Sentencia Penal Nº 326/2020, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 66/2020 de 25 de Junio de 2020

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penal núm. 66/2020 - M

Jutjat del Penal núm. 28 de Barcelona.

Procediment abreujat núm. 495/2019-C.

Data sentència recorreguda: 27/01/2020.

SENTÈNCIA NÚM. 326/2020

Magistrats:

Juli Solaz Ponsirenas

Maria Josep Feliu Morell

Maria del Mar Méndez González

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 66/2020, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 28 BARCELONA en data 27/01/2020, en procediment Abreujat núm. 495/2019. Han estat parts com apel·lant Eugenio representat pel procurador Maria Francesca Bordell Sarro i assistit pel lletrat Francisco Javier Catalan Regueiro, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz Ponsirenas.

Barcelona, vint-i-cinc de juny de dos mil vint.

Antecedentes

Primer.El dia 27 de gener de 2020 el Jutjat del Penal núm. 28 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent: 'Condeno a Eugenio como cooperador necesario de un delito de falsedad en documento oficial cometido por particular, ya definido, a una pena de 1 año de prisión y 7 meses y 6 días de multa con una cuota diaria de 6 euros (1.296 euros), con responsabilidad personal subsidiaria en caso de impago de un día de privación de libertad por cada dos cuotas de multa impagadas, así como al abono de las costas causadas en el presente procedimiento.

Una vez firme, en su caso, esta resolución, destrúyase el documento falsificado intervenido.'.

A la citada sentència es declaren provats els fets següents: ' Resulta acreditado que el acusado, Eugenio, nacional de Venezuela, en situación administrativa irregular en España, sobre las 9.30 horas del día 25 de julio de 2018 se encontraba en la Estación del Norte, en la localidad de Barcelona, identificándose ante la Policía con lo que parecía ser una cédula de ciudadanía de la República de Colombia a nombre de Genaro y con su fotografía, que él mismo facilitó para la elaboración del dicho documento por completo.'.

Segon.Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal de Eugenio, el Jutjat el va admetre a tràmit, li donà curs i finalment va remetre les actuacions originades a aquest Tribunal per a la decisió. El Ministeri Fiscal ha sol·licitat la desestimació del recurs i la confirmació de la sentència impugnada.

Tercer.-D'aquesta sentència, que expressa l'opinió d'aquest Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz i Ponsirenas.

S'accepten els fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.L'apel·lant impugna la sentència dictada en primera instància adduint, bàsicament, l'existència d'un error en la valoració del material probatori, en el sentit que no s'ha acreditat que l'ara recurrent hagi estat l'autor de la falsificació del document d'identitat i que, com a conseqüència d'aquest error valoratiu, s'ha produït una infracció de normes, al aplicar indegudament el jutjat d'instància l' article 392 del Codi penal i vulnerant, a la vegada, el principi constitucional a la presumpció d'innocència que empara a tota persona acusada de la realització de qualsevol il·lícit penal.

Segon.El recurs, vist com està plantejat, en realitat es fonamenta en un únic motiu que es pot resumir dient que el recurrent està denunciant que s'ha produït un error en la valoració de les proves practicades en el plenari i que aquestes proves son del tot insuficients per atribuir a l'apel·lant el delicte pel qual ha estat condemnat, ja que, el citat apel·lant no va tenir cap intervenció en la falsificació del document oficial que li fou ocupat i que no va utilitzar el citat document per identificar-se davant de la policia. Plantejat així el recurs és clar que no pot ser estimat, tenint en compte que, correspon al Jutjat d'instància, d'acord amb el que disposa l' article 741 de la Llei d'enjudiciament criminal, fer la valoració de les proves practicades davant seu i que únicament la Sala podrà modificar aquesta valoració si la mateixa es fonamenta en un raonament il·lògic o arbitrari. Aquest supòsit no passa en el cas que ens ocupa.

Així, el jutjat d'instància en el fonament de dret primer de la sentència apel·lada fa una anàlisi detallada de la prova practicada davant seu i, és molt clar, que es pot discrepar d'aquesta valoració però, també és evident, que en l'argumentació de la sentència no es detecta la utilització de criteris il·lògics, irracionals o arbitraris que justifiquin la revocació de la sentència condemnatòria, tal com pretén, en aquest cas, la part recurrent. Per tant, davant d'una resolució argumentada i suficientment motivada, s'ha de donar prioritat a la valoració imparcial que fa el jutjat del penal, el qual, ha disposat d'una visió directa de les proves practicades en el plenari, per sobre de la interpretació parcial d'una de les parts. En aquest sentit constatem que els arguments del recurrent contrasten clarament amb la prova practicada en el plenari, atès que, el propi acusat va manifestar que va donar la seva fotografia per a la elaboració del document d'identificació falsificat que li fou ocupat i l'agent, amb número de carnet professional 65.518, va confirmar que el citat acusat es va identificar amb el esmentat document fals. Per tant, l'ara recurrent al entregar la seva fotografia per a la confecció del document fals, va participar amb un acte directe i imprescindible per a la realització del il·lícit penal pel qual ha estat condemnat, ja que, existeix una reiterada i consolidada jurisprudència que considera que, al marge de que l'implicat confeccioni materialment o no el document falsificat, ha de ser condemnat com autor o cooperador necessari aquell qui fa actes directes i necessaris per a la confecció del referit document i, entre aquests actes, es considera que un d'ells és facilitar la pròpia fotografia per a la confecció del document falsari, com ha fet l'ara apel·lant; i així s'ha establert, entre moltes altres resolucions, en la sentència del Tribunal Suprem núm. 836/2016, de 4 de novembre, on es diu el següent: 'Nuestra jurisprudencia más reciente (por ejemplo, STS 267/2015 , fundamento jurídico tercero 1) expone: "efectivamente, esta Sala ha entendido que el delito de falsedad no lo comete como autor solamente quien procede a la confección material del elemento falsificado, en el caso presente, las tarjetas de crédito, sino que también han de ser considerados autores, al menos por cooperación necesaria, quienes facilitan los datos de identidad que se plasman en las tarjetas u otros documentos falsos para que puedan ser utilizados precisamente por quien los aporta.'; o, més específicament, la sentència de la mateixa Sala, núm. 773/2002, de 30 d'abril, en la qual, es diu que: ' Y teniendo en cuenta, así mismo, que este delito, contra la pretensión del recurrente de que sea castigado como simple Falsedad de uso ( art. 310 CP de 1973 ), debe calificarse como verdadera falsedad del artículo 309 del referido Texto legal , ya que la entrega de la fotografía propia al ejecutor material del documento falso integra, por sí sola y de acuerdo con reiteradísima Jurisprudencia al respecto, la autoría, por cooperación necesaria, en el ilícito falsario.'.

( SSTS 704/2002, de 22-IV; 661/2002, de 27-V; 1531/2003, de 19-XI; 200/2004, de 16-II; 368/2004, de 11-III; 474/2006, de 28-IV; y 702/2006, de 3 -VII, entre otras).

Per tant, a la vista d'aquesta clara i constant jurisprudència i de la prova practicada en el plenari, és molt clar que l'acusat va participar activament, facilitant la seva fotografia per confeccionar el document d'identificació fals que li fou ocupat i, en conseqüència, no constatem cap error en la valoració probatòria feta pel jutge d'instància, ni cap infracció legal, ni cap vulneració del seu dret constitucional a la presumpció d'innocència, al existir prova de càrrec vàlida i suficient sobre la seva responsabilitat penal, per la qual cosa, com hem dit abans, el recurs presentat per la representació processal del condemnat, ara recurrent, contra la sentència condemnatòria, dictada contra ell, ha de ser desestimat; i, conseqüentment, la esmentada sentència ha de ser confirmada en tota la seva integritat.

Tercer.D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal, escau imposar a l'apel·lant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimem el recurs expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. Imposem a l'apel·lant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència no és ferma, i contra la mateixa es pot interposà recurs de cassació per infracció de llei si es considera que, atesos els fets que es declaren provats en la resolució, s'ha infringit un precepte penal de caràcter substantiu o una altra norma jurídica del mateix caràcter que hagi de ser observada en l'aplicació de la llei penal, preparant el recurs mitjançant un escrit autoritzat per un advocat i un procurador, si el recurrent no és el Ministeri fiscal, escrit presentat dins dels cinc dies següents al de l'última notificació de la sentència, i en el qual s'ha de demanar testimoniatge de la sentència i manifestar la classe de recurs que s'intenti utilitzar.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.