Sentencia Penal Nº 151/2010, Audiencia Provincial de Girona, Sección 4, Rec 32/2009 de 26 de Febrero de 2010

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

SECCIÓ QUARTA (PENAL)

GIRONA

ROTLLE NÚM. 32/2009

PROCEDIMENT ABREUJAT NÚM. 29/2007

JUTJAT INSTRUCCIÓ NÚM. 2 DE SANT FELIU DE GUÍXOLS.

SENTÈNCIA NÚM. 151/10

PRESIDENT:

Sr. ADOLFO GARCÍA MORALES.

MAGISTRATS:

Sra. Mª TERESA IGLESIAS i CARRERA.

Sra. Mª CARMEN CAPDEVILA SALVAT.

Girona, 26 de febrer de 2010.

Hem vist, en judici oral i públic, el rotlle núm. 32/2009, que dimana del procediment abreujat instruït amb el número 29/2007 pel Jutjat d'Instrucció núm. 2 de Sant

Feliu de Guíxols per un delicte contra el Medi Ambient en la modalitat de contaminació acústica contra Augusto , amb DNI núm. NUM000 ,

nascut el 28-05-1959 a Villaescusa de Roa, fill d'Adolfo i Crescencia, amb domicili al c/ DIRECCION000 núm. NUM001 , NUM002 - NUM003 de Sant Feliu de Guíxols, en llibertat provisional

per aquesta causa, representat pel/a procurador/a Sr/a. Peix i defensat pel/a lletrat/da Sr/a. Josep Viella Massegú. Ha estat part acusadora el Ministeri Fiscal i

com Acusació Particular, Horacio , representat per la procuradora Sra. Triola i ell mateix exerceix la seva defensa.

Ha estat ponent la Magistrada Mª TERESA IGLESIAS i CARRERA.

Antecedentes

PRIMER. Aquestes actuacions es van incoar a rel de la querella criminal interposada per Horacio per un presumpte delicte contra el medi ambient en la modalitat de contaminació acústica de l'art: 326-a) del CP .

SEGON. El Ministeri Fiscal en les seves conclusions provisionals va qualificar els fets com de constitutius d'un delicte contra el medi ambient en la modalitat de contaminació acústica de l'art: 325 del CP , del qual no en pot respondre l'acusat donat que els fets inicialment imputats han prescrit, com que el delicte imputat ha prescrit no poden concorre circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal, i sol·licita l'absolució de l'acusat per prescripció del delicte.

TERCER. L'Acusació Particular en les seves conclusions provisionals va qualificar els fets de constitutius d'un delicte contra el medi ambient en la modalitat de contaminació acústica del art: 325 del CP en relació a l'art: 326-a), també del CP , del que en va considerar autor l'acusat, sense la concurrència de circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal i va sol·licitar que s'imposi a l'acusat la pena de 3 anys i 6 mesos de presó, multa de 20 mesos amb una cuot adiaria de 12€ i inhabilitació especial durant 2 anys per a l'exercici de l'activitat de pub musical. Com a responsabilitat civil sol·licita una indemnització de 60.000€.

QUART.- La defensa de l'acusat en el mateix tràmit va sol·licitar la lliure absolució del seu defensat, amb tots els pronunciaments favorables, per considerar que els fets no son constitutius de delicte.

Fundamentos

PRIMER. Oberta al sessió del judici el Ministeri Fiscal ha plantejat com a qüestió prèvia la prescripció del delicte, la Defensa s'ha adherit a la qüestió prèvia plantejada pel Ministeri Fiscal i l'Acusació Particular s'hi ha oposat.

Escoltades totes les parts la Sala s'ha retirat a deliberar, resolent admetre la pretensió del Ministeri Fiscal, en el sentit de considerar que els fets objecte d'acusació han prescrit, com tot seguit exposarem i en conseqüència es procedent l'absolució de l'inculpat.

En primer lloc analitzarem la pretensió del Ministeri Fiscal i a continuació exposarem els motius d'oposició a la prescripció al·legats per l'Acusació Particular.

El Ministeri Fiscal va imputar inicialment a l'acusat un delicte contra el medi ambient en la seva modalitat de contaminació acústica, previst i penat en l'art: 325 del CP , es dir l'imputa el tipus bàsic que està castigat amb una pena de 6 mesos a 4 anys de presó. Un cop analitzada la causa, es pot observar que l'últim fet delictiu objectivable a través de la prova sonometrica, efectuada per la Policia Local de Sant Feliu de Guíxols, que s'imputa a l'acusat es de data 23 de juliol de 2000 i no consta en la causa cap altra dada que permeti acreditar, mitjançant una prova objectiva, que el esmentat local hagués produït emissions sonores que superessin els límits permesos per l'Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols en dates posteriors al 23 de juliol de 2000. Per tant, hem de situar en el 23 de juliol de 2000 l'últim fet delictiu que es pot imputar a l'acusat i a partir d'aquella data començarà a córrer el període de prescripció del delicte.

Un cop fixat quin es el "dies ad quo", es procedent determinar quin es el període de prescripció del delicte imputat d'acord amb les normes de l'art: 131 del CP . En el Codi Penal, tant el vigent en la data dels fets com en l'actual, l'art: 131 del CP fixa la prescripció de 5 anys quan la pena assenyalada per la llei pel delicte en qüestió sigui una pena de presó de més de 3 anys i que no excedeixi de 5. Per tant entractar-se d'una pena superior a 3 anys i inferior a 5, concretament 4 anys de presó, el període de prescripció s'ha de situar en cinc anys.

No es pot acollir el raonament fet pel Ministeri Fiscal que considera l'art: 325 del CP com un delicte menys greu, ja que la pena màxima que estableix la llei per aquell delicte es de 4 anys de presó i de cap manera ni en base al Codi Penal vigent en la data dels fets, ni en el vigent actualment es pot considerar que el període de prescripció es el de 3 anys, per les raons que hem exposat.

Un cop hem determinat quin es el període de prescripció pel tipus bàsic de l'art: 325 del CP , estudiarem si en el present supòsit han transcorregut aquest període i com hem avançat la resposta ha de ser afirmativa, la querella criminal es va interposat fins el 12 de juliol de 2004, però no va ser fins el 10 de maig de 2006 que l'Audiència de Girona, Secció 4ª acorda admetre la querella i en conseqüència ordena dirigir expressament l'acció penal contra el culpable, partint de la data de 23 de juliol de 2000 que, com hem dit, va ser l'últim fet delictiu imputat a l'acusat han transcorregut més de 5 anys i en conseqüència s'ha de considerar prescrit el delicte.

Tal com es dedueix dels articles 130-6 i 131-2 del CP , la prescripció en aquest cas es produeix als 5 anys de la comissió de la infracció penal, període que en aquest cas donades les circumstancies i a la vista de l'actuat, com hem dit s'ha d'establir el dia 23 de juliol de 2000, ara bé el problema es planteja a l'hora de fixar el dia en que la prescripció es completa o s'interromp, ja que l'art: 132-2 del CP per expressar aquest concepte es referix al fet de que el procediment es dirigeixi contra el culpable, expressió aquesta que ha donat peu a diferents interpretacions. Son dues les dates que podem prendre en consideració, la primera el dia que va tenir entrada en el Jutjat d'instrucció la querella criminal que va ser el 12 de juliol de 2004 i l'altra el 10 de maig de 2006, data en que l'AP de Girona Secció Quarta quan resol el recurs d'apel·lació interposat per l'Acusació Particular contra la interlocutòria dictada pel Jutjat d'instrucció que acordava no admetre a tràmit la querella i n'ordenava l'arxiu de la causa, ordena admetre a tràmit la querella i en conseqüència a dirigir l'acció penal contra el culpable. S'ha d'analitzar si malgrat que la querella es va interposar dins del termini de cinc anys prevists per la prescripció d'aquest delicte, aquella presentació o interposició es suficient per entendre que s'ha dirigit el procediment penal contra una persona, si es suficient la simple interposició de la querella o bé es necessari que es produeixi un acte d'intermediació judicial.

Es aquí quan l'Acusació Particular plateja que no s'ha d'aplicar en matèria de prescripció la doctrina del Tribunal Constitucional continguda en la sentencia 65/05, doctrina que el TC manté en la sentencia de 20-2-2008 , sinó que s'ha d'aplicar la doctrina mantinguda pel Tribunal Suprem en l'acord de data 10-05-05, pretensió que no pot prosperar com tot seguit exposarem, aquesta secció 4ª de l'AP de Girona ha mantingut de manera constant, tal com disposa la recent sentencia de 4 de setembre de 2009 que: "La prescripción de las infracciones penales no es otra cosa que la renuncia por parte del Estado del ejercicio del "ius puniendi" en razón a que el tiempo transcurrido borra de alguna manera los efectos de la infracción, de manera que apenas si existe memoria social de la misma; de ahí que a menor gravedad del ilícito se exija menos tiempo para el transcurso de la prescripción, atendiendo a que la reacción social se atenúa en función de la trascendencia del hecho; ahora bien, mientras el proceso penal esta en marcha y no se produce paralización alguna del mismo la sociedad tiene vigencia del mismo y la memoria se mantiene.

Se trata por ello de una respuesta subsidiaria del derecho penal basada en principios de orden público primario al ser preciso que no se prolonguen indefinidamente situaciones jurídicas expectantes del ejercicio de acciones penales, reclamando el equilibrio entre la justicia material y la seguridad jurídica de suerte que la primera ha de ceder en ocasiones para permitir el adecuado desenvolvimiento de las relaciones jurídicas, el cual se perfecciona, acentúa y amplía con base en el derecho constitucional de existencia del proceso sin dilaciones indebidas y en los fines de reeducación y reinserción a los que tiende la pena.

Es por ello que la prescripción es una institución de derecho material y no de derecho procesal por lo que debe ser estimada cuando se cumplen los presupuestos sobre los que se asienta, paralización del procedimiento y lapso de tiempo correspondiente.

En el caso de las faltas, tal y como se deduce de los arts. 130. 6º y 131. 2 del Código Penal , la prescripción se produce a los 6 meses desde que se cometió la infracción, periodo este evidente en el caso que nos ocupa, puesto que al tratarse de un accidente de circulación, tipificado jurídicamente como una falta de lesiones por imprudencia, la prescripción de la infracción que nos ocupa empieza a contarse a partir del día 5-12-08, tal y como la propia parte recurrente propone en su escrito de denuncia. Como en tantas ocasiones, el problema se plantea para certificar el día en que la prescripción se completa o se interrumpe, puesto que para expresar este concepto el art. 132. 2 del Código Penal se refiere al hecho de que el procedimiento se dirija contra el culpable, expresión esta que ha dado lugar a varias interpretaciones.

(...)

La doctrina del Tribunal Supremo viene reflejada en la Sentencia de fecha 21-6-06 en la que se sostiene que la jurisprudencia mayoritaria se ha manifestado en el sentido de que la querella o la denuncia forma ya parte del procedimiento y por ello su presentación es suficiente para producir la interrupción de la prescripción, y por ello ocurrirá si en los escritos de denuncia o querella aparecen ya datos suficientes para identificar a los presuntos culpables de la infracción correspondiente. En el mismo sentido las SSTS de 28-11-03 y 5-2-03 disponen que desde el momento en que figura en las actuaciones procesales el dato incriminador contra una persona determinada, o con los elementos suficientes para su determinación, aunque aún no haya existido una resolución judicial que, recogiendo ese dato, cite como imputada a una persona, o acuerde las diligencias necesarias para su plena identificación, ha de entenderse que el procedimiento se está dirigiendo contra el culpable.

Sin embargo el Tribunal Constitucional en su sentencia 63/05 ha dicho que la decisión judicial por la que se desestima una pretensión de prescripción del delito no puede, pues, limitarse a una simple verificación o computo del tiempo transcurrido desde la comisión del hecho delictivo en cuestión, ni a un mero cotejo de ese lapso temporal con el plazo de prescripción legalmente establecido, sino que, al afectar a los derechos fundamentales a la libertad y a la legalidad penal de quien invoca esta causa extintiva de la responsabilidad penal, debe contener un razonamiento expresivo de los elementos tomados en cuenta por el órgano judicial al interpretar las normas relativas a esta institución -que, por otra parte, distan mucho de ser diáfanas-, en el entendimiento de que esa interpretación debe estar presidida por la "ratio legis" o fin de protección de dichas normas. Continua la sentencia rechazando la postura de que sea suficiente la presentación de la denuncia o querella para interrumpir la prescripción, por entender que la interpretación que lleva a esta conclusión no se compadece con la esencia y fundamento de la institución, y por considerar insuficiente la interpretación que lleva a dicha conclusión, con invocación del canon reforzado de motivación, se adentra en la interpretación que, conforme a los parámetros constitucionales, ha de darse a la cuestión.

Recuerda el Tribunal Constitucional que quien ejercita la acción penal en forma de querella, no tiene un derecho incondicionado a la apertura y plena sustanciación del proceso penal, sino únicamente al dictado de una decisión motivada en que se expresa las razones por las que el órgano judicial ha resuelto su admisión o inadmisión a tramite, si que recordando que el "ius puniendi" no se encuentra en manos de quien acusa, para acabar concluyendo con que es preciso un acto de intermediación judicial para ponerlo en marcha, estableciendo en tal sentido que para poder entender dirigido el procedimiento penal contra una persona, no basta con la simple interposición de una denuncia o querella sino que se hace necesario que concurra un acto de intermediación judicial. Así se han calificado dichas actuaciones como meras solicitudes de iniciación del procedimiento judicial, lo que implica que, en tanto, no sean aceptadas, dicho procedimiento no puede considerarse iniciado ni, por consiguiente dirigido contra persona alguna, interpretación ésta que, por otra parte, se corresponde exactamente con lo dispuesto en los arts. 309 y 750 Ley de Enjuiciamiento Criminal a cuyo tenor la dirección del procedimiento penal contra una persona corresponde en todo caso a los Jueces y Tribunales de la jurisdicción penal.

No obstante este planteamiento del Tribunal Constitucional, la Sala Segunda del Tribunal Supremo en Pleno de 12-5-05 , tomó el siguiente acuerdo: "la Sala de lo Penal del Tribunal Supremo ha examinado la Sentencia del Tribunal Constitucional 63/05 y considera que la misma insiste en la extensión de la jurisdicción constitucional basándose en una interpretación de la tutela judicial efectiva que, prácticamente, vacía de contenido el art. 123 de la Constitución Española que establece que el Tribunal Supremo es el órgano jurisdiccional superior en todos los órdenes, salvo lo dispuesto en materia de garantías constitucionales, por lo que, consiguientemente, le incumbe la interpretación en última instancia de las normas penales", y en la sentencia de 19-5-05 insistió en que "condicionar la interrupción de la prescripción a la admisión de la querella sería aleatorio, inseguro jurídicamente y con una gran dosis de injusticia al remitir la decisión de extinguir la responsabilidad criminal de un delincuente a la mayor o menor carga de trabajo que tenga un Juzgado, criterio que ha sido reiterado en el reciente pleno de 25-4-06 que aprobó el acuerdo de mantener la actual jurisprudencia sobre la interrupción de la prescripción pese a la sentencia del Tribunal Constitucional 63/05 ".

Sin embargo, la doctrina del Tribunal Supremo no sólo no es coincidente con la doctrina constitucional iniciada con la STC 63/05 , como ya hemos visto, sino que tampoco lo es con la más reciente STC. 20-2-08 , en la que se viene a insistir en que la simple interposición de una denuncia o querella es una solicitud de iniciación del procedimiento, no un procedimiento iniciado, y que el derecho fundamental a la tutela judicial que asiste a los ofendidos por un delito como querellantes o denunciantes es un "ius ut procedatur" que no contiene un derecho absoluto a la apertura y plena sustanciación del proceso penal, ni a la incoación o aperturas de una instrucción penal, pues solo aparentemente la referencia al momento del registro del escrito de querella, denuncia o cualquier otro que incorpore una notitia criminis sin la exigencia de un acto de interposición judicial puede dotar de certeza y seguridad al cómputo de los plazos de prescripción de las infracciones penales, en cuanto abre la posibilidad de consecuencias lesivas de otros derechos fundamentales y a la postre puede conducir a mayor inseguridad que la que pretende evitar. Admitir que la interrupción por la mera presentación y registro de una querella o denuncia significa tanto como dar pié a la posibilidad de que, mediante querellas o denuncias carentes de fundamentación, y por tanto rechazables liminarmente, pueda impedirse la prescripción de una infracción penal o se dilaten indefinidamente los plazos legales establecidos. Y ello a voluntad no del órgano que tiene atribuido el ejercicio del "ius puniendi" del Estado, sino del particular interesado en que así ocurra y con una clara incidencia potencialmente lesiva, sobre derechos del querellado o del denunciado, singularmente el de defensa.

En definitiva, la doctrina constitucional expuesta sostiene que para poder entender dirigido el procedimiento penal contra una persona, no basta con la simple interposición de una denuncia o querella, sino que se hace necesario que concurra un acto de intermediación judicial."

Es pel que s'acaba d'exposar que aquesta Sala es veu obliga a aplicar la jurisprudència elaborada pel Tribuna Constitucional, ja que la seva aplicació preferent a l'aplicació de la doctrina del Tribunal Suprem ve imposada als Jutges i Tribunals per l'art: 5-1 de la LOPJ d'obligat acompliment i en conseqüència les actuacions de part consistents en la presentació de la denuncia o la querella, mentre no siguin acaptades, no es pot considerar que s'hagi iniciat el procediment penal, ni per tant que s'hagi dirigit contra alguna persona, i en aquest supòsit donat que la querella criminal no va ser admesa fis el 10 de maig de 2006, data en que l'AP de Girona va ordena a seva admissió, resulta patent que en aquell moment temporal, el termini de prescripció de la infracció materialment comesa, ja havia transcorregut quan es va iniciar el procediment penal, es dir el delicte contra el medi ambient de l'art: 325 del CP ja havia prescrit pel transcurs de més de 5 anys.

Per altra banda, l'Acusació Particular imputa l'inculpat un delicte contra el medi ambient, en la modalitat de contaminació acústica de l'art: 326-a) del CP , es tracta doncs d'un tipus agreujat castigat amb penes superior en grau a les previstes en l'art: 325 del CP que abans hem analitzat. Les penes a aplicar oscil·larien entre els 4 i els 6 anys, però l'Acusació Particular malgrat dir, erròniament, en la seva conclusió Quarta que:" concurre la imposición del grado superior previsto en el art: 326-a) del CP ", sol·licita per l'acusat en la conclusió Quinta una pena de 3 anys i 6 meses de presó, pena inferior fins i tot al mínim de la pena legalment prevista per l'art: 326-a), com hem dit, deixant al marge aquest error entrarem a veure si es dona aquell tipus agreujat que imputa.

Sense necessitat d'entrar en el fons de l'assumpte, ja que es tracta d'una qüestió prèvia, de la simple lectura de l'escrit d'acusació de l'Acusació Particular, en la seva conclusió Primera en la que efectua el relat fàctic de l'acusació, resulta que textualment diu que:" El acusado des del año 1993 era titular d'un bar que modificó a la categoria de bar musical sin autoritzación", per tot seguit dir que:" A raíz de una denuncia de 4 de setiembre de 1999 y debido a la presión que también se le ejercia en el Ayuntamiento de Sant Feliu de Guíxols el Sr. Augusto sigue el negocio en solitario y se le obliga a iniciar el trámite para la legalización, admitiendo el Ayuntamiento un cambio de actividad cuando ésta no habia sido tramitada", aquestes dues afirmacions efectuades per la pròpia part acusadora exclouen la possibilitat de considerar els fets constitutius del tipus agreujat de l'art: 326-a) del CP , ja que aquell reconeixement dels fets exposat exclouen tota possibilitat de considerar que la indústria o activitat funcioni clandestinament, sense haver obtingut la preceptiva autorització o aprovació administrativa de les seves instal·lacions.

La Jurisprudència del TS es clara i constant en aquesta matèria, es dir, en com s'ha d'interpretar el terme clandestinitat i la STS 1 d'abril de 2003 es especialment clarificadora, aquesta mateixa sentencia diu que: "el que exigeix la Llei per a l'aplicació del subtipus es que la industria o activitat funcionin clandestinament,equiparant clandestinament al fet de no haver obtingut la preceptiva autorització o aprovació administrativa de les seves instal·lacions, però no exigeix addicionalment la expressa autorització per a la realització d'uns concrets abocaments(...), el tenor literal del precepte a) de l'art: 326 exigeix autorització de les instal·lacions, cosa que equival a estar autoritzat per a la posada en funcionament de la industria o activitat, però no imposa altres llicencies addicionals. Cal apreciar que interpretar funcionament clandestí en el sentit de manca de llicencia d'activitat o instal·lació, ja implica una certa ampliació dl subtipus, doncs una interpretació material permetria estimar que existeixen indústries o activitats que no tenen llicencia però que no son clandestines, sinó que sobradament son conegudes per l'Administració. Però en aquest supòsit, es el mateix legislador ell que de forma autentica dota de contingut al terme, explicant expressament que es considera que funciona clandestinament tota indústria que no hagi obtingut la preceptiva autorització o aprovació de les seves instal·lacions. Partint d'aquesta interpretació autentica, dur el subtipus agreujat fins al supòsit de reputar que funciona clandestinament una indústria o activitat que actua en el tràfec ordinari disposant de la pertinent llicencia d'obertura de les seves instal·lacions i que manté unes relacions fluides amb l'administració, com succeeix en el cas actual, pel fet de no tenir d'una llicència especifica d'abocaments, es dur la interpretació de l'expressió" funcionament clandestí més en lla del sentit natural de les paraules i més en lla del mateix contingut del tipus penal", en aquest mateix sentit s'ha pronunciat al STS 17 de maig de 2003 i de 27 d'abril de 2007 que confirma la sentència de data 20 de març de 2006 de l'Audiència Provincial de Barcelona que diu:" no es pot mantenir el mateix en un supòsit com aquest d'immissions sonores, quan l'Ajuntament n'ha tingut pel coneixement (...) les previsions legals del Text Punitiu vigent, que exacerben la resposta penalògica, han de dur a la consideració que aquesta agravació s'ha de fer de manera exigent i relativa als supòsits de manca de llicencia per a l'explotació de l'activitat, però no quan es disposa de llicencia per realitzar l'activitat".

En definitiva, la pròpia Acusació Particular reconeix en el seu escrit d'acusació que el bar Stay te llicència de bar i que l'Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols estava al corrent de l'activitat que es duia a terme en aquell local, fins al punt que l'obliga a iniciar els tràmits per a la seva legalització, ens porta a la conclusió que aplicant a aquest supòsit el criteri jurisprudencial que acabem d'exposar i que bé avalat per més de tres resolucions de l'Alt Tribunal, no es dona en aquest cas el subtipus agreujat de l'art: 326-a) del CP.

Amb el que hem exposat fins al moment, seria suficient per donar per resolta la qüestió plantejada.

SEGON. De conformitat al que disposen els art. 240-2 de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , les costes processals no s'imposaran mai a l'inculpat absolt.

Fallo

ABSOLEM Augusto del delicte contra el Medi Ambient en la modalitat de contaminació sonora que inicialment l'imputava les acusacions per prescripció del delicte, es declaren les costes d'ofici.

S'acorda el decomís i la destrucció de les substàncies estupefaents intervingudes.

Contra aquesta Sentència s'hi pot interposar recurs de cassació davant la Sala Segona del Tribunal Suprem, que haurà de presentar-se en aquesta Audiència Provincial en el termini de cinc dies a partir de l'ultima notificació.

Uniu la certificació al rotlle corresponent.

Així ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el magistrat ponent ha llegit i publicat la Sentència anterior en audiència pública. En dono fe.