Sentencia Penal Nº 234/2020, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 84/2020 de 27 de Abril de 2020

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penals ràpids núm. 84/2020 - M

Referència de procedència:

Jutjat del Penal núm. 2 de Granollers.

Procediment per l'enjudiciament ràpid de determinats delictes núm. 100/19-2ª.

Data sentència recorreguda: 28/11/2019.

SENTÈNCIA NÚM. 234/2020

Magistrats:

Joan Francesc Uría Martínez

Juli Solaz Ponsirenas

Maria Josep Feliu Morell

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 84/2020, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 2 GRANOLLERS en data 28/11/2019, en procediment Abreujat núm. 100/2019. Han estat parts com apel·lant el Ministeri Fiscal i com apel·lat Argimiro. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz Ponsirenas.

Barcelona, vint-i-set d'abril de dos mil vint.

Antecedentes

Primer.El dia 28 de novembre de 2019 el Jutjat del Penal núm. 2 de Granollers dictà sentència amb la decisió següent: ' 1.- ABSOLVER a Argimiro de un delito de malos tratos en el ámbito de la violencia de género de que ha sido acusado, declarando las costas de oficio.'.

A la citada sentència es declaren provats els fets següents: 'Se declara probado que, sobre las 6,50 horas del día 31 de agosto de 2019, Argimiro agredió a Inmaculada cuando ambos se encontraban en la confluencia de las calles Anselm Clavé y Nord de la localidad de Granollers, propinándole puñetazos en la barriga, cogiéndola por lo hombros y zarandeándola con fuerza, no constando sin embargo que entre ellos existiese un vínculo matrimonial o una relación sentimental de cualquier tipo, no constando tampoco que como consecuencia de la agresión se le ocasionaran lesiones a la Sra. Inmaculada que precisaran asistencia médica, no constando por último que la Sra. Inmaculada haya denunciado la agresión de que fue objeto por parte del Sr. Argimiro.'.

Segon.Formulat recurs d'apel·lació pel Ministeri fiscal, el Jutjat l'admeté a tràmit, li donà curs i finalment va remetre les actuacions originades a aquest Tribunal per a la decisió. La representació processal de l'acusat ha impugnat el citat recurs i ha demanat la confirmació de la resolució apel·lada.

Tercer.-D'aquesta sentència, que expressa l'opinió unànime d'aquest Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz i Ponsirenas.

S'accepten els fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.El Ministeri fiscal, com a part apel·lant, impugna la sentència absolutòria dictada en primera instància i demana la seva nul·litat, adduint com a motiu d'impugnació, el d'error en la valoració de les proves practicades en el plenari; i com a conseqüència d'aquest error, entén que s'ha produït una vulneració de les normes processals, concretament, per inaplicació indeguda del precepte penal que configura el delicte pel qual s'ha formulat acusació per la part ara recurrent.

Segon.Plantejat així el debat, és clar que el recurs no pot prosperar, i això per les següents raons. L' article 790.2 de la Llei d'enjudiciament criminal estableix clarament que 'Cuando la acusación alegue error en la valoración de la prueba para pedir la anulación de la sentencia absolutoria o el agravamiento de la condenatoria, será preciso que se justifique la insuficiencia o la falta de racionalidad en la motivación fáctica, el apartamiento manifiesto de las máximas de la experiencia o la omisión de todo razonamiento sobre alguna o algunas de las pruebas practicadas que pudieran tener relevancia o cuya nulidad haya sido improcedentemente declarada.'. En el cas que ens ocupa, formalment, ens trobem en un supòsit com el contemplat en el precepte legal transcrit, és a dir, el Ministeri fiscal demana la nul·litat de la sentència impugnada per haver comès el jutjat del penal, en opinió de l'apel·lant, un error en la valoració de les proves practicades davant seu; però, a la vista del contingut i fonamentació de la esmentada sentència i dels arguments esgrimits en el seu recurs pel citat recurrent, també es constata que, en el cas objecte d'aquest recurs, no concorre cap dels supòsits previstos en el citat article 790.2 per tal de poder estimar-lo i, conseqüentment, acordar la nul·litat de la sentència apel·lada. Així, en el fonament de dret primer de la esmentada sentència, es fa una anàlisi clara de la prova practicada en el judici oral i, és evident que, en relació a la citada prova no existeix cap mena d'error. Així, el què es discuteix és si existia una relació de parella entre l'agressor i la presumpta víctima i, la prova sobre l'existència d'aquesta relació correspon, lògicament, a la part acusadora i, en aquest sentit també és molt evident que, en l'acte del plenari, no s'ha acreditat en absolut la concurrència de la mencionada relació de parella, atès que, els únics mitjans de prova que podrien haver-se aportat en relació a aquest extrem, com son les declaracions del acusat i de la presumpta víctima, han estat expressament desestimats pel propi Ministeri fiscal. Així, davant de la incompareixença al judici oral del acusat i de la presumpta víctima, el Ministeri fiscal, primer demana la continuació del judici i que aquest es celebri en absència del referit acusat; i, desprès, renuncia a la prova testifical de la víctima dels fets, per la qual cosa, és molt clar que no existeix cap prova directa pel que fa a l'existència de la relació de parella entre els implicats, com correctament ho ha afirmat el jutge del penal. A més a més, tampoc poden ser utilitzades les declaracions dels dos agents de la policia municipal de Granollers, els quals sí que han comparegut al acte del judici, per acreditar la esmentada relació de parella, ja que, es tracta, en tot cas, de dos testimonis de referència sobre aquest extrem, que no poden servir per donar per provada la esmentada relació entre les parts, ja que, tal com ha establert clara i reiteradament la jurisprudència de la Sala Segona del Tribunal Suprem, entre moltes d'altres en la seva sentència núm. 703/2014, de 29 d'octubre, en la qual ,es diu que: 'Resta por último analizar si como hace la resolución recurrida, cabe introducir manifestaciones previas del pariente que hace uso de su derecho a no declarar, a través de testimonios de referencia.

La STC 209/2001, de 22 de octubre , precisa la doctrina sobre el testimonio de referencia, que parte de su admisión como 'uno de los actos de prueba que los Tribunales de la jurisdicción penal pueden tomar en consideración en orden a fundar la condena', si bien niega que por sí sola y en cualquier caso pueda erigirse en prueba suficiente para desvirtuar la presunción de inocencia ( STC 217/1989, de 21 de diciembre , FJ 4; en sentido similar SSTC 79/1994, de 14 de marzo , FJ 4 ; 35/1995, de 6 de febrero , FJ 3 ; 131/1997, de 15 de julio , FJ 2 ; 7/1999, de 8 de febrero , FJ 2 ; 97/1999, de 31 de mayo , FJ 6).

Reitera que, los recelos o reservas a su aceptación como medio apto para desvirtuar la presunción de inocencia se fundamentan, de un lado, en que 'en muchos casos supone eludir el oportuno debate sobre la realidad misma de los hechos' ( STC 217/1989, de 21 de diciembre , FJ 4), y, de otro, en la limitación de las garantías de inmediación y contradicción en la práctica de la prueba que su utilización comporta (por todas STC 97/1999, de 31 de mayo , FJ 6; SSTEDH de 19 de diciembre de 1990, caso Delta , § 36 ; de 19 de febrero de 1991, caso Isgrò, § 34 ; y de 21 de abril de 1991, caso Ach , § 27). Pues de un lado, incorporar al proceso declaraciones testificales a través de testimonios de referencia implica la elusión de la garantía constitucional de inmediación de la prueba al impedir que el Juez que ha dictar Sentencia presencie la declaración del testigo directo, privándole de la percepción y captación directa de elementos que pueden ser relevantes en orden a la valoración de su credibilidad ( STC 97/1999, de 31 de mayo , FJ 6; en sentido similar, SSTC 217/1989, de 21 de diciembre , FJ 5 ; 79/1994, de 14 de marzo , FJ 4 ; 35/1995, de 6 de febrero , FJ 3 ; 7/1999, de 8 de febrero , FJ 2). De otro, supone soslayar el derecho que asiste al acusado de interrogar al testigo directo y someter a contradicción su testimonio, que integra el derecho al proceso con todas las garantías del art. 24.2 CE (específicamente STC 131/1997, de 15 de julio , FJ 4; en sentido similar, SSTC 7/1999, de 8 de febrero , FJ 2 ; 97/1999, de 31 de mayo , FJ 6) y que se encuentra reconocido expresamente en el párrafo 3 del art. 6 del Convenio Europeo de Derechos Humanos como una garantía específica del derecho al proceso equitativo del art. 6.1 del mismo ( STEDH de 19 de diciembre de 1990, caso Delta , §§ 36 y 37).

Como indicaba esta Sala en sentencia 443/2014, de 29 de mayo , 'contradecir' es tener la oportunidad de contestar lo que otro afirma. En la perspectiva jurisdiccional, 'contradictorio' es el proceso en el que se reconoce a las partes el derecho de interlocución en condiciones de igualdad sobre los temas objeto de la decisión. Por tanto, solo aquel en el que se brinda a cada una de ellas (y en particular al acusado) la posibilidad real de una confrontación directa con las fuentes personales de prueba, para discutir las afirmaciones probatorias que le conciernan, y proponer, a su vez, al respecto, la prueba que le interese.

En el sentido indicado, el principio de contradicción es una implicación del derecho de defensa, pero tiene además reconocido valor epistémico, ya que, en virtud de una experiencia universal, se sabe que el método controversial y dialógico es el más adecuado para decidir sobre la verdad de los enunciados, aquí de los de carácter fáctico integrantes de la imputación; pues, dicho de forma coloquial, es notorio y está generalmente aceptado que 'de la discusión sale la luz'.

Tal es la razón por la que en el art. 6.3 d) del Convenio Europeo para la Protección de los Derechos Humanos y de las Libertades Fundamentales se reconoce a todo acusado 'el derecho a interrogar o hacer interrogar a los testigos que declaren contra él'. Y en términos equivalentes se pronuncia el art. 14.3 e) del Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos .

Así pues, el artículo 6 § 3 d) establece el principio de que, antes de que un acusado pueda ser condenado, toda la prueba de cargo normalmente debe producirse ante él, en audiencia pública, en el curso de un debate contradictorio. Aunque el Tribunal Europeo admite excepciones, pero posibilitando el ejercicio del derecho de defensa, dar al acusado una oportunidad adecuada y apropiada para contestar a los testigos de cargo y a interrogarles, sea, en el momento de prestar declaración, o en una etapa posterior ( Hümmer Alemania, § 38; Lucà c Italia, § 39; Solakov la antigua c. República Yugoslava de Macedonia, § 57 ). Este principio general conlleva dos consecuencias: primero, la ausencia de un testigo debe estar justificada por motivo grave; y en segundo lugar, cuando la condena se ha basado exclusivamente o de manera decisiva en las declaraciones hechas por una persona que el acusado no ha podido interrogar o hacer interrogar ni en la etapa de investigación o durante el juicio, los derechos de la defensa pueden encontrarse constreñidos en una medida incompatible con las garantías del artículo 6 (regla de prueba 'única o determinante') ( STEDH 15 de diciembre de 2001, asunto Al-Khawaja y Tahery c. Reino Unido ).

Por ello, también el Tribunal Constitucional en su sentencia 146/2003 , precisaba que: 'la validez probatoria del testigo de referencia se halla condicionada por la plenitud del derecho de defensa, de modo que, en la medida en que el recurso al testigo de defensa impidiese el examen contradictorio del testigo directo, resultaría constitucionalmente inadmisible, pues en muchos casos supone eludir el oportuno debate sobre la realidad misma de los hechos, además de conllevar una limitación obvia de las garantías de inmediación y contradicción en la práctica de la prueba'.

Desde esas limitaciones, la jurisprudencia de esta Sala, declara la validez de los testigos de referencia cuando se haya acreditado la imposibilidad de acudir al testimonio del testigo directo ( STS 371/2014, de 7 de mayo y las que allí se citan); salvo alguna modulación en el supuesto de causas seguidas por alguna clase de delitos, como los relacionados con la libertad sexual de los menores, a fin de evitar a estos la nueva experimentación de vicisitudes que (de haberse producido realmente las denunciadas) tendrían que ser particularmente duras y perturbadoras para los afectados ( STS 443/2014, de 29 de mayo ), de conformidad con la normativa de la Unión Europea sobre el Estatuto de la Víctima, inicialmente en la Decisión marco 2001/220/JAI del Consejo y, más recientemente, el artículo 24 de la Directiva 2012/29/UE del Parlamento Europeo y del Consejo, de 25 de octubre de 2012 , que deroga la anterior.'.

En el cas que ens ocupa, atesa la conducta del Ministeri fiscal en l'acte del judici, el qual, com hem dit abans, va renunciar a interrogar a l'acusat i a la presumpta víctima, atès que, davant la seva incompareixença, no va demanar la suspensió del judici sinó que va demanar la seva continuació i expressament va renunciar a la prova testifical de la presumpta víctima, és molt clar que no ens trobem amb un supòsit d'impossibilitat d'interrogar al testimoni directe i, per tant, aplicant la jurisprudència citada, no és pot valorar els testimonis de referència per poder donar com acreditada la relació de parella entre agressor i agredida.

Per tant, entenem que el jutjat penal no ha utilitzat criteris il·lògics, irracionals o arbitraris per tal de valorar la prova practicada davant seu sinó que ha arribat a la conclusió, i així ho ha argumentat, de forma clara, suficient i lògica, que ens trobem en una situació en que no ha quedat, en absolut, provada la relació que existia entre agressor i agredida, per la qual cosa, com hem dit abans, el recurs presentat pel Ministeri fiscal contra la sentència absolutòria, dictada pel jutjat del penal, ha de ser desestimat; i, conseqüentment, la esmentada sentència ha de ser confirmada en tota la seva integritat.

Tercer.D'acord amb l' article 240 de la Llei d'enjudiciament criminal, s'han de declarar d'ofici les costes processals causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimem el recurs expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. Declarem d'ofici les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència no és ferma, i contra la mateixa es pot interposà recurs de cassació per infracció de llei si es considera que, atesos els fets que es declaren provats en la resolució, s'ha infringit un precepte penal de caràcter substantiu o una altra norma jurídica del mateix caràcter que hagi de ser observada en l'aplicació de la llei penal, preparant el recurs mitjançant un escrit autoritzat per un advocat i un procurador, si el recurrent no és el Ministeri fiscal, escrit presentat dins dels cinc dies següents al de l'última notificació de la sentència, i en el qual s'ha de demanar testimoniatge de la sentència i manifestar la classe de recurs que s'intenti utilitzar.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.