Sentencia Penal Nº 307/2018, Audiencia Provincial de Girona, Sección 4, Rec 222/2018 de 21 de Junio de 2018

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE GIRONA

SECCIÓ QUARTA (PENAL)

APEL LACIÓ PENAL

ROTLLE NÚM. 222/18

PEOCEDIMENT ABREUJAT NÚM. 62/17

JUTJAT PENAL NÚM. 6 DE GIRONA.

SENTÈNCIA NÚM. 307/18

PRESIDENT:

Sr. ADOLFO GARCÍA MORALES

MAGISTRATS:

Sra. Mª TERESA IGLESIAS i CARRERA

Sr. VÍCTOR CORREAS SITJES

Girona 21 de juny de 2018.

HEM VISTaquest recurs d'apel lació interposat contra la Sentència dictada en data 10.01.18 pel jutge del Jutjat Penal núm. 6 de Girona , en el procediment abreujat núm. 62/17, seguida per un delicte de coaccions. Ha estat part recurrent Isaac , representat per la procuradora Sra. Sirvent i assistit per la lletrada Sra. Anna Escatllar Rodríguez i com a part contra la qual es recorre el MINISTERI FISCAL i l'acusació particular de Casilda , representada per la procuradora Sra. Tena i assistida per la lletrada Sra. Carmina Planell Saguer.

Ha estat ponent la magistrada: Mª TERESA IGLESIAS i CARRERA.

Antecedentes

PRIMER.En la sentencia apel lada es va dictar la decisió que literalment diu: 'Que debo condenar y condeno a Isaac como autor de un delito de coacciones leves en el ámbito de la violencia sobre la mujer del artículo 172.2 CP , sin concurrir circunstancias modificativas de la responsabilidad criminal, a la pena de 31 días de Trabajos en beneficio de la comunidad; inhabilitación especial para el derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de la condena. Prohibición de aproximación a menos de 200 metros de distancia de doña Casilda por tiempo de 6 meses y de comunicarse con la misma por el mismo tiempo.

Pago de costas procesales.

Se mantienen las medidas cautelares dispuestas durante la Instrucción de la causa hasta la firmeza de la sentencia con independencia de la posibilidad de articulación de recursos en contra de la resolución.

Téngase en cuenta su duración en el momento de la liquidación de la pena'.

SEGON.La representació processal de Isaac va interposar recurs contra la Sentència de data 10.01.18 , amb el fonament que expressa en l'escrit de què dimana.

TERCER.S'han complert els tràmits establerts a l' article 790 de la Llei d'enjudiciament criminal .

QUART.No s'accepta el factum de la Sentència contra la qual s'apel la, que es substitueix pel següent: 'No ha quedat acreditat que Isaac , major d'edat i sense antecedents penals, cap a les 14.00 h del dia 5 de novembre de 2015, quan Casilda , que havia estat la seva parella sentimental, es disposava entrar a l'AP-7 pel peatge d'Hostalric, direcció nord, conduint el seu vehicle, l'inculpat hagués creuat el seu vehicle, Renault Megane de color negre, a la via davant el de la víctima en arribar al peatge'.

CINQUÈ.En la tramitació del present recurs s'han observat les prescripcions legals.

Fundamentos

PRIMER.La representació processal de Isaac s'alça contra la sentència d'instància al legant com a primer motiu d'impugnació errada en la valoració de la prova i considera que el fets imputats no son constitutius d'un delicte de coaccions, ja que argumenta que aquells fets no poden tenir rellevància penal ja que el recurrent no va tenir voluntat de coaccionar la perjudicada i efectua en seu escrit de recurs una interpretació parcial, partidista i interessada de com la part considera que el Jutge d'instància hagués hagut de valorar la prova. En segon lloc al lega que es improcedent la imposició de la pena accessòria de l' art. 48-2 i 3 en relació a l ' art. 57 de CP .

Té reiteradament declarat aquesta Sala que encara que el recurs d'apel lació té un caràcter ordinari i es pot realitzar en ell una nova valoració de la prova practicada en primera instància, a conseqüència de la transcendental importància que en la ponderació de les proves personals té, tant la percepció directa pel Jutge de les diverses declaracions de les parts i dels testimonis, com la inexistència en el nostre dret Penal de proves taxades o de regles que determinin el valor cert que hagi de donar-se a cada prova, la revisió, tractant-se, precisament d'aquest tipus de proves, queda limitada a examinar, pel que fa al seu origen, la validesa i regularitat processal, i a verificar pel que fa la valoració, si les conclusions que el Jutge ha obtingut resulten congruents amb els resultats probatoris i s'ajusten als criteris generals de raonament lògic segons les regles de l'experiència comunament admeses; per tant, en aquesta instància sense haver presenciat personalment tal prova, només ens podrem apartar de la valoració efectuada pel Jutge que la va presenciar, si es declara provat alguna cosa diferent del que realment va dir el declarant i que no resulti provat per cap altre mitjà probatori, si la valoració de la declaració porta a un resulta il lògic o absurd, i de manera excepcional, si concorren altres circumstancies de les que es desprengui de manera inequívoca la falsedat d'un testimoni acollit com cert o bé, la certesa d'un altre que no s'ha tingut en compte. Es per això que la prova d'instància es immune a la revisió quan depèn de la immediació, però es revisable quan afecta a la estructura racional del discurs valoratiu ( STS 29-12-1997 ).

Íntimament lligat amb això, cal tenir en compte, com recorda la STC 123/2002 de 20 de maig que: 'la presumpció d'innocència comporta el dret a no ser condemnat sense proves de càrrec vàlides, de tal manera que tota sentencia condemnatòria ha d'expressar les proves en que recolza la declaració de responsabilitat penal, aquestes proves s'han d'haver obtingut amb totes les garanties constitucionals, han d'haver-se practicat en l'acte de judici oral i haver-se valorat i motivat pels Tribunals amb ple sotmetiment a les regles de la lògica i la experiència, de manera que la declaració de culpabilitat hagi quedat establerta més en lla de tot dubte raonable'.

SEGON.Traslladant la doctrina exposada al supòsit sotmès a revisió, porta necessàriament a concloure que la valoració feta pel jutge d'instància no pot ésser compartida en aquesta segona instància i en conseqüència haurà de prosperar la impugnació formulada pel recurrent.

La presumpció d'innocència, com ja hem apuntat, es configura com una presumpció iuris tantum, destruïble, per tant, mitjançant la incorporació al procés d'una prova de càrrec, obtinguda vàlidament, l'única prova lliure i valorable racionalment pel jutge. És a dir, la presumpció d'innocència suposa que ningú no pot ser condemnat mentre una activitat probatòria de signe inequívocament de càrrec, és a dir, de naturalesa acusatòria, que s'avingui legítimament al procés, sota els principis d'immediatesa i contradicció, no acrediti el contrari ( STS 13-9-1991 ).

Una vegada fixat aquest principi jurisprudencial, cal preguntar-se si hi ha suficient prova de càrrec contra el denunciat per trencar la presumpció d'innocència que les beneficia i fonamentar l'emissió d'una sentència condemnatòria. La resposta haurà de ser negativa en el supòsit que ens ocupa, com després s'exposarà.

Tots els elements que configuren els delictes imputats han de ser acreditats en l'acte del judici oral, mitjançant la incorporació de les corresponents proves de càrrec, obtingudes vàlidament, les úniques lliures i valorables racionalment pel jutge, ja que hi concorren els principis d'immediatesa i contradicció que de forma reiterada exigeix la constant jurisprudència del Tribunal Suprem.

Examinada la prova practicada en aquest acte del judici oral, ha estat insuficient per acreditar d'una manera indubtable el delicte imputat per les acusacions.

En aquest supòsit, cal partir de la base que el relat de fets, efectuat per les acusacions, inicialment incloïa dos episodis: un, ocorregut en el peatge i l'altre, durant el trajecte, mentre la denunciant conduïa per l'AP7. Aquests dos episodis han estat qualificats com un únic delicte de coaccions. Dels fets relatats mentre la denunciant conduïa, un cop ja havia accedit a l'AP7, l'investigat ha estat absolt. Per tant, cal veure si aïllant de l'acusació global l'incident que es va produir, justament en el moment de franquejar el patge d'accés a l'autopista, és suficient i té prou entitat perquè per si sol pugui configurar un delicte de coaccions.

Pel que fa les coaccions, hem de recordar que aquest delicte del art: 172 del CP té com a requisits legals els següents: 1r) Una conducta violenta de contingut material, violència física o intimidació, exercida sobre el subjectes passiu, sigui de manera directa o indirecta (sobre les coses); 2n) La finalitat perseguida, com a resultat de l'acció, es impedir fer allò que la llei no prohibeix o efectuar allò que no es vol fer, segui just o injust; 3r) Intensitat suficient de l'acció com per a originar el resultat que es busca; 4t) Intenció dolosa, consistent en l'ànim de restringir la llibertat aliena, i 5è) Il licitud del acte des de la perspectiva de les normes referents a la convivència social i al ordre jurídic.

Analitzats els requisits que reclama el tipus que ha estat objecte de condemna hem de concloure, que en el nostre supòsit no es donen aquells requisits, ja que en aquest cas, del visionat del DVD enregistrat per les càmeres de l'autopista, no es visualitza que el recurrent hagués creuat el seu vehicle en la trajectòria de la denunciant, impedint-li franquejar el peatge. L'enregistrament posa de manifest que l'inculpat, si bé, va dur a terme una maniobra irregular, aturant el seu vehicle en un lloc no habilitat per fer-ho, es va aturar en la illeta dibuixada que delimita els dos carrils que donen accés a l'autopista, obligant a la denunciant a efectuar una maniobra evasiva, però que no li va impedir accedir a l'AP7, tal com es veu en l'enregistrament. No queda acreditada la conducta descrita en l'escrit d'acusació.

Per tant, la conducta del recurrent no abraça aquell dol obstruccionista i atemptatori contra en l'esfera de llibertat de Casilda , de intensitat suficient per la intervenció del dret penal, ja que ni tant sols ha quedat acreditat que l'inculpat hagués creuat el seu vehicle en la trajectòria de la denunciant.

En definitiva, de tot l'exposat, no es pot concloure altra cosa, que la valoració de la prova feta pel jutge d'instància, no té la necessària congruència i raonabilitat per considerar-la apta per a destruir la presumpció d'innocència que empara al recurrent, i al no existir un altre mitjà de prova, cal procedir a estimar el recurs, revocar la sentencia impugnada i absoldre l'inculpat del delicte pel que va ser condemnat en primera instancia.

TERCER.No és procedent fer especial imposició de les costes causades en l'alçada i absolem de les causades en la instància.

Fallo

DecidimESTIMARel recurs d'apel lació interposat per la representació de Isaac , contra la Sentència dictada en data 10.01.18 pel jutge del Jutjat Penal núm. 6 de Girona , en el procediment abreujat núm. 62/17, seguit per un delicte de coaccions i queREVOQUEMen el sentit d'absoldre Isaac del delicte de coaccions que inicialment se l'imputava, amb declaració d'ofici de les costes de l'alçada i l'absolem de les causades en la instància.

Expediu certificacions de la present resolució per a la seva unió al rotlle corresponent i tramesa al Jutjat de la seva procedència, juntament amb les actuacions originals.

Així ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, el magistrat ponent: Mª TERESA IGLESIAS i CARRERA ha llegit i publicat la Sentència anterior en audiència pública. En dono fe.