Sentencia Penal Nº 287/2017, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 15/2017 de 20 de Marzo de 2017

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel.lació procediment de delictes lleus ( apel lació judici sobre delictes lleus ) núm. 15/2017 - M

Referència de procedència:

JUTJAT VIOLÈNCIA SOBRE LA DONA 1 SABADELL

Judici de Delictes Lleus núm. 25/2016

Data sentència recorreguda: Sentència 01/12/2016

SENTÈNCIA NÚM. 287/2017

Magistrat:

Joan Francesc Uría Martínez

La dicta el Magistrat que s'expressa, de la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona, actuant com a Tribunal unipersonal, en recurs d'apel lació en procediment de Delictes Lleus núm. 15/2017, interposat contra la Sentència pronunciada pel Jutjat Violència sobre la dona 1 Sabadell en data 01/12/2016 , en procediment de faltes núm. 25/2016. Han estat parts Eugenia assistida pel lletrat David Torras Llaurado, i el Ministeri Fiscal.

Barcelona, vint de març de dos mil disset.

Antecedentes

Primer.L' 1 de desembre de 2016 el Jutjat de Violència sobre la Dona núm. 1 de Sabadell dictà sentència amb la decisió següent: 'Que debo absolver y absuelvo a Conrado del delito objeto de este juicio, declarando las costas de oficio.'.

A la sentència es declaren provats els fets següents: 'Único.- De las actuaciones practicadas ha resultado probado y así se declara que: - La Sra. Eugenia es transexual. -La Sra. Eugenia y el Sr. Conrado han mantenido una relación sentimental durante unos dos meses -septiembre/octubre de 2016-. -En el curso de la relación mantuvieron discusiones.'.

Segon.Formulat recurs d'apel lació per la representació processal de Eugenia , el Jutjat l'admeté a tràmit, li'n donà curs i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió. Al recurs s'adherí el Ministeri fiscal.

Accepto el relat de fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.L'apel lant combat la sentència absolutòria dictada en primera instància enunciant un únic motiu d'impugnació: 'error en la valoración de la prueba', i demana que 'se anule la sentencia dictada en primera instancia, con devolución de los autos a fin de que se proceda a nuevo enjuiciamiento'.

Per la seva banda, el Ministeri Fiscal, que diu adherir-se al recurs, demana la revocació de la sentència recorreguda 'dictándose en su lugar otra en la que se condene al acusado como autor de un delito de injurias y vejaciones leves del art. 173.4 C.P .'.

Segon.El plantejament de l'adherit és a hores d'ara inviable, perquè l' article 792.2 de la Llei d'enjudiciament criminal (LECr ), disposa quela sentència d'apel lació no pot condemnar l'encausat que va ser absolt en primera instància ni agreujar la sentència condemnatòria que li hagi estat imposada per error en l'apreciació de les proves, i per atacar en aquests casos la sentència absolutòria (o pretendre agreujar la condemnatòria) per error en l'apreciació de la prova el que es pot fer no és demanar al Tribunal ad quem que, amb revocació de la dictada per l'òrgan a quo, en dicti una altra de condemnatòria (o de més greu), sinó, com disposa el tercer paràgraf de l' article 790.2 LECr , demanar la nul litat de la sentència recorreguda.

Tercer.L'apel lant no incorre en el defecte del Ministeri Fiscal i demana que 'se anule la sentencia dictada en primera instancia, con devolución de los autos a fin de que se proceda a nuevo enjuiciamiento'.

Ara bé, al recurs no es justifica, ni tan sols s'al lega, la necessitat de que la nul litat de la sentència arrossegui la nul litat del judici, i l'argumentació del motiu del recurs només va referida a la valoració que de la prova practicada es fa a la sentència recorreguda, de manera que la nul litat, cas de concorre el vici denunciat, només hauria d'afectar la sentència, no pas el judici precedent.

Perquè la sentència de primera instància pugui ser anul lada per 'error en l'apreciació de la prova' no és suficient que es dissenteixi de la valoració feta per la jutgessa a quo, ni que una altra valoració diferent a la feta per aquesta sigui possible, sinó que per predicar la nul litat cal que l'apel lant justifiqui la insuficiència o la falta de racionalitat en la motivació fàctica de la sentència, l'apartament manifest de les màximes d'experiència o l'omissió de tot raonament sobre alguna o algunes de les proves practicades que poguessin tenir rellevància (últim paràgraf de l'article paràgraf de l' article 790.2 LECr ).

La recurrent al lega 'insuficiencia de la motivación contenida' en la sentència apel lada 'al haber omitido la apreciación de los datos que se han expuesto en este recurso', dades relatives a manifestacions efectuades per la denunciant i la testimoni Sabina . És a dir, que la causa de nul litat objectivament predicada al recurs és la d'omissió a la sentència apel lada de tot raonament sobre proves practicades.

Aquest plantejament és inacceptable, perquè, a la sentència apel lada, la jutgessa a quo prengué en consideració les manifestacions efectuades al plenari per la denunciant i la testimoni Sabina , i explicà els motius pels quals aquestes manifestacions li resultaven insuficients 'para alcanzar la convicción de existencia' dels fets denunciats, el que significa que no pot predicar-se insuficiència de motivació fàctica per omissió de tot raonament sobre les proves practicades consistents en les declaracions de denunciant i testimoni, i altra cosa és que la recurrent no estigui d'acord amb la valoració que la jutgessa a quo feu d'aquestes proves i vulgui justificar el desacord en determinades manifestacions fetes en el curs d'eixes declaracions, però aquest desacord no autoritza retreure el vici d'omissió de tot raonament sobre alguna o algunes de les proves practicades que poguessin tenir rellevància, que és el vici al legat d'entre aquells que la llei sanciona amb la nul litat de la sentència.

Consegüentment, com sigui que no aprecio la concurrència de la causa de nul litat de la sentència al legada per l'apel lant, desestimo el recurs.

Quart.L' article 239 LECr disposa que en les interlocutòries o les sentències que posin terme a la causa o a qualsevol dels incidents s'ha de resoldre sobre el pagament de les costes processals, i com sigui que en aquest cas no es dóna cap dels supòsits en que, segons l'article següent, escau imposar-les a una part, cal declarar d'ofici les causades en la substanciació del recurs.

Fallo

1. Desestimo el recurs d'apel lació i l'adhesió al mateix, indicats en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. Confirmem la sentència apel lada.

3. Declaro d'ofici les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa i ho signa el Magistrat que la dicta.