Sentencia Penal Nº 243/2013, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 10, Rec 1/2013 de 21 de Febrero de 2013

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

Sala Penal (Secció 10ª)

Recurs d'apel·lació nº 1/13-C

Judici de Faltes nº 733/12

Jutjat d' Instrucció nº 17 de Barcelona

S E N T È N C I A Nº

Barcelona, vint-i-un de febrer de dos mil tretze

VIST en grau d'apel·lació per l'Ilm. Sr. Santiago VIDAL i MARSAL, magistrat de la Secció 10ª d'aquesta Audiència provincial, el present rotlle derivat de Judici de Faltes nº 737/12 procedent del Jutjat d Instrucció nº 17 de Barcelona, en tràmit davant aquest tribunal de segona instància en virtut del recurs d'apel·lació interposat pel denunciat Maximo , contra la sentència dictada el dia 23 d'octubre de 2012 , per imprudència en la custòdia d'animal domèstic perillós, amb resultat de lesions.

Antecedentes

PRIMER.- La part dispositiva de la sentència apel·lada té el contingut literal següent: ' condeno a Maximo como autor responsable de una falta contra los intereses generales con resultado de lesiones por imprudencia, y le impongo una pena de 45 DÍAS de MULTA con cuota diaria de 6 euros, con responsabilidad personal subsidiària de un dia de privación de libertad por cada dos cuotas no satisfechas, así como que abone las costas processales.'

SEGON.- Contra l'esmentada resolució va interposar recurs dins de termini legal el denunciat. Admès a tràmit per provisió de 11.12.12, prèvia impugnació del Ministeri Fiscal i de la part apel·lada es van remetre les actuacions a aquest tribunal de segona instància.

TERCER.- Per diligència d'ordenació de 11.1.13 s'ha designat magistrat ponent d'acord amb el torn prefixat i ha quedat el recurs vist per a resoldre. No s'ha convocat vista pública al no considerar-la necessària el tribunal ni haver-ho demanat la part recurrent.

QUART.- En la tramitació del present recurs s'han observat les prescripcions exigides en la vigent llei d'enjudiciament criminal.

S'ACCEPTA íntegrament el relat fàctic descrit en la sentència apel.lada, relat que es dóna per reproduït a fi d'evitar reiteracions innecessàries.

Fundamentos

I.-Atès que l' escrit de recurs s'ha formalitzat per l'acusat, a l'empara del que permet l' art. 790 de la llei 38/2002de 24 d'octubre en relació a l' art. 962 Lecrim . sense l'assistència jurídica d'advocat, en clau de tutela judicial efectiva inherent a l' art. 24.1 de la Carta Magna , la Sala l'examinarà sota el següent epígraf: vulneració del dret a la presumpció d'innocència, i error en la valoració de la prova testifical de càrrec.

El recurs ha de ser desestimat. No s' aprecia per aquest tribunal de segona instància cap infracció rellevant en clau de legalitat constitucional u ordinària que justifiqui la revocació de la sentència apel·lada. Ni s'han vulnerat les normes processals que regulen la tramitació en matèria de judici de Faltes, ni s'han infringit les garanties pròpies de la fase d'enjudiciament fins al punt que s'hagi impedit articular una correcta defensa dels interessos dels denunciats en el judici oral. És més, constatem que l'acusat ni tant sols es va molestar en acudir al judici malgrat constar citat en forma.

Escau recordar que l' art. 15 de la Lecrim fixa com a criteri determinant obligatori per a l'enjudiciament de les Faltes, la competència excloent i exclusiva en favor del jutge d'instrucció del territori on s'han produït els fets. I atès que en aquesta mena d'afers menors, no hi ha fase d'instrucció ni de conclusions provisionals, significa que la tipificació penal dels fets denunciats és oberta fins al tràmit previst en l' art. 969 Lecrim ., moment en que la persona citada a judici gaudeix del dret d'opció d'acudir per defensar-se a sí mateixa o contractar un advocat que exerceixi en el seu nom el dret de defensa, àdhuc amb la possibilitat -si no en coneix cap de la seva confiança- de sol·licitar el nomenament d'un lletrat del torn d'ofici col·legial. D'acord amb la llei de procediment criminal 38/02 de 24 d'octubre, l'assistència de lletrat no és mai obligatòria en aquests judicis regits pels principis de concentració, oralitat i immediació.

La jurisprudència del Tribunal Constitucional en matèria de trencament de normes del procediment, entre les que destaquen les STC de 19/84 , 54/85 i 41/97 , matisa que els requisits formals atorguen seguretat jurídica al procés, però que no s'han d'interpretar mai de forma tan absoluta que impedeixin la finalitat consubstancial de l'Administració de Justícia, és a dir, la tutela dels drets fonamentals dels ciutadans. Així ho recullen també les STC 21/81 i 69/84 relatives a l'abast de la tutela judicial efectiva garantida per l' art. 24.1 CE .

II.-Al·lega el recurrent un error imputable al jutge ' a quo', tot afirmant que el gos no estava pas deslligat pel carrer i que va ser l'agressivitat del gos que portava la denunciant Sra. Tarsila , la que va motivar l'incident, fins al punt que no se sap quin dels dos gossos la va mossegar quan intentava separar-los. Afirma que no el seu gos no era de raça perillosa (malgrat ser un 'boxer') i que mai havia atacat a ningú fins aquell dia .

Cal recordar que d'acord amb el que recull la reiterada jurisprudència del nostre Tribunal Constitucional, entre moltes d'altres les STC 4/88 de 10 de juny i 524/11 de 23 de febrer , la càrrega de la prova d'un fet il·lícit imputat a un tercer correspon a qui presenta la denúncia, i només si en el judici oral s'han practicat proves (testificals, pericials o documentals) de caire incriminatori, es pot considerar destruït el principi constitucional recollit en l' art. 24.2 CE . Doncs bé, en el cas que ens ocupa, no estem pas davant de cap vulneració de la presumpció d'innocència, malgrat la queixa del recurrent en el seu escrit d'apel·lació, doncs l'estudi de l'acta del judici de Faltes palesa que es van practicar tres proves concretes, consistents en la declaració de la denunciant, la testifical dels Agents de la Guàrdia Urbana que van acudir en el seu auxili, i la pericial forense relativa a l'abast de les lesions. Existeix doncs prova de càrrec, i la qüestió jurídica a debatre queda reduïda a determinar si ha estat o no suficient per a bandejar tot dubte raonable sobre si el gos va romandre en tot moment sotmès a condicions de custòdia adient per part del seu propietari i cuidador.

En aquest context, escau insistir que el tribunal de segona instància només pot revisar el relat fàctic contingut en la sentència impugnada si s'aporten per la part recurrent elements de prova acreditatius d'haver-se incorregut per el jutge d'instància en error flagrant i manifest en la valoració de la prova practicada en el judici oral, d'acord amb els principis de publicitat, oralitat i contradicció. L' art. 741 de la LECRIM disposa que el tribunal sentenciador apreciarà de forma conjunta totes les proves, amb motivació raonada i extracció de conclusions lògiques, tenint sempre en compte que el dret penal es regeix pel principi ' in dubio por reo'.La immediació del plenari li atorga, d'afegitó, competència exclusiva per a fer el corresponent judici d'inferència atesa la psicologia gestual, com ens recorda la STS de 5 de maig de 2010 .

Doncs bé, l'estudi de les diligències practicades, l'acta del judici oral, i la motivació de la sentència, posen de manifest que es va practicar una prova testifical de càrrec, 'a priori' objectiva i imparcial, plenament coherent amb la denúncia presentada a la policia local per la Sra. Tarsila , com va ser la declaració dels funcionaris policials que van acudir al lloc dels fets. Del contingut i anàlisi conjunt no es pot inferir que les lesions sofertes fossin ocasionades per culpa exclusiva derivada d'una conducta pròpia imprudent, ans al contrari, d'acord amb l'informe mèdic es tracta de mossegades produïdes per un animal de grans dimensions i força, que es va abraonar damunt d'ella de forma imprevista. Malgrat l' acusat insisteix que el gos va romandre en tot moment lligat, és obvi que no dita excusa queda bandejada per l'esmentada testifical de càrrec.

La responsabilitat esdevé irrefutable, tant si és a títol de ' culpa in vigilando' com per ' dolo eventual', i el resultat lesiu ocasionat a un tercer és imputable al propietari de l'animal, qui -insistim- ni tant sols va acudir al judici oral per tal d'explicar la seva versió dels fets.

Cal concloure doncs, que la valoració del jutge penal ha estat encertada, a banda de recordar que quan es tracta de proves de caire personal és competència exclusiva i excloent del jutge davant de qui han declarat els implicats, sense que la Sala pugui modificar el seu criteri objectiu de credibilitat, com ens recorden les STS de 12.5.97 i 22.2.99 , avalades per la jurisprudència constitucional ( STC 114/06 , 15/07 i 177/08 ).

III.-Finalment, i en seu d'hipotètica infracció de l' art. 631 CP en quan a si el gos que va atacar la denunciant pot ser considerat animal perillós o no, hem de matisar que no és pas el tipus el que fa al gènere sinó l'actitud. Si un animal domèstic s'abraona sobre hom sense ser molestat explícitament, cal considerar-lo lesiu i perillós ' iuris tantum', cosa que obliga al seu propietari i/o cuidador a adoptar les mesures de seguretat adients per tal d'evitar tot dany corporal a tercers. En qualsevol cas, la raça 'boxer' està classificada en el CIRE i en la llei 10/99 de 30 de juliol com a animal potencialment agressiu, i el denunciat ho ha de saber des del moment en que decideix gaudir de la seva companyia.

La Sala ha de compartir l'apreciació del jutge ' a quo' en orde a considerar que esdevé una imprudència omisiva irrefutable dels deures de cura d'animals domèstics potencialment agressius, la conducta de qui els deixen lliures i sense morral quan surten a passejar pel carrer. En fer-ho es col·loquen voluntàriament en situació de 'garants' respecte dels danys i lesions que puguin ocasionar, en especial en afers com el que ens ocupa puix és perfectament previsible alguna incidència desagradable vers als altres vianants. Per això la llei obliga a contractar una assegurança de responsabilitat civil.

Les costes processals d'aquesta apel.lació s'imposen al recurrent, en apreciar-se especial temeritat d'acord amb el que recull l' art. 240 Lecrim ..

Vistes les normes legals esmentades i demés d'aplicació al cas sotmès a judici, decideixo la següent

Fallo

Amb desestimació del recurs d'apel·lació formalitzat pel denunciat Maximo , contra la sentència condemnatòria dictada el dia 23 d'octubre de 2012 pel jutjat d'instrucció nº 17 de Barcelona, he de CONFIRMAR i CONFIRMOíntegrament l'esmentada resolució, amb imposició de les costes processals generades en aquesta alçada al recurrent.

Notifiqueu aquesta sentència a totes les parts comparegudes, i feu-los saber que no s'escau interposar-hi recurs ordinari de cap classe. Retorneu les actuacions al jutjat instructor per al seu coneixement i efectes executius.

Deixeu-ne certificació en el rotlle d'apel·lació. Així ho pronuncio, mano i signo.

PUBLICACIÓ.- L'anterior sentència ha estat llegida en audiència pública pel magistrat que la signa. En dono fe. El secretari judicial.