Sentencia Penal Nº 199/2018, Audiencia Provincial de Girona, Sección 4, Rec 33/2018 de 17 de Abril de 2018

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE GIRONA

SECCIÓ QUARTA (PENAL)

APEL·LACIÓ PENAL

ROTLLE NÚM. 33/18

PROCEDIMENT PER DELICTES LLEUS NÚM. 1095/17

JUTJAT D'INSTRUCCIÓ NÚM. 3 DE GIRONA.

SENTÈNCIA NÚM. 199/18

Magistrada: Maria Teresa Iglesias i Carrera.

Girona, 17 d'abril de 2018

He vist el recurs d'apel·lació en el ROTLLE núm. 33/18 provenint del procediment per delictes lleus núm. 1095/17 del Jutjat d'Instrucció núm. 3 de Girona, seguida per un delicte lleu de danys, ha estat part apel·lant Carlos Francisco, assistit per la lletrada Sra. Ariadna Pujol Feixas, essent part contra la que s'apel·la el Ministeri Fiscal.

Antecedentes

PRIMER.En la sentencia apel·lada es va dictar la següent decisió que copiada literalment és: ' Condeno a Carlos Francisco a la pena de 15 días de multa, concurriendo la circunstancia atenuante de eximente incompleta del art. 21.1 CP en relación con el art. 20.1 CP a razón de una cuota de 3 euros, como autor de un delito leve de daños, y al abono de las costas procesales.

El mismo estará sujeto a la responsabilidad, por cada dos cuotas impagadas de un día de privación de libertad o uno de trabajos en beneficio de la comunidad'.

SEGON. Carlos Francisco va interposar, en temps i forma, recurs d'apel·lació contra la Sentència de data 02.02.18, amb el fonament que expressa en l'escrit de què dimana.

TERCER.No s'accepten els Fets Provats de la sentencia impugnada i es substitueixen pels següents: 'No ha quedat acreditat que el dia 9 de novembre de 2017, cap a les 01.00 hores, Carlos Francisco, hagués causat detriments patrimonials, per valor inferior a 400€, colpejant la porta del domicili de la seva veïna Carlota.'

QUART.S'han complert els tràmits establerts a l' article 976 de la Llei d'enjudiciament criminal.

Fundamentos

PRIMER.La representació de Carlos Francisco, va interposar recurs d'apel·lació al·legant bàsicament que el Jutge d'instància ha incorregut en un error a l'hora de valorar la prova, consistent bàsicament en considerar que no hi hagut prou prova de càrrec que permeti acreditar que l'apel·lant hagués causat els danys que se l'imputen.

Té reiteradament declarat aquesta Sala que encara que el recurs d'apel·lació té un caràcter ordinari i es pot realitzar en ell una nova valoració de la prova practicada en primera instància, a conseqüència de la transcendental importància que en la ponderació de les proves personals té, tant la percepció directa pel Jutge de les diverses declaracions de les parts i dels testimonis, com la inexistència en el nostre dret Penal de proves taxades o de regles que determinin el valor cert que hagi de donar-se a cada prova, la revisió, tractant-se, precisament d'aquest tipus de proves, queda limitada a examinar, pel que fa al seu origen, la validesa i regularitat processal, i a verificar pel que fa la valoració, si les conclusions que el Jutge ha obtingut resulten congruents amb els resultats probatoris i s'ajusten als criteris generals de raonament lògic segons les regles de l'experiència comunament admeses; per tant, en aquesta instància sense haver presenciat personalment tal prova, només ens podrem apartar de la valoració efectuada pel Jutge que la va presenciar, si es declara provat alguna cosa diferent del que realment va dir el declarant i que no resulti provat per cap altre mitjà probatori, si la valoració de la declaració porta a un resulta il·lògic o absurd, i de manera excepcional, si concorren altres circumstancies de les que es desprengui de manera inequívoca la falsedat d'un testimoni acollit com cert o bé, la certesa d'un altre que no s'ha tingut en compte. Es per això que la prova d'instància es immune a la revisió quan depèn de la immediació, però es revisable quan afecta a la estructura racional del discurs valoratiu ( STS 29-12-1997).

Íntimament lligat amb això, cal tenir en compte, com recorda la STC 123/2002 de 20 de maig que: ' la presumpció d'innocència comporta el dret a no ser condemnat sense proves de càrrec vàlides, de tal manera que tota sentencia condemnatòria ha d'expressar les proves en que recolza la declaració de responsabilitat penal, aquestes proves s'han d'haver obtingut amb totes les garanties constitucionals, han d'haver-se practicat en l'acte de judici oral i haver-se valorat i motivat pels Tribunals amb ple sotmetiment a les regles de la lògica i la experiència, de manera que la declaració de culpabilitat hagi quedat establerta més en lla de tot dubte raonable'.

SEGON.Traslladant la doctrina exposada al supòsit sotmès a revisió, porta necessàriament a concloure que la valoració feta pel Jutjador d'instància no pot ésser compartida en aquesta segona instància i en conseqüència haurà de prosperar la impugnació formulada per la recurrent.

La presumpció d'innocència, com ja hem apuntat, es configura com una presumpció iuris tantum, destruïble, per tant, mitjançant la incorporació al procés d'una prova de càrrec, obtinguda vàlidament, l'única prova lliure i valorable racionalment pel jutge.

És a dir, la presumpció d'innocència suposa que ningú no pot ser condemnat mentre una activitat probatòria de signe inequívocament de càrrec, és a dir, de naturalesa acusatòria, que s'avingui legítimament al procés, sota els principis d'immediatesa i contradicció, no acrediti el contrari ( STS 13-9-1991).

Una vegada fixat aquest principi jurisprudencial, cal preguntar-se si hi ha suficient prova de càrrec contra els denunciats per trencar la presumpció d'innocència que les beneficia i fonamentar l'emissió d'una sentència condemnatòria. La resposta haurà de ser negativa en el supòsit que ens ocupa, com després s'exposarà.

Tots els elements configuradors del delicte imputat han de ser acreditats en l'acte del judici oral mitjançant la incorporació a aquest de les corresponents proves de càrrec, obtingudes vàlidament, les úniques lliures i valorables racionalment pel jutge, ja que hi concorren els principis d'immediatesa i contradicció que de forma reiterada exigeix la constant jurisprudència del Tribunal Suprem.

Examinada la prova practicada en aquest acte del judici oral, ha estat insuficient per acreditar d'una manera indubtable la falta imputada per l'acusació.

Ens trobem en aquest cas que el jutge d'instància basa la culpabilitat de l'apel·lant, única i exclusivament, en la declaració que la denunciant va fer en l'acte de judici. Resulta que la denunciant ha manifestat que va sentir cops fora de casa seva i quan va mirar va veure que el denunciat entrava a casa seva. Es dir la denunciat no va veure al denunciat causar els danys, només el va veure que entrar a casa seva, tampoc ha manifestat que dugués algun instrument apte per causar els danys que va patir la seva porta, cosa que permetria corroborar la seva versió. Simplement va veure com el denunciat entrava a casa seva, res més. El jutge d'instància argumenta per fonamentar a condemna del denunciat, que en l'acte del judici es va limitar a negar tímidament els fets i poca cosa més. Doncs bé, poca cosa més podia fer el denunciat si no va ser ell qui va causar els danys, resultant insuficient aquesta explicació per justificar la condemna.

En definitiva, poden pensar, suposar o intuir que el denunciat hagués pogut causar aquells danys però de cap manera ho podem provar i aquesta insuficiència en la prova practicada no permet destruir, amb la contundència necessària, la presumpció d'innocència que empara al denunciat.

Pel que s'acaba d'exposar hem de concloure que la valoració feta pel jutge d'instància de la prova practicada, no te la necessària congruència i raonabilitat per poder-li atorgar el valor de prova apta per a destruir la presumpció d'innocència del condemnat, ja que una condemna penal mai es pot basar, com hem dit, en suposicions o probabilitats, sinó en fets plenament provats i al no existir un altre mitja de prova apte, cal procedir a estimar el recurs, revocar la sentencia impugnada i absoldre l'inculpat del delicte lleu de danys pel que va ser condemnat en primera instància.

TERCER.No és procedent fer especial imposició de les costes causades en l'alçada.

Fallo

ESTIMOel recurs d'apel·lació interposat per Carlos Francisco, contra la Sentència dictada, en data 02.02.18, pel jutge del Jutjat d'instrucció núm. 3 de Girona, en el procediment per delictes lleus núm. 1095/17, seguida per un delicte lleu de danys, la REVOCO ÍNTEGRAMENT i ABSOLC Carlos Franciscodel delicte que inicialment se l'imputava, amb declaració d'ofici de les costes de la instància i les d'aquesta de l'alçada .

Expediu certificacions de la present resolució per a la seva unió al rotlle corresponent i tramesa al Jutjat de la seva procedència, juntament amb les actuacions originals.

Així ho mano i ho signo.

PUBLICACIÓ.Avui, la magistrada ponent: MARIA TERESA IGLESIAS i CARRERA ha llegit i publicat la Sentència anterior en audiència pública. En dono fe.