Sentencia Penal Nº 259/2020, Audiencia Provincial de Girona, Sección 3, Rec 493/2020 de 08 de Septiembre de 2020

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

SECCIÓ TERCERA (PENAL)

GIRONA

ROTLLE D'APEL·LACIÓ Nº 493/2020

DILIGÈNCIES URGENTS Nº 1105/2019

JUTJAT PENAL Nº 1 DE GIRONA

SENTÈNCIA Nº 259/2020

Il·lms. Srs.

MAGISTRATS:

SONIA LOSADA JAÉN

ILDEFONS CAROL I GRAU

MANUEL MARCELLO RUIZ

Girona, 8 de setembre de 2020.

VISTen aquesta Sala el present recurs d'apel·lació interposat contra la sentència dictada el dia 16/6/2020 per la Sra. Jutgessa del Jutjat Penal nº 1 de Girona, a la Causa nº 1105/2019 seguida per delicte contra la seguretat vial; essent part recurrent el senyor Jose Pedro, defensat pel Lletrat senyor Álvaro Escatllar Rodríguez i representat per la Procuradora Sra. Coral·li Peix Feliu, i impugnant el recurs el Ministeri Fiscal.

Ha actuat com a Ponent l'Il·lm. Sr. Magistrat ILDEFONS CAROL i GRAU, el qual expressa en aquesta resolució el parer unànime del Tribunal.

Antecedentes

PRIMER.-En la indicada sentencia es va dictar la Decisió que, copiada de manera literal, és com segueix:

'CONDENOa Jose Pedro como autor responsable de un delito contra la seguridad vial por conducir vehículo a motor sin permiso por pérdida total de los puntos asignados legalmente, a la pena de multa de doce meses con cuota diaria de cuatro euros, con la responsabilidad personal subsidiaria de un día de privación de libertad por cada dos cuotas diarias no satisfechas en caso de impago e insolvencia y con imposición expresa del pago de las costas procesales causadas.'

SEGON.-El recurs va interposar-se mitjançant escrit del dia 29/6/2020, i contra la sentència de data 16/6/2020, basant-se en els fonaments que d'ell es dedueixen. Notificat al Ministeri Fiscal, en data 9 de juliol de 2020 va presentar un escrit d'impugnació del recurs; remetent-se les actuacions tot seguit a aquesta Audiència, on van tenir entrada el dia 11/8/2020.

TERCER.-S'accepten els fets provats de la sentència apel·lada.

Fundamentos

PRIMER.-L'apel·lant fonamenta el seu recurs en tres motius: en primer lloc, per considerar que els fets haurien de ser qualificats com a infracció administrativa, i no com a delicte; en aplicació del principi d'intervenció mínima i per existir un precepte com l' article 65.5.k del Real Decreto Legislativo 339/1990, de 2/3. Al que afegeix, de forma tal vegada confusa, la consideració de que el fet tampoc no hauria de ser considerat delicte, en no haver provocat cap perill objectiu a tercers. En segon lloc, i subsidiàriament, al·lega un suposat error en la valoració de la prova que, segons ell considera, vulneraria el principi de presumpció d'innocència, conclusió a la que arriba per entendre que no va quedar degudament provat que el senyor Jose Pedro conegués que encara tenia el permís retirat.

El Ministeri Públic, per la seva banda, sol·licita la confirmació de la sentència per entendre-la ajustada a Dret; destacant, principalment, que no consten raons objectives que obliguin a modificar la valoració probatòria feta per la jutgessa a quo.

SEGON.-1-El primer argument del recurs ha de ser desestimat ad limina, doncs el que en realitat pretén la part és aplicar el principi de interdicció de la doble sanció penal i administrativa -de non bis in ídem, analitzat a la STC de 30/1/1981- en el sentit contrari al previst per la jurisprudència, que no és altre que el de excloure la sanció administrativa quan és aplicable la sanció penal: 'El principio general del derecho conocido por non bis in idem supone, en una de sus más conocidas manifestaciones, que no recaiga duplicidad de sanciones -administrativa y penal- en los casos en que se aprecie la identidad del sujeto, hecho y fundamento sin existencia de una relación de supremacía especial de la Administración -relación de funcionario, servicio público, concesionario, etc....- que justificase el ejercicio del ius puniendi por los Tribunales y a su vez de la potestad sancionadora de la Administración'.Una qüestió amb la que, per cert, no té cap relació el principi d'intervenció mínima, en ser aquest un mandat dirigit al legislador, i no als Tribunals o als òrgans sancionadors de l'Administració; els quals, en matèria sancionadora, es regeixen només pels principis de legalitat i tipicitat.

En definitiva, entenem que la concurrència de dues disposicions que sancionen una mateixa conducta, com siguin l' article 384 del Codi penal i l' article 65.5.k del Real Decreto Legislativo 339/1990, de 2/3, s'ha de resoldre en el sentit d'aplicar només el precepte penal; i, quan existeixi sanció penal, excloure la administrativa. Tal com ja es fa amb els altres preceptes penals inclosos al Capítol IV del Títol XVII del Llibre II del Codi Penal; l'aplicació dels quals exclou la simultània sanció administrativa, també prevista a l' article 65 del Real Decreto Legislativo 339/1990, de 2/3, en quasi tots els casos. Un article 65 que, de fet, ja preveu dins el seu apartat 1 que 'cuando las acciones u omisiones puedan constituir delitos o faltas tipificadas en las leyes penales, se estará a lo dispuesto en el artículo 72'; exposant aquest darrer, en el seu apartat 2, que 'concluido el proceso penal con sentencia condenatoria de los inculpados se archivará el procedimiento administrativo sin declaración de responsabilidad'. És a dir, que és la sanció penal la que exclou l'administrativa, i no al contrari.

2-Per resoldre la qüestió sobre la possible manca de tipicitat del fet només cal fer esment a la doctrina jurisprudencial relativa al tipus penal descrit a l' article 384 CP. I, per a fer-ho, res millor que citar la STS de 23/4/2017, que indica textualment: '...el delito consistente en conducir un vehículo de motor sin haber obtenido nunca la licencia administrativa no requiere, por su naturaleza misma, la creación de un riesgo concreto para la seguridad vial; se comete por el propio riesgo generado para la circulación vial al carecer el acusado de las comprobaciones oportunas de las características físicas y la aptitud mental, así como los conocimientos teórico-prácticos que le habiliten para llevar a cabo tal conducción'.

Una sentència, per cert, que revoca una anterior dictada per l'Audiència Provincial de Toledo en data 28/9/2016, similar a les de 8/2/2013 i 26/1/2016 -del mateix òrgan- i que al recurs s'esmenta; unes resolucions que difereixen absolutament de la postura que, juntament amb la pràctica totalitat d'audiències, l'Audiència Provincial de Girona ve sostenint, des de fa anys, al respecte:'El delicte de l' article 384 CP , de la mateixa manera que tots els demés que integren el Capítol IV del Títol XVII del Llibre II del Codi penal, té -per la voluntat del legislador, que va introduir el tipus dins d'aquests Títol i Capítol en particular- com a bé jurídic protegit genèric la seguretat col lectiva; i, com a bé jurídic específicament protegit, la seguretat viària. Així ens ho recorda la recent STS 803/2013, de 31/10 , amb cita de la STS 480/2012 , de 28/6; tot i que només faci referència explícita a una de les dues conductes tipificades a l'article (al seu primer paràgraf), la de conduir havent perdut el permís: 'la dicción de la norma no permite hablar de un delito de desobediencia sino de un delito contra la seguridad vial. Ello significa que el precepto castiga al conductor porque ha evidenciado un comportamiento peligroso para el tráfico viario según se habría constatado a través de las infracciones en que ha incurrido y debido a las cuales ha perdido los puntos asignados legalmente. El tipo penal tiene, pues, la finalidad preventiva de evitar los riesgos previsibles para el tráfico viario atribuibles a la conducta de quien, debido al número de sanciones, ha mostrado su peligrosidad para los bienes jurídicos que tutela la norma penal. Estos bienes son la seguridad del tráfico como bien intermedio directamente afectado, y como bienes indirecta o mediatamente tutelables la vida y la integridad física de los sujetos que pudieran resultar perjudicados por la conducción peligrosa. No estamos, en consecuencia, ante una conducta punible cimentada sobre un injusto meramente formal derivado de una infracción administrativa, sino que el tipo penal del art. 384, párrafo primero, tutela bienes jurídicos personales a través de la protección de la seguridad del tráfico'.

La mateixa jurisprudència, però, matisa que en els casos de pèrdua del permís per decisió judicial (primera part del segon paràgraf de l' article 384) el bé jurídic protegit ja no és exactament el mateix:'a diferencia del delito de conducción tras la privación judicial cautelar del permiso de conducir, en que el bien predominantemente protegido es el respeto al acuerdo judicial, en el tipo del art. 384.1 (conducción con pérdida de vigencia del permiso) prima el bien jurídico seguridad vial'; i no fa cap pronunciament respecte de la tercera conducta sancionada en el article, aquella en que incorre 'qui condueixi un vehicle de motor o ciclomotor sense haver obtingut mai permís o llicència de conducció' (segon paràgrafin finede l' article 384 CP). La Sala, tanmateix, entén que en aquest darrer cas també es pot defensar, com en el de la conducció després de la pèrdua de tots els punts, que el tipus penal té la finalitat preventiva d'evitar els riscos previsibles pel tràfic viari, i en particular protegeix la vida i la integritat física de les persones que podessin resultar perjudicades per una conducció perillosa; i això perquè resulta evident que la conducció d'un vehicle sense disposar dels coneixements necessaris per a fer-ho correctament posa en greu risc la seguretat dels demés usuaris de la via pública. El que implica que, igual que en el cas de la pèrdua del permís (on la presumpció deriva, segons la jurisprudència, de que el conductor ha demostrat la seva perillositat amb les conductes que l'han portat a perdre els punts) cal presumir, en tota aquella persona que no hagi obtingut el permís corresponent, que no té els coneixements necessaris per a circular amb seguretat per una via pública; i per tant que, si condueix per ella, crea un perill per a la vida i la integritat física dels demés usuaris (de la nostra SAPGi -Secció 3ª- nº 46/2014, de 23/1).

TERCER.- 1-La resolució de la segona qüestió plantejada ha de partir de recordar que, com ja hem dit en moltes altres ocasions, és jurisprudència constant d'aquesta Secció la de que, encara que el recurs de apel·lació té caràcter ordinari, i pot dur-se a terme al seu si una nova valoració de la prova practicada en la instància, la transcendental importància que en la ponderació de les proves personals te la percepció directa pel Jutge de les diferents declaracions de les parts i dels testimonis, així com la inexistència en el Dret Penal espanyol de proves taxades o de regles que determinin el valor cert que hagi de donar-se a cada prova, fan que la revisió, tractant-se precisament d'aquesta mena de proves de caràcter subjectiu, estigui limitada a examinar -pel que fa al seu origen- la seva validesa i la regularitat processal; i a verificar únicament, respecte de la seva valoració, si las conclusions que el Jutge ha obtingut resulten congruents amb els resultats probatoris, i si s'ajusten als criteris generals de raonament lògic, en concordança amb les regles d'experiència comunament admeses. En conseqüència, en aquesta nova instància i sense haver presenciat personalment la prova, només cabria apartar-se de la valoració que d'ella va fer el jutge que va presenciar-la si hagués declarat com a provat, basant-se en ella, quelcom diferent del que realment va dir el declarant que no es pugui deduir de cap altre medi probatori; si la valoració de la declaració condueix a un resultat il·lògic o absurd; i, de manera excepcional, si concorren altres circumstàncies de les que es desprengués de forma inequívoca i objectiva la falsedat d'un testimoni acollit com a cert, o la certesa d'un que no hagi estat tingut en compte pel jutjador.

2-En el cas sotmès a la nostra consideració la jutgessa a quo, donant credibilitat al testimoni de l'agent de Policia Local de Blanes amb TIP NUM000 -en qui no va apreciar cap intenció espúria, segons recull a la sentència- i a la documental (folis 30 a 40 d'autes) declara provat que el senyor Jose Pedro conduïa, el dia d'autes, essent conscient de que ho feia sense carnet, cosa que es va comprovarin situfent la oportuna consulta al SCT (que obra al foli 10 d'autes). I no és ja que la jutgessa no donés valor a la tesi del recurrent, en el sentit de que havia fet un curset i creia per això que ja havia recuperat el permís; és que el senyor Jose Pedro no es va molestar en anar a explicar això al judici, doncs tot i haver estat degudament citat ni va comparèixer ni va donar cap argument que ho justifiqués.

Atenent a les proves practicades a la vista oral, doncs, la Sala no pot sinó subscriure la conclusió de la jutgessa a quo; ja que resulta congruent amb els resultats probatoris, i s'ajusta als criteris generals de raonament lògic, en concordança amb les regles d'experiència comunament admeses. Però és que, a més a més, hem d'afegir que el senyor Jose Pedro ja tenia, segons la seva FHP unida a la causa, una condemna anterior per conduir sense carnet, per fets de data 24/5/2017; el que faria encara més difícil admetre -si és que l'hagués proposat en forma, és clar- un hipotètic desconeixement per part seva en matèria de recuperació del permís. Pel que és clar que la deducció de la jutgessaa quohaurà de ser ratificada, al no aportar-se en aquesta instància cap element objectiu que la pugui posar en qüestió.

En conseqüència, el darrer motiu del recurs tampoc no pot ser admès.

QUART.-Procedeix declarar les costes d'ofici, emparant-se en l' article 240.1 LECrim.

Vistos els preceptes legals esmentats, i els demés de general i pertinent aplicació, cal dictar la següent

Fallo

Desestimantel recurs d'apel·lació interposat per la representació del senyor Jose Pedro contra la sentència de data 16 de juny de 2020, dictada pel Jutjat Penal nº 1 de Girona a la Causa nº 1105/2019 de la que aquest Rotlle dimana, hem de confirmar i confirmemla resolució apel·lada; declarant d'oficiles costes d'aquesta alçada.

Notifiqueu aquesta resolució al Ministeri Fiscal i a les parts personades.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació a la Sala Segona del Tribunal Suprem, que haurà de presentar-se a l'Audiència Provincial en el termini de cinc dies des de l'última notificació, exclusivament per infracció de llei per la causa d'acord amb l' article 849.1 de la LLei d'enjudiciament criminal.

Una vegada ferma la sentencia, remeteu els testimonis al Jutjat de procedència juntament amb les actuacions originals, a fi de que l'òrgan esmentat vetlli pel compliment del que s'acorda.

Per aquesta sentència, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.-La anterior sentència ha estat llegida i publicada en audiència pública per l'Il lm. Sr. Ponent que la subscriu, Ildefons Carol i Grau, en el mateix dia que figura a l'encapçalament; en dono fe.