Sentencia Penal Nº 257/2020, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 289/2019 de 21 de Mayo de 2020

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penal núm. 289/2019 - B

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 7 BARCELONA

Procediment Abreujat núm. 105/2019

Data sentència recorreguda: 01/10/2019

SENTÈNCIA NÚM. 257/2020

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Maria Josep Feliu Morell

Patricia Martínez Madero

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 289/2019, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 7 BARCELONA en data 01/10/2019, en procediment Abreujat núm. 105/2019. Han estat parts Pelayo i assistit per la lletrada Miguela Montón Peralta i representat pel procurador Ignacio Marsal Ros i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez.

Barcelona, vint-i-u de maig de dos mil vint.

Antecedentes

Primer.L'1 d'octubre de 2019 el Jutjat Penal núm. 7 de Barcelona dictà sentència, aclarida per interlocutòria de 6 de novembre, amb la decisió següent:'Que condeno a Maximo, Millán, Pelayo, Porfirio, Remigio y Roman como autor responsable de un delito de falso testimonio en causa criminal, cada uno de ellos, previsto y penado en el art 458.1 del CP , sin la concurrencia de circunstancias modificativas de la responsabilidad criminal a la pena de seis meses de multa a razón de cuatro euros diarios con la consiguiente responsabilidad personal en caso de impago del art 53 del C.:P con la imposición del pago de las costas procesales causadas.

Contra esta mi sentencia que no es firme, cabe recurso de apelación para ante la Audiencia Provincial que deberá interponerse ante este Juzgado en el plazo de diez días por la defensa de Pelayo al estar conformes el resto de defensas'.

A la sentència es declaren provats els fets següents: ' Maximo, Millán, Pelayo, Porfirio, Remigio y Roman, comparecieron al acto de juicio oral celebrado el 11 de abril de 2016 ante la Sección 21 de la Audiencia Provincial de Barcelona en calidad de testigos, en el procedimiento de Sumario nº 1/14, procedente del Sumario 3/13 del Juzgado de Instrucción n° 10 de Barcelona, en el que figuraban como acusados Severiano y Simón, por dos delitos de lesiones graves el primero, en las personas de Pelayo y Maximo y el segundo por un delito de lesiones graves, un delito intentado de homicidio y un delito de tenencia ilícita de armas, además de una falta de lesiones, hechos ocurridos sobre las 3 horas del día 25 de diciembre de 2012, en la calle Alfons el Magnaním de Barcelona.

En su declaración testifical todos ellos, Maximo, Millán, Pelayo, Porfirio, Remigio y Roman, con pleno conocimiento y con intención de favorecer a los acusados en aquel proceso de sumario, declararon con vaguedades y contradicciones respecto de sus anteriores declaraciones en fase de instrucción, y en concreto:

* Pelayo, manifestó desconocer la identidad de la persona que le apuñaló, y que no recordaba nada, cuando en su declaración en comisaria, instantes después de ocurrir los hechos, identificó sin lugar a dudas a los agresores y especialmente al que le hirió con el arma blanca, la. cual también describió, y asimismo el reconocimiento fotográfico del agresor Severiano, fue positivo.

* Maximo, que también resultó lesionado por arma blanca por parte del acusado Severiano, declaró que no sabía quien le había apuñalado por la espalda, ni que grupo, ni el número de contendientes, cuando desde el comienzo de los hechos estuvo presente cuando se originó la pelea que acabó con las agresiones, y que por conocer a todos los contendientes, e intentar mediar en la pelea, resultó él mismo apuñalado, por parte de Severiano, al cual identificó corno el familiar de su vecino, Simón.

* Roman, implicado personalmente también, en la inicial reyerta. en el acto de Plenario declaró de manera inconsistente, no recordando nada en concreto, ni si el de más edad (refiriéndose al acusado Severiano), sacó una navaja, ni pudo diferenciar quien fue, cuando lo cierto es que en su primera declaración tras los hechos, reconoció claramente' al gitano de más edad ( Severiano) que sacó la navaja y apuñaló a los presentes, entre ellos Pelayo y Maximo.

* Millán, en el acto de juicio, manifestó que no sabía quién intervino en la pelea, en clara contradicción con lo manifestado en comisaría que reconoció a los intervinientes en la agresión y que fueron luego acusados, por ser uno de ellos su vecino, y sin embargo en toda su declaración ante el Tribunal incurrió en numerosas contradicciones y reticencias, a pesar de ser advertido por el Presidente del Tribunal, sin que finalmente aclarase nada más que solo vio la herida do su padre, al que se llevó del lugar.

* Porfirio, en sede policial declaró al igual que el anterior, que conocía a Simón, relató cómo se originó la discusión, vio como uno de los hombres de raza gitana apuñaló a dos personas del grapo que intentaba mediar en el asunto, que este cayó inconsciente al suelo, vio también como el otro de los gitanos, al que reconoció por foto y en rueda, volvió a los pocos instantes, empuñando un arma con la que disparó a una distancia de 2 metros, a los que se encontraban en el interior del bar, tras lo cual huyó. Sin embargo el día del plenario, se retractó de esta declaración, y aunque reconoce que vio una pelea, dijo no acordarse de nada, porque estaba bebido.

* Remigio, respecto al hecho reconocido en comisaría de que estando trabajando en el bar donde ocurrieron los hechos, 'Antigua Casa Benjamín', llegaron unas personas para hablar con el Sr. Roman, a fin de 'que no reconociera a nadie ni nada del asunto, que era mejor llevarse la pasta ahora', siendo testigo presencial de ello, y sin embargo, ante la Sala, negó todo lo anterior, incluyendo su propia firma, estampada en la declaración.

Ante tales declaraciones completamente mendaces realizadas por todos ellos como testigos, debidamente apercibidos de las consecuencias de faltar a la verdad en la narración de los hechos, la Sección nº 21 de la AP de Barcelona en la sentencia condenatoria de Severiano y Simón de fecha de 14 de julio de 2.016, ordenó la deducción de testimonio contra todos ellos por sus inciertas y preparadas declaraciones vertidas en el acto de plenario.

Segon.Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal de Pelayo, el Jutjat l'admeté a tràmit, hi donà curs i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió. Al recurs s'oposà el Ministeri Fiscal.

Acceptem el relat de fets declarats provats en la sentència recorreguda, amb les següents excepcions: en el segon apartat, que comença ' en su declaración testifical todos ellos', suprimint les paraules 'todos ellos' i el nom de Pelayo; el següent apartat, relatiu a les declaracions de Pelayo, el suprimim; i al final del relat de fets provats afegim un darrer apartat amb el text següent ' Al tiempo del juicio, Pelayo, quien al poco de los hechos identificó a los agresores, reconociendo fotográficamente a Severiano, no recordaba con exactitud cómo se habían sucedido los acontecimientos, ni quienes eran las personas que le habían agredido'.

Fundamentos

Primer.L'apel·lant combat la sentència dictada en primera instància sense enunciar el motiu o motius de discrepància, però de llur argumentació resulta palès que el motiu és únic i respondria a l'enunciat 'error en l'apreciació de la prova', i d'ací que comenci l'al·legat impugnador dient 'creemos, con el debido respeto, que la prueba practicada en la vista oral del pasado 1 de octubre, no ha sido valorada adecuadamente'.

Segon.Per donar resposta al motiu del recurs cal examinar la gravació del judici oral, que constitueix l'acta de la vista, i d'aquest examen resulta que al plenari, acte al qual no va comparèixer l'ací apel· lant, es van practicar les proves següents, que són les que s'han de prendre en consideració i valorar per al dictat de la sentència ( article 741 de la Llei d'Enjudiciament Criminal -LECr-): 1) interrogatori dels coacusats Maximo (minut 1 de la gravació), Millán (minut 2), Roman (minuts 2 i 3), Porfirio (minuts 3 i 4) i Remigio (minut 4); 2) documental consistent en el visionat de la gravació de la declaració testifical de Pelayo en el judici celebrat davant la Secció 21a d'aquesta Audiència (minuts 8 a 14), declaració als minuts 29 a 33 d'aquest judici; i 3) resta de documental, que les parts donaren per reproduïda (primer minut del segon arxiu de gravació).

A la vista d'aquestes proves resulta indubtable que al plenari es practicà prova de càrrec apta per enervar la presumpció d'innocència en relació amb els acusats que, compareguts al judici, reconegueren els fets imputats, però no respecte de l'acusat no comparegut, ací apel·lant, sense que la valoració que del seu testimoniatge feu la Secció 21a d'aquesta Audiència en un altre judici pugui condicionar de forma determinant el resultat d'aquest procés.

Al fonament de dret segon de la sentència 306/2016, de la Secció 21, que fa referència a uns fets succeïts més de quatre anys abans del judici, es llegeix: ' las declaraciones judiciales del citado testigo(per Pelayo) fueron sometidas a contradicción en el acto del juicio en el que, tanto por el Ministerio Fiscal como por esta Sala... se hicieron ver al testigo las contradicciones en que estaba incurriendo, sin que diera una explicación satisfactoria sobre la retractación realizada en orden a la identificación ya efectuada'... i és bàsicament per això que el Tribunal disposa deduir testimoniança de les actuacions contra l'ací apel·lant, entre altres, 'por la comisión de presuntos delitos de falso testimonio de los arts 456 y /o 460 del CP '.

Una cosa és que al Tribunal que jutjà la causa per delicte del qual va ser víctima Pelayo no li mereixés confiança la declaració d'aquest al plenari, i una altra de molt diferent és que es pugui asseverar, més enllà de tot dubte raonable, que el testimoni faltà deliberadament a la veritat, perquè no és el mateix mentir que no recordar, i el testimoni no es va desdir de llurs declaracions prèvies, senzillament manifestà que no recordava com succeïren exactament les coses, ni qui va ser la persona que l'agredí, que és clarament distint a negar que succeís el que primerament havia declarat o que participessin determinades persones que anteriorment havia assenyalat, defecte de record que pot atribuir-se a factors diversos, entre els quals als més de quatre anys transcorreguts entre la realització dels fets i llur enjudiciament.

És cert que el Ministeri Fiscal, exposant al testimoni les manifestacions que havia fet en seu policial i judicial durant la d'investigació, intentà que 'se'n recordés' d'eixes manifestacions prèvies, en concret sobre l'autoria de l'agressió de què havia estat objecte, o que d'alguna manera indirecta les 'ratifiqués', encara que no totes, perquè el testimoni no identificà amb seguretat ningú en roda de reconeixement practicada en seu judicial. Però que l'acusació pública no aconseguís la resposta que esperava no significa que la obtinguda fos mentida.

Hem examinat la declaració de l'ací recurrent al procediment del que aquest porta causa, declaració efectuada en qualitat de testimoni i que consta als minuts 29 a 33 del primer vídeo d'enregistrament del plenari. En la declaració, el Ministeri Fiscal preguntà al testimoni si en seu policial va reconèixer fotogràficament a una persona, i el testimoni contestà: 'que recuerde, no'; i a la pregunta de si recordava que en la roda practicada havia dubtat entre dos figurants, la resposta va ser també que no ho recordava. No trobem raons suficients com per poder afirmar indubtablement que el testimoni sí recordava allò sobre el que va ser preguntat i, això no obstant, manifestà mentiderament no recordar-ho, i el que sí hauria estat mentida, si no ho recordava, era haver respost afirmativament a les preguntes del Ministeri Fiscal.

Conseqüentment, estimem el recurs.

Tercer.Els article 239 i 240.2, paràgraf 2n de la Llei d'enjudiciament criminal disposen que en les sentències s'ha de resoldre sobre el pagament de les costes processals, i que les costes en cap cas s'imposaran a l'acusat absolt, de manera que, essent el pronunciament d'aquesta sentència absolutori envers l'apel·lant, s'han de declarar d'ofici les costes causades en aquesta segona instància i la part de les causades a la primera atribuïbles a l'acusació contra Pelayo.

Fallo

1. Estimem el recurs d'apel·lació expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta resolució.

2. Absolem lliurement Pelayo del delicte de fals testimoniatge en causa criminal, del qual va ésser acusat pel Ministeri Fiscal.

3. Declarem d'ofici les costes causades en la primera instància i atribuïbles a eixa acusació.

4. Confirmem els pronunciaments de la sentència apel·lada que no afecten personalment a Pelayo.

5. Declarem d'ofici les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència no és ferma, i contra la mateixa es pot interposà recurs de cassació per infracció de llei si es considera que, atesos els fets que es declaren provats en la resolució, s'ha infringit un precepte penal de caràcter substantiu o una altra norma jurídica del mateix caràcter que hagi de ser observada en l'aplicació de la llei penal, preparant el recurs mitjançant un escrit autoritzat per un advocat i un procurador, si el recurrent no és el Ministeri fiscal, escrit presentat dins dels cinc dies següents al de l'última notificació de la sentència, i en el qual s'ha de demanar testimoniatge de la sentència i manifestar la classe de recurs que s'intenti utilitzar.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.