Sentencia Penal Nº 159/2010, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 60/2010 de 04 de Mayo de 2010

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penal núm. 60/2010

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 22 BARCELONA

Procediment Abreujat núm. 413/2008

Data sentència recorreguda: 15/01/2010

SENTÈNCIA NÚM. 159/10

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Francesc Abellanet Guillot

Patricia Martínez Madero

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 60/2010, interposat contra la

Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 22 BARCELONA en data 15 de gener de 2010, en procediment Abreujat núm. 413/2008 . Han estat parts el Procurador D. Albert Ramentol Noria en nom i representació de Juan Enrique , i el Ministeri

Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez.

Barcelona, quatre de maig de dos mil deu.

Antecedentes

Primer. El 15 de gener de 2010 el Jutjat del penal núm. 22 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent: "En atención a lo expuesto debo CONDENAR Y CONDENO a Don/Doña Juan Enrique como autor responsable de un delito de quebrantamiento de condena ya definido, sin la concurrencia de circunstancias modificativas de la responsabilidad, a la pena de un año de prisión, con inhabilitación especial para el ejercicio del derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de duración de la condena y al pago de un tercio de las costas.

En atención a lo expuesto debo ABSOLVER Y ABSUELVO a Don/Doña Juan Enrique de la autoría del delito de maltrato en el ámbito doméstico y delito de amenazas en el ámbito doméstico y delito de amenazas en el ámbito doméstico ya definido, del que había sido acusado, declarando de oficio dos tercios de las costas procesales."

Segon. Formulat recurs d'apellació per la representació processal de Juan Enrique , el Jutjat l'admeté a tràmit, li donà curs i finalment va remetre les actuacions originades a aquest Tribunal per a la decisió.

Fundamentos

Primer. L'apellant impugna la sentència dictada en primera instància enunciant com a únic motiu "vulneració de l' article 790.2 vulneració de precepte legal i constitucional: aplicació errònia de l' article 468 del Codi penal i dels articles correlatius 27 i 28 del Codi penal que determinen el principi d'autoria", llarg enunciat dins el qual hi ha la queixa que se l'ha condemnat per infringir una condemna de prohibició d'apropament a Gregoria quan "la pròpia Gregoria ha reconegut que va ser ella mateixa la que va sollicitar la reanudació de la convivència i és indubitat que mantenia i manté una relació afectiva amb fills en comú".

Segon. Tota l'argumentació jurídica de l'apellant es basa en la STS de 26 de setembre de 2005, de la que també es fa ressò la de l'Audiència Provincial de Badajoz núm. 35/2009, de 12 de febrer , igualment citada al recurs.

La STS de 26 de setembre de 2005 introduí un criteri que l'Alt Tribunal corregí immediatament, i en aquest sentit convé fer esment d'una de les sentències del Tribunal Suprem en resolució de recurs de cassació en que el recorrent també adduïa el mateix que l'apellant aquí, com la STS de 30 de març de 2009 , que diu en el seu fonament jurídic segon "... El motivo no puede prosperar porque el criterio aceptado por la referida sentencia de esta Sala de 26 de septiembre de 2005 , según el cual la existencia del quebrantamiento de condena no puede admitirse cuando se reanuda la convivencia de las personas a las que afecta la prohibición de trato, con el consentimiento de la persona protegida por la sanción penal impuesta a la otra, ha sido abandonado por esta Sala, por entender que, en tales casos, el consentimiento de la víctima protegida por la condena penal no puede eliminar la antijuricidad del hecho (v. STS de 19 de enero de 2007 ). La sanción penal que impone el alejamiento de determinadas personas como consecuencia de la conducta de agresión o amenazas por parte de una de ellas contra la otra, o de la comisión de alguno de los delitos especialmente previstos en la ley (v. arts. 57 y 48 CP ), en cuanto constituye una pena impuesta por la autoridad judicial implica su obligado cumplimiento (v. arts. 988 y 990 LECrim ) -salvo resolución judicial legalmente fundada o concesión de indulto-, pero sin que, en ningún caso, pueda quedar al arbitrio de los particulares afectados, que es lo que aquí viene a sostener la parte recurrente".

D'acord amb aquesta jurisprudència, és clar que el recurs l'hem de desestimar.

Tercer. D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , s'escau imposar l'apellant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimem el recurs d'apellació expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència i confirmem íntegrament l'apellada.

2. Imposem l'apellant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.