Sentencia Penal Nº 196/2017, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 11/2017 de 22 de Febrero de 2017

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel lació penal núm. 11/2017 - N

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 17 BARCELONA

Procediment Abreujat núm. 124/2016

Data sentència recorreguda: 18/11/2016

SENTÈNCIA NÚM. 196/2017

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Juli Solaz Ponsirenas

Maria Josep Feliu Morell

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel lació núm. 11/2017, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 17 BARCELONA en data 18/11/2016 , en procediment Abreujat núm. 124/2016. Han estat parts: l'apel.lant, Alfredo , representat per la Procuradora Romina Pia Ormazabal Ibar i assistit per la Lletrada Carmen Vázquez Blanquez, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Maria Josep Feliu Morell.

Barcelona, vint-i-dos de febrer de dos mil disset.

Antecedentes

Primer.El dia 18 de noviembre de 2016 el Jutjat penal núm. 17 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent: 'Que debo condenar y condeno a Alfredo como autor responsable de dos delitos de quebrantamiento de medida cautelar a la pena de 6 meses de prisión por cada uno de los delitos e inhabilitación especial para el derecho de sufragio pasivo por todo el tiempo de la condena, y al pago de las costas procesales'.

A la sentència es declaren provats els fets següents: 'Único.- Se declara probado que el Juzgado de Instrucción nº 6 de Santa Coloma de Gramanet, en el seno de las Diligencias Previas nº 66/2013 se dictó Auto el 15 de julio de 2013 en el que se le impuso la medida cautelar de prohibición de acercamiento a su expareja, Marí Luz , a su domicilio o lugar de trabajo a menos de 1.000 metros hasta que se dejara sin efecto la prohibición mediante resolución firme. El auto le fue notificado el día 18-7-2013.

No obstante, sobre las 16:30 horas del 7 de marzo de 2014, incumpliendo la orden se personó en el bar sito en la C/ Sant Joaquín nº 8 de Santa Coloma de Gramanet en compañía de Marí Luz . Fue detenido cuando abandonaban el establecimiento sin abonar la consumición.

Sobre las 17:45 horas del 3 de octubre de 2014, incumpliendo la orden volvió a estar con Marí Luz en el bar sito en la C/ Santuari nº 11 de Santa Coloma de Gramanet'.

Segon.Formulat recurs d'apel lació per la representació processal de Alfredo , el Jutjat l'admeté a tràmit, li'n donà curs, i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió. El Ministeri Fiscal va presentar escrit d'al legacions impugnant el recurs i demanant la confirmació de la sentencia recorreguda.

S'accepta el relat de fets declarats provats de la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.Per la part apel lant s'al lega com primer motiu de recurs l' error en la apreciació de la prova, considerant que no s'ha practicat prova de càrrec suficient com per desvirtuar la presumpció d'innocència que empara l'acusat. L'apel lant argumenta que a l'acte del judici va comparèixer l'acusat i va negar els fets objecta d'acusació, l'únic que va manifestar es que te problemes amb el consum de begudes alcohòliques. La Sra. Marí Luz no va comparèixer a l'acte del judici, havent esta citada en forma al menys en dos ocasions, per tant no consta cap versió dels fets explicada per ella. Finalment van comparèixer els agents que van fer l'actuació policial el dia 7 de març i 3 d'octubre de 2014 i van declarar que en els dos casos es van trobar l'acusat amb la Sra. Marí Luz , el dia 7 de març van anar perquè no volien abonar la consumició que havien fet en un bar i estaven els dos junts, el dia 3 d'octubre van ser trobats pels agents quan estaven prenent una consumició en un altre bar. Però considera l'apel lant que aquestes manifestacions no integren prova de càrrec suficient per desvirtuar la presumpció d'innocència.

Dit això i centrant-nos en la valoració de la prova, hem de recordar que l'òrgan de la primera instància és qui està en millors condicions per valorar les proves de caràcter personal que es produeixen al judici oral, per raó de la immediació amb la producció de la font de coneixement, i la valoració feta per aquell l'ha de respectar l'òrgan d'apel lació sempre que no resulti absurda, il lògica o arbitrària. Doncs bé, aquest defectes que no es poden predicar de la valoració de la prova personal que queda reflectida en el fonament de dret segon de la sentència recorreguda, on l'òrgan de primera instancia partint de la declaració de l'acusat i dels testimonis que van comparèixer a l'acte del judici, especialment el que van manifestar els agents que van realitzar les dos actuacions policials y que va afirmar sense cap dubte que l'acusat i la Sra. Marí Luz estaven junts en les dos ocasions en el locals on van ser trobats, a més del que declarant s'evidencia que no va ser una trobada casual en la que ambdós eviten l'encontre, especialment l'acusat, sinó que ambdós ocasions van estar prenent una consumició en els respectius establiments. Per tant, la detallada valoració que de la prova practicada a l'acte del judici fa la sentencia impugnada, determina la existència de prova suficient, certa, creïble, lògica i coherent sobre l'autoria per part de l'acusat dels dos delictes de trencament de mesura cautelar. El que determina que, la valoració imparcial del jutge penal, de la prova produïda davant seu, amb plenitud d'immediació i amb totes les garanties, no pugui ser substituïda per la parcial de qui té interès personal en el resultat del procés.

Finalment, en quan a l'al legació de que tractant-se d'una mesura cautelar s'ha de valorar el consentiment de la víctima, haurem de dir la mateixa sanció te el trencament d la mesura cautelar que el trencament de la condemna quan s'imposa una mesura d'allunyament, per tan no podem en aquest cas fer una valoració diferent d'aquest consentiment que manifesta l'apel lant i així, sobre aquest particular convé fer esment d'una de les sentències de l'Alt Tribunal en resolució de recurs de cassació en que el recorrent també adduïa el mateix que l'apel lant aquí, com la STS de 30 de març de 2009 , que diu en el seu fonament jurídic segon '...El motivo no puede prosperar porque el criterio aceptado por la referida sentencia de esta Sala de 26 de septiembre de 2005 , según el cual la existencia del quebrantamiento de condena no puede admitirse cuando se reanuda la convivencia de las personas a las que afecta la prohibición de trato, con el consentimiento de la persona protegida por la sanción penal impuesta a la otra, ha sido abandonado por esta Sala, por entender que, en tales casos, el consentimiento de la víctima protegida por la condena penal no puede eliminar la antijuricidad del hecho (v. STS de 19 de enero de 2007 ). La sanción penal que impone el alejamiento de determinadas personas como consecuencia de la conducta de agresión o amenazas por parte de una de ellas contra la otra, o de la comisión de alguno de los delitos especialmente previstos en la ley (v. arts. 57 y 48 CP ), en cuanto constituye una pena impuesta por la autoridad judicial implica su obligado cumplimiento (v. arts. 988 y 990 LECrim ) -salvo resolución judicial legalmente fundada o concesión de indulto-, pero sin que, en ningún caso, pueda quedar al arbitrio de los particulares afectados, que es lo que aquí viene a sostener la parte recurrente. Como pone de manifiesto la STS de 28 de septiembre de 2007 , 'constituiría, en el presente caso, un verdadero contrasentido el que precisamente la constatada frustración del fin pretendido por la pena precedente, que no era otro que el de la evitación de la ulterior reiteración delictiva, tras resultar desgraciadamente justificada de modo pleno 'a posteriori' esa previa imposición, por la comisión de nuevas infracciones, se venga a permitir la impunidad del autor de semejante quebrantamiento'. En la mateixa línea, es pronuncià la sentència de la mateixa sala segona del Tribunal Suprem, de data 13 de juliol de 2.009 , afirmant que'es doctrina mayoritaria de esta Sala, de la que constituye excepción la sentencia de 14 de marzo de 2.005 , que como tal delito contra la Administración de Justicia se comete independientemente de la voluntad de la mujer de aceptar y consentir el acercamiento'.

Per tant, s'evidencia que el consentiment de la víctima no produeix cap tipus d'efecte sobre l'existència o no de la infracció penal.

Segon.S'al lega també per l'apel lant que atesa la situació de l'acusat s'hauria d'apreciar la concurrència de la circumstancia eximent completa o incompleta dels article 20.2 i 21.2 del C.penal . Certament a l'acte del judici, a mes de l'acusat que diu que havia consumit begudes alcohòliques en excés, un dels agents i respecta el dia 7 de març va manifestar que l'acusat semblava que havia consumit begudes alcohòliques, en cap cas va dir que estes en una situació d'embriaguesa molt evident, però a més la infracció imputada a l'acusat en la forma en que es va produir es compagina força malament amb l'apreciació de l'atenuant al legada, doncs quan es van produir les trobades entre els dos i fins que van esser interceptats pels agents no podem conèixer quines van ser les consumicions que va fer l'acusat, doncs ambdós supòsits estaven en un bar i havien pres alguna /es consumicions.

Per tot l'exposat el recurs ha de ser desestimat.

Tercer.D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , s'imposen a l'apel lant les costes processals causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimem el recurs d'apel lació expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. Es confirma íntegrament la sentencia dictada pel Jutjat Penal num. 17 de Barcelona data 18 de novembre de 2016 , en el Procediment Abreujat num. 124/2016.

3. S'imposen a la part apel lant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència es ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.