Sentencia Penal Nº 132/2008, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 10, Rec 13/2008 de 20 de Febrero de 2008

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

Secció Desena

Rotlle d'apel·lació núm. 13/08

Procediment abreujat núm. 317/07

Jutjat Penal núm. 22 de Barcelona

S E N T È N C I A NÚM.

Magistrats:

Il·lm. Sr. JOSE MARIA PIJUAN CANADELL

Il·lm. Sr. JOSE MARIA PLANCHAT TERUEL

Il·lm. Sra. MONTSERRAT BIRULES BERTRAN

Barcelona, vint de febrer de dos mil vuit.

VIST en grau d'apel.lació davant la SECCIÓ DESENA d'aquesta Audiència de Barcelona aquest Rotlle que deriva del

Procediment Abreujat expressat a l'encapçalament provinent del Jutjat Penal de referència i que es troba en aquest Tribunal en

virtut del/dels recurs/os interposat/s per la representació processal de Eloy contra la Sentència dictada en dites

actuacions el dia quatre d'octubre dos mil set pel/per la Sr./a Jutge/ssa del Jutjat esmentat.

Ponència de l'Il.lm. Sr. JOSE MARIA PLANCHAT TERUEL, qui expressa la decisió del Tribunal

Antecedentes

PRIMER.- La part dispositiva de la Sentència objecte d'apel·lació diu: "FALLO: En atención a lo expuesto debo condenar y condeno a Don/Doña Eloy como autor responsable de un delito intentado de robo con violencia e intimidación del art. 242,3 del Código Penal , sin la concurrencia de circunstancias modificativas de la responsabilidad, a la pena de once meses de prisión con inhabilitación especial para el ejercicio del derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de duración de la condena y al pago de costas. En atención a lo expuesto debo condenar y condeno a Don/Doña Eloy como autor responsable de una falta de lesiones ya definida, sin la concurrencia de circunstancias modificativas de la responsabilidad, a la pena de treinta días de multa con una cuota diaria de seis euros (...) y asimismo condenándole a que indemnice a Daniela en la cantidad de 158,4 euros y al pago de costas. En atención a lo expuesto debo condenar y condeno a Don/Doña Eloy como autor responsable de una falta de daños ya definida, sin la concurrencia de circunstancias modificativas de la responsabilidad, a la pena de treinta días de multa con una cuota diaria de seis euros (...) y asimismo condenándole a que indemnice a Daniela en la cantidad de 165 euros y al pago de costas.".

SEGON.- Admès el/els recurs/os es varen trametre les actuacions originals a aquest Tribunal, i es van tramitar d'acord amb allò que disposen les normes de procediment, sense celebrar-se vista pública en no haver estat demanada en el recurs ni haver-se estimat necessària.

TERCER.- En la tramitació del present recurs s'han observat les prescripcions legals establertes.

Fundamentos

PRIMER.- Només s'accepten els fonaments jurídics que es contenen a la Sentència d'instància que no siguin contraris als següents.

SEGON.- El primer motiu únic del recurs d'apel.lació discrepa de l'apreciació de les proves, argument que la representació apel· lant desenvolupa més detenidament amb referència a la participació de l'encusat en els fets.

La resolució d'instància es fonamenta en aquest particular en prova directe. D'una banda, com acostuma a produir-se d'ordinari en els atacs a la integritat física malgrat que siguin instrumentals en delictes patrimonials com el present, la prova tinguda per principalment incriminatòria en la Sentencia "a quo" és testifical de caràcter directe consistent en la declaració de la denunciant. Cal insistir en que no hi ha en el nostre ordenament penal un sistema taxat de valoració de la prova. Fent abstracció que en la majoria de casos es pot predicar raonablement l'interés directe de la víctima en la causa, el Tribunal Suprem (igualment el Tribunal Constitucional -"ad exemplum" la STC núm. 195/2002, de 28 d'octubre -) ha reconegut l'aptitud de la seva declaració testifical per a vèncer la presumpció d'innocència, incidint en la sempre necessària i curosa ponderació i valoració crítica del testimoni particularment en aquells casos en què concorrin circumstàncies objectives o contradiccions que obstaculitzin la formació de la convicció (per totes, darrerament, la STS de 1 de desembre de 2004 ).

Resulta fonamental, a tenor dels anteriors raonaments, la ponderació de la credibilitat i al respecte cal reparar, com reitera també la doctrina de cassació (vid. les SSTS de 29 d'abril de 1997 i de 28 d'octubre de 2000 ), en circumstàncies de caire subjetiu (relacions acusat-víctima o persistència de la incriminació) i objectiu (corroboracions perifèriques o vestigis). La denunciant manifesta cóm es produeix la depredació malgrat haver sospitat de la conducta de l'encausat i el seu company ("le resultó raro" es llegeix en l'acta de judici), manifestant que encara que després de la seqüència marxen del lloc dels fets, el torna a veure i el reconeix sense dubtar-ho ("vió por los alrededores al chico que le quitó el bolso...le encontró de casualidad al subir del parking, le reconoció sin dudarlo, le persiguió y tuvo la suerte de encontrar unos Mossos"). El contingut de la declaració no ofereix dubtes sobre el sentit de les seves manifestacions, com així consta en les frases extretes de l'acta de judici. Fora de la constatació de la persistència en la incriminació, aquella literalitat es l'únic que en seu d'apel·lació es pot pendre en consideració atès que la ponderació de la seva credibilitat, amb tots el matisos que comporta (precisió, fermesa, detall,...) es deu a l'apreciació en consciència de qui va presidir el judici d'instància. Al marge d'aquestes dades, que aquest Tribunal les pot apreciar com a objectives que són, només pot destacar-se que la declaració que porta el pes principal incriminatori no és inversemblant (al respecte vid. la STS de 29 d'abril de 2002 quan estableix que "la declaración de la víctima ha de ser lógica en sí misma, o sea no contraria a las reglas de la lógica vulgar o de la común experiencia, lo que exige valorar si su versión es o no insólita, u objetivamente inverosímil por su propio contenido"), a més a més és concreta (afegeix la STS de 29 d'abril de 2002 ja esmentada que "es valorable que especifique y concrete con precisión los hechos narrándolos con las particularidades y detalles que cualquier persona en sus mismas circunstancias sería capaz de relatar") i es troba corroborada per la declaració dels funcionaris policials, plenament coincident entre ells.

En definitiva, la prova que ha derivat en la consideració del recurrent com a autor de la infracció és de caràcter directe (testifical), prova apta per destruir la presumpció d'innocència que ha tingut lloc al plenari i subjecta als principis informadors constitucionals.

TERCER.- El segon motiu d'apel·lació combat la calificació jurídica de robatori amb violéncia.

La part recurrent addueix aquí que no hi ha concurrència de la violència típica. L'essència del robatori propiciat por la "vis" física descansa, como indica la STS de 20 d'octubre de 2000 , en que "esta violencia o intimidación definitoria de esta especial modalidad del robo, se configura desde el momento en que el sujeto pasivo se ve atacado en su integridad física o simplemente se siente atenazado y atemorizado por la actitud violenta del sujeto activo, que puede ser o no acompañada del uso de armas o instrumentos peligrosos". La violència en el delicte de robatori, com la intimidació si és el cas, té un marcat caràcter instrumental, és a dir, està directament encaminada a facilitar la despossesió i destinada a véncer l'oposició del subjecte passiu. Certament no pot determinar-se "ex ante" la intensitat de la violència per tal de tenir-la com a nuclear en el delicte sino que l'anàlisi corresponent sempre ho serà en consideració al fet en concret. En paraules de la STS de 5 de juny de 2000 "la violencia típica es aquella que se ejerce por quien teniendo intención de sustraer un bien mueble desarrolla una actuación que impide que el perjudicado pueda reaccionar frente al desapoderamiento. Esa acción que limita la capacidad de acción del perjudicado producido por un acto de fuerza es la violencia típica que la distingue de la intimidación, cuyo contenido radica en la limitación de la capacidad de decisión, y del simple hurto, en el que prima la astucia y la sorpresa frene a la violencia que supone una conducta física que limita la acción en defensa del bien mueble". Es també doctrina legal la que adverteix de la impossibilitat de portar a la figura delictiva de referència aquells supòsits als quals l'habilitat és preponderant sobre la força física, en els que no es pot parlar d'ímpetu físic com seria el cas p.e. d'aprofitament subtil d'un descuit de la víctima sense actuació violenta sobre la seva persona.

Els fets declarats provats en la Sentència "a quo" reflexen les manifestacions de la font testifical praticada en el plenari que descriu un desplegament de energia sobre la víctima significat en un forcejament de prou intensitat com per produir lesions lleus. L'envit determina l'existència del delicte malgrat que per les seves característiques hagi estat tributari del retret minorat del tercer paràgraf de l' art. 242 del Codi penal .

Pels raonaments precedents la confirmació de la Sentència objecte d'apel·lació esdevé obligada, amb la desestimació del recurs interposat.

QUART.- Les costes processals d'aquesta apel·lació es declaren d'ofici.

En atenció als articles esmentants i a la resta que siguin d'aplicació

Fallo

DESESTIMAR el recurs d'apel.lació formulat per la representació processal de Eloy contra la Sentència dictada amb data quatre d'octubre dos mil set en el Procediment abreujat núm. 317/07 del Jutjat Penal núm. 22 de Barcelona i, en conseqüència, hem de CONFIRMAR I CONFIRMEM íntegrament tots els seus pronunciaments i declarem d'ofici les costes processals de l'apel.lació.

Així s'ha de notificar a les parts processals amb expressió que contra la mateixa no s'hi pot interposar cap recurs ordinari i es retornaran les actuacions originals al Jutjat d'on provenen amb un certificat d'questa resolució.

Aquesta és la nostra Sentència, que manem i signem.

S/.

PUBLICACIO.- L'anterior Sentència ha estat llegida per l'Il.lm. Sr.Magistrat Ponent i publicada en aquesta data. En dono fe.

-