Sentencia Penal Nº 186/2015, Audiencia Provincial de Girona, Sección 3, Rec 264/2015 de 08 de Abril de 2015

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

SECCIÓ TERCERA (PENAL)

GIRONA

ROTLLE D'APEL LACIÓ Nº 264/2015

PROCEDIMENT ABREUJAT Nº 161/2014

JUTJAT PENAL Nº 1 DE FIGUERES

SENTÈNCIA Nº 186/2015

Il lms. Srs.:

PRESIDENTA:

CARME CAPDEVILA I SALVAT

MAGISTRATS:

SONIA LOSADA JAÉN

ILDEFONS CAROL I GRAU

Girona, vuit d'abril de 2015.

VISTen aquesta Sala el recurs d'apel lació interposat contra la sentència dictada el dia 1/12/2014 pel Sr. Jutge del Jutjat Penal nº 1 de Figueres, a la Causa nº 161/2014 seguida per un delicte d'homicidi per imprudència greu; essent part recurrent el senyor Eulogio , defensat pel lletrat senyor Josep Mª. Pino Parera i representat per la procuradora Sra. Mª. Elena Batallé Pérez, i impugnant el recurs tant el Ministeri Fiscal com el Sr. Everardo , representat per la procuradora Sra. Irene Gumà Torramilans i assistit del lletrat senyor Sergio Aguilar de la Cruz.

Ha actuat com a Ponent l'Il lm. Sr. Magistrat ILDEFONS CAROL I GRAU, el qual expressa en aquesta resolució el parer unànime del Tribunal.

Antecedentes

PRIMER.-En la indicada sentencia va dictar-se la Decisió que, copiada de manera literal, és com segueix:

'Debo CONDENAR a Eulogio como autor de un delito de HOMICIDIO IMPRUDENTE previsto y penado en el artículo 142.1 Y 2 del Código Penal , a la pena de UN AÑO Y SEIS MESES DE PRISIÓN, con la inhabilitación especial del derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de la condena y privación del derecho a conducir vehículos a motor y ciclomotores por tiempo de tres años.

La pena impuesta comporta la pérdida definitiva de vigencia del permiso o licencia habilitante para el ejercicio de la conducción.

Se imponen las costas procesales incluidas la mitad de las de la acusación particular.

Debo ABSOLVER a Eulogio del delito de omisión del deber de socorro por el que había sido acusado.

No ha lugar a pronunciamiento en cuanto a la responsabilidad civil.'

SEGON.-El recurs del senyor Eulogio va interposar-se mitjançant escrit del dia 2/2/2015, i contra la sentència de data 1/12/2014 , basant-se en els fonaments que d'ell es dedueixen. Notificat a les altres parts, el Ministeri Fiscal va presentar escrit d'impugnació el dia 27/2/2015, i el senyor Everardo el dia 10/3/2015; remetent-se les actuacions tot seguit a aquesta Audiència, on van tenir entrada el dia 19/3/2015.

TERCER.-S'accepten els fets provats de la sentència apel lada.

Fundamentos

PRIMER.-L'apel lant senyor Eulogio fonamenta el seu recurs en un motiu principal: un suposat error en la valoració de la prova per part del jutge a quo respecte de la valoració de la entitat de la conducta imprudent desenvolupada pel recurrent, que estima com a lleu i no greu; pel que demana que els fets s'estimin, eventualment, com una falta de homicidi per imprudència lleu, i no pas un delicte d'homicidi per imprudència, declarant-se aquella com a prescrita. Al que afegeix, de manera subsidiària, la impugnació de la pena imposada, que considera mancada de motivació; pel que sol licita la imposició de la mínima legal.

Unes al legacions que impugnen el Ministeri Públic i el senyor Everardo , invocant per a fer-ho els propis fonaments de la sentència i afegint-hi els arguments que als seus escrits es desenvolupen; els quals donem per reproduïts.

SEGON.- 1-Cal recordar que és jurisprudència constant d'aquesta Secció la de que, encara que el recurs de apel lació té caràcter ordinari, i pot dur-se a terme al seu si una nova valoració de la prova practicada en la instància, la transcendental importància que en la ponderació de les proves personals te la percepció directa pel Jutge de les diferents declaracions de les parts i dels testimonis, així com la inexistència en el Dret Penal espanyol de proves taxades o de regles que determinin el valor cert que hagi de donar-se a cada prova, fan que la revisió, tractant-se precisament d'aquesta mena de proves de caràcter subjectiu, estigui limitada a examinar -pel que fa al seu origen- la seva validesa i la regularitat processal; i a verificar únicament, respecte de la seva valoració, si las conclusions que el Jutge ha obtingut resulten congruents amb els resultats probatoris, i si s'ajusten als criteris generals de raonament lògic, en concordança amb les regles d'experiència comunament admeses. En conseqüència, en aquesta nova instància i sense haver presenciat personalment la prova, només cabria apartar-se de la valoració que d'ella va fer el jutge que va presenciar-la si hagués declarat com a provat, basant-se en ella, quelcom diferent del que realment va dir el declarant que no pugui deduir-se de cap altre medi probatori; si la valoració de la declaració condueix a un resultat il lògic o absurd; i, de manera excepcional, si concorren altres circumstàncies de les que es desprengués de forma inequívoca i objectiva la falsedat d'un testimoni acollit com a cert, o la certesa d'un que no hagi estat tingut en compte pel jutjador.

2-Alhora, i pel que fa a l'entitat qualitativa de les conductes imprudents, cal començar per recordar la doctrina jurisprudencial relativa a la manera de determinar la gravetat de la imprudència punible. Al respecte, la STS de 15/3/2007 ens recorda que ' Tanto la doctrina científica como la jurisprudencia de esta Sala han coincidido al señalar que el Código Penal de 1.995 ha simplificado la anterior división tripartita de la gravedad de la imprudencia en temeraria, simple con infracción de reglamentos y simple sin infracción de normas reglamentarias, sustituyéndola por dos únicas categorías: imprudencia grave e imprudencia leve, diferencia de entidad que, en el caso de resultado de muerte, determina que el hecho sea calificado respectivamente como delito o como falta.

A este respecto, hemos establecido el criterio -pacífico y reiterado en numerosos precedentes- que para determinar la gravedad de la imprudencia a fin de integrarla en una de estas dos categorías, debe atenderse: a) a la mayor o menor falta de diligencia mostrada por el agente en la acción u omisión desencadenante del riesgo, atendidas las circunstancias concurrentes en cada caso; b) a la mayor o menor previsibilidad del evento que constituye el resultado; y c) la mayor o menor grado de infracción por el agente del deber de cuidado según las normas socio culturales vigentes (véanse SS.T.S. de 18 de marzo de 1.999 y 1 de diciembre de 2.000 , entre otras).

Es ese deber de cuidado el que debe ser examinado en cada caso como elemento esencial de la imprudencia, deber de cuidado que ha de observarse en toda actividad humana y que equivale en Derecho 'a la cautela o precaución requerida para la protección o salvaguardia de los bienes jurídicos'. Es muy importante subrayar que esa cautela o precaución tendrá un nivel máximo de exigibilidad cuando el bien jurídico protegido que se pone en riesgo sea de especial relevancia, como es la vida de las personas, de manera que en esos supuestos la omisión del especial deber de cuidado que requiere la actividad desarrollada por el agente será determinante para la gradación de la gravedad de la imprudencia. Así lo declara nuestra sentencia de 30 de noviembre de 2.001 al destacar que 'la gravedad de la imprudencia está directamente en relación con la jerarquía de los bienes jurídicos que se ponen en peligro y con la posibilidad concreta de la producción del resultadolesivo. En otros términos: cuando la acción del autor genera un peligro para un bien jurídico importante en condiciones en las que la posibilidad de producción del resultado son considerables, la imprudencia debe ser calificada de grave'.

3-En el cas present disposem per a fer la valoració de la prova de la documental i de la gravació íntegra del judici; i, de les declaracions allà escoltades, no cap en cap cas inferir que la conclusió a que ha arribat el jutge a quo sigui il lògica o absurda. En essència, el jutge qualifica de greu la imprudència del senyor Eulogio atenent sobretot a tres dades: en primer lloc, que circulava a velocitat superior a la permesa -els testimonis senyors Jesús Manuel i David van estimar-la en més de 80 km/h, quan el límit era de 30-; en segon lloc, que es tractava d'un pas zebra degudament senyalitzat i il luminat, i el recurrent no va respectar-lo; i en tercer lloc que, davant del esmentat pas zebra i en sentit contrari, es trobava un altre cotxe aturat, el que feia encara més evident -si és que el fet de que un vianant l'estès travessant no era ja prou evidència- la necessitat d'aturar-se. I, per a la Sala, conduir un vehicle amb excés de velocitat, travessant un pas de vianants -convenientment il luminat, i en el que un vianant es troba creuant la via- sense aturar-se, tot i comprovar que el vehicle que venia de cara sí que ho ha fet, és sens dubte una imprudència greu; doncs, com diu la jurisprudència esmentada, és un acte que genera un perill per a un bé jurídic important -la vida del vianant que travessa la via- en unes condicions en les que la possibilitat de producció d'aquell resultat lesiu són considerables. Casi segures, diríem.

En conseqüència no podem sinó dir que la conclusió a que ha arribat el jutge a quo no és il lògica ni absurda, i respon plenament a les regles de la lògica i de la experiència; pel que la qualificació dels fets com a delicte de homicidi per imprudència greu, i no com a falta d'homicidi per imprudència lleu, ens sembla del tot ajustada a Dret; essent, per tant, obligat desestimar el motiu principal del recurs interposat. També, òbviament, pel que fa a la petició de que els fets es tinguin per prescrits, en no estimar-los constitutius de falta.

TERCER.-Pel que fa a l'argument subsidiari del recurs del senyor Eulogio , hem de començar per assenyalar que el jutge a quo fa constar en la sentència, com a motiu per a justificar la elecció dintre del marc penològic que li era abastable -presó de un a quatre anys i privació del permís entre un any i sis anys- de les penes que va imposar al condemnat (un any i sis mesos de presó i tres anys de privació del permís) la intensitat de la imprudència per ell comesa, 'al haber reunido en una única acción varios elementos configuradores de la calificación imprudente'. El que, en principi, seria motiu suficient com per a justificar una lleugera elevació sobre el mínim legal, doncs no hi ha dubte de que els fets que es declaren provats revesteixen major antijuridicitat que la que podríem qualificar com a imprudència greu 'simple' (per exemple, si el senyor Eulogio hagués atropellat a la víctima conduint amb excés de velocitat i quan aquella travessava un pas zebra, però un altre vehicle li hagués impedit veure el vianant). Ara bé, el jutjador no justifica adequadament perquè eleva una de les dues penes -la de privació de llibertat- en una sisena part del ventall possible i, alhora, eleva en dos cinquenes parts l'altra -la de privació del permís de conduir-; contravenint així la necessària equivalència que, pel comú, s'ha de mantenir entre les respectives extensions.

Hem de recordar que, si bé la fixació de qualsevol pena en la seva quantia mínima ve a excusar la falta de motivació, doncs la imposició de la dita pena és la conseqüència legal necessària -i mínima- de l'aplicació d'un precepte penal sancionador, ha de justificar-se sempre tota elevació aplicada, tot i ser dins del àmbit punitiu que estableixi el Codi penal pel tipus corresponent. Una obligació que deriva del deure genèric de motivació de les resolucions judicials, inclòs en el dret a la tutela judicial efectiva (vegi' s STC 89/2008, de 21/7 , amb cita d'altres), i que fa imprescindible que el jutge consigni les raons -lícites i vàlides- que l'han portat a fer ús d'aquesta facultat discrecional, en el sentit recollit a la sentència, en tots els supòsits d'elevació per sobre del mínim legal previst. En particular quan, com és aquí el cas, s'opta per una combinació de penes de diferent extensió relativa; una mesura que, si bé la llei no prohibeix explícitament, resulta contrària al principi de proporcionalitat; pel que, cas d'aplicar-se, s'ha de motivar amb especial cura.

En el cas present, tanmateix, la motivació expressa que conté la sentència objecte de recurs -el risc generat per la conducció desenvolupada pel senyor Eulogio - respecte de la elevació punitiva aplicada únicament a la pena de privació del permís és, com resulta fàcil deduir, la mateixa que funda la elevació de la pena de presó. El que ens obliga a modificar-la; reduint-la, per tal de mantenir la proporció amb l'altra pena imposada -la de un any i sis mesos de presó- fins a la de d'un any i deu mesos de privació del permís de conduir. És a dir, fins a coincidir en la mateixa extensió -una sisena part més que el mínim- que l'altra.

L'argument subsidiari del recurs ha de ser, doncs, estimat parcialment.

QUART.-Procedeix declarar les costes d'ofici, emparant-se en l' article 240.1 LECrim .

Vistos els preceptes legals esmentats, i els demés de general y pertinent aplicació, cal dictar la següent

Fallo

Estimant parcialmentel recurs d'apel lació interposat per la representació del senyor Eulogio contra la sentència de data 1 de desembre de 2014, dictada pel Jutjat Penal nº 1 de Figueres a la Causa nº 161/2014 de la qual aquest Rotlle dimana, hem de reduir i reduïmla extensió de la pena de privació del permís de conduir imposada al recurrent fins a la de UN ANY I DEU MESOS; confirmantels demés extrems de la resolució apel lada, i declarant d'oficiles costes d'aquesta alçada.

Notifiqueu aquesta resolució al Ministeri Fiscal i a les parts personades.

Lliureu certificacions d'aquesta resolució per a la seva unió al Rotlle, i per a la seva remissió al Jutjat de procedència juntament amb les actuacions originals, a fi de que l'òrgan esmentat vetlli pel compliment del que s'acorda.

Per aquesta sentència, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.-La anterior sentència ha estat llegida i publicada en audiència pública per l'Il lm. Sr. Ponent que la subscriu, ILDEFONS CAROL I GRAU, en el mateix dia que figura a l'encapçalament; en dono fe.