Sentencia Penal Nº 252/2014, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 95/2014 de 29 de Mayo de 2014

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penals ràpids núm. 95/2014 - I

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 28 BARCELONA

Procediment Abreujat núm. 363/2013

Data sentència recorreguda: 17/03/14

SENTÈNCIA NÚM. 252/2014

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Juli Solaz Ponsirenas

Mª Isabel Cámara Martínez

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 95/2014, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT Penal 28 Barcelona en data 17/03/14 , en procediment Abreujat núm. 363/2013. Han estat parts Basilio com apel.lant, Erica com apel.lada i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez .

Barcelona, vint-i-nou de maig de dos mil catorze.

Antecedentes

Primer.El 17 de març d'enguany el Jutjat penal núm. 28 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent: 'Condeno a Basilio como autor de un delito de malos tratos en el ámbito familiar, ya definido, a una pena de 9 meses y 1 día de prisión, inhabilitación especial para el ejercicio del derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de la condena, privación del derecho a la tenencia y porte de armas por 2 años y 1 día, prohibición de aproximarse a menos de mil metros de Erica , su domicilio, lugar de trabajo o frecuentado conocidos, se encuentre o no en ellos, o comunicarse con ella por cualquier medio o procedimiento, en ambos casos por el período de 1 año, 9 meses y 1 día, así como al abono de las costas causadas en el presente procedimiento, incluidas las de la acusación particular.

Condeno a Basilio al pago de 300,08 euros a favor de Erica en concepto de indemnización civil por los daños y perjuicios causados de naturaleza personal, cantidad sobre la que computarán intereses legales incrementados en dos puntos, desde la fecha de esta resolución hasta su completo pago, por eventual demora procesal.'

A la sentència es declaren provats els fets següents: ' Resulta acreditado que el acusado, Basilio , sobre las 21.00 horas del día 16 de julio de 2013, encontrándose con su esposa, Erica , en el domicilio familiar sito en el número NUM000 de la RAMBLA000 , en la localidad del mismo nombre, con la intención de menoscabar la integridad física de la mujer, en el curso de una discusión con ella, la agarró con fuerza en una habitación del primer piso de la finca, rompiendo una ventana Erica con la mano derecha, al querer desasirse, tirándola al suelo Basilio cuando la mujer bajaba a la planta baja para salir de la casa, al intentar impedir que lo hiciera, colocándose Basilio sobre la mujer, inmovilizándola durante unos momentos; a consecuencia de lo anterior la mujer sufrió varias contusiones, múltiples excoriaciones en la cara dorsal del antebrazo derecho y en la cara dorsal del pie izquierdo, sanando en siete días, tres de ellos impeditivos para sus ocupaciones habituales.'

Segon.Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal de Basilio , el Jutjat l'admeté a tràmit, li'n donà curs i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió.

No acceptem el relat de fets declarats provats en la sentència recorreguda, que substituïm pel següent: Cap a les 21:00 hores del dia 16 de juliol de 2013, al domicili familiar, situat a Piera, carrer RAMBLA000 , núm. NUM000 , els esposos Basilio i Erica van discutir. Hores després la dona va ésser visitada a l'hospital d'Igualada, on li van diagnosticar policontusions, la causa de les quals no ha quedat determinada.

Fundamentos

Primer.L'apel·lant combat la sentència dictada en primera instància enunciant dos motius d'impugnació: ' por error en la apreciación de la prueba, y por vulneración de lo establecido en las SSTS 23-3-1999 [RJ 1999 2676 ], 2-6-1999 [RJ 1999 3872 ], 24-4-2000 [RJ 2000 3734 ], 26-6-2000 [RJ 2000 6074 ], 15-6-2000 [RJ 2000 5774 ] y 6-2-2001 [RJ 2001 1233]' i ' nulidad de actuaciones por no haberse agrupado todos los delitos conexos existentes, según la regla establecida en el artículo 18 en relación con los delitos conexos establecidos en el artículo 17'.

A la formulació del recurs, l'apel·lant incorre en dos error manifestos. El primer és l'ordre dels enunciats, perquè si la sentència es considera nul·la, primer de tot s'ha d'examinar el motiu en que s'al·lega la nul·litat (segon motiu del recurs), i només en el cas que es desestimés aquest motiu, perquè altrament el que caldria seria declarar nul·la la sentència, es podria entrar en l'examen de l'apreciació de la prova. I el segon és l'absència de petitum, és a dir, de concreció clara i precisa de les pretensions que es dedueixen.

Aquesta absència de petitumal recurs obliga a retrotraure'ns a les conclusions definitives de la defensa, i de l'examen de la gravació del judici, que constitueix l'acta de la vista, resulta que aquesta part elevà a definitiva llur qualificació provisional (minut 12 del segon arxiu de la gravació), on no demanà la nul·litat de les actuacions, sinó, planerament, la lliure absolució de l'acusat (folis 104 i 105), de manera que l'única pretensió que es pot entendre deduïda al recurs és la revocatòria de la sentència apel· lada, per tal que es dicti una altra de contingut absolutori.

Així les coses, no té cap sentit el segon motiu de recurs, perquè l'apel·lant no dedueix com cal una pretensió congruent amb aquest motiu, això és, no ens demana que declarem la nul·litat de les actuacions, determinant a partir de quin acte concretament hauria d'operar la nul·litat, la qual cosa exclou que aquest Tribunal pugui declarar la nul·litat, doncs, per expressa disposició de l' article 240.2 de la Llei orgànica del poder judicial , en cap cas, amb motiu d'un recurs, el jutjat o tribunal no pot decretar d'ofici una nul·litat de les actuacions que no hagi estat sol·licitada en el recurs esmentat, llevat que apreciï manca de jurisdicció o de competència objectiva o funcional o s'hagi produït violència o intimidació que afecti aquest tribunal, hipòtesi aquestes darreres que no es donen.

A banda d'això, el recurrent, si pretenia la nul·litat d'actuacions, estava en l'obligació de concretar la causa de nul·litat que considerava podia donar-se, al·legant infracció de llei per inaplicació del precepte legal que estimés inobservat, és a dir, que al recurs hauria d'haver concretat quina de les causes de nul·litat de les previstes a l' article 238 de la Llei orgànica del poder judicial , que és on es contemplen, estimava aplicable al cas, i al recurs ni tan sols s'ha molestat a citar aquest article, probablement per incapacitat d'argumentar amb un mínim de rigor la concurrència de cap causa legal de nul·litat.

De tota manera, i encara que fer-ho no contribueix precisament al desterrament de males pràctiques en la formulació de recursos, per exhaurir el tema hem de dir la hipòtesi de connexitat plantejada pel recurrent no té cabuda en cap causa de nul· litat, entre altres coses perquè si delictes connexos per la causa 5a de la Llei d'enjudiciament criminal són jutjats separadament no pot haver sentències contradictòries, com diu l'apel·lant, ja que l'absolució per un delicte objecte d'un procediment, no és contradictòria amb la condemna per un altre delicte en un altre procediment, per exemple, i l'efecte que l'enjudiciament separat pugui tenir sobre la pena, cas de pluralitat de condemnes, té una regulació específica a l' article 76.2 del Codi penal , que evita la disparitat.

Segon.Si el segon motiu del recurs és inconsistent, l'enunciat del primer també es caracteritza per la manca de rigor, i això no només perquè barreja apreciació de la prova amb vulneració ' de lo establecido en las SSTS 23-3-1999 [RJ 1999 2676 ], 2-6-1999 [RJ 1999 3872 ], 24-4-2000 [RJ 2000 3734 ], 26-6-2000 [RJ 2000 6074 ], 15-6-2000 [RJ 2000 5774 ] y 6-2-2001 [RJ 2001 1233]', quan la vinculació del ,jutge és a la llei i a la jurisprudència constitucional, no a la doctrina, que com a màxim és podrà adduir en la interpretació de la llei o en la valoració de la prova, però no vulnerar, sinó perquè al llarg de l'exposició del motiu enunciat no es fa referència a la doctrina que contenen aquestes sentències i que al recurs es considera 'vulnerada', ni es cita cap paràgraf de les mateixes resolucions.

Pel que fa a la valoració de la prova, el recurrent sosté, d'una banda, que ' el alcance y la tipología de las lesiones padecidas y acreditadas por la víctima... no avalan la versión ofrecida por el Ministerio Fiscal y la acusación, sino más bien... que es más probable y verosímil la versión ofrecida por el acusado'; i, d'altra banda, que ' la prueba testifical de Doña. Erica presenta importantes contradicciones con las prestadas con anterioridad en sede policial y judicial ', de manera que, en conclusió, ' no se puede dar a la declaración de la víctima valor probatorio pleno por cuanto no concurren los requisitos que la jurisprudencia exige para que dicha declaración tenga pleno valor probatorio'.

En relació a les lesions patides per l'acusadora particular, el primer que hem de dir és que els informes mèdics del que donen raó és de la producció d'un resultat lesiu, no de la concreta dinàmica del fet causant, ni de la identitat del causant, de manera que aquests informes poden servir no per acreditar el càrrec sinó de corroboració objectiva perifèrica de la versió de càrrec, si és que les lesions informades són objectivament compatibles amb aquesta versió, sense que sigui acceptable, quan la compatibilitat es presenta dubtosa, d'exigir a l'acusat prova de que les lesions que li són imputades van tenir un origen diferent a l'al·legat per l'acusació, exigència que implica una inversió de la càrrega de la prova incompatible amb la presumpció constitucional d'innocència. Això ho diem perquè al fonament jurídic primer de la sentència apel·lada es diu que determinats signes de violència reflectits als informes mèdics no són incompatibles amb una determinada forma de causació, quan el que interessa no és si no són incompatibles amb la versió de càrrec si aquesta es relaciona amb la de descàrrec, sinó si són compatibles amb la versió de càrrec, perquè és a aquesta versió a la que els signes de violència poden servir, o no, de corroboració objectiva perifèrica, i no és acceptable que, per justificar que un signe no és compatible amb la versió de càrrec, s'acudeixi a la versió de l'acusat per considerar el signe no incompatible amb la versió de càrrec, ja que ' pudo deberse' al forcejament a que fa esment la versió de l'acusat, perquè si les lesions podien obeir a la versió de l'acusat, com a mínim hi havia un dubte raonable sobre quina de les versions responia a la realitat, dubte que s'hauria d'haver resolt a favor de l'acusat i no pas en contra seu.

Respecte al testimoniatge de l'acusadora particular, tampoc no podem compartir el criteri del jutge a quo, expressat també al fonament de dret primer de la sentència apel·lada, segons el qual ' no es posible tomar en cuenta las declaraciones en sede instructora de Erica , pues las mismas no fueron admitidas como medio de prueba, tampoco el contenido de sus declaraciones preprocesales incluidas en el atestado policial '. És cert que en principi només es poden considerar proves testificals les declaracions de coneixement que els testimonis efectuen al plenari, però no ho és menys que la declaració de qui es presenta com a víctima ' no es propiamente un testimonio (declaración de conocimiento prestada por una persona ajena al proceso) sino una declaración de parte, en cuanto que la víctima puede personarse como parte acusadora particular o perjudicada civilmente en el procedimiento' ( STS 1.505/2003 , citada a l' ATS de 21 de setembre de 2010 ), de manera que la declaració de qui en aquest procediment actua com a acusadora particular s'ha d'examinar amb cura, exigint que s'acompleixin tots els requisits que la jurisprudència estableix perquè la declaració de la mateixa pugui constituir, sense necessitat de cap altra, prova de càrrec suficient per enervar la presumpció d'innocència, en particular els requisits de persistència en la incriminació sense contradiccions i d'existència de corroboracions perifèriques de caràcter objectiu, i el primer dels requisits, el de persistència en la incriminació sense contradiccions, exigeix l'examen de totes les declaracions efectuades per l'acusadora particular, des de la denúncia inicial, de manera que la condemna es podrà fonamentar en la declaració efectuada al judici oral per l'acusadora particular si és que a la mateixa s'ha mantingut sense contradiccions rellevants el que ha declarat anteriorment sempre i, a més a més, si la versió mantinguda fermament en tot moment troba recolzament en les lesions reflectides als informes mèdics que consten als folis 29 a 31 i 50).

Segons la minuta policial (folis 8 i 9), el que manifestà Erica als agents al primer moment va ser que ' el seu marit s'ha discutit amb ella i seguidament l'ha agafat del coll i l'ha llançat contra una finestra'. A la denúncia (folis 10 a 12) va explicitar que el denunciat ' la ha cogido fuertemente del cuello y ha empezado a apretarlo, y después ha empezado a apretarla por todo el cuerpo... ha podido soltarse, dándose un fuerte golpe en el forcejeo con una ventana, a causa del cual ha sufrido un corte en el brazo derecho, y la denunciante ha empezado a bajar las escaleras, con él detrás... la ha cogido otra vez... y ha hecho que se cayera al final de las escaleras, dándose un fuerte golpe en la espalda y hombros... ha quedado boca arriba tirada en el suelo, y el Sr. Basilio se ha sentado otra vez encima de ella con sus rodillas apretando los hombros y el pelo de la denunciante... que la denunciante le ha pedido por favor que la dejara irse y que se levantara, y cuando él lo ha hecho ha salido corriendo y ha ido a casa de un vecino '. Davant el Jutjat d'instrucció (folis 52 a 54), el que declarà l'acusadora particular va ser que el denunciat ' le cogió por la ropa para acercarla e él, que no consiguió hacerlo porque se defendió, que se dio un golpe contra la ventana, que la ventana se rompió, que la declarante quiso irse y el imputado la siguió cogiéndola del cuello, que le dio un golpe y cayó por la escalera, que una vez en el suelo se puso el imputado encima de ella... se pudo soltar y él la cogió del pelo, que se pudo zafar del agarrón del pelo y le cogió de la ropa, que pudo escapar y se fue a casa de los vecinos'. I al judici oral (minuts 38 a 45 de la gravació de la vista) el que declarà l'acusadora particular va ésser que l'acusat ' me cogió del brazo... yo voy un poco mareada me cojo a él y me caí al suelo, y se puso encima de mí y no podía ni respirar...(preguntada com ho feu) me coge las piernas, me aprieta las piernas y con los dos brazos me apretó así(creuant els braços sobre el pit)... (quan estava l'acusat a sobre) le pedí por favor que quiero salir, salí con mucha fuerza y otra vez me tiró a la ventana, sangré yo y me fui corriendo a la casa de la vecina... (i quan l'acusadora particular tornà a casa seva a buscar el mòbil i documentació, que l'acusat) me empujó y se rompió otra vez la ventana'.

Com es veu, a les diferents declaracions de l'acusadora particular es presenten els fets de forma diversa, descrivint seqüències molt diferents, de tal manera que no es pot sinó afirmar l'existència de contradiccions significatives entre les diferents declaracions, i no val a dir que, en definitiva, a totes les declaracions es diu que va haver agressió, com tampoc que en definitiva els informes mèdics acrediten lesions, perquè tan important com l'agressió o les lesions són, als efectes que ens ocupen, la dinàmica de l'agressió i les concretes lesions informades.

Deixant a banda el que consigna la minuta policial, que potser en l'afany de síntesi no reflecteix fidelment la versió inicial de la denunciant, a la denúncia es diu que la denunciant primerament va ésser agafada fortament del coll, en el decurs d'un forcejament es colpejà amb una finestra i patí un tall al braç dret, va caure per les escales i es colpejà fortament l'esquena i les espatlles, al terra la subjectà el denunciat ' con sus rodillas apretando los hombros y el pelo', i la denunciant marxà a casa la veïna quan el denunciat, atenent les seves súpliques, la deixà de subjectar. A la declaració al Jutjat d'instrucció les coses ja no van anar així; el primer acte de violència física era ara el forcejament en que es trencà la finestra, al que seguí un intent de fugida de la dona que evità l'home agafant-la del coll i donant-li un cop que la feu caure per l'escala, és a dir que ara va caure per les escales a causa d'un cop directe de l'home per produir la caiguda, i quan al terra el denunciat subjectava la denunciant, aquesta aconseguir desfer-se, sense que l'home li ho facilités, contràriament a la versió primera, i anar a casa la veïna. I en el plenari la seqüència es diferent de les expressades anteriorment; ara el primer contacte físic consistí en que l'acusat agafà del braç l'acusadora particular i aquesta, marejada, es repenjà en aquell, però caigué al terra, i va ser llavors que l'home es posà sobre seu, agafant-la, i encara que la dona demanà l'acusat que la deixés, va ésser ella qui es va poder deslliurar, i llavors va ésser quan l'acusat ' otra vez me tiró a la ventana, sangré yo y me fui corriendo a la casa de la vecina'.

Insistim, a les tres ocasions en que declarà l'acusadora particular, la versió ha estat diferent en aspectes que no es poden qualificar de secundaris, perquè donen peu a seqüències escèniques molt diferents. A això cal afegir que les lesions consignades als informes mèdics consistiren, bàsicament, en ' herida en cara dorsal de antebrazo derecho de 2 cm aprox. con múltiples excoriaciones en mano derecha, con edema acompañante' i ' herida en cara dorsal de pie izquierdo de 0.5 cm de longitud', i d'aquestes lesions, la segona no troba raó d'ésser en cap de les descripcions dels actes de violència física efectuades a les tres declaracions de l'acusadora particular, la primera és compatible amb qualsevol de les versions donades per la lesionada, tot i ésser versions diferents, però també és compatible amb la versió de l'acusat (folis 58 a 60 i minuts 24 i 27 de la gravació del judici), i als informes mèdics no consta cap lesió compatible amb l'acció de prémer fortament el coll o altres parts del cos (cames, braços i espatlla), o de rebre forts cops (en esquena i espatlles), que en dues de les declaracions manifestà haver suportat l'acusadora particular.

Així les coses, la declaració de l'acusadora particular no pot erigir-se en prova suficient per, tota sola, enervar la presumpció d'innocència (els testimonis de referència no aportaren coneixement propi, tret de l'observació de les lesions constatades als informes mèdics i de l'estat d'excitació de la dona, que podia obeir a causes diverses), i, conseqüentment, hem de revocar la sentència condemnatòria dictada al Jutjat penal, en no haver quedat provats, més enllà de tot dubte raonable, els fets de càrrec.

Tercer.Els article 239 i 240.2, paràgraf 2n de la Llei d'enjudiciament criminal disposen que en les interlocutòries o les sentències que posin terme a la causa o a qualsevol dels incidents s'ha de resoldre sobre el pagament de les costes processals, i que les costes en cap cas s'imposaran a l'acusat absolt, de manera que, essent el pronunciament d'aquesta sentència absolutori, s'han de declarar d'ofici les causades a les dues instàncies.

Fallo

1. Estimem el recurs d'apel·lació expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. Revoquem la sentència apel·lada.

3. Absolem lliurement Basilio del delicte de maltractament en l'àmbit familiar del que va ésser acusat pel Ministeri fiscal i Erica .

4. Declarem d'ofici les costes processals causades en les dues instàncies.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.