Sentencia Penal Nº 132/2009, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 1, Rec 32/2009 de 24 de Marzo de 2009

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE LLEIDA

SECCIÓ PRIMERA

______________________

C/ Canyeret s.n porta A, planta segona -Lleida

Tel.: 973 705.826; Fax: 973 700.282

Rotlle Apel·lació faltes núm. 32/2009 -

Judici de faltes núm.:582/2008

Jutjat Instrucció 2 Lleida (ant.IN-6)

S E N T È N C I A NÚM. 132 /09

Lleida, 24 de marzo de 2009

La Secció Primera de l'Audiència Provincial de Lleida, constituïda per mi, Francisco Segura Sancho President Magistrat de la Secció 1 ha vist, en grau d'apel·

lació constituït en Tribunal unipersonal, les actuacions de judici de faltes núm.: 582/2008 del Jutjat Instrucció 2 Lleida (ant.IN-6) i del qual dimana el rotlle de Sala

núm.:32/2009. La part apel·lant és Balbino i Milagros , representats per la procuradora MONICA ARENAS MOR defensats

pel lletrat Jaume R. Pujades Novellas. La part apel·lada és Cirilo i Dimas , representats per la Procuradora MªJOSÉ ECHAUZ

GIMENEZ defensats per la lletrada Eva Bellet Santfeliu.

Antecedentes

PRIMER. El Jutjat d'Instrucció va dictar una sentència, la part dispositiva de la qual diu: " FALLO QUE DEBO ABSOLVER y ABSUELVO libremente de la falta que se le imputaba en estos autos a Cirilo Y Dimas , declarando de oficio las costas causadas en el presente procedimiento."

SEGON. Contra l'esmentada sentència es va interposar recurs d'apel·lació mitjançant un escrit del qual se'n va donar trasllat a les parts contràries perquè l'impugnessin o s'hi adherissin. Un cop fet aquest tràmit, les parts van impugnar-lo i van sol·licitar la confirmació íntegra de la sentència.

TERCER. Seguidament es van elevar les actuacions a aquesta Audiència Provincial Secció Primera, que va acordar formar rotlle i designar magistrat competent per conèixer del recurs. Les actuacions es van passar al magistrat perquè dictés la resolució corresponent.

Hechos

ÚNIC. S'accepten i es fan propis els de la sentència recorreguda, en tot allò que no contradiguin tot el que s'argumenti en la present resolució

Fundamentos

PRIMER i ÚNIC. La sentència que es recorre absol als denunciats de la falta de coaccions per la que venien sent acusats, pronunciament que impugna els ara recurrents al considerar que la jutjadora d'instància va incórrer en una valoració de l'activitat probatòria errònia a causa que - segons la seva opinió- hi ha prou indicis que acrediten la perpetració del il lícit objecte d'acusació; en conseqüència, demanava la revocació d'aquella resolució i que se'n dicti una altra per la qual es condemni Cirilo i a Dimas com a autors penalment responsables d'una falta de coaccions, pretensió a la qual s'oposa la representació dels denunciats que sol licita la desestimació del recurs i la confirmació de la sentència d'instància.

El recurs així plantejat no pot prosperar.

En efecte, s'ha de tenir en compte que el tribunal de la segona instància en conèixer i resoldre el recurs d'apel lació ha de limitar-se a examinar si el jutge a quo ha incorregut en raonaments arbitraris, il lògics o irracionals, o si hi va haver o no vulneració del dret a la presumpció d'innocència, analitzant l'existència i suficiència d'activitat probatòria de càrrec practicada a l'acte del judici (en aquest sentit s'ha pronunciat de manera uniforme i reiterada la jurisprudència -STS de 3.3.99, 13.2.99 , 24.5.96 i 14.3.91, entre altres). Però també convé assenyalar que el Tribunal Constitucional ha vingut sostenint que el recurs d'apel lació implica la realització d'un nou judici, al qual s'enfronta l'òrgan coneixedor d'aquell amb total llibertat d'apreciació de la prova practicada, podent substituir el criteri valoratiu de l'òrgan d'instància (sentències 323/93 de 8 de novembre, 259/94 de 3 de octubre, 272/94 de 17 d'octubre, 157/95 de 6 de novembre, 176/95 d'11 de desembre, 43/97 de 10 de març, 172/97 de 14 d'octubre, 101/98 de 18 de maig, 152/98 de 13 de juliol, 196/98 de 13 d'octubre i 120/99 de 28 de juny). No obstant això, a partir de la Sentència del Ple 167/02, de 18 de setembre, en sintonia amb els criteris jurisprudencials reflectits en les sentències de 26.5.88, 25.6.00, 27.6.00 i 29.10.91 del Tribunal Europeu de Drets Humans, s'ha vingut a matisar que quan el tribunal d'apel lació ha de conèixer tant de qüestions de fet com de dret, i en especial quan ha d'estudiar en el seu conjunt la culpabilitat o la innocència de l'acusat, el dret fonamental d'aquest a un procés amb totes les garanties ( article 24.2 CE ) exigeix que la valoració de les proves que consisteixin en un testimoni personal només pugui ser realitzada per l'òrgan judicial davant el qual es practiquin i sempre que, a més, la pràctica esmentada es realitzi en condicions plenes d'immediatesa, contradicció i publicitat, de manera que la valoració de proves personals sense la concurrència d'aquestes garanties elementals -com passa en la segona instància- significarà també la vulneració del dret a la presumpció d'innocència en la mesura que l'eliminació de les proves valorades irregularment deixi sense base el relat de fets provats que suporta la declaració del culpabilitat de l'acusat (STC 130/05, 136/05 i 185/05).

La impossibilitat de valorar en perjudici dels acusats els mitjans probatoris de naturalesa personal, implica la prohibició de revocar la sentència absolutòria dictada en la instància quan l'òrgan d'apel lació pugui valorar-la de manera diferent la prova practicada. No ocorre el mateix quan el debat plantejat en el recurs sigui de naturalesa estrictament jurídica, o quan la nova valoració de la prova es redueixi a la de naturalesa documental, perquè llavors no està en joc el principi d'immediatesa. Tal situació d'inexistència de possibilitat revocatòria en els supòsits examinats, es tradueix en l'absència de recurs a favor de les acusacions en tals supòsits; això no comporta cap infracció del dret a obtenir la tutela judicial, ja que no existeix un dret a la segona instància. El Tribunal Constitucional s'ha encarregat de distingir el dret d'accés a la jurisdicció, derivat de la pròpia Constitució, del dret d'accés als recursos, que deriva de la llei processal, de manera que l'aplicació del principi interpretatiu pro actione no té igual intensitat en els dos àmbits, i no és possible imposar una interpretació concreta de la norma que permeti l'accés al recurs (sentències, entre moltes altres, 12/02, de 28 de gener, i 114/04, de 12 de juliol). Excepte, és clar, en el cas que qui recorri sigui l'acusat condemnat en la instància, en què és obligatòria la seva existència ( article 14.5 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics ).

D'aquesta manera, i per estricta aplicació de la doctrina exposada anteriorment s'ha de confirmar la sentència dictada en relació amb el pronunciament absolutori ja que aquella ha vingut a limitar les capacitats de revisió fàctica en l'apel lació penal, singularment quan és procedent el nou examen d'elements de prova (personals) en els quals el respecte als principis d'immediatesa i contradicció impedeix arribar a conclusions diferents de les assumides pel jutge que va intervenir directament en el judici oral. Aquest és un criteri reiterat en resolucions del mateix Tribunal (STC 212/2002, 230/2002) i resulta aplicable tant al recurs d'apel lació de les sentències dictades en el procediment abreujat com en el judici de faltes. En sentit contrari, resulta possible la revisió fàctica de la sentència en aquells supòsits en els quals el tribunal d'apel lació pugui situar-se, amb relació al mitjà probatori, en la mateixa posició de l'òrgan d'instància. El que no és possible en aquest cas concret, en què la prova fonamental per valorar la concurrència dels elements que integrarien la culpa penal va derivar de les declaracions de denunciant i denunciats, així com de diverses testificals; proves personals la valoració de les quals no és possible revisar en aquesta instància, reiterem, atès que no poden comptar amb la immediatesa, la concentració i la contradicció de què va disposar el jutge a quo.

Tot allò que s'ha exposat anteriorment conduiria a desestimar el recurs d'apel lació interposat i a confirmar així la resolució de primera instància.

A mes a mes de tot el que s'ha dit amb anterioritat resulta que els fets denunciats, han estat degudament valorats per la Jutge d'Instància a l'hora de excloure la seva pretesa rellevància penal que no pot encabir-se en la falta de coaccions objecte d'imputació ja que els fets que s'imputen es troben referits a una suposada modificació voluntària i intencional de la clau d'accés que permetria al denunciants fer us de una fotocopiadora existent a les dependències de la societat de la que formen part i sobre la que hi ha una profunda desavinença entre els seus socis, la qual cosa suposaria la prèvia acreditació de la seva titularitat i l'ús a la que estava destinada, absència probatòria que constitueix el motiu pel que la Jutjadora d'instància no va apreciar, entre d'altres raons, per considerar acreditada l'existència de la falta objecte d'imputació, valoració que es comparteix en aquesta nova instància donat que aquell fet es troba realment emmarcat en les desavinences socials existents en el si d'aquella societat.

En conclusió, la sentencia d'instància es troba suficientment i degudament motivada el que comporta la seva íntegra confirmació amb la consegüent desestimació del recurs d'apel lació interposat, tot això amb declaració d'ofici de les costes processals d'aquesta segona instància d'acord amb els articles 123 del Codi penal i 239 i següents de la LECr .

Vistos els preceptes legals d' aplicació general i pertinent.

Fallo

DESESTIMO el recurs d'apel lació interposat per Balbino i de Milagros , assistits pel lletrat Sr. Pujades, contra la Sentència de 3 d'octubre de 2008 del Jutjat d'Instrucció nº 2 de Lleida , i consegüentment CONFIRMO aquella resolució, tot això amb declaració d'ofici de les costes causades en aquesta instància.

Contra la present resolució no escau interposar cap recurs ordinari.

Retorneu les actuacions originals al Jutjat d'on procedeixen amb un testimoniatge d'aquesta Sentència per al seu coneixement i compliment.

Aquesta és la meva sentència, de la qual se n'ha d'unir una certificació al rotlle, que pronuncio, mano i signo.