Sentencia Penal Nº 311/2011, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 104/2011 de 18 de Mayo de 2011

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penal núm. 104/2011B

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 9 BARCELONA

Procediment Abreujat núm. 17/2011

Data sentència recorreguda: 2/2/11

SENTÈNCIA NÚM. 311/11

Magistrats:

Joan Francesc Uría Martínez

Juli Solaz Ponsirenas

Francesc Abellanet Guillot

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 104/2011, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 9 BARCELONA en data 2/2/2011 , en procediment Abreujat núm. 17/2011 . Han estat parts l'acusat, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz Ponsirenas.

Barcelona, divuit de maig de dos mil onze.

Antecedentes

Primer. El 2 de febrer de 2011 el Jutjat del Penal núm. 9 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent: " Que debo condenar y condeno a Domingo como responsable criminal en concepto de autor de un delito de Quebrantamiento de medida cautelar con la concurrencia de la agravante de reincidencia , a la pena de doce meses de prisión".

Segon. Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal de Domingo Cagua, el Jutjat el va admetre a tràmit, li donà curs i finalment va remetre les actuacions originades a aquest Tribunal per a la decisió. El Ministeri Fiscal sol·licità la desestimació del recurs i la confirmació de la sentència impugnada.

Tercer.- D' aquesta sentència, que expressa l' opinió unànime d' aquest Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz Ponsirenas.

Hechos

S'accepten els fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer. L'apel·lant impugna la sentència dictada en primera instància adduint com a únic motiu: l' existència d' un error invencible de prohibició en la conducta del condemnat.

Segon. El recurs no pot ser estimat. El recorrent no qüestiona que a les actuacions hi hagi prou material probatori per sostenir que hi havia contra seu una sentència ferma de condemna que l'imposava la prohibició d'apropament a la persona, domicili i lloc de treball de Rosalia , i de comunicar-se amb aquesta, penes que havia de complir des del 17 de octubre de 2005 al 12 de març de 2007, segons liquidació de condemna que li va ser notificada el 3 de febrer de 2006, en el mateix acte en que se'l requerí al compliment d'aquestes penes (foli 88 de la causa); ni es qüestiona en el recurs que el dia 13 de juliol de 2006 l' ací apel·lant es presentés al lloc de treball de l' esmentada Rosalia , al Forn Luquin de la Plaça de l' Ajuntament de L' Hospitalet de Llobregat. El que diu és que, com l' esmentada Rosalia va citar al denunciat en aquest lloc existeix un consentiment de la víctima i que aquesta situació va generar un error invencible al condemnat.

El primer argument no és acceptable. Sobre aquest particular convé fer esment d'una de les sentències de l'Alt Tribunal en resolució de recurs de cassació en que el recorrent també adduïa el mateix que l'apel·lant aquí, com la STS de 30 de març de 2009 , que diu en el seu fonament jurídic segon ... El motivo no puede prosperar porque el criterio aceptado por la referida sentencia de esta Sala de 26 de septiembre de 2005 , según el cual la existencia del quebrantamiento de condena no puede admitirse cuando se reanuda la convivencia de las personas a las que afecta la prohibición de trato, con el consentimiento de la persona protegida por la sanción penal impuesta a la otra, ha sido abandonado por esta Sala, por entender que, en tales casos, el consentimiento de la víctima protegida por la condena penal no puede eliminar la antijuricidad del hecho (v. STS de 19 de enero de 2007 ). La sanción penal que impone el alejamiento de determinadas personas como consecuencia de la conducta de agresión o amenazas por parte de una de ellas contra la otra, o de la comisión de alguno de los delitos especialmente previstos en la ley (v. arts. 57 y 48 CP ), en cuanto constituye una pena impuesta por la autoridad judicial implica su obligado cumplimiento (v. arts. 988 y 990 LECrim ) -salvo resolución judicial legalmente fundada o concesión de indulto-, pero sin que, en ningún caso, pueda quedar al arbitrio de los particulares afectados, que es lo que aquí viene a sostener la parte recurrente. Como pone de manifiesto la STS de 28 de septiembre de 2007 , "constituiría, en el presente caso, un verdadero contrasentido el que precisamente la constatada frustración del fin pretendido por la pena precedente, que no era otro que el de la evitación de la ulterior reiteración delictiva, tras resultar desgraciadamente justificada de modo pleno "a posteriori" esa previa imposición, por la comisión de nuevas infracciones, se venga a permitir la impunidad del autor de semejante quebrantamiento 0. En la mateixa línea, es pronuncià la sentència de la mateixa sala segona del Tribunal Suprem, de data 13 de juliol de 2.009 , afirmant que es doctrina mayoritaria de esta Sala, de la que constituye excepción la sentencia de 14 de marzo de 2.005 , que como tal delito contra la Administración de Justicia se comete independientemente de la voluntad de la mujer de aceptar y consentir el acercamiento .

En relació al segon argument, és a dir, que com que va citat per la denunciant es va generar una situació d' error invencible de prohibició en la persona de l' ara apel·lant, tampoc pot ser estimat ja que el propi condemnat ha reconegut durant tot el procediment penal que era plenament conscient que no es podia acostar a Rosalia i que va desobeir l' ordre pel tema dels papers, és a dir, que l' acusat sabia que estava desobeint l' ordre d' allunyament i malgrat aquesta consciencia plena va optar per anar allà on ho tenia prohibit, o sigui, al lloc de treball de la denunciant. A més a més, el propi apel·lant ha reconegut i consta en les actuacions, que ja havia estat condemnat per un delicte de trencament de condemna per la qual cosa es fa difícil pensar que es podia donar una situació d' error invencible quan ja havia estat condemnat per fets similars sinó idèntics. Per tot això, no es pot acceptar la tesis de l' apel·lant i, en conseqüència, el recurs no pot ser estimat.

Tercer. D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , escau imposar a l'apel·lant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

Desestimem el recurs expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

Imposem a l'apel·lant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.