Sentencia Penal Nº 248/2018, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 210/2017 de 23 de Marzo de 2018

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel.lació procediment de delictes lleus ( apel lació judici sobre delictes lleus ) núm. 210/2017 - M

Referència de procedència:

JUTJAT INSTRUCCIÓ 1 CORNELLÀ DE LLOBREGAT (UPSD)

Judici de Delictes Lleus núm. 115/2016

Data sentència recorreguda: 10.04.17

SENTÈNCIA NÚM. 248/2018

Magistrat:

Joan Francesc Uría Martínez

La dicta el Magistrat que s'expressa, de la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona, actuant com a Tribunal unipersonal, en recurs d'apel lació en procediment de Delictes Lleus núm. 210/2017, interposat contra la Sentència pronunciada pel Jutjat Instrucció 1 Cornellà de Llobregat (UPSD) en data 10.04.17 , en procediment de faltes núm. 115/2016. Han estat parts Anselmo com apel.lant, Carlos com apel.lat, i el Ministeri Fiscal.

Barcelona, vint-i-tres de març de dos mil divuit.

Antecedentes

Primer.El 10 d'abril de 2017 el Jutjat d'Instrucció núm. 1 de Cornellà de Llobregat dictà sentència amb la decisió següent: 'Que debo condenar y condeno a Estanislao y Anselmo como autores responsable de un delito leve de lesiones previsto y penado en el artículo 147.2 del Código Penal a la pena de multa de 2 meses a razón de una cuota diaria de seis euros, con aplicación subsidiaria del artículo 53 del Código Penal en caso de impago de la misma, quedando los autos vistos para sentencia.

En concepto de responsabilidad civil por las lesiones causadas, se valoran las causadas a la actora, en 425 euros, ya que en el informe médico forense que consta en las actuaciones se establece que las lesiones sufridas precisaron para su sanción un total de 10días de incapacitación, 3 de los cuales fueron impeditivos para la realización de sus actividades habituales.

Las costas deben ser impuestas a Estanislao y Anselmo , ya que ha resultado condenado en las presentes actuaciones.

Que debo absolver y absuelvo a los denunciados por el delito de apropiación indebida denunciado.

Que debo absolver y absuelvo a Jeronimo y Matías por el delito leve de lesiones.'

A la sentència es declaren provats els fets següents:Se considera probado y así se declara que el día que el día 1 de noviembre de 2015 sobre las 22:30 horas, se encontraba el actor Carlos , en la discoteca Capitolio, de la localidad de Cornella, cuando se produjo un enfrentamiento con los denunciados Estanislao y Anselmo como consecuencia de estos hechos, le causo las siguientes lesiones consistentes en dolor con leve tumefacción en zona parietal izquierda, tumefacción a nivel malar bilateral, dolor en hueso nasal sin crepitación, moderada inflamación de labio superior sin heridas, heridas superficiales erosivas en hombro izquierdo, marcas eritematosas de forma difusa a nivel espalda, dolor a la palpación paravertebral dorsal izquierda, lesiones de las que tardo en sanar un total de 10 días, 3 de los cuales fueron impeditivos para la realización de sus actividades habituales, reclamando por dichas lesiones.

No se considera probado la participación en los mismos de Jeronimo y Matías .'.

Segon.Formulat recurs d'apel lació per advocat que deia actuar en representació de Anselmo , escrit de recurs signat després també per aquest, el Jutjat l'admeté a tràmit, hi donà curs i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió. Al recurs s'oposà el Ministeri Fiscal.

Accepto el relat de fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.L'apel lant combat la sentència dictada en primera instància enunciant dos motius d'impugnació: 'prescripción del delito leve de lesiones, o en su defecto concurrencia de la atenuante de dilaciones indebidas del artículo 21.6 del Código Penal ' i 'error en la determinación de la pena así como de la responsabilidad civil'.

Ambdós enunciats contenen dos motius de recurs diferents. El primer enunciat conté dues queixes, la no apreciació de la prescripció del delicte i, subsidiàriament, la no apreciació de la circumstància atenuant de dilacions indegudes. I el segon enunciat conté dues protestes, per la quantitat de pena imposada i per la quantia fixada en concepte de responsabilitat civil.

Segon.Pel que fa a la predicada prescripció, que no es dona resulta evident, doncs els delictes lleus prescriuen a l'any, com disposa l' article 131.1, últim apartat del Codi penal (Cp ), i el termini de la prescripció comença a córrer des del dia en que es va cometre la infracció penal i s'interromp, restant sense efecte el temps transcorregut, quan el procediment es dirigeix contra la persona indiciàriament responsable ( article 132.1 i 2 Cp ), i en el cas examinat el delicte es va cometre l'1 de novembre de 2015, i abans no passés l'any, concretament el dia 16 de juny de 2016, ja es dictà resolució judicial imputant el delicte a l'ara recurrent i se'l sentí en declaració judicial, en qualitat d'investigat, i en la causa, tramitada inicialment com a diligències prèvies, es dictà interlocutòria el 19 de juliol de 2016 reputant falta els fets, i abans que passés un any, el 6 d'abril de 2017, es produí l'enjudiciament, de manera que mai al llarg del procediment passà un any des d'una actuació processal de contingut material a la següent.

Tercer.Quant a l'al legada circumstància atenuant de dilacions indegudes, que no concorre no és menys evident.

D'una banda, al recurs no es concreten els períodes que, en opinió de l'apel lant, són de paralització indeguda del procediment, desconeixent que l'examen de l'al legat, com ha dit repetidament el Tribunal Suprem, 'requiere la identificación de los períodos de demora' ( ATS de 30 de setembre de 2010 ), com no pot esser d'una altra manera donat que 'como se ha dicho en SSTS n. 402/2007, de 18 de mayo y 948/2005, de 19 de julio , el derecho fundamental a un proceso sin dilaciones indebidas no es identificable con el derecho al cumplimiento de los plazos procesales, pero impone a los órganos judiciales el deber de resolver en un tiempo razonable. Es, pues, una materia en la que no hay pautas tasadas, y esto hace preciso que en cada ocasión haya que estar a las precisas circunstancias y vicisitudes del caso, con objeto de verificar en concreto si el tiempo consumido en el trámite puede considerarse justificado por la complejidad de la causa o por otros motivos que tengan que ver con esta y no resulten imputables al órgano judicial. En particular, debe valorarse la complejidad del asunto, el comportamiento del interesado y la actuación de las autoridades competentes ( STEDH de 28 de octubre de 2003, caso González Doria Duran de Quiroga c. España y STEDH de 28 de octubre de 2003, caso López Solé y Martín de Vargas c. España , y las que en ella se citan). En el examen de las circunstancias de la causa, también el TEDH ha señalado que el periodo a tomar en consideración en relación con el art. 6,1 del Convenio empieza a contar desde el momento en que una persona se encuentra formalmente acusada o cuando las sospechas que le afectan tienen repercusiones importantes en su situación, en razón de las medidas adoptadas por las autoridades encargadas de perseguir los delitos ( STEDH de 28 de octubre de 2003, caso López Solé y Martín de Vargas c. España )' ( STS 982/2011, de 30 de setembre .

En definitiva, la manca de concreció dels períodes de demora justificaper sela desestimació del recurs.

Però és que, a més a més, cap dels períodes expressats en el fonament anterior en relació a actuacions processals, suposant a efectes dialèctics que fossin de demora injustificada, que no ho van ser, resultaria suficient per a l'apreciació de la circumstància atenuant postulada.

Efectivament, el fonament de dret tercer de la STS de 7 de juliol de 2010 considerà que la dilació d'1 any i mig (de 24/03/2007 a 01/09/2008) ha d'operar com a atenuant de caràcter ordinari, i atès aquest criteri l'Acord no jurisdiccional del Ple de les Seccions penals de l'Audiència de Barcelona de 12 de juliol de 2012 establí que ' es considerarà que en tot cas té la consideració de dilació extraordinària e indeguda en els termes expressats en l' article 21.6 del Codi penal , la paralització d'una causa per temps superior a divuit mesos, quan no sigui atribuïble al propi inculpat', i en el cas examinat no s'ha donat cap paralització durant tant de temps.

Quart.El motiu de recurs a que respon l'enunciat 'error en la determinación de la pena' s'articula pretenent la imposició de la pena mínima imposable (1 mes de multa) amb una quota de 3 euros diaris, quasi la mínima legal, i cap d'aquestes pretensions és acceptable.

Com s'ha dit i motivat repetidament per aquesta Secció de l'Audiència, la pena mitja imposable és la representativa del desvalor mig del comportament criminal i, conseqüentment, la que raonablement s'ha d'imposar quan no concorren circumstàncies típiques o atípiques que alterin el desvalor mig, minvant-lo o agreujant-lo, i en el cas examinat no va concórrer en l'acció delictiva cap circumstància que alterés el desvalor mig del comportament típic, de manera que la pena imposada a la sentència apel lada, la pena mitja imposable (2 mesos de multa), era la que pertocava raonablement imposar.

I pel que fa a la quota de multa, l'al legació de l'apel lant de que per 'carecerse de datos suficientes para que quedase acreditada su capacidad económica, la cuota a aplicar debió ser la de carácter mínimo', no té el més mínim fonament, perquè existeix una constant i consolidada jurisprudència, entre d'altres les sentències de la Sala Segona del Tribunal Suprem de dates 11 de juliol de 2001 , 10 de juny de 2004 , 28 de gener i 31 d'octubre de 2005 i 2 de març de 2006 , on s'estableix clarament que la inexistència de prova referent a la capacitat econòmica del penat no autoritza a imposar la quota mínima legal, ja que el mínim legal està únicament reservat per aquells casos d'indigència o misèria acreditada, aparent o raonablement probable, circumstància que de manera evident no consta sigui el cas de l'ara recurrent, per la qual cosa la quota de sis euros fixada pel Jutjat d'instància, que és l'aplicada des de fa anys pels òrgans jurisdiccionals d'aquesta Audiència en casos d'absència d'acreditació de la capacitat econòmica del reu en situació de no indigència, s'entén perfectament raonable i adequada al cas que ens ocupa.

Cinquè.Finalment, i pel que fa al motiu 'error en la determinación de la... responsabilidad civil', amb el què es pretén que la indemnització es fixi en funció del 'baremo de accidentes del año 2015', s'ha de dir planerament que resulta inacceptable per dues raons: la primera, perquè no estem davant de lesions culposes causades en accident de circulació, sinó davant de lesions doloses, i l'afectació moral del mal causat dolosament és qualitativament superior al causat imprudentment, i la indemnització ha d'abastar a la integritat quantitativa i qualitativa del mal causat; i la segona, perquè la indemnització a que es refereix aquell barem, encara que es fixi en consideració a la data de causació de les lesions, està subjecte a clàusula d'actualització des de la mateixa data de causació, el que no succeeix en el cas examinat, en què la indemnització s'ha de fixar en consideració a la data de determinació del quàntum, perquè el contrari suposaria un empobriment injustificat del lesionat creditor de la indemnització, en benefici del seu victimari.

Sisè.D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 Cp , escau imposar l'apel lant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimo el recurs d'apel lació expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta resolució.

2. Confirmo la sentència apel lada.

3. Imposo l'apel lant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa i ho signa el Magistrat que la dicta.