Sentencia Penal Nº 314/2014, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 3, Rec 38/2014 de 14 de Abril de 2014

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

SECCIÓ TERCERA

APEL.LACIÓ JUDICI DE FALTES 38/2014

JUTJAT D'INSTRUCCIÓ 2 RUBÍ

JUDICI DE FALTES 777/2013

APEL·LANT: Luis Antonio

Magistrada:

ROSER BACH FABREGÓ

S E N T È N C I A Nº 314/14

Barcelona, catorze d'abril de dos mil catorze.

VIST en grau d'apel·lació el Judici de Faltes seguit amb el número 777/2013 al Jutjat d'Instrucció 2 de Rubí seguit per faltes de lesions i que resta pendent en aquesta Secció en virtut del recurs d'apel·lació interposat per Luis Antonio contra la sentència dictada en el citat procediment el dia 12 de setembre de 2013.

Antecedentes

PRIMER: Els fets que es declaren provats a la sentència apel·lada són els següents: 'El día 31 de agosto de 2013, sobre las 8,30 horas, el denunciante/denunciado Luis Antonio se encontraba en las inmediaciones de la discoteca Moon con sus amigos Blas y Eulogio . El denunciante/denunciado Íñigo se acercó al grupo, y tras una discusión entre Luis Antonio i Íñigo , iniciaron un forcejeo cayendo ambos por un terraplén. A consecuencia de tales hechos Luis Antonio sufrió lesiones que consistieron en una herida inciso-contusa en el cuero cabelludo. Dichas lesiones precisaron una primera asistencia facultativa consistente en paracetamol y precisaron para alcanzar la estabilización lesional quince días de los cuales uno fue impeditivo para el ejercicio de su funciones. Por su parte Íñigo sufrió unas lesiones consistentes en policontusiones en la región temporal izquierda y brazo derecho, así como en la región de la columna vertebral dorsal y erosión lineal de unos 5 cm en el antebrazo derecho, lesiones que requirieron para su sanidad una primera asistencia facultativa consistente en analgésicos. Dichas lesiones precisaron 5 días para la estabilización lesional, de los cuales uno fue impeditivo.'

SEGON: La part dispositiva de la sentència impugnada és la següent: ' Que debo condenar y condeno a Luis Antonio como autor de una falta de lesiones prevista y penada en el artículo 617.1 del Código Penal , a la pena de TREINTA DÍAS MULTA, a razón de un cuota diaria de seis euros, que serán abonados en un solo pago o en los plazos que en ejecución de sentencia se fijen, y en caso de impago de la misma quedará sujeta a una responsabilidad personal subsidiaria de un día de privación de libertad por cada dos cuotas no satisfechas. Que debo condenar y condeno a Íñigo , como autor de una falta de lesiones prevista y penada en el artículo 617.1 del Código Penal , a la pena de TREINTA DÍAS MULTA, a razón de una cuota diaria de seis euros, que serán abonados en un solo pago o en los plazos que en ejecución de sentencia se fijen, y en caso de impago de la misma quedará sujeta a una responsabilidad personal subsidiaria de un día de privación de libertad por cada dos cuotas no satisfechas; y que por vía de responsabilidad civil, abone a Luis Antonio la cantidad de 480 euros. Las costas del presente procedimiento deberán ser abonadas por Luis Antonio y Íñigo '.

TERCER:Notificada aquesta resolució, s'hi va interposar recurs d'apel·lació per Luis Antonio , i admès, se li va donar el tràmit corresponent pel Jutjat d'Instrucció i es van remetre les actuacions a aquesta Secció de l'Audiència Provincial de Barcelona per a la resolució del recurs plantejat.

QUART:Rebuda la causa en aquesta Secció Tercera de l'Audiència, a la que correspon el coneixement dels recursos procedents del referit Jutjat d'Instrucció, es va dictar provisió ordenant la incoació del present Rotlle d'apel·lació, que va ser numerat i registrat. D'acord amb el torn de repartiment es va nomenar magistrat ponent per a actuar com a tribunal unipersonal ( art. 82.2 LOPJ ).

CINQUÈ:Que s'han seguit en la tramitació les prescripcions legals.

Fundamentos

S'accepten els fets provats i els fonaments de dret que es consignen a la resolució apel·lada.

PRIMER:Contra la sentència condemnatòria dictada en la instància, s'interposa per Luis Antonio recurs d'apel·lació que es fonamenta en error en la valoració de la prova, vulneració del dret a la presumpció d'innocència i el principi in dubio pro reo, en infracció de precepte legal per no aplicació de l' article 20.4 del Codi Penal i de manera subsidiària en infracció per inaplicació del principi de proporcionalitat.

Sabut és que el dret a la presumpció d'innocència està consagrat a en el nostre sistema jurídic amb rang de dret fonamental a l' article 24.2 CE i implica que tota persona acusada d'una infracció penal ha de ser considerada innocent en tant que no es demostri la seva culpabilitat d'acord amb la llei ( SSTS 29 mar ç i 3 desembre 2004 ). Quan s'al·lega en el procés penal la seva vulneració el Tribunal d'apel·lació ha de comprovar que el Jutjador d'instància ha tingut en compte prova que es pugui considerar de càrrec, és a dir, de contingut suficientment incriminatori, de tal manera que es pugui considerar acreditada la realitat d'uns fets concrets i la participació o intervenció de l'acusat; que la prova ha estat obtinguda i incorporada al judici oral amb respecte als drets fonamentals i d'acord amb les normes que en regulen la seva pràctica; i que la valoració realitzada per arribar a les conclusions fàctiques que són la base de la condemna no s'aparta de les regles de la lògica i no és, per tant, irracional o arbitrària.

Pel que fa al motiu de revisió en apel·lació consistent en error en la valoració de la prova, com ha establert de manera reiterada aquesta Secció, encara que el recurs d'apel·lació té caràcter ordinari i en el seu àmbit espot realitzar una nova valoració de la prova practicada en la primera instància, no obstant, como conseqüència de la transcendental importància que en la ponderació de les proves personals té la percepció directa pel Jutge de les diverses declaracions de les parts i dels testimonis, i de la inexistència en el nostre dret processal penal de proves taxades o de regles que determini el valor que s'hagi de donar a cada prova, la revisió, tractant-se precisament d'aquest tipus de prova de caràcter subjectiu, queda limitada a determinats extrems. D'una banda a examinar, en quan al seu origen la validesa i regularitat processal, i a verificar, en quan a la seva valoració, si les conclusions que el Jutge ha obtingut resulten congruents amb els resultats probatoris i s'ajusten als criteris generals de raonament lògic segons les regles d'experiència habitualment admeses. Així, en aquesta nova instància, sense haver presenciat de forma directa i personal les proves, només serà possible apartar-se de la valoració que d'elles en va fer el Jutge davant de qui es va practicar, si es declara com a provat en base a ella quelcom diferent del que va dir el declarant i que no resulta de cap altre mitjà de prova, si la valoració de la declaració condueix a un resultat il·lògic o absurd, i, de manera excepcional, si concorren altres circumstàncies de les quals se'n desprengui de forma inequívoca la falsedat d'un testimoni acollit com a cert o la certesa d'un que no es va tenir en compte.

En el supòsit que s'examina, revisada la prova practicada a l'acte del plenari s'ha de concloure que el pronunciament condemnatori es sustenta en prova de càrrec hàbil i suficient per a enervar la presumpció d'innocència i ha estat correctament valorada en la instància.

En efecte, la Jutgessa d'instància ha exposat de manera raonable i raonada les raons que l'han portat a donar o no credibilitat a les declaracions realitzades a l'acte del judici oral, i així que en aquest sentit li han portat a estimar acreditat que es va produir efectivament una escomesa entre els denunciant i denunciat, sense que sigui possible determinar qui va començar l'agressió. L'apreciació que es fa en la sentència no es pot modificar ni obviar en aquesta alçada atès que com s'ha expressat està degudament justificada, i la part apel·lant no aporta dades o elements objectius que posin de manifest que aquesta apreciació és errònia o no s'ajusta a la realitat.

S'estima, per tant, que la valoració de la prova és correcta i per tant ha de ser mantinguda en aquesta alçada.

Pel que fa al principi in dubio pro reo, la jurisprudència ha assenyalat de manera reiterada que el propi nomen iurisd'aquest principi posa clarament de manifest que la seva operativitat es troba condicionada per l'existència de dubtes que l'òrgan sentenciador hagués expressat en la valoració de la prova, que és l'àmbit propi d'aquest principi ( STS 30 d'octubre de 2000 ). Però quan el tribunal d'instància no mostra cap vacil·lació sobre la culpabilitat de l'acusat, sinó que d'una manera explícita mostra el seu convenciment sobre aquella culpabilitat, en absolut pot tenir efectes la invocació del principi in dubio pro reo, ja que perquè el dubte es pugui resoldre el favor del reu és necessari que existeixi.

En relació a la pretensió que s'estimi concurrent la circumstància eximent de la responsabilitat criminal de legítima defensa, els fets provats, que com s'ha avançat s'han de mantenir en aquesta alçada en ser correcta la prova practicada, impedeixen l'aplicació de la causa de justificació referida, atès que no consta acreditat que existís una prèvia agressió il·legítima, que és el requisit nuclear o estructural de la mateixa i la seva inexistència impedeix la seva estimació.

En relació a la manca de proporcionalitat de les penes de multa imposades, cal assenyalar que han estat imposades en la seva extensió mínima, per la qual cosa la motivació exigible també és mínima, i d'altra banda i pel que fa a la quantia de la quota, cal assenyalar que la jurisprudència ha establert que el límit mínim legal de la pena de multa previst al Codi Penal ha de quedar reduït per a casos extrems de misèria o indigència, de manera que en aquells casos ordinaris en que no concorren aquestes circumstàncies extremes resulta adequada la imposició d'una quota prudencial situada en el tram inferior, pròxima al mínim. Així la STS de 11 de juliol de 2001 estableix que quan s'està fixant una quota com és el cas que ens ocupa que es fixa en 6 euros, ha d'estimar-se que ja s'està imposant la pena en el seu grau mínim encara que no s'arribi al mínim absolut.

SEGON:Atès el que s'ha exposat s'ha de confirmar en els seus propis termes la resolució impugnada i desestimar el recurs d'apel·lació sense imposar-ne expressament les costes en no apreciar-se mèrits per a fer-ho.

Vistes les normes legals i d'altres d'aplicació,

Fallo

DESESTIMAR el recurs d'apel·lació interposat per Luis Antonio contra la sentència dictada pel Jutjat d'Instrucció 2 de Rubí en el Judici de Faltes 777/2013 i CONFIRMAR-LA, sense fer expressa imposició de les costes processals d'aquesta segona instància.

Així ho acorda i signa la Sra. Magistrada; en dono fe.