Sentencia Penal Nº 171/2010, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 93/2010 de 06 de Mayo de 2010

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penals ràpids núm. 93/2010

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 2 ARENYS DE MAR

Procediment Abreujat núm. 1009/2010

Data sentència recorreguda: 15/02/10

SENTÈNCIA NÚM. 171/2010

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Fancesc Abellanet Guillot

Patricia Martínez Madero

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 93/2010, interposat contra la

Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 2 ARENYS DE MAR en data 15/02/10, en procediment Abreujat núm. 1009/2010.

Han estat parts, la procuradora Laura Esparrich Rovira en representació de Baldomero , la procuradora Esther Portulas

Comalat en representació de María Dolores , i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal,

ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez.

Barcelona, sis de maig de dos mil deu.

Antecedentes

Primer. El 15 de febrer de 2010 el Jutjat del penal núm. 2 d'Arenys de Mar dictà sentència amb la decisió següent: "ABSUELVO a María Dolores del delito de quebrantamiento de medida cautelar, del que fue acusada en el acto del juicio, con todos los pronunciamientos favorables.

ABSUELVO a Baldomero del delito de malos tratos en el ámbito doméstico, del que fue acusado en el acto del juicio, con todos los pronunciamientos favorables.

CONDENO a Baldomero como autor criminalmente responsable de un delito de quebrantamiento de medida cautelar, previsto y penado en el art. 468.2 del Código Penal , con la concurrencia de la agravante de reincidencia, a la pena de DIEZ MESES DE PRISION, con la accesoria de inhabilitación especial para el ejercicio del derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de duración de la condena, y al pago de una tercera parte de las costas del juicio, Se declaran de oficio dos terceras partes de las costas del juicio y no se incluyen en ningún caso las causadas a instancias de la acusación particular".

Segon. Formulat recurs d'apel.lació per la representació processal de Baldomero , el Jutjat l'admeté a tràmit, li donà curs i finalment va remetre les actuacions originades a aquest Tribunal per a la decisió.

Hechos

S'accepten els fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer. L'apel.lant impugna la sentència dictada en primera instància adduint que "no existe ninguna prueba practicada en el acto del juicio oral suficiente para desvirtuar la presunción de inocencia" i que "resulta incomprensible dentro del ámbito de la Justicia que... lo condenen por un delito de quebrantamiento de medida cautelar de protección, cuando es la pareja la que realiza todos los actos pera incumplirla, cuando la mujer ni quiere ni necesita la citada orden, y por si fuera poco, además ésta es absuelta del mencionado delito".

En realitat, la protesta inicial no té cap fonament, perquè en el propi recurs s'accepta que l'acusat va reconèixer al plenari que va estar amb qui ho tenia prohibit per resolució judicial d'allunyament, i del que es queixa és d'haver estat condemnat quan es van trobar perquè aquesta altra persona volia i, a més, la mateixa no va ser condemnada, aspecte aquest últim molt conflictiu sobre el que passa la sentència recorreguda sense aprofundir, però que, en no esser recorreguda l'absolució de María Dolores , no ve al cas aquí, on el que es tracta d'analitzar és si el recurrent va cometre o no el delicte pel qual se'l condemnà en la primera instància, i, més concretament, es tracta d'analitzar si es realitza el tipus penal quan la persona protegida per la mesura cautelar d'allunyament no vol la protecció i participa activament en l'incompliment, cosa que va quedar acreditada al plenari mitjançant la declaració de María Dolores , la qual, com reflecteix la gravació de l'acte, va admetre conèixer la vigència de l'ordre d'allunyament i va dir que es van ajuntar "porque nos queríamos", com també va dir que en vàries ocasions havia anat a retirar l'ordre de protecció i "no se la quisieron quitar", de manera que no es pot adduir desconeixement de la vigència de la protecció que el jutjat no aixecà, no obstant la voluntat manifestada en aquest sentit per la persona protegida.

Segon. Tota l'argumentació jurídica de l'apel.lant en defensa de la tesi d'atipicitat de l'incompliment pel consentiment de la persona protegida es basa en la STS de 26 de setembre de 2005 , resolució que introduí un criteri que l'Alt Tribunal corregí immediatament, i en aquest sentit convé fer esment d'una de les sentències del Tribunal Suprem en resolució de recurs de cassació en que el recorrent també adduïa el mateix que l'apellant aquí, com la STS de 30 de març de 2009 , que diu en el seu fonament jurídic segon "... El motivo no puede prosperar porque el criterio aceptado por la referida sentencia de esta Sala de 26 de septiembre de 2005 , según el cual la existencia del quebrantamiento de condena no puede admitirse cuando se reanuda la convivencia de las personas a las que afecta la prohibición de trato, con el consentimiento de la persona protegida por la sanción penal impuesta a la otra, ha sido abandonado por esta Sala, por entender que, en tales casos, el consentimiento de la víctima protegida por la condena penal no puede eliminar la antijuricidad del hecho (v. STS de 19 de enero de 2007 ). La sanción penal que impone el alejamiento de determinadas personas como consecuencia de la conducta de agresión o amenazas por parte de una de ellas contra la otra, o de la comisión de alguno de los delitos especialmente previstos en la ley (v. arts. 57 y 48 CP ), en cuanto constituye una pena impuesta por la autoridad judicial implica su obligado cumplimiento (v. arts. 988 y 990 LECrim ) -salvo resolución judicial legalmente fundada o concesión de indulto-, pero sin que, en ningún caso, pueda quedar al arbitrio de los particulares afectados, que es lo que aquí viene a sostener la parte recurrente. Como pone de manifiesto la STS de 28 de septiembre de 2007 , "constituiría, en el presente caso, un verdadero contrasentido el que precisamente la constatada frustración del fin pretendido por la pena precedente, que no era otro que el de la evitación de la ulterior reiteración delictiva, tras resultar desgraciadamente justificada de modo pleno "a posteriori" esa previa imposición, por la comisión de nuevas infracciones, se venga a permitir la impunidad del autor de semejante quebrantamiento".

Aquesta jurisprudència, aplicable el mateix al trencament de condemna que al trencament de mesura cautelar, els dos contemplats a l' article 468.2 del Codi penal , ha de conduir a la desestimació del recurs.

Tercer. D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , s'escau imposar l'apel.lant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

Desestimem el recurs d'apel.lació expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència i confirmem íntegrament l'apel.lada.

Imposem l'apel.lant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.