona protegida, el recurrent no qüestiona que a les actuacions hi hagi prou material probatori per sostenir que hi havia contra seu una resolució judicial que l'imposava la prohibició d'apropament a la persona i domicili del seu pare; ni es qüestiona en el recurs que el recurrent i el seu pare van ser identificats per la policia quan estaven junts. El que argumenta la seva defensa és que, com que el seu progenitor consentia l'apropament, els fets no constitueixen delicte, tal com ho va establir la sentència de la Sala Segona del Tribunal Suprem de 26 de setembre de 2005 .

Aquest argument no és de rebut perquè el criteri reflectit a aquesta sentència no el va mantenir després el Tribunal Suprem, que de seguida el canvià en un sentit radicalment contrari.

Sobre aquest particular convé fer esment d'una de les sentències de l'Alt Tribunal en resolució de recurs de cassació en que el recorrent també adduïa el mateix que l'apel lant aquí, com la STS de 30 de març de 2009 , que diu en el seu fonament jurídic segon '...El motivo no puede prosperar porque el criterio aceptado por la referida sentencia de esta Sala de 26 de septiembre de 2005 , según el cual la existencia del quebrantamiento de condena no puede admitirse cuando se reanuda la convivencia de las personas a las que afecta la prohibición de trato, con el consentimiento de la persona protegida por la sanción penal impuesta a la otra, ha sido abandonado por esta Sala, por entender que, en tales casos, el consentimiento de la víctima protegida por la condena penal no puede eliminar la antijuricidad del hecho (v. STS de 19 de enero de 2007 ). La sanción penal que impone el alejamiento de determinadas personas como consecuencia de la conducta de agresión o amenazas por parte de una de ellas contra la otra, o de la comisión de alguno de los delitos especialmente previstos en la ley (v. arts. 57 y 48 CP ), en cuanto constituye una pena impuesta por la autoridad judicial implica su obligado cumplimiento (v. arts. 988 y 990 LECrim ) -salvo resolución judicial legalmente fundada o concesión de indulto-, pero sin que, en ningún caso, pueda quedar al arbitrio de los particulares afectados, que es lo que aquí viene a sostener la parte recurrente. Como pone de manifiesto la STS de 28 de septiembre de 2007 , 'constituiría, en el presente caso, un verdadero contrasentido el que precisamente la constatada frustración del fin pretendido por la pena precedente, que no era otro que el de la evitación de la ulterior reiteración delictiva, tras resultar desgraciadamente justificada de modo pleno 'a posteriori' esa previa imposición, por la comisión de nuevas infracciones, se venga a permitir la impunidad del autor de semejante quebrantamiento'. En la mateixa línia, es pronuncià la sentència de la mateixa sala segona del Tribunal Suprem, de data 13 de juliol de 2.009 , afirmant que'es doctrina mayoritaria de esta Sala, de la que constituye excepción la sentencia de 14 de marzo de 2.005 , que como tal delito contra la Administración de Justicia se comete independientemente de la voluntad de la mujer de aceptar y consentir el acercamiento'. Per tant, malgrat els esforços de la defensa, l'argument del consentiment de la persona protegida no pot tenir cap virtualitat per exonerar a l'ara recurrent del delicte de trencament de mesura cautelar, pel qual ha estat condemnat.

De la mateixa manera, tampoc pot prosperar la tesis que el recurrent es pensava que l'ordre de no apropament al seu pare ja no estava vigent, ja que, aquesta manifestació està orfe de qualsevol prova, atès que, el seu pare s'ha acollit a la dispensa de no declarar i, per tant, no ha pogut corroborar l'afirmació del seu fill, en el sentit que li va dir que l'ordre ja no estava vigent i, evidentment, de la prova documental aportada, es constata que el jutjat competent li va notificar degudament la interlocutòria en què s'acordava la esmentada prohibició i no hi ha en la citada documentació cap indici de que el referit jutjat hagués aixecat la referida ordre; i, en aquest sentit s'ha de citar la doctrina del Tribunal Suprem, segons la qual, tal com es diu en la seva sentència núm. 1.010/2012, de 21 de desembre ,'Consecuentemente, el acusado sabía que pesaba sobre él una orden de alejamiento que le impedía comunicase o aproximarse a su mujer, siendo notorio que las resoluciones judiciales solo pueden ser modificadas o suprimidas por los jueces y tribunales que las han dictado y no por las personas afectadas por las mismas, no siendo elemento determinante para ello el intento de arreglar su matrimonio o los encuentros esporádicos con su cónyuge.

En estas condiciones, aceptar el error de tipo supondría reconocer la posibilidad de una equivocación por parte del autor acerca de la capacidad de cualquier víctima para decidir sobre la vigencia de mandatos judiciales y forma parte de la experiencia comúnmente aceptada que el otorgamiento de esas medidas cautelares, así como las decisiones ulteriores sobre su mantenimiento o derogación, solo incumben al órgano jurisdiccional que la haya dictado.

No puede admitirse tampoco error de prohibición basándose en que no hubo oposición por parte de la mujer a que se aproximara a ella contra lo ordenado por el Juez. No puede ser admitido tal error ante una prohibición tan elementalmente comprensible como lo es la de contravenir una orden expresa del Juez relativa a su obligación de no aproximarse a la mujer maltratada ( STS. 519/2004 de 28.4 ).

El acusado tuvo noticia de la sentencia y de su firmeza -dice la STS. 172/2009 de 24.2 , pues le fue notificada. No puede alegarse error alguno respecto del conocimiento de la obligatoriedad de cumplir lo resuelto por el Juez por encima de los deseos de las partes, pues se trata de un aspecto de general conocimiento. De otro lado, no consta que el recurrente fuera informado de ninguna decisión del Juez que pudiera implicar una suspensión de la pena que le prohibía el acercamiento. Y finalmente, es asimismo claro que el recurrente tuvo a su alcance asesorarse a través de su letrado de sus posibilidades legales de actuación en vista de la condena impuesta, y de las consecuencias que podrían derivarse si incumplía lo acordado.', per la qual cosa, com hem dit abans, el recurs presentat per la representació processal del condemnat, ara recurrent, contra la sentència condemnatòria, dictada contra ell, ha de ser desestimat; i, conseqüentment, la esmentada sentència ha de ser confirmada en tota la seva integritat.

Tercer.D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , escau imposar a l'apel lant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimem el recurs expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. Imposem a l'apel lant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència no és ferma, i contra la mateixa es pot interposà recurs de cassació per infracció de llei si es considera que, atesos els fets que es declaren provats en la resolució, s'ha infringit un precepte penal de caràcter substantiu o una altra norma jurídica del mateix caràcter que hagi de ser observada en l'aplicació de la llei penal, preparant el recurs mitjançant un escrit autoritzat per un advocat i un procurador, si el recurrent no és el Ministeri fiscal, escrit presentat dins dels cinc dies següents al de l'última notificació de la sentència, i en el qual s'ha de demanar testimoniatge de la sentència i manifestar la classe de recurs que s'intenti utilitzar.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.