Encabezamiento
Audiència Provincial de Barcelona
Secció Vint-i-dosena
Rotlle apel·lació penal núm. 132/2012
Referència de procedència:
Jutjat del Penal núm. 1 de Granollers
Procediment Abreujat núm. 210/2011-DG
Data
sentència recorreguda: 30/04/2012
SENTÈNCIA NÚM. 132/2012
Magistrats/des:
Joan Francesc Uría Martínez
Juli Solaz Ponsirenas
Francesc Abellanet Guillot
La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 132/2012, interposat contra la
Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 1 GRANOLLERS en data 30 d'abril de 2012 , en procediment Abreujat núm. 210/2011. Han estat parts
Fidel , representat per la procuradora Francisca Dolores Rodríguez Nieto; i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz Ponsirenas.
Barcelona, vint-i-vuit de juny de dos mil dotze.
Antecedentes
Primer. El dia 30 d'abril de 2012 el Jutjat del Penal núm. 1 de Granollers dictà sentència amb la decisió següent: "
Que DEBO CONDENAR Y CONDENO A
Fidel como autor criminalmente responsable de un delito de QUEBRANTAMIENTO DE MEDIDA CAUTELAR, sin la concurrencia de circunstancias modificativas, a la pena de SEIS MESES DE PRISIÓN con inhabilitación especial para el sufragio pasivo durante el tiempo de la condena, así como al pago de las costas que se hayan originado en el presente proceso.
".
A la citada sentència es declaren provats els fets següents: "
ÚNICO.- Ha sido probado y así se declara que el 15 de abril de 2009, sobre las 12:00 horas, el acusado,
Fidel , se dirigió al centro médico clínica Sant Jordi de Barcelona, lugar de trabajo de su ex pareja
Camila para hablar con ella, con conocimiento de que contra él recaía una prohibición de aproximarse a su ex pareja a menos de 500 metros, establecida por
Auto de fecha de 2 de enero de 2008 del Juzgado de Instrucción número 4 de Mollet del Vallés
, así como una prohibición de comunicarse con su ex pareja, establecida por
Auto de fecha de 19 de junio de 2008 de ese mismo Juzgado
. ".
Segon. Formulat recurs d'apellació per la representació processal de
Fidel , el Jutjat el va admetre a tràmit, li donà curs i finalment va remetre les actuacions originades a aquest Tribunal per a la decisió. El Ministeri Fiscal sollicità la desestimació del recurs i la confirmació de la sentència impugnada.
Tercer.- D' aquesta sentència, que expressa l' opinió unànime d' aquest Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz i Ponsirenas.
Hechos
S'accepten els fets declarats provats en la sentència recorreguda.
Fundamentos
Primer. L'apellant impugna la sentència dictada en primera instància adduint bàsicament aquests motius: 1. Incompleta declaració de fets provats i infracció de l'
article 741 de la Llei d'enjudiciament criminal ; 2. Irrellevància penal dels fets provats.
Segon. El primer motiu del recurs no pot ser estimat. En primer lloc, pel simple fet que l'article que es diu infringit, concretament l'
article 741 de la Llei d'enjudiciament criminal , res té a veure amb l'argumentació del recurs, donat que, el citat article únicament fa referència a que el jutge dictarà sentència dins del termini fixat per la llei en base a la valoració en consciència de les proves practicades en l'acte del judici i a les raons exposades per les parts. És evident que, en el cas que ens ocupa, no s'ha produït cap mena d'infracció relativa al precepte citat. En segon lloc, el motiu també ha de ser rebutjat, tenint en compte que, el relat de fets provats que pretén incorporar el recurrent és completament intranscendent ja que no ha estat objecte d'acusació i no té cap mena de rellevància en relació als fets pels quals ha estat condemnat el citat recurrent que únicament es limiten als fets produïts sobre les 12 hores del dia 15 d'abril de 2009.
Tercer. El segon motiu del recurs, la allegada irrellevància penal dels fets declarats provats, tampoc pot prosperar; donat que, tal i com està plantejat el citat motiu, s'ha de respectar la literalitat dels citats fets provats i en el relat que es fa en la sentència impugnada hi figuren tots els elements fàctics que integren el tipus penal del trencament de mesura cautelar, pel qual ha estat condemnat el recurrent. Així, en el citat relat queda clar que existia una ordre vigent, dictada peu un òrgan judicial, que impedia al acusat acostar-se a la denunciant a una distància inferior a 500 metres i que, amb ple coneixement de l'existència d'aquesta ordre, el referit acusat, el dia dels fets, la va incomplir al dirigir-se al lloc de treball de la denunciant, demanar per ella i parlar-li. D'altra banda, encara que s'hagués acordat incorporar a la sentència el fragment de fets provats, reclamat pel recurrent en el seu primer motiu del recurs, el segon motiu tampoc podria prosperar, donat que, els fets del dia 15 d'abril de 2009 restarien inalterables i l'única circumstància diferent seria la possibilitat, no allegada, que la víctima podria haver consentit les trobades amb l'ara recurrent. Ara bé, aquesta hipotètica circumstància tampoc tindria cap mena de rellevància en relació a la responsabilitat penal de l'acusat, ja que, sobre aquesta qüestió ja existeix una doctrina consolidada de la
Sala Segona del Tribunal Suprem reflectida, entre d'altres en la sentència de 30 de març de 2009 , que diu en el seu fonament jurídic segon "... El motivo no puede prosperar porque el criterio aceptado por la referida
sentencia de esta Sala de 26 de septiembre de 2005 , según el cual la existencia del quebrantamiento de condena no puede admitirse cuando se reanuda la convivencia de las personas a las que afecta la prohibición de trato, con el consentimiento de la persona protegida por la sanción penal impuesta a la otra, ha sido abandonado por esta Sala, por entender que, en tales casos, el consentimiento de la víctima protegida por la condena penal no puede eliminar la antijuricidad del hecho (v.
STS de 19 de enero de 2007 ). La sanción penal que impone el alejamiento de determinadas personas como consecuencia de la conducta de agresión o amenazas por parte de una de ellas contra la otra, o de la comisión de alguno de los delitos especialmente previstos en la ley (v.
arts. 57 y
48 CP ), en cuanto constituye una pena impuesta por la autoridad judicial implica su obligado cumplimiento (v.
arts. 988 y 990 LECrim ) -salvo resolución judicial legalmente fundada o concesión de indulto-, pero sin que, en ningún caso, pueda quedar al arbitrio de los particulares afectados, que es lo que aquí viene a sostener la parte recurrente. Como pone de manifiesto la
STS de 28 de septiembre de 2007 , "constituiría, en el presente caso, un verdadero contrasentido el que precisamente la constatada frustración del fin pretendido por la pena precedente, que no era otro que el de la evitación de la ulterior reiteración delictiva, tras resultar desgraciadamente justificada de modo pleno "a posteriori" esa previa imposición, por la comisión de nuevas infracciones, se venga a permitir la impunidad del autor de semejante quebrantamiento". En la mateixa línea, es pronuncià la
sentència de la mateixa sala segona del Tribunal Suprem, de data 13 de juliol de 2.009 , afirmant que " es doctrina mayoritaria de
esta Sala, de la que constituye excepción la sentencia de 14 de marzo de 2.005 , que como tal delito contra la Administración de Justicia se comete independientemente de la voluntad de la mujer de aceptar y consentir el acercamiento ".
Per tant, el recurs presentat per la representació processal de
Fidel ha de ser desestimat i, en virtut d'aquesta desestimació, s'ha de confirmar en tota la seva integritat la sentència impugnada.
Quart. D'acord amb els
articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i
123 del Codi penal , escau imposar a l'apellant les costes causades en aquesta instància.
Fallo
1. Desestimem el recurs expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.
2. Imposem a l'apellant les costes processals causades en aquesta segona instància.
Aquesta sentència és ferma.
Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.
