Sentencia Penal Nº 188/2019, Audiencia Provincial de Girona, Sección 4, Rec 44/2019 de 08 de Abril de 2019

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE GIRONA

SECCIÓ QUARTA (PENAL)

APEL·LACIÓ PENAL

ROTLLE NÚM. 44/19

PROCEDIMENT PER DELICTES LLEUS NÚM. 130/17

JUTJAT D'INSTRUCCIÓ NÚM. 6 DE FIGUERES

SENTÈNCIA NÚM. 188/2019

Girona, 8 d'abril de 2019

HE VISTaquest recurs d'apel·lació interposat contra la Sentència dictada, en data 14.02.19, pel jutge del Jutjat d'Instrucció núm. 6 de Figueres, en el procediment per delicte lleu núm. 130/17, seguit per delicte lleu d'usurpació de l' art. 245.2 del CP. Han estat parts recurrents Edemiro i Isidora, assistits pel lletrat Sr. Pere López Cumbriu i com a part contra la qual es recorre el MINISTERI FISCAL i la SOCIEDAD DE GESTIÓN DE ACTIVOS PROCEDENTES DE LA REESTRUCTURACIÓN BANCARIA (SAREB), representada pel procurador Sr. Francisco José Abajo Abril i assistida per la lletrada Sra. Carmen Sánchez Adan.

Magistrada: MARIA TERESA IGLESIAS i CARRERA.

Antecedentes

PRIMER.-En la sentencia apel·lada es va dictar la decisió que literalment diu: 'SE CONDENA a Dª Isidora y D. Edemiro como autores responsables de un delito leve de ocupación de bien inmueble del artículo 245.2 del Código Penal, y a cada uno de ellos, a la pena de MULTA de 90 días con una cuota diaria de 2 euros así como la condena en las costas causadas en el presente procedimiento' .

SEGON.- Edemiro i Isidora van interposar recurs contra la Sentència de data 14.02.19, amb el fonament que expressa en l'escrit de què dimana.

TERCER.-S'han complert els tràmits establerts a l' article 790 de la Llei d'enjudiciament criminal.

QUART.-S'accepta el factum de la Sentència contra la qual s'apel·la.

Fundamentos

PRIMER.- Edemiro i Isidora van interposar recurs d'apel·lació, al·legant que el jutge d'instància ha incorregut en una errada en la valoració de la prova, en considerar que no s'ha practicat prova suficient en l'acte de judici per a fonamentar un pronunciament de condemna, ja que no es donen, en aquest cas, els requisit jurisprudencialment exigits perquè els fets denunciat siguin constitutius del tipus penal de l' art. 245.2 del CP i al·lega, també, vulneració de la presumpció d'innocència.

Té reiteradament declarat aquesta Sala que encara que el recurs d'apel·lació té un caràcter ordinari i es pot realitzar en ell una nova valoració de la prova practicada en primera instància, a conseqüència de la transcendental importància que en la ponderació de les proves personals té, tant la percepció directa pel Jutge de les diverses declaracions de les parts i dels testimonis, com la inexistència en el nostre dret Penal de proves taxades o de regles que determinin el valor cert que hagi de donar-se a cada prova, la revisió, tractant-se, precisament d'aquest tipus de proves, queda limitada a examinar, pel que fa al seu origen, la validesa i regularitat processal, i a verificar pel que fa la valoració, si les conclusions que el Jutge ha obtingut resulten congruents amb els resultats probatoris i s'ajusten als criteris generals de raonament lògic segons les regles de l'experiència comunament admeses; per tant, en aquesta instància sense haver presenciat personalment tal prova, només ens podrem apartar de la valoració efectuada pel Jutge que la va presenciar, si es declara provat alguna cosa diferent del que realment va dir el declarant i que no resulti provat per cap altre mitjà probatori, si la valoració de la declaració porta a un resulta il·lògic o absurd, i de manera excepcional, si concorren altres circumstancies de les que es desprengui de manera inequívoca la falsedat d'un testimoni acollit com cert o bé, la certesa d'un altre que no s'ha tingut en compte. Es per això que la prova d'instància es immune a la revisió quan depèn de la immediació, però es revisable quan afecta a la estructura racional del discurs valoratiu ( STS 29-12-1997).

Íntimament lligat amb això, cal tenir en compte, com recorda la STC 123/2002 de 20 de maig que: 'la presumpció d'innocència comporta el dret a no ser condemnat sense proves de càrrec vàlides, de tal manera que tota sentencia condemnatòria ha d'expressar les proves en que recolza la declaració de responsabilitat penal, aquestes proves s'han d'haver obtingut amb totes les garanties constitucionals, han d'haver-se practicat en l'acte de judici oral i haver-se valorat i motivat pels Tribunals amb ple sotmetiment a les regles de la lògica i la experiència, de manera que la declaració de culpabilitat hagi quedat establerta més en lla de tot dubte raonable'.

SEGON.-Traslladant la doctrina exposada al supòsit sotmès a revisió, porta necessàriament a concloure que la valoració feta pel Jutjador d'instància no pot ésser compartida en aquesta segona instància i en conseqüència haurà de prosperar la impugnació formulada per la recurrent.

La presumpció d'innocència, com ja hem apuntat, es configura com una presumpció iuris tantum, destruïble, per tant, mitjançant la incorporació al procés d'una prova de càrrec, obtinguda vàlidament, l'única prova lliure i valorable racionalment pel jutge. És a dir, la presumpció d'innocència suposa que ningú no pot ser condemnat mentre una activitat probatòria de signe inequívocament de càrrec, és a dir, de naturalesa acusatòria, que s'avingui legítimament al procés, sota els principis d'immediatesa i contradicció, no acrediti el contrari ( STS 13-9-1991).

Una vegada fixat aquest principi jurisprudencial, cal preguntar-se si hi ha suficient prova de càrrec contra el denunciat per trencar la presumpció d'innocència que el beneficia i fonamentar l'emissió d'una sentència condemnatòria. La resposta haurà de ser negativa en el supòsit que ens ocupa, com després s'exposarà.

Tots els elements configuradors del delicte imputat han de ser acreditats, en l'acte del judici oral, mitjançant la incorporació de les corresponents proves de càrrec, obtingudes vàlidament, les úniques lliures i valorables racionalment pel jutge, ja que hi concorren els principis d'immediatesa i contradicció que de forma reiterada exigeix la constant jurisprudència del Tribunal Suprem.

Examinada la prova practicada en aquest acte del judici oral, ha estat insuficient per acreditar, d'una manera indubtable, el delicte lleu imputat per la denunciant.

Ens trobem, en aquest cas, que el jutge d'instància basa la culpabilitat dels apel·lants, en que han ocupat aquell habitatge sense títol que els habiliti a fer-ho, sense l'autorització del seu propietari i que han estat ocupant aquell habitatge, almenys, des del mes de setembre de 2017, quedant així acreditada la permanència en l'ocupació.

TERCER.-Estableix l' art. 245-2 del CP, aplicat en aquest cas que: 'El que ocupés, sense la deguda autorització, un immoble, habitatge o edifici aliens que no constitueixi morada, o s'hi mantingués en ells en contra de la voluntat del seu titular, serà castigat amb la pena de multa de tres a sis mesos'.

En la interpretació d'aquest precepte que ha vingut fent de forma continuada aquesta Secció Quarta de l'AP de Girona en podem descart els següents punts:

Primer, que la protecció no afecta a la morada del individu particular o jurídic en tant que la mateixa ja està integrada dins el delicte de inviolabilitat del domicili que castiga un atemptat contra la intimitat derivada de la propietat, sinó que el bé jurídic protegit és la possessió ja que es tracta de la relació d'una persona amb aquella cosa que li pertany;

Segon, que no podem incloure com a destinatària de la protecció penal tot tipus de possessió, sinó només aquella que derivi de l'exercici del dret de propietat i no d'un altre dret real o personal;

Tercer, que l'ocupació ha d'implicar un evident risc o perill real per el dret de possessió;

Quart, que la protecció del dret de possessió recau en la consciència social sobre una situació fàctica, que es pot o no exercir immediatament, però que en tot cas ha de ser coneguda essent, per tant, essencial el fet d'evidenciar la funció social del immoble de manera que, tractant-se de finques semi abandonades, en mal estat, inclús ruïnoses, sense arrelament en la consciència social, no pot quedar protegides pel dret penal sancionador i

Cinquè, que l'ocupació castigada s'ha d'efectuar amb la intenció mantenir-se de forma estable en el immoble, i queden excloses les temporals, transitòries o ocasionals com poden esser les entrades en un habitatge amb la sola intenció de pernoctar-hi.

És doctrina reiterada d'aquesta Sala la que manté que no tota pertorbació de la possessió resulta subsumible en el delicte d'usurpació, sinó, només aquella que per la major entitat del risc o el perill que suposa pel bé jurídic protegit, la possessió, sigui mereixedora de la imposició d'una sanció penal en concordança amb el major rebuig social que comporta la seva verificació. Aquell major risc o perill es produirà sempre que la possessió sigui clara i socialment manifesta, es dir, quan per part del titular dominical es duguin a terme actes possessoris que exterioritzin l'existència d'una relació dominical sobre la cosa, de manera que hi hagi una consciència social de que efectivament es produeix aquella relació possessòria. Només en aquells casos, la pertorbació d'una possessió cau dins l'àmbit de protecció de la norma penal, reservant-se per a totes aquelles pertorbacions que incideixin en relacions possessòries que no denotin o exterioritzin l'existència d'un domini sobre la cosa els procediments interdictals, de manera que solament la possessió material que comporti un ús i gaudi efectiu del bé han de ser objecte de protecció penal.

En aquest supòsit i seguint els criteris que acabem d'exposar, cal afirmar l'exclusió per part dels denunciats del delicte d'usurpació, no s'ha acreditat l'ús del immoble per la propietat, ni activitats mínimes de control o supervisió, ni qualsevol element que impliqui risc o perill real pel dret de possessió, ni tampoc s'evidencia la funció social indicada jurisprudencialment. Tampoc la denunciant, SAREB SA, ha acreditat haver realitzat actes possessoris concrets que exterioritzin l'existència d'una consciencia social de que efectivament es produeix l'esmentada relació possessòria.

En definitiva, la Sala conclou que l'ocupació que s'ha jutjat, en aquesta causa, no té el desvalor necessari per a tenir rellevància penal, ja que la pertorbació possessòria no té una significació suficient per considerar-la delictiva, per no suposar una afectació a la funció social de la propietat. Davant la maca la menció, en els fets provats de la sentencia, sobre la finalitat social a que podia dedicar els habitatges per part de la mercantil SAREB SA, els fets resulten atípics, ja que el concepte de finca que exigim no és el de simple edificació amb capacitat d'habitatge, sinó el d'edificació de la que el seu propietari la ostenta amb una finalitat clara per l'espectre social que la contempla.

Dit això, hem de tenir en compte, en definitiva, que el que el precepte protegeix es aquella possessió del propietari socialment manifestada. En aquest cas, es tracta d'un dret de propietat de SAREB SA, ara bé, aquesta entitat, al marge dels plans que pugui tenir pel futur sobre aquests habitatges, però, ara per ara, no consta que l'hagi posat a la venda o lloguer o que estigui interessada en algun altre tipus d'aprofitament, sense perjudici de que ho pretengui efectuar aviat o quan ella desitgi. Com veiem maca, en aquest cas, aquella possessió del propietari socialment manifestada perquè aquella ocupació dels imputats pugui arribar a ser mereixedora de càstig penal.

QUART.-No és procedent fer especial imposició de les costes causades en l'alçada.

Fallo

Decideixo ESTIMARels recursos d'apel·lació interposats per Edemiro i Isidora, contra la Sentència dictada, en data 14.02.17, pel jutge del Jutjat d'Instrucció núm. 6 de Figueres, en el procediment per delictes lleus núm. 130/17, seguida per un delicte d'usurpació que aquest Rotlle dimana,REVOCOl'esmentada sentència iABSOLC Edemiro i Isidoradel delicte lleu d'Usurpació pel que van ser condemnats i es deixa sense efecte l'ordre de desallotjament imposada en la sentència. Declaro d'ofici les costes de l'alçada i les de la primera instància.

Expediu certificacions de la present resolució per a la seva unió al rotlle corresponent i tramesa al Jutjat de la seva procedència, juntament amb les actuacions originals.

Així, ho disposo i ho signo.

PUBLICACIÓ.-Avui, la magistrada ponent MARIA TERESA IGLESIAS i CARRERA ha llegit i publicat la Sentència anterior en audiència pública. En dono fe.