Sentencia Penal Nº 279/2011, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 83/2011 de 04 de Mayo de 2011

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penals ràpids núm. 83/2011

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 22 BARCELONA

Procediment Abreujat núm. 1/2010

Data sentència recorreguda: 5/07/2010

SENTÈNCIA NÚM. 279/2011

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Francesc Abellanet Guillot

Patricia Martínez Madero

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 83/2011, interposat contra la

Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 22 BARCELONA en data 5/07/2010, en procediment Abreujat núm. 1/2010 . Han

estat parts com a acusación particular Marina , representada pel procurador Joaquin Pérez Calvo i defensada pel lletrat

Guillermo Sánchez Lineros, i com a acusat Juan Antonio , representat pel procurador Alejandro Torelló Campañá i defensat

per la lletrada Montserrat Guillot Torrell, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat

ponent Joan Francesc Uría Martínez.

Barcelona, quatre de maig de dos mil onze.

Antecedentes

Primer. El 5 de juliol de 2010 el Jutjat del penal núm. 22 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent: " En atención a lo expuesto debo absolver y absuelvo a Don/Doña Juan Antonio de la autoría del delito de maltrato en el ámbito doméstico ya definido, y del delito de maltrato habitual en el ámbito doméstico del que había sido acusado. Ello con declaración de las costas de oficio. No ha lugar a fijar medidas de protección ".

Segon. La representació processal d' Marina formulà recurs d'apel·lació contra la sentència, que el Jutjat admeté a tràmit, donant-li curs, i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió.

Hechos

S'accepta el relat de fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer. L'apel·lant combat la sentència dictada en primera instància adduint tres motius d'impugnació, que enuncia " sobre quebrantamiento de normas y garantías procesales y de carácter sustantivo penal ", " error en la apreciación de las pruebas " i " sobre quebrantamiento de normas constitucionales ", motiu, aquest últim, que no té cap desenvolupament, limitant-se la recurrent a queixar-se " por falta de tutela judicial efectiva ", com si la tutela impliqués el dictat d'una sentència favorable a les seves pretensions, fos o no escaient en dret. Per tant, el que hem d'examinar aquí és si la sentència dictada va ser ajustada a dret, examinant els dos primers motius d'impugnació, en la mesura en que no els haguem examinat prèviament.

Segon. Això últim ho diem perquè al primer motiu del recurs el que planteja realment l'apel·lant es, com diu expressament, "el hecho de que al inicio de las sesiones del juicio oral esta parte propuso, entre otras, la prueba testifical de Juana ", i encara que " reunía los requisitos de pertinencia y necesidad y estaba a disposición del Juez para practicarse en el acto ", no li va esser admesa.

Aquest no és pròpiament un motiu de recurs, sinó un al·legat a favor de l'admissió i pràctica de la prova en la segona instància, com la recurrent interessà per altresí del seu escrit de recurs, i a aquest motiu/al·legat ja va donar resposta aquest Tribunal en interlocutòria de 31 de març d'enguany, on diguérem: "Primer. L'amplitud de la fórmula emprada per l'apel·lant per instar la pràctica de prova en l'alçada, i la seva abstracció, és incompatible amb la concreció que requereix la proposició de prova, a més de no satisfer, pel que fa a les testificals, allò que preveuen els articles 656 i 781.1 de la Llei d'enjudiciament criminal (en endavant, Lecr). Però és que, en realitat, l'al·legació primera del recurs, que és on la recurrent addueix que la prova " propuesta como cuestión previa, reunía los requisitos de pertinencia y necesidad y estaba a disposición del Juez para practicarse en el acto ", no es refereix a totes les proves proposades per l'acusadora particular al començament del judici oral (documentals i testificals de Amalia i Juana ) i anadmeses, sinó únicament a la testifical de Juana , de la que es diu que " su testimonio habría arrojado luz en los hechos del día 28 de agosto de 2009 ". Per tant, sobre el que ens hem de pronunciar és sobre la pertinença d'aquesta concreta testifical, no de les altres proves envers les quals l'apel·lant no argumenta ni mínimament llur necessitat.

Segon. La testifical proposada és improcedent, i la seva proposició obeeix al desconeixement del marc del debat propi d'aquest procés.

És cert que l'acusació particular formulà acusació adherint-se a l'escrit de conclusions provisionals del Ministeri fiscal, però matisant que " en cuanto a la 1ª conclusión añadir que existe habitualidad en el maltrato denunciado por cuanto en ocasiones diversas ya han ocurrido y más concretamente en las fechas 28/08/2009 y 28/10/2009. Consecuentemente la 2ª ponemos el art. 153 del Código Penal en relación al 173.2 del mismo texto legal " (foli 61). Ara bé, aquesta addició no la podia fer, perquè la instrucció s'havia seguit per un fet concret i puntual que podia ser constitutiu d'un delicte de l' article 153.1 del Codi penal (en endavant Cp), i d'això s'informà a l'inculpat abans de ser sentit en declaració al Jutjat d'instrucció (foli 56), com ordena l'article 775 Lecr, i, conseqüentment, va ser respecte del fet singular que podia constituir un delicte de l' article 153.1 Cp , i no respecte d'una pluralitat de fets susceptibles d'integrar l'habitualitat prevista a l' article 173.2 Cp , que, a instància del Ministeri fiscal, a la pretensió del qual s'adherí l'acusació particular, es clausurà la instrucció per continuar el procediment, clausura que, per expressa disposició de la llei, no podia referir-se a fets diferents dels imputats judicialment i prèviament a l'inculpat, abans de sentir-lo en aquella declaració ( article 779.1.4a Lecr ), i també va ser pel fet que podia constituir un delicte de l'article 153.1 Cp, i no per fets que podien constituir un delicte de l' article 173.2 Cp , que s'obrí el judici oral, concretament pel fet que " consta en el escrito de conclusiones provisionales antes unido " (foli 61), es a dir, el presentat pel Ministeri fiscal, que només recull, coherentment amb la informació de la imputació feta al denunciat, un episodi que es deia succeït " el día 8 de noviembre de 2009 sobre las 7.00 horas ".

Per tant, no era objecte del debat al plenari cap altre fet, i en particular no ho era el que hagués pogut succeir el 28 d'agost de 2009, de manera que la testifical proposada en consideració a que " habría arrojado luz en los hechos del día 28 de agosto de 2009 ", no és pertinent, per quan aquest fets, insistim, no eren, ni poden ser-ho en aquesta alçada, l'objecte del debat".

Tercer. Limitat el debat al segon motiu del recurs, en realitat el nuclear, és clar que la impugnació no pot prosperar, i això per dues raons, cadascuna de les quals conduiria sola al mateix resultat.

La primera, perquè l'òrgan de la primera instància és qui està en millors condicions per valorar les proves de caràcter personal que es produeixen al judici oral, per raó de la immediació amb la producció de la font de coneixement, i la valoració feta per aquell l'ha de respectar l'òrgan d'apel·lació sempre que no resulti absurda, il·lògica o arbitrària, defectes que no es poden predicar de la valoració de les proves personals que queda reflectida en el fonament de dret primer de la sentència recorreguda, valoració que no només està raonada, sinó que és raonable, i aquesta valoració imparcial del jutge, de les proves produïdes davant seu, amb plenitud d'immediació i amb totes les garanties, no pot ser substituïda per la parcial de qui té interès personal en el resultat del procés.

I la segona, de naturalesa constitucional, perquè com recorda la STC 120/2009, de 18 de maig , el Tribunal d'apel·lació està vinculat " por la doctrina fijada a partir de la STC 167/2002, de 18 de septiembre , según la cual "en casos de apelación de sentencias absolutorias, cuando aquélla se funda en la apreciación de la prueba, si en la apelación no se practican nuevas pruebas, no puede el Tribunal ad quem revisar la valoración de las practicadas en la primera instancia, cuando por la índole de las mismas es exigible la inmediación y la contradicción" (FJ 1 in fine)" , és a dir, les proves de caràcter personal, caràcter que precisament tenen les que la recorrent pretén que aquest Tribunal valori de forma diversa a com les va valorar el Jutge del penal.

Quart. Com sigui que la doctrina constitucional exposada és tan clara i reiterada que desconèixer-la a hores d'ara resulta temerari, les costes d'aquesta instància s'han d'imposar a la recurrent, que l'ha ignorada ( article 240.3r de la Llei d'enjudiciament criminal ).

Fallo

1. Desestimem el recurs d'apel·lació expressat a l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència i confirmen la recorreguda.

2. Imposem l'apel·lant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.