Sentencia Penal Nº 145/2013, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 39/2013 de 02 de Abril de 2013

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penal núm. 39/2013

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 2 TERRASSA

Procediment Abreujat núm. 431/2008

Data sentència recorreguda: 26/01/2012

SENTÈNCIA NÚM. 145/2013

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Juli Solaz Ponsirenas

Francesc Abellanet Guillot

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 39/2013, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 2 TERRASSA en data 26 de gener de 2013 , en procediment Abreujat núm. 431/2008. Han estat parts Candido , representat per la procuradora Nuria Anton Martínez, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez.

Barcelona, dos d'abril de dos mil tretze.

Antecedentes

Primer.El 26 de gener de 2012, el Jutjat penal núm. 2 de Terrassa dictà sentència amb la decisió següent: ' Que Debo Condenar y Condeno a Candido , como autor, sin la concurrencia de circunstancias que modifiquen la responsabilidad criminal, de un delito de amenazas, previsto y penado en el artículo 171.4 y párrafo 2º del nº 5 del CP imponiéndole la pena de 10 meses de prisión con inhabilitación especial para el ejercicio del derecho de sufragio pasivo por el tiempo de la condena, privación del derecho a la tenencia y porte de armas por tiempo de 3 años, y de conformidad con lo dispuesto en los artículos 57 y 48 del Código Penal , la prohibición de aproximarse a Carlota , a su domicilio, a su trabajo, o a cualquier otro lugar que ésta frecuente, a una distancia no inferior a 1000 metros, así como la prohibición de comunicarse con ella por cualquier medio, imponiéndole esas prohibiciones por tiempo de 1 año y 10 meses Se imponen las costas procesales al acusado.

Se apercibe expresamente al acusado que el incumplimiento de la orden de alejamiento impuesta podría constituir un delito de quebrantamiento de condena, el cual lleva aparejada pena de prisión.'.

A la sentència es declaren provats els fets següents: ' Probado y así se declara que, por el Juzgado de Instrucción nº 3 de Terrassa se impuso al acusado Candido , mayor de edad y ejecutoriamente condenado por sentencia de fecha 2 de Diciembre de 2005 dictada por el Juzgado de lo Penal nº 1 de Terrassa como autor de un delito de quebrantamiento de condena, Auto de fecha 10 de Julio de 2007 por el que se le prohibía aproximarse a Carlota y comunicar con la misma hasta que recayera sentencia o resolución firme que pusiera fin el procedimiento y en todo caso, transcurridos seis meses desde su notificación, fijándose como plazo de finalización el 10 de Enero de 2008.

Que la medida se notifico en legal forma al acusado, el cual era sabedor de su contenido y vigencia, y a pesar de ello, la incumplió cuando el 11 de Julio de 2007 sobre las 21:45 horas llamo al teléfono de Carlota y actuando con el ánimo de amedrentarla, le dejo un mensaje de voz que literalmente decía 'que quieres, que quieres, sabes que te voy a cortar el cuello, lo sabes' .'.

Segon.Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal de Candido , el Jutjat l'admeté a tràmit, li'n donà curs i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió.

Acceptem el relat de fets declarats provats a la sentència recorreguda, però afegim un darrer paràgraf amb aquest text: A la causa incoada pel fets anteriors, per interlocutòria de 23 de juliol de 2007 s'obrí la fase intermèdia del procediment, donant trasllat de les actuacions al Ministeri fiscal per tal que formulés escrit d'acusació en 10 dies, i aquest no retornà les actuacions qualificades fins el 22 d'abril de 2008, sense que el Jutjat d'instrucció li reclamés; desprès, el Jutjat d'instrucció remeté la causa al Jutjat penal l'11 de juny de 2008, i el Jutjat penal no disposà res fins el 22 de desembre de 2010, que dictà interlocutòria sobre admissió de proves; el judici no es va celebrar la primera data assenyalada, 19 de gener de 2011, i el 19 de setembre de 2011 s'assenyalà novament, per al 25 de gener de 2012.

Fundamentos

Primer.L'apel·lant combat la sentència dictada en primera instància enunciant dos motius d'impugnació: ' error en la apreciación de la pruebas' i ' falta de aplicación de la atenuante de dilaciones indebidas'. Pel primer sol·licita la lliure absolució, i pel segon, de caràcter subsidiari, ' aplicar la pena en la mitad inferior'.

Segon.Pel que fa al primer i principal motiu del recurs, examinada la gravació de la vista, que constitueix l'acta del judici, resulta que al plenari es practicaren les següents proves: interrogatori de l'acusat (minuts 1 a 6), declaració de Carlota (minuts 8 a 11), i testifical de Rafaela (minuts 13 a 15) i de l'agent de Mossos d'esquadra amb carnet professional núm. NUM000 (minuts 16 a 19), i documental, que les parts donaren per reproduïda (minut 19).

La proba documental acredita fefaentment l'existència de la interlocutòria de 10 de juliol de 2007, que disposà la prohibició a l'ací apel·lant de comunicar-se per qualsevol mitjà amb Carlota , la notificació de la resolució el mateix dia a l'obligat per la prohibició i la vigència de la prohibició el 13 de juliol de 2007 (folis 48 a 54).

I sobre que el dia 11 de juliol de 2007 l'acusat trucà per telèfon Carlota i li deixà un missatge de veu amb un determinat contingut es produïren al plenari les declaracions de dues testimonis directes, Carlota i Rafaela , de manera que es podrà discutir la valoració d'aquests testimoniatges, però no pas l'existència de prova de càrrec suficient per enervar la presumpció d'innocència.

Així les coses, hem de recordar un cop més que l'òrgan de la primera instància és qui està en millors condicions per valorar les proves de caràcter personal que es produeixen al judici oral, per raó de la immediació amb la producció de la font de coneixement, i la valoració feta per aquell l'ha de respectar l'òrgan d'apel·lació sempre que no resulti absurda, il·lògica o arbitrària. Doncs bé, aquests defectes que no es poden predicar de la valoració de les proves personals que queda reflectida al fonament de dret segon de la sentència recorreguda, valoració que no només està raonada, sinó que és raonable, i aquesta valoració imparcial de la jutgessa a quo, de les proves produïdes davant seu, amb plenitud d'immediació i amb totes les garanties, no pot ser substituïda per la parcial de qui té interès personal en el resultat del procés.

El principal motiu de recurs es desestima.

Tercer.Contràriament, el motiu subsidiari de recus l'hem d'estimar, perquè examinades les actuacions resulta que el 23 de juliol de 2007 s'obrí la fase intermèdia del procediment, donant trasllat de les actuacions al Ministeri fiscal per tal que formulés escrit d'acusació en 10 dies (folis 76 i 77) i aquest no retornà les actuacions qualificades fins el 22 d'abril de 2008 (foli 85), és a dir més de 8 mesos desprès del termini, sense que el Jutjat li reclamés; desprès, el Jutjat d'instrucció remeté la causa al Jutjat penal l'11 de juny de 2008 (foli 114), i el Jutjat penal no disposà res fins dos anys i mig desprès, quan el 22 de desembre de 2010 dictà interlocutòria sobre admissió de proves (foli 117); i si la demora no havia estat suficient, el judici no es va celebrar la primera data assenyalada, 19 de gener de 2011 (foli 118), per raons ignotes, i 8 mesos mes tard s'assenyalà novament per a 4 mesos desprès, el 25 de gener de 2012 (foli 122). Vista aquesta seqüència no s'entén que a la sentència recorreguda es digui que no concorren circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal, quan no pot esser més òbvia la concurrència de la circumstància atenuant de dilacions indegudes, de l' article 21.6a del Codi penal , i el que s'ha de veure és com tracta la jurisprudència aquestes dilacions.

El fonament de dret tercer de la STS de 7 de juliol de 2010 considera que la dilació d'1 any i mig (de 24/03/2007 a 01/09/2008) ha d'operar com a atenuant de caràcter ordinari, i el fonament de dret octau de la STS de 22 de juny de 2010 recorda que ha considerats supòsits d'atenuant molt qualificada paralitzacions injustificades de 5 anys i mig ( STS 551/2008 ) i de 4 anys ( STS 630/2007 ), i més matisadament el fonament de dret primer de la STS de 20 de maig de 2010 ha considerat que paralitzacions de 6 mesos més 2 anys, això és, 2 anys i mig, podem operar com a atenuants molt qualificades.

Seguint aquests criteris, una paralització total d'uns 4 anys en tres períodes diferents es pot situar entre la simple atenuant i l'atenuant molt qualificada, el que justifica la imposició de la pena inferior en grau a la pena tipus ( article 66.1.1a del Codi penal ), i en la mínima extensió, i essent que la pena tipus privativa de llibertat es de 9 mesos a 1 any ( article 171.5, paràgraf 2n del Codi penal ), i la inferior en grau de 4 mesos i 15 dies a 9 mesos, és la de 4 mesos i 15 dies la que imposem.

Quart.L' article 239 de la Llei d'enjudiciament criminal disposa que en les interlocutòries o les sentències que posin terme a la causa o a qualsevol dels incidents s'ha de resoldre sobre el pagament de les costes processals, i com sigui que en aquest cas s'estima parcialment el recurs, cal declarar d'ofici les causades per a llur substanciació.

Fallo

1. Estimem parcialment el recurs d'apel·lació expressat a l'antecedent de fet segon d'aquesta resolució.

2. Revoquem parcialment la sentència apel·lada, pel que fa a la declaració de no concurrència de circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal i a la durada de la pena privativa de llibertat, deixant els altres pronunciaments inalterats.

3. Declarem concurrent la circumstància atenuant de dilacions indegudes.

4. Fixem en quatre mesos i quinze dies la durada de la pena privativa de llibertat.

5. Declarem d'ofici les costes processals causades a la substanciació d'aquest recurs.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.