Sentencia Penal Nº 295/2020, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 1/2020 de 16 de Junio de 2020

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penal núm. 1/2020 - B

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 2 TERRASSA

Procediment Abreujat núm. 158/2019

Data sentència recorreguda: 18/09/2019

SENTÈNCIA NÚM. 295/2020

Magistrats/des:

Juli Solaz Ponsirenas

Maria Josep Feliu Morell

Patricia Martínez Madero

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 1/2020, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 2 TERRASSA en data 18/09/2019, en procediment Abreujat núm. 158/2019. Han estat parts com apel·lant María Inés, representada pel procurador Marc Tarrago Freixa, assistida pel lletrat Rafael Ángel Gazquez Sancho, apel·lat Maximino representat pel procurador Ruben Invernon Sánchez, assistit pel lletrat Marc Congost Martos, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Maria Josep Feliu Morell.

Barcelona, setze de juny de dos mil vint.

Antecedentes

Primer.El 18 de setembre de2019 el Jutjat penal núm. 2 de Terrassa dictà sentència amb la decisió següent: 'Absolver a Maximino de la acción penal entablada contra el mismo, declarando de oficio de las costas del presente proceso.

Déjense sin efecto las medidas cautelares que pudieran haberse adoptado con anterioridad a la presente resolución, si las hubiere, una vez se acuerde su firmeza'.

A la sentència es declaren provats els fets següents: 'Probado y así se declara, que se sostenía acusación contra Maximino, mayor de edad, de nacionalidad española, con DNI NUM000 y sin antecedentes penales, que mantuvo una relación sentimental con María Inés, con quien convivía en el momento de los hechos en el domicilio sito en CALLE000 n NUM001 NUM002 de Sant Cugat del Vallés.

Quedó probado que en fecha 25 de junio de 2018, sobre las 14:00 horas, el acusado mantuvo una discusión con la señora María Inés.

Queda probado que la señora María Inés sufrió lesiones consistentes en contusión en pie y en codo derecho que precisaron para su sanidad de una primera asistencia facultativa así como de diez días de curación ninguno de los cuales fue impeditivo, reclamando indemnización la perjudicada.

No queda acreditada la autoría del acusado en los delitos por los que se sostiene acusación'.

Segon.Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal de María Inés el Jutjat l'admeté a tràmit, li'n donà curs, i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió. El Ministeri Fiscal s'oposa al recurs d'apel·lació i demana la confirmació de la sentencia.

S'accepta el relat de fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.L'apel·lant impugnà la sentència dictada en primera instància adduint un únic motiu d'impugnació que fonamenta extensament fent un recorregut sobre la valoració de la prova realitzada pel Jutge d'instància, al·legant que de la prova practicada a l'acte del judici s'acredita la realitat dels fets denunciats i demana que es dicti una sentencia condemnatòria per acusat Maximino en el termes sol·licitats.

Segon.L' article 792.2 de la LEcrim estableix que ' La sentencia de apelación no podrá condenar al encausado que resultó absuelto en primera instancia ni agravar la sentencia condenatoria que le hubiera sido impuesta por error en la apreciación de las pruebas en los términos previstos en el tercer párrafo del artículo 790.2.

No obstante, la sentencia, absolutoria o condenatoria, podrá ser anulada y, en tal caso, se devolverán las actuaciones al órgano que dictó la resolución recurrida. La sentencia de apelación concretará si la nulidad ha de extenderse al juicio oral y si el principio de imparcialidad exige una nueva composición del órgano de primera instancia en orden al nuevo enjuiciamiento de la causa.'i l' article 790.2 tercer apartat de la LECrim., estableix que ' Cuando la acusación alegue error en la valoración de la prueba para pedir la anulación de la sentencia absolutoria o el agravamiento de la condenatoria, será preciso que se justifique la insuficiencia o la falta de racionalidad en la motivación fáctica, el apartamiento manifiesto de las máximas de experiencia o la omisión de todo razonamiento sobre alguna o algunas de las pruebas practicadas que pudieran tener relevancia o cuya nulidad haya sido improcedentemente declarada'. En aquest cas, l'apel·lant impugna la sentencia absolutòria dictada pel Jutjat Penal, plantejant com motiu de recurs l'error en la valoració de la prova, i a la vista de que els fets enjudiciats i la incoació del procediment penal es posterior el dia 6 de desembre de 2015, data d'entrada en vigor de l'ultima reforma de la LEcrim, en la que es modifica la redacció dels preceptes abans esmentats, entre altres, s'evidencia que l'apel·lant tenia, en el cas d'apreciar error en la valoració de la prova en primera instancia, haver sol·licitat, fent les oportunes al·legacions per justificar el que preveu l' article 790.2 tercer apartat de la LEcrim., la nul·litat de la sentencia dictada en primera instancia i no única i exclusivament la seva revocació, vetada per l'article 790,2 de la mateixa llei, que trasllada al text de la llei el que ha estat notòria i reiterada jurisprudencia del Tribunal Constitucional, tal com senyala la STC de 17 de novembre de 2014 ' La doctrina sobre las condenas penales en segunda instancia previa revocación de un pronunciamiento absolutorio, iniciada en la STC 167/2002, de 18 de septiembre (FFJJ 9 a 11) y reiterada en numerosas Sentencias posteriores (entre otras muchas, SSTC 182/2007, de 10 de septiembre ; 28/2008, de 11 de febrero ; 1/2009, de 12 de enero , 24/2009, de 26 de enero y más recientemente, SSTC 22/2013, de 31 de enero ; 195/2013, de 2 de diciembre ; y 105/2014, de 23 de junio ), expresa que el respeto a los principios de publicidad, inmediación y contradicción, que forman parte del contenido del derecho a un proceso con todas las garantías ( art. 24.2 CE ), impone inexorablemente que toda condena se fundamente en una actividad probatoria que el órgano judicial haya examinado directa y personalmente y en un debate público en el que se respete la posibilidad de contradicción. También inciden en el tema las Sentencias del Tribunal Europeo de Derechos Humanos, ( SSTEDH) de 29 de octubre de 1991, caso Jan Ake Andersson c. Suecia y de 5 de diciembre de 2002, caso Hoppe c.Alemania.

En aplicación de esta doctrina hemos dicho que el respeto a los citados principios de publicidad, inmediación y contradicción exige que el Tribunal de apelación oiga personalmente a los testigos, peritos y acusados que hayan prestado testimonio y declaración en el acto del juicio, dado el carácter personal de estos medios de prueba, a fin de llevar a cabo su propia valoración y ponderación y corregir la efectuada por el órgano de instancia, de manera que el órgano de apelación no puede operar una modificación de los hechos probados que conduzca a la condena del acusado, si tal modificación no viene precedida del examen directo y personal de los acusados o testigos en un debate público en el que se respete la posibilidad de contradicción.'

Dit això, la Sala ha de posar de manifest l'impossibilitat legal de declarar d'ofici la nul·litat de la sentencia dictada en primera instancia, doncs tal com estableix l' article 240.2 apartat segon de la LOPJ 'En ningún caso podrá el Juzgado o Tribunal, con ocasión de un recurso, decretar de oficio una nulidad de las actuaciones que no haya sido solicitada en dicho recurso, salvo que apreciare falta de jurisdicción o de competencia objetiva o funcional o se hubiese producido violencia o intimidación que afectase a ese Tribunal',

Per tant, la Sala no pot entrar en valoracions sobre l'existència o no d'error en l'apreciació de la prova en els supòsits de sentencies absolutòries, quan la part apel·lant no ha sol·licitat de forma fonamentada la nul·litat de la sentencia, perquè si no es possible en segona instancia la condemna de l'acusat absolt en la primera, i el Tribunal tampoc pot acordar d'ofici, sense petició del recurrent, la nul·litat de la sentencia dictada en primera instancia, s'haurà de desestimar el recurs d'apel·lació interposat amb impossibilitat de entrar en el fons de la qüestió plantejada al no ser possible la seva estimació en els termes en que esta interessada.

Per tot l'exposat, es procedent la desestimació del recurs d'apel·lació.

Tercer.Com sigui que la doctrina constitucional esmentada és tan clara i reiterada que el seu desconeixement a hores d'ara resulta clarament temerari, les costes d'aquesta instància s'han d'imposar a la part recurrent, que l'ha ignorada en aplicació del que disposa l' article 240.3r. de la vigent Llei d'enjudiciament criminal.

Fallo

1. Desestimem el recurs d'apel·lació expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. Confirmem la sentència dictada pel Jutjat penal núm. 2 de Terrassa en data 18 de setembre de 2019 en el Procediment Abreujat núm. 158/2019.

3. Imposem l'apel·lant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència no és ferma, i contra la mateixa es pot interposà recurs de cassació per infracció de llei si es considera que, atesos els fets que es declaren provats en la resolució, s'ha infringit un precepte penal de caràcter substantiu o una altra norma jurídica del mateix caràcter que hagi de ser observada en l'aplicació de la llei penal, preparant el recurs mitjançant un escrit autoritzat per un advocat i un procurador, si el recurrent no és el Ministeri fiscal, escrit presentat dins dels cinc dies següents al de l'última notificació de la sentència, i en el qual s'ha de demanar testimoniatge de la sentència i manifestar la classe de recurs que s'intenti utilitzar.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.