Sentencia Penal Nº 230/2012, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 83/2012 de 11 de Abril de 2012

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penals ràpids núm. 83/2012

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 3 TERRASSA

Procediment Abreujat núm. 210/2010

Data sentència recorreguda: 13/02/2012

SENTÈNCIA NÚM. 230/2012

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Juli Solaz Ponsirenas

Patricia Martínez Madero

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 83/2012, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 3 TERRASSA en data 13 de febrer de 2012 , en procediment Abreujat núm. 210/2010. Han estat parts Gregorio , representat pel procurador Jaime Izquierdo Colomer, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez.

Barcelona, onze d'abril de dos mil dotze.

Antecedentes

Primer. El 13 de febrer de 2012 el Jutjat del penal núm. 3 de Terrassa dictà sentència amb la decisió següent: " Que debo condenar y condeno a Gregorio , con DNI NUM000 , como autor responsable de un delito de amenazas en el ámbito familiar, previsto y penado en el artículo 171.4º del Código Penal , precedentemente definido, sin la concurrencia de circunstancias modificativas de la responsabilidad criminal, a las penas de 50 días de trabajos en beneficio de la comunidad, privación del derecho a la tenencia y porte de armas por tiempo de 1 año y tres meses y de conformidad con el contenido del artículo 57.1 y 2 del CP la prohibición de acercarse a Miriam , a su domicilio o lugar de trabajo o cualquier lugar frecuentado por ella a una distancia no inferior a 1000 metros y a comunicarse con ella por cualquier medio por tiempo de un año y tres meses.

Asimismo se le impone el pago de las costas procesales causadas en esta instancia. ".

A la sentència es declaren provats els fets següents: "... El acusado Gregorio , con DNI NUM000 , mayor de edad, y sin antecedentes penales, el 25 de octubre de 2010 mantuvo una discusión con su ex esposa Miriam en el portal del domicilio de ésta última, sito en la calle DIRECCION000 , nº NUM001 de la localidad de Sant Cugat del Valles y, con intención de alterar el normal estado de ánimo de su ex esposa la amenazó diciéndole "no te arranco la cabeza porque está mi hija delante", generando con ello un estado de temor en ella. ".

Segon. Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal d' Gregorio , el Jutjat l'admeté a tràmit, li'n donà curs i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió.

Hechos

S'accepta el relat de fets declarats provats a la sentència recorreguda, excepte la frase " la amenazó diciéndole ", que substituïm per " le dijo ".

Fundamentos

Primer. L'apel·lant combat la sentència dictada en primera instància adduint dos motius d'impugnació, que enuncia " infracción del art. 24 de la Constitución Española " i " infracción de normas de la jurisprudencia ". Al primer sosté que no es practicà prova de càrrec que desvirtués la presumpció d'innocència. I al segon, que no constitueix cap amenaça, com a comminació d'un mal futur, la frase " no te arranco la cabeza aquí mismo porque está mi hija delante ".

Segon. Pel que fa al primer motiu del recurs, examinada l'acta del judici oral comproven que al plenari van declarar l'acusat (minuts 1 a 14 de la gravació de la vista), l'acusadora particular (minuts 15 a 24) i la filla d'ambdós, Clara (minuts 25 a 31).

Si la filla comuna no hagués declarat, tindria raó l'apel·lant sobre la insuficiència de prova de càrrec, perquè la declaració de l'acusadora particular no reuniria els requisits exigibles per poder enervar, sense cap altra prova, la presumpció d'innocència, en particular la d'existència de corroboracions perifèriques de caràcter objectiu, requisit necessari ja que la declaració de qui es presenta com a víctima " no es propiamente un testimonio (declaración de conocimiento prestada por una persona ajena al proceso) sino una declaración de parte, en cuanto que la víctima puede personarse como parte acusadora particular o perjudicada civilmente en el procedimiento " ( STS 1.505/2003 , citada a l' ATS de 21 de setembre de 2010 ).

Però el testimoniatge de la filla impedeix parlar d'inexistència o insuficiència de prova de càrrec, doncs va sentir el que l'acusat digué a l'acusadora particular, i a pregunta de l'advocat de la defensa, que no del Ministeri fiscal ni de l'advocat de l'acusació particular, que no li preguntaren expressament per això, manifestà que el seu pare digué a sa mare que " porque estaba yo delante no le arrancaba la cabeza " (minut 30), prova testifical directa que permet l'afirmació del relat fàctic que a la sentència apel·lada es declara provat, relat que, això no obstant, s'ha de corregir per eliminar l'expressió " amenazó ", que el jutge del penal no podia emprar en el relat perquè és un concepte jurídic que predetermina la qualificació del fet i la decisió de la sentència ( article 142.2a en relació a l ' article 851.1r de la Llei d'enjudiciament criminal ).

El primer motiu del recurs es desestima.

Tercer. A diferència del primer, el segon motiu del recurs, per contra, s'ha d'estimar, perquè l'amenaça, sigui delicte o falta, consisteix en l'anunci d'un mal més o menys immediat, però futur, el que la jurisprudència descriu també com " conminación de un mal injusto, determinado y posible " ( SSTS 259/2006 , 171/2007 o 916/2007 , entre d'altres), i és clar que l'expressió " no te arranco la cabeza aquí mismo porque está mi hija delante " no és anunci de cap mal futur, contràriament al que es diu, sense cap argumentació en aquest sentit, al fonament de dret primer de la sentència apel·lada, on es confon amenaça amb " intranquilidad y desasosiego " de l'acusadora particular, con si un determinat efecte (" intranquilidad y desasosiego ") només pogués tenir una de causa (l'amenaça), quan les causes poden esser plurals i l'amenaça no té necessàriament que produir aquell efecte.

Objectivament, dir que no es fa un mal per la raó que sigui, no és equiparable a anunciar la causació d'un mal, sinó tot el contrari, descartar-la de present sense advertir-la de futur, i, conseqüentment, no pot constituir amenaça.

Altra cosa és que dir a la ex-dona " no te arranco la cabeza aquí mismo porque está mi hija delante " suposi objectivament menystenir-la, tractar-la pejorativament, és a dir, vexar-la, vexació especialment intolerable quan es dirigeix contra la ex-dona i mare dels propis fills. Però la vexació injusta constitueix simple falta de l' article 620.2n del Codi penal , encara que es dirigeixi contra alguna de les persones expressades als articles 171.4 i 173.2 del Codi penal .

Quart. El recurrent va se acusat, i condemnat a la primera instància, per amenaces lleus, elevades a delicte per la relació familiar amb l'acusadora particular, i com sigui que no hi ha heterogeneïtat fonamental entre les amenaces lleus i la vexació injusta, contemplades al mateix article del Codi penal, el 620.2n, el seu recurs ha de prosperar però només parcialment, ja que els fets declarats provats són constitutius d'una falta de vexacions injustes, ja definida, per la qual ha d'esser condemnat.

I pel que fa a la pena a imposar, com sigui que no concorren circumstàncies que alterin el desvalor mig del comportament antijurídic, representat per la pena mitja imposable, hem d'imposar l'acusat apel·lant la pena mitja, que ha d'esser de localització permanent, per la relació existent amb la dona ofesa, essent que l'ara recurrent no s'interessà, ni amb caràcter subsidiari, la pena de treballs en benefici de la comunitat, acceptant-los de forma categòrica, com exigeix l' article 49 del Codi penal , i no de la forma dubitativa amb que es manifestà al final del plenari. És a dir, la pena que pertoca imposar és de sis dies de localització permanent.

Cinquè. Com sigui que la condemna definitiva és per falta i el recurs ha esdevingut necessari per corregir el primer pronunciament condemnatori per delicte, la condemna en costes de la primera instància s'ha de limitar a les que s'haurien causat en judici de faltes, i la resta, així com totes les de la segona instància, s'han de declarar d'ofici.

Fallo

1. Estimem parcialment el recurs d'apel·lació expressat a l'antecedent de fet segon d'aquesta resolució.

2. Revoquem la sentència apel·lada.

3. Absolem lliurement Gregorio del delicte d'amenaces en l'àmbit familiar del que va esser acusat pel Ministeri fiscal i Miriam .

4. Condemnem Gregorio , com autor responsable d'una falta de vexació injusta a la ex esposa, a la pena de sis dies de localització permanent en domicili diferent i allunyant més de mil metres del de Miriam .

5. Imposem el condemnat les costes processals causades a la primera instància fins el límit de les que s'haurien originat en judici de faltes.

6. Declarem d'ofici la resta de les costes de la primera instància i la totalitat de les causades en aquesta alçada.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.