Última revisión
Sentencia Penal Nº 261/2012, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 91/2012 de 26 de Abril de 2012
Relacionados:
Orden: Penal
Fecha: 26 de Abril de 2012
Tribunal: AP - Barcelona
Ponente: URIA MARTINEZ, JOAN FRANCESC
Nº de sentencia: 261/2012
Núm. Cendoj: 08019370222012100212
Encabezamiento
Audiència Provincial de Barcelona
Secció Vint-i-dosena
Rotlle apel·lació penals ràpids núm. 91/2012
Referència de procedència:
JUTJAT PENAL 18 BARCELONA
Procediment Abreujat núm. 313/2011
Data sentència recorreguda: 02.02.12
SENTÈNCIA NÚM. 261/2012
Magistrats/des:
Joan Francesc Uría Martínez
Juli Solaz Ponsirenas
Francesc Abellanet Guillot
La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 91/2012, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 18 BARCELONA en data 02.02.12 , en procediment Abreujat núm. 313/2011. Han estat parts Gracia com apel.lant, Justo com apel.lat i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez.
Barcelona, vint-i-sis d'abril de dos mil dotze.
Antecedentes
Primer. El 2 de febrer de 2012 el Jutjat del penal núm. 18 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent: " QUE DEBO CONDENAR Y CONDENO a Gracia , como autora responsable de un delito de malos tratos en el ámbito familiar, previsto y penado en el artículo 153. 2 y 3 del Código Penal , sin con la concurrencia de circunstancias modificativas de la responsabilidad criminal, a la pena, de SEIS MESES DE PRISIÓN, con inhabilitación especial para el derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de la condena, e indemnización al perjudicado Don. Justo en 250 euros por las lesiones sufridas, más las costas causadas en este proceso.
Se condena a la acusada Gracia a la privación del derecho a la tenencia y porte de armas por un período de 2 años, y prohibición de acercarse a la víctima Justo , a su domicilio, lugar de trabajo, o cualquier lugar frecuentado por ésta a una distancia no inferior a 1000 m, y a comunicarse con ella por cualquier medio, visual, por escrito, telefónico, informático, por un tiempo de tres años en los términos del artículo 57 del Código Penal , más las costas causadas en este proceso.
QUE DEBO CONDENAR Y CONDENO a Justo , como autor responsable de 2 faltas de amenazas del artículo 620. 2 del Código Penal , a la pena para cada una de ellas de 5 días de localización permanente y costas. "
A la sentència es declaren provats els següents fets: " PRIMERO.- Ha resultado probado y así se declara que el día 13/06/2011, a las 21 horas, la acusada Gracia , mayor de edad, sin antecedentes penales, cuando se encontraba en la terraza de 1 bar de la localidad de Santa Coloma de Gramenet, con motivo de una discusión con su compañero sentimental Justo , le asestó un puñetazo en la cara causándole lesiones consistentes en hematoma en párpado superior y mejilla derecha y herida en zona interna de la mucosa labial superior derecha que precisaron para su curación de una primera asistencia facultativa y tardaron en curar 7 días de los cuales 5 impeditivos, sin secuelas, por las que reclama.
SEGUNDO.- Ha resultado probado y así se declara que el día y hora referenciados el acusado Justo , mayor de edad, sin antecedentes penales, amenazó a Gracia , y al hijo de ésta, diciéndoles que los iba a matar."
Segon. Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal de Gracia , el Jutjat l'admeté a tràmit i li'n donà curs, i finalment va remetre les actuacions originades a aquest Tribunal per a la decisió.
Hechos
S'accepta el relat de fets declarats provats en la sentència recorreguda.
Fundamentos
Primer. L'apel·lant impugna la sentència dictada en primera instància adduint un únic motiu d'impugnació, que enuncia " error en la apreciación de la prueba con relación a la comisión por parte de Dª Gracia del delito por el que ha resultado condenada ", enunciat que efectivament respon a l'argumentació impugnadora, perquè encara que al recurs es digui " que las lesiones ocasionadas Don. Justo fueron debidas a caso fortuito ", fent esment a jurisprudència sobre el cas fortuït, el que objectivament qüestiona és l'existència de prova de l'agressió que es declara provada, agressió que constituiria causa d'aquella lesió.
Segon. Examinada la gravació del judici que constitueix l'acta del plenari, observem que a l'acte van declarar Justo (minuts 4 a 13 de la gravació de la vista), Gracia (minuts 13 a 18), Benigno (minuts 19 a 24) i els agents del Mossos d'esquadra amb carnets professionals números 2451 (minuts 25 a 30), 13786 (minuts 30 a 32) i 7737 (minuts 33 a 35), aquest últim testimoni de referència del que li digué l'ací apel·lant.
El primer que hem de dir és que l'atribució de les lesions a cas fortuït suposa un canvi substancial en el plantejament de l'ara recurrent, la qual no la proposà a la qualificació provisional, feta oralment (foli 86), i al començament del judici les atribuí a legítima defensa (minut 2 de la gravació), encara que al tràmit de conclusions s'oblidà d'aquesta innovació i elevà a definitiva la qualificació provisional (minut 36), tot i que la defensa, a l'informe final, insistí a dir que les lesions van ser conseqüència d'un acte de la denunciant dirigit a " evitar un mal mayor para ella " (minut 46).
Aquest canvi de plantejament és prou il·lustratiu de la inconsistència de l'al·legat de mancança de prova de càrrec per atribuir l'apel·lant, a títol de dol, les lesions patides per Justo , lesions constatades documentalment mitjançant informes d'assistència mèdica d'urgències (folis 57 a 59) i medicoforense (foli 81), i també informades pel testimoni agent del Mossos d'esquadra amb carnet professional número 2451 (minut 26), documents i testimoniatge que constitueixen corroboració objectiva de la versió donada pel lesionat sobre l'agressió de que fou objecte.
Per tant, existint prova que permet afirmar la causació dolosa de les lesions, el que no significa que necessàriament s'hagi d'afirmar, perquè això depèn del crèdit que mereixi cada prova respecte del conjunt de la practicada sobre la causació del resultat indiscutit, el que hem d'examinar és si ha estat valorada correctament, o no, la prova relativa a la causació del resultat, prova de caràcter personal.
Arribats a aquest punt, hem de recordar que l'òrgan de la primera instància és qui està en millors condicions per valorar les proves de caràcter personal que es produeixen al judici oral, per raó de la immediació amb la producció de la font de coneixement, i la valoració feta per aquell l'ha de respectar l'òrgan d'apel·lació sempre que no resulti absurda, il·lògica o arbitrària. Doncs bé, aquest defectes que no es poden predicar de la valoració de les proves personals que queda reflectida als fonaments de dret tercer i quart de la sentència recorreguda, valoració que és raonable, al punt que el propi testimoni Benigno , fill de la recurrent, declarà que sa mare s'aixecà i colpejà amb la mà Justo , encara que digués que ho feu " sin querer " a l'aixecar el braç per protegir-se (minut 21), percepció subjectiva que s'entén des de la perspectiva de l'amor filial, però no es compadeix amb la localització i l'entitat del resultat causat amb el cop, i aquesta valoració imparcial del jutge del penal, de les proves produïdes davant seu, amb plenitud d'immediació i amb totes les garanties, no pot ser substituïda per la parcial de qui té interès personal en el resultat del procés.
El recurs es desestima.
Tercer. D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , s'escau imposar l'apel·lant les costes causades en aquesta instància.
Fallo
1. Desestimem el recurs d'apel·lació expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.
2. Confirmem la sentència apel·lada.
3. Imposem l'apel·lant les costes processals causades en aquesta segona instància.
Aquesta sentència és ferma.
Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.