Sentencia Penal Nº 299/2008, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 1, Rec 89/2008 de 02 de Septiembre de 2008

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE LLEIDA

SECCIÓ PRIMERA

______________________

C/ Canyeret s.n porta A, planta segona -Lleida

Tel.: 973 705.826; Fax: 973 700.282

Rotlle Apel·lació faltes núm. 89/2008 -

Judici de faltes núm.:119/2007

Jutjat Instrucció 1 Solsona

S E N T È N C I A NÚM. 299/08

Lleida, dos de septiembre de dos mil ocho.

La Secció Primera de l'Audiència Provincial de Lleida, constituïda per mi, Francisco Segura Sancho President Magistrat de la

Secció 1 ha vist, en grau d'apel·lació constituït en Tribunal unipersonal, les actuacions de judici de faltes núm.: 119/2007 del Jutjat Instrucció 1 Solsona i del qual dimana el rotlle de Sala núm.:89/2008. La part apel·lant és Lucio i

Emilio , defensades per la lletrada Isabel Perez Martinez. La part apel·lada és Baltasar , defensada pel lletrat Rosend Mujal Alsina i Juan Ignacio .

Antecedentes

PRIMER. El Jutjat d'Instrucció va dictar una sentència, la part dispositiva de la qual diu: "Que he d'absoldre i absolc a Baltasar de la falta que li venia imputada, declarant les costes d'ofici".

SEGON. Contra l'esmentada sentència es va interposar recurs d'apel·lació mitjançant un escrit del qual se'n va donar trasllat a les parts contràries perquè l'impugnessin o s'hi adherissin. Un cop fet aquest tràmit, les parts van impugnar-lo i van sol·licitar la confirmació íntegra de la sentència.

TERCER. Seguidament es van elevar les actuacions a aquesta Audiència Provincial Secció Primera, que va acordar formar rotlle i designar magistrat competent per conèixer del recurs. Les actuacions es van passar al magistrat perquè dictés la resolució corresponent.

Hechos

ÚNIC. S'accepten i es fan propis els de la sentència recorreguda, en tot allò que no contradiguin tot el que s'argumenti en la present resolució

Fundamentos

PRIMER i ÚNIC. La sentència que es recorre absol al denunciat de la falta de coaccions per la que venia sent acusat, pronunciament que impugna l'ara recurrent al considerar que el jutjador d'instància va incórrer en una valoració de l'activitat probatòria errònia a causa que - segons la seva opinió- hi ha prou indicis que acrediten la perpetració dels il·lícits objecte d'acusació; en conseqüència, demanava la revocació d'aquella resolució i que se'n dicti una altra per la qual es condemni Baltasar com a autor penalment responsable d'una falta de coaccions, pretensió a la qual s'oposa la representació del denunciat que sol·licita la desestimació del recurs i la confirmació de la sentència d'instància.

El recurs així plantejat no pot prosperar.

En efecte, s'ha de tenir en compte que el tribunal de la segona instància en conèixer i resoldre el recurs d'apel·lació ha de limitar- se a examinar si el jutge a quo ha incorregut en raonaments arbitraris, il·lògics o irracionals, o si hi va haver o no vulneració del dret a la presumpció d'innocència, analitzant l'existència i suficiència d'activitat probatòria de càrrec practicada a l'acte del judici (en aquest sentit s'ha pronunciat de manera uniforme i reiterada la jurisprudència - STS de 3.3.99, 13.2.99 , 24.5.96 i 14.3.91, entre altres ). Però també convé assenyalar que el Tribunal Constitucional ha vingut sostenint que el recurs d'apel·lació implica la realització d'un nou judici, al qual s'enfronta l'òrgan coneixedor d'aquell amb total llibertat d'apreciació de la prova practicada, podent substituir el criteri valoratiu de l'òrgan d'instància ( sentències 323/93 de 8 de novembre, 259/94 de 3 de octubre, 272/94 de 17 d'octubre, 157/95 de 6 de novembre, 176/95 d'11 de desembre, 43/97 de 10 de març, 172/97 de 14 d'octubre, 101/98 de 18 de maig, 152/98 de 13 de juliol, 196/98 de 13 d'octubre i 120/99 de 28 de juny ). No obstant això, a partir de la Sentència del Ple 167/02, de 18 de setembre , en sintonia amb els criteris jurisprudencials reflectits en les sentències de 26.5.88, 25.6.00, 27.6.00 i 29.10.91 del Tribunal Europeu de Drets Humans , s'ha vingut a matisar que quan el tribunal d'apel·lació ha de conèixer tant de qüestions de fet com de dret, i en especial quan ha d'estudiar en el seu conjunt la culpabilitat o la innocència de l'acusat, el dret fonamental d'aquest a un procés amb totes les garanties ( article 24.2 CE ) exigeix que la valoració de les proves que consisteixin en un testimoni personal només pugui ser realitzada per l'òrgan judicial davant el qual es practiquin i sempre que, a més, la pràctica esmentada es realitzi en condicions plenes d'immediatesa, contradicció i publicitat, de manera que la valoració de proves personals sense la concurrència d'aquestes garanties elementals -com passa en la segona instància- significarà també la vulneració del dret a la presumpció d'innocència en la mesura que l'eliminació de les proves valorades irregularment deixi sense base el relat de fets provats que suporta la declaració del culpabilitat de l'acusat ( STC 130/05, 136/05 i 185/05 ).

La impossibilitat de valorar en perjudici de l'acusat els mitjans probatoris de naturalesa personal, implica la prohibició de revocar la sentència absolutòria dictada en la instància quan l'òrgan d'apel·lació pugui valorar-la de manera diferent la prova practicada. No ocorre el mateix quan el debat plantejat en el recurs sigui de naturalesa estrictament jurídica, o quan la nova valoració de la prova es redueixi a la de naturalesa documental, perquè llavors no està en joc el principi d'immediatesa. Tal situació d'inexistència de possibilitat revocatòria en els supòsits examinats, es tradueix en l'absència de recurs a favor de les acusacions en tals supòsits; això no comporta cap infracció del dret a obtenir la tutela judicial, ja que no existeix un dret a la segona instància. El Tribunal Constitucional s'ha encarregat de distingir el dret d'accés a la jurisdicció, derivat de la pròpia Constitució, del dret d'accés als recursos, que deriva de la llei processal, de manera que l'aplicació del principi interpretatiu pro actione no té igual intensitat en els dos àmbits, i no és possible imposar una interpretació concreta de la norma que permeti l'accés al recurs ( sentències, entre moltes altres, 12/02, de 28 de gener, i 114/04, de 12 de juliol ). Excepte, és clar, en el cas que qui recorri sigui l'acusat condemnat en la instància, en què és obligatòria la seva existència ( article 14.5 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics ).

D'aquesta manera, i per estricta aplicació de la doctrina exposada anteriorment s'ha de confirmar la sentència dictada en relació amb el pronunciament absolutori ja que aquella ha vingut a limitar les capacitats de revisió fàctica en l'apel·lació penal, singularment quan és procedent el nou examen d'elements de prova (personals) en els quals el respecte als principis d'immediatesa i contradicció impedeix arribar a conclusions diferents de les assumides pel jutge que va intervenir directament en el judici oral. Aquest és un criteri reiterat en resolucions del mateix Tribunal ( STC 212/2002, 230/2002 ) i resulta aplicable tant al recurs d'apel·lació de les sentències dictades en el procediment abreujat com en el judici de faltes. En sentit contrari, resulta possible la revisió fàctica de la sentència en aquells supòsits en els quals el tribunal d'apel·lació pugui situar-se, amb relació al mitjà probatori, en la mateixa posició de l'òrgan d'instància. El que no és possible en aquest cas concret, en què la prova fonamental per valorar la concurrència dels elements que integrarien la culpa penal va derivar de les declaracions de denunciant i denunciats, així com de diverses testificals; proves personals la valoració de les quals no és possible revisar en aquesta instància, reiterem, atès que no poden comptar amb la immediatesa, la concentració i la contradicció de què va disposar el jutge a quo.

Tot allò que s'ha exposat anteriorment conduiria a desestimar el recurs d'apel·lació interposat i a confirmar així la resolució de primera instància.

A mes a mes de tot el que s'ha dit amb anterioritat resulta que els fets denunciats, han estat degudament valorats pel Jutge d'Instància a l'hora de excloure la seva pretesa rellevància penal. Efectivament, no es pot afirmar que el denunciat, amb la seva condició de titular dels subministraments, tingues l'obligació de fer front els pagaments que es poguessin derivar del consums i que l'única possibilitat al seu abast fos el reclamar-los posteriorment. El fet de posar terme a aquells consums i a les despeses que tenia que fer front no tenia com a finalitat obligar als denunciats a fer el que no volien, tal i com estableix l' article 620 en relació a l'article 172 del C.P . si no evitar l'increment de l'important despesa que es podia derivar i de la que el denunciant era el únic responsable front a les empreses proveïdores. Afirmar, com s'afirma al recurs, que en cap cas es pot posar fi als subministraments, inclus en aquells casos d'impagament, sería tant com afirmar que les empreses subministradores vindrien en tot cas obligades a mantenir el consum malgrat els impagaments. Finalment, no es pot obllidar que el denunciants eren, amb el denunciat, els propietaris d'aquelles viviendes, condició que els hi permetia resoldre aquella anòmala situació de manera que cada una de aquelles viviendes pogués comptar amb els subministraments que els hi eren propis.

Per últim, difereix d'aquesta situació la que va patir l'altre denunciant, Sr. Juan Ignacio , arrendatari d'una de les vivendes i afectat per aquest motiu pels talls dels subministraments, qui si be va interposar amb els altres denunciants la denuncia que va donar lloc al present procediment no va arribar a formular el corresponen recurs d'apel·lació. Al marge d'això, que per si sol exclouria la necessitat d'examinar la seva situació, la sentència d'instància també es valora la inexistència de rellevància penal derivada dels mateixos fets, donat que si be va resultar perjudicat ell ja sabia la situació en que es trobava la vivenda arrendada als altres denunciants, precisament davant qui tindria que efectuar les corresponents reclamacions derivades del incompliment de les obligacions provinents del contracte d'arrendament que tenia amb ells.

En conclusió, la sentencia d'instancia es torba suficientment i degudament motivada el que comporta la seva íntegra confirmació amb la conseguent desestimació del recurs d'apel·lació interposat, tot això amb declaració d'ofici de les costes processals d'aquesta segona instància d'acord amb els articles 123 del Codi penal i 239 i següents de la LECr .

Vistos els preceptes legals d' aplicació general i pertinent.

Fallo

DESESTIMO el recurs d'apel·lació interposat per Emilio i Lucio , assistits pel lletrat Sr. Vericas, contra la Sentència de 17 de juliol de 2007 del Jutjat de Primera Instancia i Instrucció de Solsona , i consegüentment CONFIRMO íntegrament i pels seus propis fonaments aquella resolució, tot això amb declaració d'ofici de les costes causades en aquesta instància.

Contra la present resolució no escau interposar cap recurs ordinari.

Retorneu les actuacions originals al Jutjat d'on procedeixen amb un testimoniatge d'aquesta Sentència per al seu coneixement i compliment.

Aquesta és la meva sentència, de la qual se n'ha d'unir una certificació al rotlle, que pronuncio, mano i signo.