Sentencia Penal Nº 22/2022, Audiencia Provincial de Barcelona, Rec 27/2021 de 29 de Marzo de 2022

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

PROCEDIMENT DEL JURAT NÚM. 27/2021

SENTÈNCIA NÚM. 22/2022

Magistrat president: Joan Francesc Uría Martínez

Barcelona, vint-i-nou de març de dos mil vint-i-dos

El Tribunal del Jurat d'aquesta Audiència Provincial de Barcelona ha conegut en judici oral i públic la causa núm. 27/2021, procedent del Jutjat de Violència sobre la Dona núm. 1 de Gavà, seguida, per delictes de maltractaments, maltractament habitual, assassinat i contra la intimitat, contra Borja, nascut a l'Argentina el NUM000 de 1970, fill d' Casimiro i de Leonor, i amb DNI núm. NUM001, en situació de presó provisional per aquesta causa, representat per la procuradora Olivia García García. Al procés han intervingut el Ministeri Fiscal i, com a acusadors particulars, el menor Elias, sota la representació legal del seu pare, Esteban, i la representació causídica de la procuradora Encarnación Pérez Nofuentes, i Pura i Fructuoso, representats pel procurador Daniel González González.

Antecedentes

Primer.El Ministeri Fiscal, en llurs conclusions provisionals, qualificà els fets pels quals formulà acusació com a constitutius de quatre delictes de maltractament, de l'article 153.1, un delicte de maltractament habitual, de l'article 173.2, un delicte d'assassinat amb acarnissament agreujat per cometre's sobre persona especialment vulnerable per raó de malaltia, en comissió per omissió, de l' article 139.1.3a en connexió amb l' article 140.1.1a, en connexió amb l' article 11, i un delicte contra la intimitat, de l' article 197.1, preceptes tots del Codi penal (Cp), considerant Borja responsable de tots els delictes, amb la concurrència, en relació als delictes d'assassinat i contra la intimitat, de les circumstàncies agreujants de cometre'ls per motius de gènere i mixta de parentiu, dels articles 22.4a i 23 Cp, respectivament, sol·licitant la imposició al mateix de les penes següents: per cada delicte de maltractament, 1 any de presó, 3 anys de privació del dret a tenir i portar armes, i prohibició de comunicar-se per qualsevol mitjà i d'atansar-se al fill de Paula, a una distància no inferior a 1000 metres de les seves persones, domicilis, llocs de treball o qualsevol altre en que es trobin, per un període de temps 5 anys superior a la pena de presó, i a més la imposició, en cas de condemna per un o més delictes de maltractament, de la mesura de llibertat vigilada per un temps de 5 anys, posterior al compliment de la pena privativa de llibertat; pel delicte de maltractament habitual, les penes de 3 anys de presó, 5 anys de privació del dret a tenir i portar armes, i les prohibicions d'atansament i comunicació i mesura de llibertat vigilada en els mateixos termes abans esmentats; pel delicte d'assassinat, presó permanent revisable, i les prohibicions d'atansament i comunicació i mesura de llibertat vigilada en els mateixos termes abans esmentats, però amb una durada de 10 anys, tant per a les prohibicions, com per a la llibertat vigilada; i pel delicte contra la intimitat, 4 anys de presó i 22 mesos de multa, a raó de 12 euros de quota diària, i amb responsabilitat personal subsidiària d'un dia de privació de llibertat per cada dues quotes impagades. També sol·licità el Ministeri Fiscal que l'acusat fos condemnat al pagament de les costes i a indemnitzar Elias en 400.000 euros, Pura en 200.000 euros, Fructuoso en 100.000 euros, i Esteban en 10.000 euros.

L'acusació particular d' Elias, en igual tràmit, qualificà els fets de la mateixa manera que el Ministeri Fiscal, deduint les mateixes pretensions, amb l'excepció de referir les prohibicions d'atansament i comunicació a Elias, demanar que la multa pel delicte contra la intimitat fos de 24 mesos, amb una quota diària de 30 euros, i limitar la reclamació de responsabilitat civil a favor d' Elias i del seu pare, Esteban.

L'acusació de Pura i Fructuoso, per la seva banda, també qualificà provisionalment el fets com el Ministeri Fiscal, deduint les mateixes pretensions penals i civils que aquest, però demanant que la condemna en costes inclogués les seves, com a acusació particular.

Segon.La defensa de l'acusat, en igual tràmit, sol·licità la lliure absolució d'aquest.

Tercer.En el judici oral, i en tràmit de conclusions, les acusacions elevaren a definitives llurs qualificacions provisionals, amb excepció de l'acusació particular d' Elias, que la modificà en l'únic sentit de deixar sense efecte la reclamació civil a favor de Esteban.

La defensa, per la seva banda, modificà la seva qualificació provisional en el sentit de constituir els fets un delicte d'omissió del deure de socors, de l' article 195 Cp, o alternativament un delicte d'homicidi per imprudència greu, de l'article 142.1, demanant la condemna de l'acusat a la pena de 3 mesos de multa, a raó de 6 euros diaris, pel delicte d'omissió del deure de socors, o d'1 any de presó, pel delicte d'homicidi imprudent, així com a indemnitzar Elias en 30.000 euros, Pura en 10.000 euros, i Fructuoso en 5.000 euros.

Quart.Conegut el veredicte del Jurat, en tràmit d'informe sobre les penes a imposar, el Ministeri Fiscal retirà l'acusació per un dels delictes de maltractament i deixà sense efecte la predicada concurrència de l'agreujant de cometre el delicte per motius de gènere, i les acusacions particulars feren el mateix.

En aquest tràmit, la defensa demanà la imposició de les penes mínimes imposables.

Hechos

Entre febrer i març de 2019 Borja ( Borja), major d'edat i sense antecedents penals, i Paula ( Paula), nascuda el NUM002 de 1975, establiren entre ells una relació de parella sentimental estable, sense convivència.

Conforme anaren passant els dies, Borja es va anar imposant a Paula, controlant-la i menystenint-la en públic i en privat, fent que la dona se sentís inferior, i al llarg de la relació foren diverses les discussions entre Borja i Paula en el curs de les quals aquesta fou agredida per aquell.

Així, cap al 19 d'abril de 2019 Borja colpejà Paula a les costelles; la nit del 14 al 15 de juny l'empentà, al temps que la tractava de 'puta' i 'guarra', i posteriorment, aquesta mateixa nit, la colpejà a la cara i la part superior del cos, produint-li inflor en cara i ull.

Paula patia diabetis de grau I i era insulinodependent, necessitada d'injectar-se el fàrmac diàriament, i a causa d'aquesta malaltia es trobava en estat d'especial fragilitat, amb menys recursos dels que sense eixa patologia tindria qualsevol per fer front en solitari a situacions adverses.

Borja era coneixedor de la patologia de Paula i la necessitat que aquesta tenia de medicar-se.

La nit del 17 de juny de 2019 Paula es trobava físicament molt malament i trucà repetidament per telèfon a Borja perquè anés a casa seva a ajudar-la. Assabentat finalment Borja del que Paula li demanava, anà a l'habitatge d'aquesta, situat a l' DIRECCION000, núm. NUM003, de DIRECCION001, al qual arribà poc desprès de les 22:45 hores. En arribar Borja a casa de Paula aquesta es trobava en un estat de gran deteriorament físic, amb dificultat respiratòria creixent i mancada d'articulació motora, que l'impedia fer res per ella mateixa, entre altres símptomes que evidenciaven la necessitat d'intervenció immediata d'un altre que l'auxiliés, i d'això qualsevol persona dins els paràmetres de la normalitat s'hauria adonat, i Borja s'adonà.

Això no obstant, Borja no prestà cap ajuda a Paula, i fins passades les 03:39 hores del dia 18 va estar contemplant com la dona s'anava deteriorant cada cop més, perdia la consciència i se li anava apagant la vida, i mentre la contemplava, els patiments de Paula anaren clarament i perceptiblement en constant augment.

Finalment, Paula patí una hiperglucèmia tal que li provocà una fallada multiorgànica i la mort.

La mort de Paula no s'hagués produït si Borja, en veure l'estat en que aquesta es trobava quan arribà a l'habitatge de la dona o com s'anava deteriorant, hagués demanat l'auxili dels serveis d'emergències mèdiques, i si Borja no feu res per ajudar Paula va ser perquè volia que es produís la mort d'aquesta, o perquè preveia que es podia produir i li era igual que morís.

Entre les 23:42 hores del dia 17 i les 03:39 del dia 18, aproximadament, Borja, sense el permís de Paula, feu gravacions de vídeo amb un telèfon mòbil, filmant la cara i el cos despullat de la dona, i el seu progressiu deteriorament, i la gravà per mostrar les imatges a tercers, fent veure, en algunes seqüències, que es disposava a ajudar Paula, i així construir-se una coartada per al cas que, segons com anessin les coses, s'engegués una investigació sobre els fets.

Fundamentos

Primer.D'acord amb l' article 70 de la Llei orgànica 5/1995, del Tribunal del Jurat, el Magistrat-President dictarà sentència incloent, com a fets provats i delicte objecte de condemna o absolució, el contingut corresponent del veredicte, i, si aquest fos de culpabilitat, la sentència concretarà l'existència de prova de càrrec exigida per la garantia constitucional de presumpció d'innocència.

D'acord amb això, hi ha dues qüestions que ja no cal tractar ací, perquè al veredicte del jurat es consideraren no provades i, conegut el veredicte, les acusacions van excloure-les de llurs pretensions, a saber, la relacionada amb l'agressió imputada com succeïda el 26 de maig, i la relacionada amb la circumstància agreujant de cometre el delicte per motius de gènere.

Segon.Els fets declarats provats són constitutius, entre altres injustos, de tres delictes de maltractament en l'àmbit de la parella sentimental, de l' article 153.1 Cp, i d'un delicte de maltractament habitual al mateix àmbit, de l' article 173.2 Cp.

D'aquests delictes, l'element més controvertit ha estat el de la relació de parella sentimental, que les acusacions han afirmat existia entre Borja i Susana, i l' Paula i la seva defensa han negat fos el tipus de relació existent entre ambdós.

En aquest extrem, com en tots els altres, el jurat ha motivat amb rigor el seu veredicte i disposava de proves de càrrec que permetien, amb escreix, arribar a les conclusions fàctiques a què arribà. No es tracta de que el magistrat president avaluï la funció del jurat fent una nova valoració de la prova. Basta amb constatar l'existència de prova que raonablement podia permetre l'afirmació dels càrrecs, i l'existència d'aquesta prova resulta indiscutible.

Efectivament, com es llegeix en l'acta de votació, han estat nombrosos els testimonis als quals Paula presentà Borja com la seva parella sentimental, sense que aquest la corregís, i també aquells als què Borja identificà Paula com la seva parella. Així, el propi acusat declarà al judici que quan el vespre del dia anterior a la mort de Paula rebé el missatge d'aquesta, estant ell amb el seu amic Serafin, li comentà a aquest, informant-lo que qui l'enviava el missatge era 'su pareja'; el testimoni Teofilo, que coneixia Paula feia vuit anys, només va conèixer a aquesta dues parelles, 'a su exmarido y luego a Borja'; els testimonis Jose Ángel, Delfina, Luis Andrés no només van ser informats per Paula que Borja era la seva parella, sinó que aquest va voler conèixer la família de Paula i participà d'actes de caire familiar amb el cercle de Luis Andrés, germà de Paula, i amb el menor Elias, fill de Paula; els testimonis Carmelo i Cecilio, què van conèixer Borja al bar que regentava Paula, no van tenir dubte sobre el tipus de relació existent entre ambdós, al marge que Paula presentés Borja com la seva parella, ja que, en paraules de Cecilio, i com recull el jurat a l'acta de votació, 'se veía que eran pareja'; i finalment, a tots els testimonis agents del cos de Mossos d'Esquadra als quals parlà de Paula desprès de la mort, Borja es referí a aquesta com la seva parella, els digué que ' al despertarse se había encontrado a su pareja muerta'.

La defensa de l'acusat, i aquest mateix, han volgut presentar la relació com de simple amistat oberta des de la perspectiva sexual, com una més de les múltiples relacions coetànies de Borja amb dones, ' con derecho a roce', com es diu vulgarment, sense cap nota que la fes d'anàloga a la relació matrimonial, però, a banda no existir la més mínima prova d'altres 'relacions' coetànies semblants amb la que mantenia amb Paula, el cert és que, dins el nostre àmbit cultural a dia d'avui, qualsevol observador imparcial entendria que la relació que establiren Borja i Paula, tot i ser de curta durada i no haver-hi convivència, era d'afectivitat singular, amb encaix a la descrita a l' article 153.1 i 173.2 Cp.

En aquest sentit, l' STS 81/2021 resulta clarificadora, tant pel que fa a la qüestió que ara ens ocupa, com en relació a la circumstància mixta de parentiu al·legada per les acusacions com a agreujant: ' Aunque muy cercanas en su morfología y fundamento, la circunstancia genérica del art. 23 CP no coincide exactamente, al menos en su literalidad, con las relaciones aludidas en la Ley Orgánica 1/2004 que sirven de referente a varios tipos penales (significada y paradigmáticamente, art. 153 CP ). El art. 23 CP habla de estabilidad y omite la apostilla de que no es necesaria convivencia (vid STS 34/2016, de 2 de febrero ): esas dos diferencias suponen que la simetría no es total ....

Cita el recurso la STS 79/2016, de 10 de febrero que contempla una relación de noviazgo, también de nueve meses, con relaciones sexuales pero sin convivencia. Se trata, en efecto, de un precedente de referencia obligada para abordar esta temática. Eso justifica la extensa transcripción que sigue: 'La argumentación del Ministerio Fiscal para aplicar la agravante de parentesco en el caso actual sostiene, en el fondo, la aplicación analógica a la circunstancia mixta de parentesco del concepto de relaciones de análoga afectividad utilizado para la agravación de género prevenida en el art 153 y concordantes (148.4, 171.4, 172.2 y 173.2 CP) del Código Penal . En estos supuestos, se aplica una penalidad reforzada a las agresiones que tengan como víctima a la mujer, en el ámbito o como consecuencia de una relación afectiva, por estimar el Legislador, justificadamente, que estas conductas comportan un mayor desvalor por incorporar un componente atávico de dominación del hombre sobre la mujer. Pero la circunstancia genérica de parentesco, sin perjuicio de que en ocasiones pueda aplicarse también en delitos de género como las agresiones sexuales, tiene un sentido diferente y un ámbito más amplio, aplicándose con carácter general tanto a los delitos que tengan a las mujeres como víctimas como a los que cometan éstas, y tanto en su condición de agravante como en su condición de atenuante, en función de la naturaleza de los delitos. Esta amplitud, y doble bilateralidad, hacen improcedente extender con carácter general a las relaciones ordinarias de noviazgo, de escasa duración y sin convivencia, la aplicación de la circunstancia mixta de parentesco, que además permanecería vigente incluso después de que la relación se hubiese extinguido. Prueba de ello es que el propio Legislador diferencia el ámbito de la agravación para las personas ligadas por una relación análoga de afectividad a la matrimonial, entre el art 23 (circunstancia mixta de parentesco) y el art 153 y concordantes (violencia de género), extendiendo expresamente la agravación a supuestos de ausencia de convivencia en el art 153 y concordantes, y omitiendo esta extensión en el art 23, mientras que en la circunstancia mixta del art. 23 se exige una estabilidad de la relación, que se omite en el art. 153 y concordantes, para la violencia de género. En definitiva, no cabe extender por analogía el concepto de relaciones de análoga afectividad del art 153, y concordantes, al art 23, porque constituiría una aplicación analógica de la norma, en contra del reo, prohibida por el principio de legalidad. No tendría sentido que el Legislador ampliase expresamente la aplicación de la agravación de género a las relaciones 'sin convivencia' en el art 153, y por vía jurisprudencial extendiésemos esta amplitud, en perjuicio del reo, a la circunstancia mixta de parentesco en los supuestos de relaciones análogas a la matrimonial, cuando el Legislador, pudiendo hacerlo, no ha incluido expresamente la ausencia de convivencia en el art 23 que regula esta circunstancia. Tampoco debemos desconocer que el Legislador ha prescindido de la exigencia de 'estabilidad' de la relación análoga a la matrimonial en el art 153, y en sus concordantes, pero la mantiene en el art 23, al establecer los requisitos de aplicación de la circunstancia mixta de parentesco. En consecuencia, una relación de noviazgo de unos cuantos meses, sin convivencia, puede justificar la aplicación del art 153, pero no es suficiente, legalmente, para aplicar con carácter genérico la agravante de parentesco. Ello no excluye que esta circunstancia de la concurrencia de un noviazgo anterior pueda ser considerada en supuestos de agresión sexual como circunstancia personal de agravación de la conducta a efectos de individualización de la pena, como ya hemos apreciado en el caso actual. Y ha de tomarse en consideración también que el Legislador ha incluido en la reforma de 2015 las 'razones de género' en la agravante de discriminación definida en el art 22 4º CP . Agravante que puede abarcar, de un modo más específico, supuestos no incluidos en la circunstancia mixta de parentesco'. En consecuencia una relación común de noviazgo, ya finalizada, que se prolongó durante nueve meses sin convivencia en ningún momento, no determina la aplicación de la circunstancia mixta de parentesco, en su condición de agravante, aun cuando los jóvenes hayan llegado a mantener durante la misma relaciones sexuales, sin perjuicio del efecto que pueda producir en el ámbito de los comportamientos descritos en el art 153 CP , y concordantes. Este es el criterio sostenido con anterioridad por esta Sala, por ejemplo en la STS 421/2006, de 4 de abril , en la que se establece expresamente que 'un vínculo de noviazgo que cuenta tan solo con unos diez meses de antigüedad cuando los hechos delictivos se producen, sin convivencia entre el recurrente y su víctima, que tan solo salían juntos con cierta frecuencia, aun cuando existan relaciones sexuales entre ambos, no puede llegar a considerarse agravante de parentesco, salvo que se quiera incluir con inaceptable carácter extensivo lo que no pasa de ser una relación de noviazgo'... a los efectos de la apreciación de la agravante de parentesco, en la redacción actual del precepto, en el concepto de 'personas ligadas de un modo estable por análoga relación de afectividad a la del matrimonio' no cabe incluir de modo automático todo tipo de relaciones de noviazgo, sino únicamente aquéllas relaciones sentimentales en las que concurra o haya concurrido un componente de compromiso de vida en común dotado de cierta estabilidad, que suele manifestarse por un inicio de convivencia, al menos parcial, y un grado de afectividad semejante y generador de una vinculación familiar, mostrando la realidad social que muchas relaciones de noviazgo, más o menos fugaces, carecen de las características necesarias para que puedan ser consideradas como relaciones de afectividad análogas a la marital a los efectos de la aplicación de la agravante de parentesco, como señala la sentencia de instancia. Y ello porque la circunstancia mixta tiene un ámbito y finalidad diferente de la agravación de género prevenida para supuestos específicos en el art 153 y concordantes, sin que puedan extenderse analógicamente a la agravante genérica las tipologías incluidas en este precepto. En la jurisprudencia más reciente de esta Sala puede apreciarse que se aplica la circunstancia mixta de parentesco en su condición de agravante a las relaciones de análoga efectividad, en supuestos de relaciones dotadas de cierta estabilidad y con convivencia 'more uxorio', al menos parcial. Por ejemplo STS 547/2015, de 6 de octubre (convivencia los fines de semana, y delito cometido en la vivienda común), STS 838/2014, de 12 de diciembre , (convivencia como pareja de hecho, durante varios meses, cometiéndose el delito en la intimidad del domicilio de la pareja), STS 59/2013, de 1 de febrero , (relación de pareja estable, de una duración superior a tres años), STS 972/2012, de 3 de diciembre , (relación afectiva consolidada, con convivencia durante varios años), STS 792/2011, de 8 de julio , (utilización de un domicilio común durante aproximadamente seis meses), STS 436/2011, de 13 de mayo , (relación sentimental estable durante años, con convivencia los últimos cinco meses), STS 1053/2009, de 22 de octubre (convivencia 'more uxorio', durante varios años, que la víctima quería finalizar), etc.'

La cuestión suscitada, desde luego, es espinosa y presenta muchas aristas. Cuando existe matrimonio es fácil marcar el final del noviazgo y el comienzo de la relación conyugal. Aunque ni siquiera en esos casos se puede excluir -es situación nada infrecuente- que antes de ese momento pueda hablarse de relación afectiva análoga a la matrimonial.

También sin matrimonio hay supuestos de meridiana claridad en que se puede hablar de unión semejante a la matrimonial al concurrir inequívocamente un proyecto compartido de vida común. Normalmente ello tendrá como consecuencia la convivencia (vid arts. 68 y 69 del Código Civil ). Pero, siendo ese elemento indicador muy significativo, no es ni indispensable, ni suficiente.

En todo caso hay que reiterar que el art. 23 CP exige algo más que los arts. 153 y concomitantes, (i) en cuanto introduce como nota la estabilidad que parece comportar cierto componente de compromiso de futuro, una vocación de permanencia; y (ii) no se preocupa de precisar que la falta de convivencia no excluye la agravación, como sí se cuidan de indicar los preceptos modificados en 2004 con la ley de protección integral contra la violencia de género. Es más reducido el círculo de sujetos comprendidos en el art. 23'.

En definitiva, la relació existent entre Paula i Borja, de curta durada i sense convivència, no satisfà les exigències típiques de l' article 23 Cp per constituir la circumstància mixta de parentiu, però es tractava d'una relació de parella sentimental inserible dins el que la sentència parcialment transcrita diu 'genérico y equívoco término noviazgo', què serveix de base relacional per a l''agravación de género prevenida para supuestos específicos en el art 153 y concordantes' Cp .

Afirmada la relació de parella sentimental entre Paula i Borja hem d'entrar en la prova dels maltractaments que el jurat ha considerat provats. Aquests maltractaments són tres clarament delimitats en el temps, succeïts el 19 d'abril de 2019, un, consistent en colpejar la dona a les costelles, i la nit del 14 al 15 de juny, dos produïts en moments diferents, el primer consistent en empentar la dona, i el segon en colpejar-la a la cara i part superior del cos. L'afirmació de l'agressió del 19 d'abril està suportada en l'informe mèdic d'assistència del mateix dia, a banda no ser objecte de discussió el resultat lesiu, del què diversos testimonis donaren raó, i, quan a l'autoria, el missatge enviat mitjançant l'aplicació WhatsApp àmpliament recollit a l'acta de votació del jurat, missatge en que Paula retreia a Borja haver-la colpejat a les costelles ('ni me GUANTEAS todo lo que me has GUANTEAO. Ni me pones LAS COSTILLAS como me las has puesto'). L'afirmació de la primera escomesa de la nit del 14 al 15 de juny està suportada en la declaració de Teofilo, testimoni directe de l'agressió. I l'afirmació de la segona escomesa de la mateixa nit es fonamenta no en el resultat lesiu, que ningú no qüestiona i està acreditat amb escreix, perquè el presentava el cadàver de Paula, sinó en la conversa telefònica enregistrada amb l'aplicació Call Redorder, àmpliament recollida a l'acta de votació del jurat, on Paula diu a Borja ' ya no puedo decir otra vez que me he caído ni nada... tengo el ojo hinchado... negro', desautoritzant aquesta conversa l'explicació que l'acusat mantingué al judici per justificar el resultat (cop a la cara amb el marc d'una porta): Paula diu que havia donat l'excusa que 'llegaba a casa y me di con el marco de la puerta o no sé qué no sé ni cómo me di', i afegeix 'pero esto ya no se lo traga nadie', i es queixa a Borja dient-li ' me estás machacando pero bien... y yo no me lo merezco'.

Però aquestes tres agressions concretes, que satisfan les exigències típiques de l' article 153.1 Cp, no són els únics maltractaments que el jurat considerà provats, perquè també estimà provat que Borja es va anar imposant a Paula, controlant-la i menystenint-la en públic i en privat, fent que la dona se sentís inferior, i que foren diverses les discussions en el curs de les quals Borja agredí Paula, i aquesta pluralitat d'atacs físics i psíquics, amb els què l'acusat anà imposant el seu domini sobre la dona, i que el jurat estimà provats pels missatges d'àudio de Paula tramesos mitjançant l'aplicació WhatsApp els dies 27 d'abril, 8 de maig i 18 de maig de 2019, i les declaracions testificals de Teofilo, Cecilio i Elias, atacs produïts en el curt termini de tres mesos, configuren el desvalor propi del delicte de maltractament habitual a l'àmbit de la parella, de l' article 173.2 Cp.

En aquest sentit resulta clarificadora la molt recent STS 35/2022, quan diu ' el delito de violencia o maltrato habitual es autónomo, tiene su propio radio de acción y se proyecta sobre un valor trascendente al de los actos concretos y singulares que definen la existencia de la habitualidad exigida por el legislador, cuestión de la que se ha ocupado abundantemente la jurisprudencia de esta Sala (por ejemplo, SSTS 232/2015 , 98/2013 o 856/2014 ). Así, hemos señalado que se trata de un tipo con sustantividad propia que sanciona la consolidación por parte de sujeto activo de un clima de violencia y dominación; de una atmósfera psicológica y moralmente irrespirable, capaz de anular a la víctima e impedir su libre desarrollo como persona, precisamente por el temor, la humillación y la angustia inducidos. Un estado con autonomía propia y diferenciada, que se vertebra sobre la habitualidad, pero en la que los distintos actos que lo conforman sólo tienen el valor de acreditar la actitud del agresor. Por ello ha dicho de manera reiterada esta Sala que el maltrato familiar del artículo 173 CP se integra por la reiteración de conductas de violencia física y psíquica por parte de un miembro de la familia en relación a las personas que el precepto enumera, aun cuando aisladamente consideradas fueran constitutivas de falta. Lo relevante es que creen, por su repetición, esa atmósfera irrespirable o el clima de sistemático maltrato al que ya nos hemos referido.

La habitualidad que necesariamente debe darse en el ejercicio de la violencia dentro del ámbito de las relaciones familiares, es una exigencia típica que ha originado distintas corrientes interpretativas.

La jurisprudencia de esta Sala se ha apartado de la que vinculaba la habitualidad con un número de acciones violentas, que por establecer un paralelismo con la habitualidad que describe el artículo 94 CP a afectos de sustitución de penas, se fijó en más de dos, es decir, a partir de la tercera acción violenta. Gana terreno y se consolida en la doctrina de esta Sala la línea que considera que lo relevante no es el número de actos violentos o que estos excedan de un mínimo, sino la relación entre autor y víctima, más la frecuencia con que ello ocurre, esto es, la permanencia del trato violento, de lo que se deduce la necesidad de considerarlo como delito autónomo.

La habitualidad así configurada responde a un concepto criminológico-social más que jurídico-formal. Será conducta habitual la del que actúa repetidamente en la misma dirección con o sin condenas previas, que de existir, son prueba de aquella, aunque no la única vía para su acreditación'.

Como dijimos en la STS 232/2015, de 20 de abril , el delito de maltrato habitual en el ámbito familiar previsto el artículo 173.2 CP castiga la ejecución de actos de violencia física o psíquica perpetrados de forma asidua sobre sujetos comprendidos en el ámbito familiar o cuasifamiliar, con los que se convive o concurre una vinculación personal persistente. Actos que, desde una perspectiva de conjunto, generan una situación de dominio o de poder sobre la víctima que menoscaba su dignidad, lo que da lugar a un injusto específico que rebasa el correspondiente a cada una de las acciones individuales que integran el comportamiento habitual'.

I és que, com diu l' STS 148/2022, més recent encara que l'anteriorment transcrita en part, 'El delito del art. 173 exige una habitualidad que se presenta como expresión de una actitud arraigada, persistente, y no coyuntural o episódica. No se trata ni de contabilizar episodios de violencia o maltrato físico o psíquico hasta llegar a determinada cifra; ni de establecer marcos temporales en que sea factible tal tipicidad (podrían ser unos pocos días, si se trata de un comportamiento persistente). Pero sí de constatar una situación relativamente enquistada o tendencialmente proyectada a esa perpetuación; no esporádica o coyuntural'. Essent aquesta situació projectada a la dominació de d'acusat sobre la seva parella sentimental la que el jurat declara provada, ja que aquell no només agredí físicament la dona en les tres ocasions acreditades, sinó que en el desenvolupament de la relació, 'conforme anaven passant els dies, Borja es va anar imposant a Paula, controlant-la i menystenint-la en públic i en privat, fent que la dona se sentís inferior' (proposició 3).

Tercer.Els fets declarats provats són també constitutius d'un delicte d'assassinat per acarnissament comés sobre persona especialment vulnerable per raó de malaltia, dels articles 139.1.3a i 140.1.1a Cp.

Pel que fa a la mort de Paula, la malaltia que aquesta patia i la seva vinculació amb la causa de la mort, així com la evitabilitat d'aquest resultat si s'hagués demanat auxili al servei d'emergències mèdiques en qualsevol dels moments previs, els de la llarga agonia que es perllongà tota la nit, són fets que ningú no discuteix i restaren acreditats amb escreix per la prova pericial mèdica practicada al plenari, com tampoc no està en qüestió que l'acusat va estar present en el decurs de l'agonia de Paula i no demanà l'auxili que hagués evitat la mort, el no està en discussió, cal dir-ho palesament, perquè l'acusat gravà en vídeo diversos moments de l'agonia de Paula i no feu res perquè aquesta rebés l'auxili que hauria evitat la mort, i com aquesta gravació de l'agonia és una prova netament incriminatoria envers l'acusat, que parla per si mateixa, s'entenen els esforços fets per la defensa per excloure la gravació del ventall probatori, plantejant com a qüestió prèvia 'nulidad de la prueba en relación al acceso al contenido del teléfono móvil' de l'acusat, qüestió que no prosperà ni en primera, ni en segona instància.

En relació a aquest delicte les qüestions que es plantegen són les relacionades amb l'homicidi (o l'assassinat) en comissió per omissió, la circumstància qualificant d'acarnissament i la consideració de Paula com a persona especialment vulnerable per raó de malaltia.

1. Seguint l'STS 537/2121, de 18 de juny, el tipus objectiu de la comissió per omissió requereix 'la producción de un resultado propio de un delito de acción; la posición de garante en el omitente; que la omisión equivalga en el caso a la producción del resultado; la capacidad del omitente para realizar la acción y la causalidad hipotética'. I segueix eixa sentència dient: 'Decíamos en la STS nº 234/2010, de 11 de marzo , que la responsabilidad en los casos de comisión por omisión depende de que la omisión sea equivalente a la acción. Así como el origen del deber jurídico se explica, aun cuando solo sea mediante la cita explícita de casos en los que existe, que no excluyen otros, (obligación legal o contractual de actuar y situaciones de previa injerencia), el precepto no aporta criterios expresos para establecer la equivalencia entre la acción y la omisión. Según parte de la doctrina la cuestión no podría resolverse afirmando que siempre que se infrinja un deber específico de actuar, la equivalencia será apreciable, a pesar de que ese podría ser el sentido literal del texto. Y no solo en su inciso segundo, sino también en el primero, cuando exige que la no evitación del resultado equivalga a su causación 'al infringir un especial deber jurídico del autor'. Esa doctrina sostiene, sin embargo, que el segundo inciso debe interpretarse como una precisión del primero, y que la exigencia de equivalencia entre la acción y la omisión subsiste como exigencia independiente.

Si se entiende que la equivalencia es un elemento distinto a la existencia del deber, se derivará, más bien, de la posibilidad de actuar, determinada en relación con la posición de dominio sobre la fuente de peligro (capacidad de ordenar una conducta o de impedirla), y de la posibilidad de que la acción impuesta por el deber sea capaz de evitar el resultado, en una causalidad hipotética. Solo de esa forma podría decirse que, en el caso del homicidio, 'matar' es equivalente a 'dejar morir'. Pues en ambos casos, no solo el sujeto es consciente del peligro, sino que acepta el resultado y obra en consecuencia.

El dolo eventual requiere el conocimiento del riesgo jurídicamente desaprobado y de la alta probabilidad del resultado. Además, el elemento volitivo, en la comisión por omisión, requiere que el sujeto, consciente de su obligación, decida no actuar, aun sabiendo que puede hacerlo de forma eficaz, y permanezca inactivo dando así lugar al resultado...

En la STS nº 1061/2009, de 26 de octubre , se señalaba que 'La doctrina científica ha puesto de manifiesto que mientras en los delitos activos el dolo se estructura sobre la base de la decisión del autor de realización del tipo, en los delitos de omisión, por el contrario, el autor no tiene verdadera voluntad de realización del comportamiento producido.

Precisamente por estas razones, en el delito de omisión la característica básica del dolo es la falta de decisión de emprender la acción jurídicamente impuesta al omitente.

A partir de estos presupuestos, el dolo de la omisión se debe apreciar cuando el omitente, a pesar de tener conocimiento de la situación de hecho que genera el deber de actuar y de su capacidad de realizar la acción, no actúa. En este sentido se ha pronunciado esta Sala en sentencias 25-4 y 30-6-88 , en las que sostuvo que: 'en los delitos de omisión (propios o impropios) el dolo del omitente no se puede negar cuando éste ha tenido conocimiento de las circunstancias que generan el peligro de producción del resultado y de su propia capacidad de acción''.

En el cas ací enjudiciat, per les raons més amunt exposades sobre la causa de la mort de Paula i la evitabilitat d'aquest resultat si la dona hagués rebut l'assistència mèdica que era a l'abast de l'acusat demanar, i temps tingué amb escreix per demanar-la, el problema rau en dos aspectes concrets dels delictes de comissió per omissió, a saber, la posició de garant i l'atribució del resultat a l'acusat a títol de dol, i d'aquests aspectes és el de la posició de garant el més conflictiu, perquè per imputar el resultat al subjecte que no ha fet l'acció no es suficient constatar la causalitat hipotètica de l'acció omesa respecte del resultat produït i l'evitabilitat d'aquest resultat, sinó que cal, a més a més, que el subjecte que ha omès l'acció tingués obligació d'impedir el resultat en raó d'un especial deure jurídic, la infracció del qual determina que el resultat li sigui imputable a títol d'autor ( article 11 Cp). Les fonts del deure de garantia són, des d'una perspectiva formal, la llei, el contracte i la ingerència, de manera que una persona és garant de una altra quan la garantia l'estableix la llei, entesa en un sentit ampli com el conjunt de l'ordenament jurídic, s'ha estipulat i/o assumit expressament o tàcitament pels concernits, o quan el perill per al bé jurídic d'altri deriva d'una acció o omissió precedent de qui per això haurà de procurar evitar-lo. És a dir, la posició de garant té una funció protectora del bé jurídic, derivada d'un vincle normatiu o voluntari, i comporta un deure de vigilància i control de les fonts de perill, quan aquest procedeix d'actes d'ingerència.

En el cas que ens ocupa, l'acusat estava en posició de garant respecte de Paula pel vincle d'anàloga afectivitat a la matrimonial que havien creat entre ells, essent nota comú de les relacions matrimonials i les de parella sentimental, o d'anàloga relació d'afectivitat en la dicció de l' article 153.1 Cp, el deure d'ajuda mútua que per al matrimoni estableix l' article 67 del Codi civil, i precisament perquè aquest deure existia, i eren conscients de la seva existència els membres de la parella, i no només ells, Paula, quan la nit del dia 17 de juny de 2019 es va sentir molt malament, trucà per telèfon l'acusat i l'envià missatges de veu perquè anés a ajudar-la (' Borja, estoy fatal, estoy muy mal... no sé qué hacer, vida... ayúdame, por favor, tráeme medicamentos, tráeme algo, por favor... me ahogo', etc.); i per això mateix, l'acusat anà al domicili de Paula, desprès que el seu amic Serafin, amb qui era i el qual sentí el missatge de Paula, li digués que aquesta necessitava ajuda i havia d'anar a veure-la.

I quan a la comissió per omissió, tampoc no hi ha dubte que l'acusat va ser plenament conscient de l'estat d'extrema gravetat en que es trobava Paula, de la necessitat imperiosa que aquesta tenia de rebre atenció mèdica per evitar un resultat fatal, i de la facilitat amb que hauria pogut l'acusat demanar assistència dels serveis d'urgències mèdiques. L'acusat coneixia la patologia de Paula i va ser conscient de la gravetat de la situació, i només cal veure la gravació de vídeo a la què ja ens hem referit per comprovar que qualsevol persona dins els paràmetres de la normalitat, encara que desconegués les patologies de Paula i res no sabés de diabetis, s'hauria adonat de la imperiosa necessitat d'intervenció immediata dels serveis mèdics.

Així les coses, i essent tan fàcil per a l'acusat demanar assistència mèdica, el seu comportament passiu en aquest aspecte, ja que ni demanà assistència mèdica, ni auxili de cap altra mena, quan era evident de tota evidència, a la vista de la gravació, que la dona moribunda no podia demanar auxili a ningú més, que inevitablement s'ha de concloure com conclogué el jurat, a saber, que Borja, per la raó que sigui, volia que es produís la mort de Paula, o va preveure que aquesta podia morir, però li era indiferent, perquè no faria res per evitar un desenllaç probable. Dit d'una altra manera, la inacció de l'acusat, què no feu res per protegir el bé jurídic en perill, fa que el resultat li sigui imputable a títol de dol, que tan se val fos directe o eventual.

2. Quant a la circumstància qualificant d'acarnissament convé tenir present com la caracteritza la jurisprudència.

'El artículo 139 CP se refiere al ensañamiento como agravante especifica del asesinato con la expresión 'aumentando deliberada e inhumanamente el dolor del ofendido'. Por su parte, el artículo 22.5ª del mismo texto, sin utilizar el término, considera circunstancia agravante genérica 'aumentar deliberada e inhumanamente el sufrimiento de la víctima, causando a ésta padecimientos innecesarios para la ejecución del delito'. En ambos casos se hace referencia a una forma de actuar en la que el autor, en el curso de la ejecución del hecho, además de perseguir el resultado propio del delito, en el asesinato la muerte, causa de forma deliberada otros males que exceden a los inherentes a la acción típica, innecesarios objetivamente para alcanzar el resultado, que buscan provocar un sufrimiento añadido a la víctima. Males innecesarios causados por el simple placer de hacer daño, lo que supone una mayor gravedad del injusto típico.

El ensañamiento requiere un elemento objetivo constituido por la causación de males objetivamente innecesarios para alcanzar el resultado típico, que aumentan el dolor o sufrimiento de la víctima.; y otro subjetivo, que el autor debe ejecutar, de modo consciente y deliberado, unos actos que ya no están dirigidos de modo directo a la consumación del delito, sino al aumento del sufrimiento de la víctima...' ( STS 16/2018, de 16 de gener).

Podria pensar-se, en un principi, que la circumstància d'acarnissament mai no pot concórrer en la comissió de la mort d'altri per omissió, perquè l'omitent no realitza pròpiament l'acció causant del resultat fatal. Però l'acarnissament no s'ha de vincular necessàriament al resultat final, sinó a mals causats a la víctima en el curs que conduí a la seva mort i que no eren necessaris perquè aquest desenllaç es produís, ja que s'hauria produït igual sense eixos altres mals, que poden ser tant físics com psíquics, perquè també els psíquics causen patiment.

En aquest cas és evident que l'acarnissament no ve determinat per la llarga durada de l'agonia, ja que no es pot retreure a l'acusat que la víctima no morís abans, el que equivaldria a exigir-li que l'hagués mort activament, quan el que se li retreu és haver-la deixat morir sense fer res per evitar aquest resultat, que es presentava com a força probable. Però l'acusat sí incrementà el dolor de la víctima amb la seva conducta burlesca, que a més gravà en vídeo estant la dona en condicions tan deplorables que ben segur no voldria que ningú la veiés.

Per il·lustrar el comportament vexatori i burlesc de l'home en el qual la dona confià, posant-se a les seves mans, res millor que citar, encara que només sigui parcialment, la motivació del jurat a la proposició 31 de l'objecte del veredicte.

Són prop de les 3 de la matinada, parlen Paula ( Paula) i Borja ( Borja):

Paula: Ábremela!

Borja: Abre me ya?

Paula: Me abres la botella

Borja: Abrimos el coche?

Borja: Paula, qué querés que abra?

Paula: La Coca-cola!

Borja: Una Coca-cola, o una Fanta de naranja, qué querés?

Paula: Lo que tu quieras

Borja: Pero no podés mi amor, sabes por qué? Porque te haces pis

Paula: Me la abres o no?

Borja: Te caes mi amor, te caes... estás helada

Paula: Pero ábremela ya!

Borja: Mójate el pelo con la mano... mójate el pelo

Paula: Ábremela ya!!!

I poc després Paula diu a Borja ' ambulancia' i 'me muero'.

Aquests actes altament vexatoris, procedents de qui li devia respecte i especial consideració atesa la relació d'afectivitat que mantenien, incrementaren el patiment de la dona de manera cruel i innecessària, i són inseribles en la circumstància qualificant d'acarnissament.

3. Finalment, a la vista de la tan repetida gravació de vídeo i de la prova pericial sobre la malaltia que patia Paula, no pot haver el més mínim dubte quant a que aquesta, quan succeïren els fets, era persona especialment vulnerable per raó de malaltia, o, com declarà provat el jurat, a causa de la malaltia que patia, Paula es trobava en estat d'especial fragilitat, amb menys recursos dels que sense la malaltia tindria qualsevol per fer front en solitari a situacions adverses.

Per intentar evitar aquesta conclusió, i atribuir l'estat de la dona a altres causes diferents a la malaltia, la defensa formulà la hipòtesi de que Paula feia un consum abusiu de substancies tòxiques, entre les quals alcohol i cocaïna, però aquesta hipòtesi la considerà el jurat no provada, tot i estimar provat un consum esporàdic de tòxics, de manera que l'especial vulnerabilitat de la dona no derivava d'un consum abusiu de substàncies tòxiques, sinó de la important diabetis que patia.

Quart.El fets declarat provats també són constitutius d'un delicte contra la intimitat de l' article 197.1 Cp, que castiga qui, per descobrir els secrets o vulnerar la intimitat d'altri, sense el seu consentiment, s'apoderi dels seus papers, cartes, missatges de correu electrònic o qualsevol altre document o efectes personals o intercepti les seves telecomunicacions o utilitzi artificis tècnics d'escolta, transmissió, gravació o reproducció del so o de la imatge, o de qualsevol altre senyal de comunicació.

En aquest cas l'acció consistí en vulnerar Borja la intimitat de Paula, gravant-la amb un telèfon mòbil, sense la autorització de la mateixa, trobant-se aquesta en un estat físic deplorable i fins i tot nua a les escenes finals, i no val a dir que ho feu per mostrar-li les imatges a ella quan es recuperés, i fer-li veure com de malament es posava de vegades, com digué l'acusat al plenari i sostingué la seva defensa en llurs conclusions, ja que a la vista de la gravació hagués estat un atemptat al sentit comú afirmar que la gravació es feu prèvia autorització de la moribunda. I no val aquesta excusa perquè l'acusat manifestà als testimonis als quals es refereix el jurat a l'acta de votació en relació a la proposició 30, que la gravació la feu perquè el germà de Paula ( Fructuoso) li ho havia demanat (testifical de Serafin), o perquè veiés el germà a quins estats arribava la germana (testifical de l'agent del cos de Mossos d'Esquadra amb TIP NUM004), de manera que feu la gravació inconsentida per mostrar a tercers la imatge de la dona en un estat deplorable, la qual cosa realitza el tipus penal de l' article 197.1 Cp, en la modalitat de vulneració de la intimidat d'altri, en aquest cas Paula, mitjançant la utilització dolosa d'artifici tècnic de gravació i reproducció del so i la imatge, essent indiferent, fins i tot, si l'acusat, en fer les gravacions, volia construir-se una coartada per al cas que, segons com anessin les coses, s'engegués una investigació sobre els fets, perquè, com diu l' STS 538/2021, ' El art. 197 del CP , en su inabarcable amplitud y casuismo -defectos técnicos de constante presencia en las últimas reformas legislativas- dispensa tutela penal a derechos constitucionales de distinto y relevante valor axiológico. El ámbito de exclusión frente a los poderes públicos y frente a terceros que los apartados 1 , 3 y 4 del art. 18 de la CE reconoce a cada ciudadano, impone la incriminación de aquellas conductas que menoscaban de forma intencionada ese reducto de privacidad garantizado por nuestro sistema constitucional. El art. 197 sanciona conductas que pueden afectar a la inviolabilidad de las comunicaciones, al derecho a la protección de datos - entendido éste como el derecho a controlar los datos automatizados que los demás conocen de nosotros, habeas data- y los derechos a la intimidad y a la propia imagen, preservando su integridad frente a la injustificada difusión de esos datos. Así lo hemos proclamado en distintos precedentes, de los que las SSTS 445/2015, 2 de julio ; 1328/2009, 30 de diciembre ; 114/2009, 12 de noviembre ; 990/2012, 18 de octubre , entre otras muchas, no son sino elocuentes ejemplos)'.

Cinquè.Dels delictes expressats als tres fonaments anteriors és responsable, en concepte d'autor, l'acusat, sense que hi concorrin circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal, circumstàncies que la defensa no predicà.

Les acusacions sí van predicar la concurrència de la circumstància mixta de parentiu, de l' article 23 Cp, com a agreujant, però aquesta circumstància no es pot apreciar perquè la relació existent entre Paula i Borja no reunia els requisits legalment exigibles per apreciar-la, com resulta de la doctrina jurisprudencial citada al fonament de dret segon d'aquesta sentència, en tractar de les diferències 'entre el art 23 (circunstancia mixta de parentesco) y el art 153 y concordantes (violencia de género)', ja que el curt període de la relació que aquells establiren, poc més de tres mesos, unit al fet de no conviure allunyen aquella relació, tot i ser d'afectivitat, dels supòsits de relacions dotades de estabilitat que comporti un cert component de compromís de futur, una vocació de permanència, i convivència 'more uxorio', notes que la jurisprudència ve considerant per aplicar la circumstància de parentiu.

Sisè.Quant a les penes a imposar, el primer que hem de considerar és que la que correspon al delicte d'assassinat és la de presó permanent revisable ( article 140.1 Cp), amb més la mesura de llibertat vigilada ( article 140 bis.1 Cp) que, per raó de proporcionalitat amb aquella pena, s'ha de fixar en el màxim de 10 anys ( article 105.2.a Cp). A més, d'acord amb l' article 57, en relació amb el 48 Cp, pel delicte d'assassinat s'ha d'imposar al condemnat les prohibicions d'atansament i comunicació demanades per les acusacions, per un temps de 10 anys, per mantenir proporcionalitat amb la pena privativa de llibertat, i atès que els ofesos concernits no volen mantenir relació amb el victimari.

Tenint present l'extraordinària durada de les penes i mesures que s'imposen a l'acusat pel delicte d'assassinat, les penes pels altres delictes no sembla que puguin produir cap efecte addicional, i ben segur que no el poden produir des de la perspectiva de la prevenció especial, raó per la qual per la resta de delictes imposo les penes mínimes imposables, sense la mesura potestativa de llibertat vigilada que preveuen els articles 156 quarter i 173.2, paràgraf 3r Cp.

Setè.D'acord amb l' article 116 Cp, tota persona criminalment responsable de delicte ho és també civilment, si del fet es deriven danys i perjudicis, estant obligada a indemnitzar-los.

En aquest àmbit el Ministeri Fiscal mantingué en llurs conclusions definitives la sol·licitud d'indemnització per al pare d' Elias, Esteban, quan aquest al judici manifestà no reclamar res per a ell, de manera que cap indemnització s'ha de fixar al seu favor.

Ben probablement, en aquest cas la qüestió de la responsabilitat civil no tindrà gaire importància a la pràctica, doncs no sembla que l'acusat pugui fer mai pagament de les indemnitzacions que es fixin, i de fet tan poc interès han despertat a les acusacions les qüestions relatives a la responsabilitat civil que cap prova van proposar, i cap prova s'ha practicat, òbviament, per acreditar el quàntum de les indemnitzacions demanades.

Dit això, per tal d'evitar tant com es pugui l'arbitrarietat en la determinació de la responsabilitat civil, convé aplicar orientativament el sistema per a la valoració dels danys i perjudicis causats a les persones en accidents de circulació, amb les actualitzacions de quanties operades per Resolució de 23 de febrer de 2022, de la Direcció General d'Assegurances i Fons de Pensions, i incrementant les resultants en un 25% atesa la contribució dolosa de l'acusat al resultat, i l'especial patiment suportat pels perjudicats per la forma despietada d'eixa contribució al resultat, que es pot qualificar de perjudici excepcional.

Segons el sistema, essent que la víctima anava a fer 44 anys, tenia un fill menor de 14 anys i mantenia efectiva relació familiar amb la seva mare i el seu germà Fructuoso, al fill li pertoquen 98.730,92 € per perjudici personal bàsic més un 25% d'increment per ser perjudicat únic de la seva categoria, en total 123.413,65 €; a la mare 43.880,41 €; i al germà 16.455,15 €. I incrementant aquestes quanties en un 25% resulten, pel mateix ordre, 154.268 €, 54.851 € i 20.568 €.

Vuitè.Els article 239 i 240 de la Llei d'enjudiciament criminal disposen que en les interlocutòries o les sentències que posin terme a la causa o a qualsevol dels incidents s'ha de resoldre sobre el pagament de les costes processals, i que les costes s'han d'imposar als condemnats, raó per la qual imposo a l'acusat les costes processals causades en aquesta instància, incloses les de les acusacions particulars, excepte una dècima part del total, imputable a l'acusació pel delicte de maltractament del qual resulta absolt, desena part que cal declarar d'ofici.

Fallo

1. Absolc lliurement Borja d'un dels delictes de maltractament en l'àmbit de la violència de gènere dels que va ésser acusat pel Ministeri Fiscal i les acusacions particulars del menor Elias, sota la representació legal del seu pare, i de Pura i Fructuoso.

2. Condemno Borja, com a autor responsable d'un delicte d'assassinat amb acarnissament, comés sobre persona especialment vulnerable per raó de malaltia, a les penes següents: presó permanent revisable, amb inhabilitació absoluta durant el temps d'aquesta condemna; i prohibició d'atansament a menys de mil metres de les persones d' Elias, Pura i Fructuoso, dels seus domicilis i llocs d'estudi o treball, i prohibició també de comunicació amb aquests, directament o indirecta, i per qualsevol mitjà, i totes dues prohibicions per un temps superior en deu anys al de la pena de presó; i l'imposo la mesura de llibertat vigilada per un temps de deu anys, a complir amb posterioritat a la pena privativa de llibertat.

3. El condemno, com a autor responsable de tres delictes de maltractament en l'àmbit de la violència de gènere, a les penes següents, per cadascú dels delictes: sis mesos de presó i accessòria d'inhabilitació especial per a l'exercici del dret de sufragi passiu durant el temps d'eixa condemna; privació del dret a tenir i portar armes durant un any i un dia; i prohibició d'atansament a menys de mil metres de les persones d' Elias, Pura i Fructuoso, dels seus domicilis i llocs d'estudi o treball, i prohibició també de comunicació amb aquests, directament o indirecta, i per qualsevol mitjà, i totes dues prohibicions per un temps superior en sis mesos al de la pena de presó.

4. El condemno, com a autor responsable d'un delicte de maltractament habitual, a les penes següents: sis mesos de presó i accessòria d'inhabilitació especial per a l'exercici del dret de sufragi passiu durant el temps d'eixa condemna; privació del dret a tenir i portar armes durant tres anys; i prohibició d'atansament a menys de mil metres de les persones d' Elias, Pura i Fructuoso, dels seus domicilis i llocs d'estudi o treball, i prohibició també de comunicació amb aquests, directament o indirecta, i per qualsevol mitjà, i totes dues prohibicions per un temps superior en sis mesos al de la pena de presó.

5. El condemno, com a autor responsable d'un delicte contra la intimitat, a les penes següents: un any de presó i accessòria d'inhabilitació especial per a l'exercici del dret de sufragi passiu durant el temps d'eixa condemna; i multa de dotze mesos, a raó de deu euros de quota diària.

6. El condemno a indemnitzar Elias en cent cinquanta-quatre mil dos-cent seixanta-vuit euros (154.268 €), Pura en cinquanta-quatre mil vuit-cents cinquanta-un euros (54.851 €), i Fructuoso en vint mil cinc-cents seixanta-vuit euros (20.568 €), més interessos legals en tos els casos.

7. Imposo el condemnat el pagament de nou desenes parts de les costes processals causades en aquesta instància, incloses les de les acusacions particulars, i declaro d'ofici la restant desena part.

Aquesta sentència no és ferma i contra ella es pot interposar per escrit recurs d'apel·lació per a davant la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en el termini de deu dies a partir de la notificació.