Sentencia Penal Nº 158/2012, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 47/2012 de 29 de Febrero de 2012

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penal núm. 47/2012

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 28 BARCELONA

Procediment Abreujat núm. 500/2011

Data sentència recorreguda: 27/10/2011

SENTÈNCIA NÚM. 158/2012

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Francesc Abellanet Guillot

Patricia Martínez Madero

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 47/2012, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 28 BARCELONA en data 27/10/2011, en procediment Abreujat núm. 500/2011 . Ha estat part apel.lant i apel.lada, Sabino , representat pel Procurador Eugenio Teixidó Gou i defensat per la Lletrada Montserrat Torrades; i apel.lant, Carlos Jesús , representat per la Procuradora Anna Roca Cardona i defensat pel Lletrat Pablo Pueyo Saura, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez.

Barcelona, vint-i-nou de febrer de dos mil dotze.

Antecedentes

Primer. El 27 d'octubre de 2011 el Jutjat del penal núm. 28 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent: "Condeno a Sabino como autor de un delito intentado de robo con fuerza en las cosas, a una pena de 9 meses de prisión e inhabilitación especial para el ejercicio del derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de la condena, así como al abono por mitad de las costas causadas en el presente procedimiento.

Condeno a Carlos Jesús como autor de un delito intentado de robo con fuerza en las cosas, a una pena de 3 meses de prisión e inhabilitación especial para el ejercicio del derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de la condena, así como al abono por mitad de las costas causadas en el presente procedimiento".

A la sentència es declaren provats els fets següents: " Se declara probado que los acusados, Carlos Jesús y Sabino , sobre la 1.30 horas del 26 de mayo de 2010, puestos de común acuerdo y con la intención de enriquecerse con bienes ajenos, acudieron al bar "Los Escudos" ubicado en la confluencia de la calle Passeig Parlament con la Estación de Sant Andreu de la Barcea de la línea de FGC, rompieron la cristalera del mismo y, mientras Carlos Jesús accedió al interior para sacar el dinero de un máquina tragaperras provisto de un pasamontañas que ocultaba su rostro, Sabino quedó a las puertas del establecimiento en actitud vigilante, acudiendo una dotación de la policía local de Sant Andreu de la Barca alertados por la alarma del establecimiento, que detuvieron a los hoy acusado, resultando acreditado que Carlos Jesús , producto de un transtorno esquizofrénico tenía significativamente alteradas pero no anuladas por completo sus capacidades cognitivas para comprender los hechos y volitivas para orientar su conducta hacia la tal comprensión ".

Segon. Formulats recursos d'apel·lació per les representacions processals de Sabino i d' Carlos Jesús , el Jutjat els admeté a tràmit, donant-los-hi curs, i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió.

Hechos

S'accepta el relat de fets declarats provats a la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer. L'apel·lant Sabino combat la sentència dictada en primera instància adduint un únic motiu d'impugnació, que enuncia " error en la apreciación y valoración de las pruebas ", enunciat que respon efectivament al contingut impugnatiu, no perquè negui l'existència de prova dels fets imputats, que no qüestiona, sinó perquè nega l'existència de prova de llur participació als fets, i d'aquí que conclogui " en consecuencia, caben más dudas sobre la autoría real de los hechos ".

Per la seva banda, l'apel·lant Carlos Jesús també impugna la sentència de la primera instància adduint " error del juzgador de lo penal en la apreciación y valoración de la prueba ", afegint a l'enunciat " vulneración e infracción del principio "in dubio pro reo" y del "principio de presunción de inocencia" del artículo 24.2 de la Constitución ", però el defecte el predica de dos aspectes diferents " respecto a la aplicación concreta de la tipificidad de los artículos 237 , 238.2 y 240 del Código Penal en relación con los artículos 16.1 y 62 del Código Penal " i " en relación con la no apreciación de la circunstancia eximente de la responsabilidad criminal del artículo 20.1 del Código Penal ", articulant així dos motius de recurs.

Segon. El plantejament del recurs Sabino i el del primer motiu del formulat per Carlos Jesús resulten difícilment compatibles. El primer es fonamenta en la hipòtesi del que Sabino hauria pogut declarar si hagués comparegut al plenari, cosa que no va fer, i el que ve a dir és que els dos acusats es van trobar per casualitat i " es comprensible que si dos personas se encuentran a las tantas de la noche en la calle, y no tienen nada mejor que hacer, se pongan a charlar ", clar que no es tan comprensible si, com també es diu al recurs, aquestes dues persones " se conocen someramente ". Però és que al recurs d' Carlos Jesús no es parla d'una trobada tan insignificant, sinó que es sosté que " en modo alguno se ha podido acreditar que existiera un acuerdo entre el Sr. Carlos Jesús y el Sr. Sabino , que tuviera por objeto enriquecerse con bienes ajenos ", motiu pel qual els fets que realitzaren " pudieran ser constitutivos de un delito de daños del artículo 263 del Código Penal , del cual nunca han sido acusados los dos imputados ".

Els fets no podien constituir delicte de dany perquè la finalitat de l'acció productora dels danys no era causar-los, sinó donar accés a l'interior del local per agafar el que a allà trobessin i els fos d'utilitat als causants dels desperfectes. Que els recurrents neguin finalitat depredatòria en els seus actes no implica que no es pugui afirmar. Precisament perquè les intencions formen part de la més estricta intimitat de les persones, s'han d'inferir del seus actes externs, i la intenció o finalitat depredatòria s'ha d'afirmar quan els actes externs realitzats els interpretaria qualsevol observador imparcial com dirigits a obtenir quelcom amb valor econòmic, i és clar que trencar el vidre exterior d'un establiment i accedir a l'interior del local ocultant la cara amb un passamuntanyes qualsevol observador imparcial no ho interpretaria com acció destinada a fer malbé el vidre i prou, finalitat que s'esgotaria amb el trencament, sense cap acció posterior, sinó com dirigida a poder aconseguir agafar coses que es trobessin a l'interior i poguessin ser útils als que feren malbé el vidre.

Això ja anuncia la inviabilitat del recurs de Sabino i del primer motiu del formulat per Carlos Jesús , perquè al plenari sí es practicà prova suficient per enervar la presumpció d'innocència que interinament emparava tots dos, prova de caràcter testifical.

És cert que l'agent de la policia local amb carnet professional NUM000 no va veure el trencament del vidre, però, com declarà al plenari, anà al lloc dels fets amb el seu company de patrulla perquè els avisaren que l'acabaven de trencar, i en arribar va veure una persona que era fora del local amb una motxilla, i que una altra sortia de dintre del bar amb un passamuntanyes, i els dos es dirigiren cap a on estava aquest testimoni, un dels individus amb un pic d'obra a la mà, i l'altre, el que duia el passamuntanyes, arribà a arremetre el testimoni, colpejant-lo (minuts 4 i 5 de la gravació de la vista). Més encara, el testimoni també relatà que, quan s'acostava al local, va veure aquest darrer individu dintre, al costat d'una màquina escurabutxaques amb un ferro a la mà, i el va veure sortir en adonar-se de la presència de l'altre agent, raó per la qual fugí, amb l'individu que duia el pic, cap a on era ell (minuts 7 i 8). I aquesta versió la confirmà l'agent amb carnet professional NUM001 , que patrullava amb l'anterior, i en arribar al lloc dels fets des de direcció contrària a la del seu company, va veure un individu (que duia passamuntanyes) sortir del bar per una finestra i a un altre que era fora (i duia un pic), els quals, en percatar-se de la seva presència, fugiren en direcció oposada, cap allà per on arribava el seu company (minuts 11 i 12).

Si tenim present que és pacífic, perquè no es qüestiona a cap dels recursos i l'acusat comparegut al judici ho va reconèixer al plenari (minuts 1 i 2), que ambdós recurrents es van trobar abans dels fets i van ser junts fins que els detingueren els agents de policia, cap dubte raonable pot haver ni sobre el trencament del vidre per accedir al local per part dels recurrents o d'un d'ells (per la proximitat temporal del trencament i la intervenció policial), ni de l'actuació conjunta (perquè altrament no s'entén que un esperés fora amb un pic a la mà mentre l'altra era dins, ni que tots dos fugissin junts en percatar-se de la presència policial), ni de la finalitat depredatòria (perquè cap observador imparcial podria atribuir raonablement una altra al comportament objectiu d'ambdós recurrents).

El recurs de Sabino i el primer motiu del formulat per Carlos Jesús es desestimen.

Tercer. Pel que fa al segon motiu del recurs d' Carlos Jesús , el fet que aquest tingui diagnosticada esquizofrènia paranoide no el fa permanentment inimputable o semi imputable, i el que resulta rellevant a efectes d'exempció total o parcial de la responsabilitat criminal a causa de la patologia diagnosticada és l'estat en que al temps dels fets es trobava el pacient, i el grau d'afectació de llurs facultats superiors si és que es trobava en fase crítica o descompensada.

Dit això, és sabut que els fets constitutius de circumstàncies atenuants o eximents de la responsabilitat criminal han d'estar tan provats com els mateixos fets criminals, i si la càrrega de provar aquests pertoca a l'acusació, la d'acreditar aquells correspon a la defensa.

Doncs bé, la prova practicada al plenari no permet conèixer quin era l'estat del pacient al temps dels fets, perquè encara que l'informe medicoforense dictamini que " el paciente evaluado presenta en el momento de la exploración una notable disminución de sus facultades volitivas y cognoscitivas " (foli 115), aquest informe dictamina l'estat del pacient més de quatre mesos després dels fets enjudiciats, no el seu estat a la data d'aquest fets. Al recurs també es fa esment dels documents als folis 19, 20, 60 i 61. Els dels folis 19 i 20 acrediten l'ingrés hospitalari del pacient hores després dels fets, però s'ha d'observar que el que diu l'informe d'assistència (foli 19) és que el pacient, a l'exploració psicopatològica, es presenta " conscient i orientat auto i alopsíquicament ", i si se l'ingressa és per contenir-lo, doncs " presenta risc d'auto i heteroagressivitat ". I el document als folis 60 i 61 consisteix en informe d'alta hospitalària per un ingrés posterior en 15 dies als fets enjudiciats, en el que es fa constar que, a l'exploració, el pacient ingressat aparegué " consciente, orientado auto y alopsíquicamente ".

Conseqüentment, per manca de prova dels fets adduïts pel recurrent i que li corresponia acreditar, el motiu de recurs examinat en aquest fonament també es desestima.

Quart. D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , s'escau imposar els apel·lants les costes causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimem els recursos d'apel·lació expressats a l'antecedent de fet segon d'aquesta resolució.

2. Confirmem la sentència apel·lada.

3. Imposem els apel·lants les costes processals causades en aquesta segona instància, per meitats i iguals parts.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.