Sentencia Penal Nº 262/2010, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 10, Rec 177/2009 de 04 de Marzo de 2010

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

Sala Penal (Secció 10ª)

Recurs d'apel·lació núm. 177/09-C

Judici de Faltes núm. 360/08

Jutjat d'Instrucció núm. 4 de Sant Feliu de Llobregat

S E N T È N C I A Nº

Barcelona, quatre de març de dos mil deu

VIST en grau d' apel·lació per l'Il·lm Sr. Santiago Vidal i Marsal, magistrat de la Secció 10ª d'aquesta Audiència provincial, el present rotlle procedent del

Judici de Faltes 360/08 del Jutjat d'Instrucció nº 4 de Sant Feliu de Llobregat, en tràmit davant aquest tribunal de segona instància amb motiu del recurs interposat

per la defensa del denunciat Pablo Jesús , contra la sentència condemnatòria dictada el dia 27 d'abril de 2009, per lesions i danys.

Antecedentes

PRIMER.- La part dispositiva de la sentència apel·lada té el següent contingut: "FALLO: que debo condenar y condeno a Pablo Jesús como autor responsable de una falta de daños, a la pena de 20 DÍAS de multa por cada una de ellas, con una cuota diaria de 6 euros (120 euros en total), y a que indemnice a Casiano en la cantidad de 406 euros por los daños y perjuicios causados. Le condeno como autor de una falta de lesiones a la pena de 40 DÍAS de multa con igual cuota de 6 euros diarios, (total 240 euros), y a que indemnice a Federico en la suma de 230 euros por als lesiones causadas, así como al abono de las costas devengadas en el presente procedimiento".

SEGON.- Contra l'esmentada sentència va presentar -dins de termini legal- recurs d'apel·lació el denunciat, tot sol·licitant la nul·litat de la sentència i celebració de nou judici oral. Subsidiàriament, reclaman la lliure absolució dels càrrecs i/o reducció de pena. Admès el recurs a tràmit per provisió de 18.7.09, prèvia impugnació del Fiscal i de la part denunciant es van elevar les actuacions a aquest tribunal de segona instància.

TERCER.- Mitjançant diligència d'ordenació de 24 de novembre es va designar magistrat ponent a l'il·lm Sr. Santiago Vidal i Marsal. Per provisió de 2.2.10 ha quedat pendent de resoldre el recurs sense celebrar vista pública, atès que no s'ha demanat per la part recurrent ni es considera necessària pel tribunal.

QUART.- En la tramitació del recurs s'han respectat totes les prescripcions exigides per la vigent llei d'enjudiciament criminal.

Fundamentos

I.- Atès que l'escrit de recurs planteja la nul·litat del judici per vulneració de garanties essencials del procediment i vulneració del dret a la tutela judicial efectiva evidents raons de sistemàtica jurídica i coherència obliga a resoldre aquesta qüestió en primer lloc, atès que la seva hipotètica estimació faria ja innecessari l'anàlisi de la resta de motius d'apel·lació relatius a error en la valoració de la prova o infracció de norma legal.

La petició de nul·litat de la sentència i retroacció del procediment es recolza sota la tesi que s'ha produït un presumpte trencament de normes processals generador d'indefensió prohibida per l'art. 24.1 de la CE en relació a l'art. 238.3 LOPJ . Argumenta l'apel·lant que malgrat ser cert que no va interposar denuncia tot i que fruit de l'enfrontament amb el Sr. Federico va patir també lesions, no és menys cert que al jutjat va arribar un informe d'assistència sanitària que així ho acredita, i per tant, que calia l'haguessin citat per tal de fer-li l'oferiment d'accions de l'art. 109 Lecrim , atès que en aquell moment ja s'havien incoat diligències prèvies.

El motiu ha de ser desestimat. No s' aprecia per aquest tribunal de segona instància cap infracció rellevant de normes processals que hagi impedit a la part denunciada articular una correcta defensa dels seus interessos en el judici oral. Cal recordar, que la jurisprudència del Tribunal Constitucional en matèria de trencament de normes del procediment, entre les que destaquen les STC de 19/84, 54/85, 41/87 i 307/93, matisa que els requisits formals atorguen seguretat jurídica al procés, però que no s'han d'interpretar mai de forma tan absoluta que impedeixin la finalitat consubstancial de l'Administració de Justícia, és a dir, la tutela dels drets fonamentals dels ciutadans. Així ho recullen també les STC 21/81, 69/94 i 41/03 relatives a l'abast de la tutela judicial efectiva que garanteix l'art. 24 CE . L'excessiu rigorisme formal -en especial en afers menors, com són els sotmesos a aquesta classe de judicis- és incompatible amb els principis de celeritat, concentració i oralitat que recullen els arts. 969 i sgtes Lecrim .

En el cas sotmès a judici revisor d'apel·lació, ens trobem davant d'una denuncia interposada pel Sr. Federico com a propietari del bar FOMENT de la ciutat de Molins de Rei, i en ella es descriuen uns fets que afecten a Pablo Jesús ( avui apel·lant), on es descriu una conducta agressiva consistent en trencar el vidre de la porta d'accés al local i colpejar a un dels empleats, amb motiu del rebuig a deixar-lo entrar en el bar atès que ja havia protagonitzat incidències anteriors. La interlocutòria de 11 d'agost de 2008 va incoar diligències prèvies par tal d'esbrinar els fets, i va citar a ambdues parts a declarar pel següent 26.2.09. És en aquesta data quan es va fer l'oferiment d'accions penals i civils que recull l'art. 109 Lecrim , i atès que el denunciat Sr. Pablo Jesús no hi va comparèixer, ni havia frmalitzat la preceptiva denúncia recíproca dins del termini legal de 6 mesos que permet la llei, es va configurar la relació jurídica processal de forma definitiva, és a dir, amb un denunciant i un denunciat.

La ulterior conversió en judici de Faltes i convocatòria del plenari reuneix tots els requisits previstos en l'art. 967 Lecrim . En qualsevol cas, no se'ns acut com és possible que si la defensa lletrada del denunciat considerava tant rellevant aquesta qüestió jurídica en orde a la legitimació activa, no en va fer pas esment en el propi acte del judici oral abans de l'inici de les proves, ni tampoc abans que el jutge "a quo" declarés el cas vist per a sentència. La negligència omisiva de la part no pot ser mai admesa com a causa de nul·litat a l'empara de l'art. 238.3 de la LOPJ 19/2003, doncs en aquest context no hi ha cap indefensió mereixedora d'empara judicial, com en afers similars ens recorden les STC 1917/93 de 21 de novembre i 150/96 de 30 de setembre .

II.- Amb caràcter subsidiari, argumenta tot seguit la defensa que la sentència condemnatòria dictada ha incorregut en un error flagrant en la valoració de la prova testifical i qualificació jurídica dels fets, atès que la versió explicada pel denunciant en el plenari és contradictòria amb la declaració sobre "l'iter criminis" que relaten els testimonis que van presenciar l'incident, per la qual cosa, caldria haver dictat la lliure absolució en existir un dubte raonable sobre qui va ser el primer en passar de les paraules als fets.

La Sala ha de recordar en aquest punt que la nova valoració d'una prova de caire personal com és la testifical és inviable per a modificar el veredicte emès pel jutge sentenciador d'instància, d'acord amb el que recull la reiterada jurisprudència del nostre Tribunal Constitucional, entre moltes d'altres les STC 48/84 de 4 d'abril, 114/88 de 10 de juny, i 167/02 de 23 de setembre, doncs es tracta d'una prova la credibilitat de la qual només pot ser verificada per qui l'ha escoltat directament, gràcies al principi d'immediació propi del judici oral.

La sentència d'instància explica de forma raonada els motius pels quals ha atorgat més credibilitat a la versió relatada pel denunciant i la testimoni Sra. María Inés que no pas a la descrita pel denunciat, qui no va aportar cap prova de descàrrec. Ateses les nostres acotades funcions revisores, pròpies de la segona instància, només ens escau confirmar que existeix prova de càrrec, que ha estat aportada a judici de forma lícita , i que gaudeix de coherència adient per a destruir el principi constitucional de presumpció d'innocència. Ningú, llevat del propi acusat, ha mantingut la hipòtesi que el vidre de la porta del bar es fracturés com a conseqüència d'una empenta donada pel propi denunciant lesionat.

III.- El tercer motiu de recurs impugna la determinació de la pena de multa imposada per la Falta de lesions, i sol·licita que es redueixi al mínim legal previst en l'art. 617.1 del Codi Penal , és a dir, a 30 dies, i justifica aquesta petició en la concurrència d'una circumstància atenuant de la responsabilitat criminal ( art. 21.2on CP ), consistent en alcoholisme crònic.

Cal en primer lloc matisar que dita apreciació d'una atenuant no va ser pas plantejada per la defensa en el judici oral, i que la jurisprudència no permet sotmetre al tribunal d'apel·lació o cassació cap fet nou que no hagi estat debatut en la primera instància, és a dir, "per saltum", puix obviament la sentència apel·lada res diu ni resolt sobre la qüestió. En qualsevol cas, escau recordar al recurrent que l'art. 638 Lecrim recull que en aquests afers menors no són aplicables les regles de mètrica penològica reglada que preveu l'art. 66 del Codi, i en conseqüència, esdevé irrellevant l'apreciació o no de circumstàncies agreujants o atenuants de la responsabilitat criminal. Finalment, tampoc podem deixar de constatar que l'informe mèdic que esmenta la part apel·lant només recull que pateix un alcoholisme crònic però no entra a valorar quin era l'estat psicofísic concret carencial que podia afectar -hipotèticament- la conducta del denunciat, element objectiu bàsic de la imputabilitat.

IV.- Com a darrer motiu de recurs, al·lega la defensa en l'àmbit ja de les responsabilitats civils que existeix "plus petició" en la indemnització atorgada al lesionat i en la fixació de l'import econòmic de reparació dels danys materials. En quan a la primera qüestió, es demana de la Sala que redueixi la suma en funció del Barem vigent l'any 2009 en relació als danys corporals soferts en accident de circulació, i en quan a la segona s'impugna que el perjudicat sigui el propietari del bar atès que la factura del vidre ha estat abonada per una entitat d'assegurances.

Ambdues peticions han de ser desestimades. Oblida el recurrent que estem davant d'unes lesions causades de forma intencionada ( a títol dolós) i per tant que no és taxativament aplicable al cas la Llei 30/95 reguladora dels danys corporals soferts amb motiu de la conducció de vehicles a motor. Dita normativa és només orientadora fora d'aquell àmbit, i el jutge penal gaudeix de plena llibertat de criteri per a decidir si l'aplica o no quan ha de fixar indemnitzacions d'acord amb l'art. 110 del Codi Penal . A l'ensems, la indemnització adient per a reparar els danys materials s'ha de concedir al perjudicat per l'acció antijurídica, és a dir, al propietari del bar. Consta documentat en les actuacions un pressupost ratificat per l'informe pericial unit al foli 46, que no es va impugnar. Lluny del que afirma el recurrent, no existeix cap factura abonada per entitat d'assegurances per la qual cosa no es pot parlar d'enriquiment injust.

Escau declarar d'ofici les costes processals ocasionades en aquesta segona instància, en no apreciar-se especial temeritat ni mala fe en el recurs.

Vistes les normes legals esmentades i demés d'aplicació al cas, decidim la següent

Fallo

Amb desestimació del recurs d'apel·lació presentat per la defensa del denunciat Pablo Jesús he de confirmar i CONFIRMO íntegrament la sentència condemnatòria dictada el dia 27 d'abril de 2009 pel Jutjat d' Instrucció núm. 4 de Sant Feliu de Llobregat en el present Judici de Faltes, i declaro d'ofici les costes processals ocasionades en aquesta segona instància.

Notifiqueu aquesta sentència a totes les parts comparegudes en la causa, i feu-los saber que no s'escau interposar-hi recurs ordinari de cap classe.

Retorneu les actuacions al jutjat d'instrucció de procedència per al seu coneixement i efectes executius. Arxiveu sense més tràmits el present rotlle d'apel·lació.

Així ho pronuncio, mano i signo.

E/.

PUBLICACIÓ.- L'anterior sentència ha estat llegida en audiència pública pel magistrat que la signa, i tot seguit es lliuren els despatxos adients per a la seva notificació. En dono fe. El secretari judicial.