Sentencia Penal Nº 27/2010, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 13/2010 de 12 de Febrero de 2010

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penal núm. 13/2010

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 6 BARCELONA

Procediment Abreujat núm. 290/2009

Data sentència recorreguda: 27/10/09

SENTÈNCIA NÚM. 27/2010

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Francesc Abellanet Guillot

Patricia Martínez Madero

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 13/2010, interposat contra la Sentència pronunciada pel

JUTJAT PENAL 6 BARCELONA en data 27/10/09, en procediment Abreujat núm. 290/2009. Han estat parts la procuradora Roser Castelló Lasauca en

representació de Martin , i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez.

Barcelona, dotze de febrer de dos mil deu.

Antecedentes

Primer. El 27 d'octubre de 2009 el Jutjat del Penal núm. 6 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent: "condeno a Martin como autor responsable de un delito de quebrantamiento de condena, concurriendo la circunstancia agravante de reincidencia, a la pena de nueve meses de prisión, con la accesoria de inhabilitación para el derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de la condena y al pago de las costas de este procedimiento".

Segon. Formulat recurs d'apellació per la representació processal de Martin , el Jutjat l'admeté a tràmit, el donà curs i finalment va remetre les actuacions originades a aquest Tribunal per a la decisió.

Fundamentos

Primer. L'apellant impugna la sentència dictada en primera instància adduint "error en la valoración de la prueba testifical", "vulneración del art. 3.2 del Código Penal , en relación al art. 6.2 del citado texto legal" i el que subratlla "las muy especiales circunstancias en que se habían producido los hechos". En realitat, en el primer motiu del recurs no es qüestiona només la valoració de la prova testifical, sinó també la tipificació dels fets, dient el recorrent que "existe jurisprudencia contradictoria del Tribunal Supremo, relativa a si es atípica la conducta"; el segon motiu conté una crítica de la llei, per les conseqüències que de la seva aplicació es deriven en aquest cas; i el tercer o s'insereix en el primer, concretament en allò relatiu a la valoració de la prova, o no té cap sentit més enllà de tenir present les "muy especiales circunstancias" per determinar la pena concreta, el que ja va fer la jutgessa del penal i l'apellant no postula ho fes incorrectament, per inobservança de les regles de determinació de pena.

Segon. Començant per la qüestió de la tipicitat, no es cert que a hores d'ara sigui contradictòria la jurisprudència del Tribunal Suprem. És cert que hi va haver una sentència de l'Alt Tribunal, de 26 de setembre de 2005, segons la qual "la existencia del quebrantamiento de condena no puede admitirse cuando se reanuda la convivencia de las personas a las que afecta la prohibición de trato, con el consentimiento de la persona protegida por la sanción penal impuesta a la otra", però aquest criteri va ser ben aviat abandonat per la Sala Segona del Tribunal, i com diu la STS de 30 de març de 2009 en el seu fonament jurídic segon "...el criterio aceptado por la referida sentencia de esta Sala de 26 de septiembre de 2005... ha sido abandonado por esta Sala , por entender que, en tales casos, el consentimiento de la víctima protegida por la condena penal no puede eliminar la antijuricidad del hecho (v. STS de 19 de enero de 2007 ). La sanción penal que impone el alejamiento de determinadas personas como consecuencia de la conducta de agresión o amenazas por parte de una de ellas contra la otra, o de la comisión de alguno de los delitos especialmente previstos en la ley (v. arts. 57 y 48 CP ), en cuanto constituye una pena impuesta por la autoridad judicial implica su obligado cumplimiento (v. arts. 988 y 990 LECrim ) -salvo resolución judicial legalmente fundada o concesión de indulto-, pero sin que, en ningún caso, pueda quedar al arbitrio de los particulares afectados, que es lo que aquí viene a sostener la parte recurrente. Como pone de manifiesto la STS de 28 de septiembre de 2007 , "constituiría, en el presente caso, un verdadero contrasentido el que precisamente la constatada frustración del fin pretendido por la pena precedente, que no era otro que el de la evitación de la ulterior reiteración delictiva, tras resultar desgraciadamente justificada de modo pleno "a posteriori" esa previa imposición, por la comisión de nuevas infracciones, se venga a permitir la impunidad del autor de semejante quebrantamiento".

Tercer. Entrant en el que respon a l'enunciat del primer motiu del recurs, cal dir que la valoració de les proves personals feta pel jutge de la primera instància, davant del qual s'han produït, ha de ser mantinguda excepte que sigui illògica o irraonable, i no es pot plantejar el debat d'altra manera, amb pretensió d'èxit, concretament, no es pot plantejat com a confrontació entre la valoració que de les proves fa el jutge, caracteritzat per la seva imparcialitat, i la que convé a l'apellant, caracteritzada per la seva parcialitat, legítima, però parcialitat al cap i a la fi.

Doncs bé, no es pot predicar que la valoració de les proves personals reflectida en la sentència recorreguda sigui illògica o irraonable, ans el contrari, la trobem raonable i prou raonada, explicant la jutgessa del penal perquè la declaració de la denunciant mereix crèdit, bàsicament, perquè el fill de la parella, Adrián, confirmà el que la denunciant havia dit prèviament, això és, que en sentir el timbre del pis i veure qui era, digué al fill que anés també ell a mirar, i així ho va fer, tot i que no va veure ningú, encara que sí havia sentit trucar.

Però és que, en tot cas, hi ha un fet indiscutible que conduiria al mateix resultat, a saber, el denunciat va ser detingut per agents dels Mossos d'Esquadra poc després de les 4:19 hores del dia 5 de maig de 2007 al pis dels seus pares, vivint la denunciant en la planta de sobre, quan tenia prohibit per sentència ferma, i ho sabia, apropar-se a menys de mil metres del domicili de la denunciant.

I no s'ha d'oblidar que els agents no es van presentar per casualitat, sinó perquè la denunciant els havia trucat per telèfon, precisament perquè havia vist el denunciat quan aquest trucà a casa seva, i que les 4 de la matinada no són hores d'anar de visita, encara que el visitats siguin els pares, i menys si, com es diu en el recurs, son "de muy avanzada edad y... estaban enfermos", i molt menys encara són hores per anar a casa de ningú, particularment si es tracta de persones grans i malaltes, per ajudar-les a embalar les coses del pis per marxar del mateix i endur-se-les, que són les excuses posades per l'acusat en el plenari per explicar ser allà on no devia ser.

Quart. Pel que fa al segon motiu del recurs, enunciat "vulneración del art. 3.2 del Código Penal , en relación al art. 6.2 del citado texto legal", cal dir, com advertíem al començament, que conté en realitat una crítica no de la sentència impugnada, sinó de la llei, per les conseqüències que de la seva aplicació es deriven en aquest cas.

Acceptant a efectes dialèctics que el recorrent anés només al pis del seus pares, el que té poca versemblança, això implicava, i no ho podia ignorar, trencament d'una condemna ferma, en que, per disposició de la llei, li va ser imposada la preceptiva pena (article 57.2 del Codi penal) de prohibició d'aproximació al domicili de Carmela , i cap crítica mereix la sentència recorreguda per constatar que l'acusat no observà la prohibició i s'apropà al domicili tant que els agents de policia el trobaren a un habitatge del pis immediat inferior.

Altra cosa és que la pena no observada tingués negatives conseqüències addicionals, projectades en la relació del condemnat amb els seus pares, però això s'hauria de haver fet valer o qüestionant la constitucionalitat de la norma que estableix la imposició imperativa de la pena accessòria de prohibició d'apropament, o qüestionant la sentència que establí la distància a que afectava la prohibició, però en cap cas la resolució que constata el trencament de la condemna imposada en sentència ferma.

Cinquè. D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal, escau imposar a l'apellant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

Desestimem el recurs expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

Imposem a l'apel.lant les costes processal causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.