Sentencia Penal Nº 304/2013, Audiencia Provincial de Girona, Sección 4, Rec 87/2012 de 19 de Abril de 2013

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

SECCIÓ QUARTA (PENAL)

GIRONA

APEL LACIÓ PENAL

ROTLLE NÚM. 87/12

JUDICI DE FALTES NÚM. 521/09

JUTJAT D'INSTRUCCIÓ NÚM. 2 DE SANT FELIU DE GUÍXOLS.

SENTÈNCIA NÚM. 304/13

Magistrada: Maria Teresa Iglesias i Carrera

Girona, 19 d'abril de 2013

He vist el recurs d'apel lació en el ROTLLE núm. 87/12provenint del JUDICI DE FALTES núm. 521/09del Jutjat d'Instrucció núm. 2 de Sant Feliu de Guíxols, seguida per una falta de lesions i amenaces, ha estat part apel lant Pascual , assistit pel lletrat Sr. Guillem Bossacoma, essent part contra la que s'apel la el MINISTERI FISCAL.

Antecedentes

PRIMER.En la sentencia apel lada es va dictar la següent decisió que copiada literalment és:' ABSUELVOa D. Pascual , de la falta de amenazas por la que había sido denunciado en el presente procedimiento.

CONDENOa D. Pascual como autor de una flata de lesiones prevista y penada en el art. 617.1 CP , a la pena de 30 días multa a razón de una cuota diaria de tres euros, de lo que resulta un total de NOVENTA EUROS (90 €), que deberá abonar dentro de los treinta días siguientes a su requerimiento de pago, bajo apercebimiento qde que en caso de impago quedará sujeto a una responsabilidad subsidiaria de un día de privación de libertad cada dos cuotas de multa no satisfechas, que tratándose de faltas podrá cumplir mediante localización permanente.

Asimismo, deberá indemnizar a D. Luis Enrique en la cantidad de DOCIENTOS CUARENTA EUROS (240€).

Se le condena al pago de las costas causadas en el presente procedimiento'.

SEGON. Pascual va interposar, en temps i forma, recurs d'apel lació contra la Sentència de data 28-11-11 , amb el fonament que expressa en l'escrit de què dimana.

TERCER.S'accepten els Fets Provats de la sentencia impugnada.

QUART.S'han complert els tràmits establerts a l' article 976 de la Llei d'enjudiciament criminal .

Fundamentos

PRIMER. Pascual s'alça contra la sentència d'instància al legant que s'ha produït una errada en la valoració de la prova per part de la Jutgessa 'a quo', en essència el basa en que s'ha donat una major credibilitat a la versió de la víctima que la del recorrent i efectua en el seu escrit de recurs una interpretació parcial, partidista, interessada i subjectiva, encara que legítima, de com la part considera que el Jutge d'instància hagués hagut de valorar la prova. Impugna també el fet que el Metge Forense no hagi comparegut al judici oral a fi de sotmetre a contradicció el seu informe.

Te reiteradament declarat aquesta Sala que encara que el recurs d'apel lació té un caràcter ordinari i es pot realitzar en ell una nova valoració de la prova practicada en primera instància, a conseqüència de la transcendental importància que en la ponderació de les proves personals té, tant la percepció directa pel Jutge de les diverses declaracions de les parts i dels testimonis, com la inexistència en el nostre dret Penal de proves taxades o de regles que determinin el valor cert que hagi de donar-se a cada prova, la revisió, tractant-se, precisament d'aquest tipus de proves, queda limitada a examinar, pel que fa al seu origen, la validesa i regularitat processal, i a verificar pel que fa la valoració, si les conclusions que el Jutge ha obtingut resulten congruents amb els resultats probatoris i s'ajusten als criteris generals de raonament lògic segons les regles de l'experiència comunament admeses; per tant, en aquesta instància sense haver presenciat personalment tal prova, només ens podrem apartar de la valoració efectuada pel Jutge que la va presenciar, si es declara provat alguna cosa diferent del que realment va dir el declarant i que no resulti provat per cap altre mitjà probatori, si la valoració de la declaració porta a un resulta il lògic o absurd, i de manera excepcional, si concorren altres circumstancies de les que es desprengui de manera inequívoca la falsedat d'un testimoni acollit com cert o bé, la certesa d'un altre que no s'ha tingut en compte, circumstancies que no es donen en el present supòsit.

SEGON.Un cop examinades les actuacions, s'ha pogut comprovar que la Jutgessa d'instància ha comptat per a formar la seva convicció condemnatòria en relació a l'inculpat amb suficient prova de càrrec, obtinguda amb el respecte als dret fonamentals i practicada en l'acte de judici a l'empara dels principis d'oralitat, contradicció, immediació, concentració i publicitat, prova que ha estat constituïda bàsicament amb les declaracions incriminatòries fetes pel denunciant i documental.

Es unànime la Jurisprudència que sosté que la sola declaració de la víctima pot constituir única prova de càrrec amb capacitat per a destruir la presumpció d'innocència i fonamentar una sentència de condemna, el Tribunal Suprem ho ve mantenint en infinitat de resolucions, dient-nos que no es tracta d'una qüestió de seguretat sinó de credibilitat ( sentències de 5 de mar ç i 14 de maig de 1994 , 22 de març de 1995 , 20 d'octubre de 1999 etc...). Però el Tribunal Suprem també ens diu que els Tribunals han d'ésser especialment meticulosos a l'hora d'atorgar valor de prova de càrrec a la declaració de la víctima. El mateix Tribunal Suprem ha establert tot un seguit de criteris que cal tenir en compte per valorar la declaració de la víctima i que son: absència d' incredibilitat subjectiva derivada de les relacions de la víctima amb l'inculpat que podria privar a aquesta declaració de la necessària certesa ja que hi podrien haver mòbils de ressentiment enemistat i venjança o bé d'enfrontament; versemblança; constatació de dades perifèriques objectives que corroborin els fets; i persistència en la incriminació que ha d'ésser prolongada en el temps, plural, sense ambigüitats ni contradiccions, ja que s'enfronta a la negativa de l'inculpat que proclama la seva innocència. ( STS 15-06- 2000 i 28-09-2001 , entre altres). De totes maneres cal tenir en compte que els requisits exigits per la jurisprudència per dotar del valor de prova càrrec a la declaració de la víctima o del perjudicat no son condicions de validesa, sinó paràmetres per a la ponderació raonable del seu testimoni, controlables en cas d'impugnació i que la valoració pròpiament dita correspon al Jutge o Tribunal d'instància que amb les avantatges de la immediació veu i escolta directament al testimoni, percebent el que diu, com ho diu i te la possibilitat de valorar l'exacta dimensió dels sues gests, paraules concretes i actituds adoptades en fer les seves afirmacions.

En el present supòsit ressaltarem que es donen aquests requisits en el testimoni del denunciat Luis Enrique que es veu corroborat perifèricament, fins i tot per la declaració del denunciat, ja que si bé nega els fets tal com venen imputats, sí reconeix que va que va acudir al bar 'El Piano' on el van trobar els agents quan van acudir al lloc i també s'ha pogut constatar que entre ells hi ha males relacions. Es més, la prova perifèrica, com es l'informe mèdic de primera assistència i l'informe medico forense, corrobora plenament la versió del denunciant, en aquell informe s'objectiven unes lesions plenament coincidents i compatibles amb la mecànica del fets descrita per la víctima. En aquells informes, lluny de recollir unes lesions per referència del denunciant, tal com argumenta la recurrent, hi consta clarament que s'objectiven les lesions allí descrites sense fer esment que no fossin visualitzades sinó referides, per tant, aquelles lesions corroboren plenament la versió del denunciat.

Pel que fa la no compareixença del metge forense al judici hem de dir, tal com te reiterat aquesta Sala, que entre altres sentència de 21 de novembre de 2006 que:

' En efecto, como señala la STS de 24-10-05 , los médico forenses constituyen un cuerpo titulado al servicio de la Administración de Justicia y desempeñan funciones de asistencia técnica a los Juzgados y Tribunales, Fiscales y oficinas del Registro Civil en las materias de su disciplina profesional, con sujeción en su caso, a lo establecido en la legislación aplicable Dicha resolución cita el ATS de 3-10-01 el cual señala respecto del informe forense que no necesita de ratificación en el acto del juicio oral si no ha sido combatido con anterioridad no siendo conforme con la buena fe procesal impugnar en casación aquello que tácitamente fue admitido en la instancia, pues la parte pudo proponer prueba sobre ese extremo y si pudo hacerlo y no lo hizo es porque aceptaba su realidad como hecho no discutido. De igual forma se pronuncia la STS. 23-10-00 al decir que cuando la parte acusada no expresa en su escrito de calificación provisional su oposición o discrepancia con el dictamen pericial practicado, ni solicita ampliación o aclaración alguna de éste, debe entenderse que dicho informe oficial adquiere el carácter de prueba preconstituida, aceptada y consentida como tal de forma implícita.

Si bien la prueba pericial, como es norma general en toda clase de prueba, ha de ser practicada en el juicio oral, quedando así sometida a las garantías propias de la oralidad, publicidad, contradicción e inmediación que rigen tal acto, puede ocurrir que, practicada en trámite de instrucción, y conocida así por las partes al darles traslado de la causa para calificación, nadie propusiera al respecto prueba alguna para el acto del juicio, en cuyo caso, por estimarse que hubo una aceptación tácita, ha de reconocerse aptitud a esas diligencias periciales para ser valoradas como verdaderas pruebas, máxime si han sido realizadas por un órgano de carácter público u oficial. Este criterio ha sido ratificado por el Pleno no Jurisdiccional de la Sala Segunda del Tribunal Supremo de 21-5-99.

Este criterio ha sido avalado por el Tribunal Constitucional en sus sentencias de 5-7-90 y 11-2-91 al declarar la validez como elemento probatorio de los informes practicados en la fase previa al juicio basados en conocimientos especializados y que aparezcan documentados en las actuaciones que permitan su valoración y contradicción, sin que sea necesaria la presencia de sus emisores.

La prueba de cargo susceptible de desvirtuar la presunción de inocencia ha de desarrollarse normalmente en el juicio oral conforme al art. 741 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal , como premisa básica para la legitimidad del proceso con las garantías de publicidad, oralidad, inmediación y contradicción. Sin embargo, no puede olvidarse tampoco que, además de los supuestos propiamente dichos de prueba preconstituida en los casos en que se dé el requisito objetivo de su muy difícil o imposible reproducción, de conformidad con los arts. 726 y 730 de la misma norma procesal, pueden ser tomados en consideración informes practicados en la fase previa al juicio que se basen en conocimientos técnicos especializados, con constancia documental en autos que permita su valoración y contradicción en juicio, sin que en tal supuesto sea absolutamente imprescindible la presencia en dicho acto de quienes lo emitieron para su interrogatorio personal.

Estas pericias practicadas necesariamente con anterioridad a la celebración del juicio, e incluso con antelación al inicio del proceso 'lato sensu' entendido, constituyen pruebas preconstituidas que despliegan toda su validez si no son impugnadas por ninguna de las partes y son aportadas al acervo de las diligencias; así resulta innegable la condición de prueba preconstituida que el certificado médico inicial y los posteriores forenses incorporan, dado que la determinación de las lesiones sufridas solo pueden acreditarse en el momento de producirse y mientras éstas pueden ser observadas, es decir, mientras duran sus efectos o secuelas.

El único modo de desvirtuar la fuerza de convicción que pruebas preconstituidas periciales puedan tener es interrogar al perito en el acto del juicio oral, para lo cual deberá ser reclamado por la parte que pretende o ratificar su dictamen o como podía haber sido aquí el caso, impugnar el mismo. No haber puesto en duda la corrección científica del citado certificado lleva aparejado como consecuencia que, en tanto que prueba documentada, que no documental, el órgano judicial, tal como estatuye el art. 726 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal , haya examinado por si mismo los libros, documentos, papeles y demás piezas de convicción que puedan contribuir al esclarecimiento de los hechos o a la más segura investigación de la verdad. No ha de olvidarse que este precepto encabeza la regulación de la prueba documental y de la inspección ocular y que, por tanto, de no efectuarse tacha alguna sobre los citados elementos, el Tribunal dispone libremente de ellos y puede formarse su pertinente convicción legítimamente.

Consecuentemente la falta de ratificación del informe médico forense en el acto de la vista, no priva al mismo de toda eficacia probatoria puesto que, obrante en la causa desde la fecha de su emisión, la parte recurrente tuvo conocimiento del mismo y en ningún momento lo impugnó, con lo que, como resulta evidente, no puede pretenderse ahora que el repetido informe no pudiera ser tenido en cuenta por el Tribunal de instancia, integrando, por el contrario, un elemento probatorio más de entre los que disponía aquel Juzgador, sin perjuicio, claro es, de la eficacia que pudiera atribuirle en atención a la credibilidad que le mereciera, teniendo en cuenta el contenido del mismo y el hecho de que hubiera sido emitido por un médico cuya profesionalidad y objetividad en el desempeño de sus funciones no se cuestiona, si bien, se permite la valoración de sus informes en relación con el resto de las pruebas practicadas y conforme a las exigencias de la sana critica, porque no tienen carácter vinculante.'

Dit això aquesta impugnació també ha d'esser desestimada.

Doncs bé, els arguments de la recorrent, de cap manera, posen de manifest que el raonament de la Jutgessa d'instància hagi estat il lògic o bé absurd com es pot observar en els Fonaments de Dret de la sentència.

En definitiva, la Jutgessa ad quem, que ara resol i que no ha vist ni escoltat aquestes declaracions, no pot arribar a una conclusió diferent que la recollida en la Sentència, dit d'una altra manera, en front a la prova eminentment personal els principis d'immediació i contradicció resulten transcendentals i insubstituïbles. En aquesta situació només es pot examinar el raonament de la sentència, a l'hora d'expressar la convicció, per a comprovar si resulta il lògica, errònia o palmariament burda, cosa que no es dona en el cas analitzat, en que la sentència recull els fonaments probatoris d'on arriba a la convicció judicial de l'existència de la infracció penal i tot plegat ha de ser mantingut ja que l'esmentat raonament no respon a la irracionalitat o arbitrarietat, així doncs, la valoració de la prova efectuada per la Jutgessa s'ajusta a les regles de la lògica, la experiència i el recte criteri, comprovats aquests extrems per la Sala en aquest cas, no es procedent reinterpretar els fets a la llum de la valoració subjectiva, interessada i parcial que fa l'apel lant.

TERCER.-No és procedent fer especial imposició de les costes causades en l'alçada.

Fallo

DESESTIMOel recurs d'apel lació interposat per Pascual contra la Sentència dictada en data 28.11.11 pel Jutge del Jutjat d'instrucció núm. 2 de Sant Feliu de Guíxols, en el Judici de Faltes núm. 521/09, seguida per una falta de lesions i una falta d'amenaces que CONFIRMOíntegrament, amb declaració d'ofici de les costes de l'alçada.

Expediu certificacions de la present resolució per a la seva unió al rotlle corresponent i tramesa al Jutjat de la seva procedència, juntament amb les actuacions originals.

Així, per aquesta la meva sentència, definitivament jutjant, ho mano i ho signo.

PUBLICACIÓ.Avui, el magistrat ponent Maria Teresa Iglesias i Carrera ha llegit i publicat la Sentència anterior en audiència pública. En dono fe.