Sentencia Penal Nº 126/2011, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 36/2011 de 25 de Febrero de 2011

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle d'apel.lació núm. 36/2011-L

Referència de procedència:

Jutjat del Penal núm.13 de Barcelona

Procediment Abreujat núm. 135/2010

Data sentència recorreguda: 23/12/2010

SENTÈNCIA NÚM. 126/2011

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Juli Solaz Ponsirenas

Patricia Martínez Madero

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel.lació núm. 36/2011, interposat contra la

Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 13 DE BARCELONA en data 23/12/2010, en procediment Abreujat núm. 135/2010 .

Han estat parts: l'apel.lant, Arturo , representat pel Procurador Jordi Fontquerni Bas i defensat per la Lletrada

Laura Tarrasón; i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència que expressa l'opinió del Tribunal ha estat ponent Juli Solaz Ponsirenas.

Barcelona, vint-i-cinc de febrer de dos mil onze.

Antecedentes

Primer. El 23 de desembre de 2010 el Jutjat del Penal núm. 13 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent:" Que debo condenar y condeno al acusado, Arturo , como autor penalmente responsable de un delito de quebrantamiento de condena, ya definido, sin la concurrencia de circunstancias modificativas de la responsabilidad penal, a la pena de seis meses de prisión e inhabilitación especial para el ejercicio del derecho de sufragio pasivo por el tiempo de la condena. Y le condeno también al pago de las costas procesales causadas en esta instancia".

Segon. Formulat recurs d'apel.lació per la representació processal d' Arturo , el Jutjat el va admetre a tràmit, li donà curs i finalment va remetre les actuacions originades a aquest Tribunal per a la decisió. El Ministeri Fiscal sol.licità la desestimació de l'esmentat recurs i la confirmació de la sentència impugnada.

Tercer. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió unànime d'aquest Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz Ponsirenas.

Hechos

S'accepten els fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer. L'apel.lant Arturo impugna la sentència dictada en primera instància adduint com a únic motiu: infracció de precepte legal - error en la valoració de la prova, al.legant bàsicament que en el cas que ens ocupa s'ha acreditat que l'acusat no ha tingut la voluntat de incomplir la sentència per la qual no podia acostar-se a la seva parella en base al comportament positiu de la hipotètica víctima i donada una situació d'estat de necessitat.

Segon. El recurs no pot ser estimat; donat que, la defensa basa la seva posició en el fet de que existia un consentiment de la dona i una situació d'estat de necessitat. Així, en relació amb aquest segon argument, és evident que no concorre en el cas examinat, ja que, com bé diu el jutjat penal la senyora Susana va ser operada de tiroides però va ser donada d'alta el día 28 de gener de 2.009, la qual cosa, potser hagués pogut justificar un incompliment puntual de la mesura acordada, però que no pot justificar una situació de convivència estable que perdurava en el moment de produir-se l'intervenció policial el mes de maig de 2.009. En relació al argument de que existia consentiment de la víctima, es obvi que aquest consentiment és completament indiferent per apreciar l'existència d'un delicte de trencament de condemna. Així, el recorrent no qüestiona que a les actuacions hi hagi prou material probatori per sostenir que hi havia contra seu una sentència ferma de condemna que l'imposava la prohibició d'apropament a la persona i domicili de Susana , i de comunicar-se amb aquesta, penes que havia de complir des del 2 de juliol de 2008 al 24 d'octubre de 2009, segons liquidació de condemna que li va ser notificada el mateix 2 de juliol de 2008, en el mateix acte en que se'l requerí al compliment d'aquestes penes (foli 35 de la causa); ni es qüestiona en el recurs que el dia 9 de maig de 2009 l'ací apel.lant estava convivint en el mateix domicili que la vícitma Susana . El que diu és que, com que la citada Susana consentia la convivència, els fets no constitueixen delicte, d'acord amb el que va establir la STS de 26 de setembre de 2005 .

Aquest argument, com s'ha dit abans, no és vàlid perquè el criteri reflectit a aquesta sentència no el va mantenir després el Tribunal Suprem, que de seguida canvià en un sentit radicalment contrari.

Sobre aquest particular convé fer esment d'una de les sentències de l'Alt Tribunal en resolució de recurs de cassació en que el recorrent també adduïa el mateix que l'apel.lant aquí, com la STS de 30 de març de 2009 , que diu en el seu fonament jurídic segon " ...El motivo no puede prosperar porque el criterio aceptado por la referida sentencia de esta Sala de 26 de septiembre de 2005 , según el cual la existencia del quebrantamiento de condena no puede admitirse cuando se reanuda la convivencia de las personas a las que afecta la prohibición de trato, con el consentimiento de la persona protegida por la sanción penal impuesta a la otra, ha sido abandonado por esta Sala, por entender que, en tales casos, el consentimiento de la víctima protegida por la condena penal no puede eliminar la antijuricidad del hecho (v. STS de 19 de enero de 2007 ). La sanción penal que impone el alejamiento de determinadas personas como consecuencia de la conducta de agresión o amenazas por parte de una de ellas contra la otra, o de la comisión de alguno de los delitos especialmente previstos en la ley (v. arts. 57 y 48 CP ), en cuanto constituye una pena impuesta por la autoridad judicial implica su obligado cumplimiento (v. arts. 988 y 990 LECrim ) -salvo resolución judicial legalmente fundada o concesión de indulto-, pero sin que, en ningún caso, pueda quedar al arbitrio de los particulares afectados, que es lo que aquí viene a sostener la parte recurrente. Como pone de manifiesto la STS de 28 de septiembre de 2007 , "constituiría, en el presente caso, un verdadero contrasentido el que precisamente la constatada frustración del fin pretendido por la pena precedente, que no era otro que el de la evitación de la ulterior reiteración delictiva, tras resultar desgraciadamente justificada de modo pleno "a posteriori" esa previa imposición, por la comisión de nuevas infracciones, se venga a permitir la impunidad del autor semejante quebrantamiento". En la mateixa línea, es pronuncià la sentència de la mateixa sala segona del Tribunal Suprem, de data 13 de juliol de 2.009 , afirmant que "es doctrina mayoritaria de esta Sala, de la que constituya excepción la sentencia de 14 de marzo de 2.005 , que como tal delito contra la Administración de Justicia se comete independientemente de la voluntad de la mujer de aceptar y consentir el acercamiento". Per tot això, és evident que l'existència del consentiment de la vícitma és completament irrellevant i, per tant, el recurs ha de ser desestimat de forma integra.

Tercer. D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , escau imposar a l'apel.lant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

Desestimem el recurs expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

Imposem a l'apel.lant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.