Sentencia Penal Nº 328/2013, Audiencia Provincial de Girona, Sección 4, Rec 12/2012 de 25 de Abril de 2013

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

SECCIÓ QUARTA (PENAL)

GIRONA

ROTLLE NÚM. 12/2012

SUMARI NÚM. 1/2012

JUTJAT INSTRUCCIÓ NÚM. 1 DE RIPOLL.

SENTÈNCIA NÚM. 328/2013

PRESIDENT:

Sr. FRANCISCO ORTI PONTE.

MAGISTRATS:

Sr. JAVIER MARCA MATUTE.

Sra. Mª TERESA IGLESIAS i CARRERA.

Girona, 25 d'abril de 2013

Hem vist, en judici oral i públic, el Rotlle núm. 12/2012, que dimana del Sumari instruït amb el número 1/2012 pel Jutjat d'Instrucció núm. 1 de Ripoll per un delicte d'homicidi intentat contra Anton , amb NIE núm. NUM000 , nascut el NUM001 -1966 a Nador (Marroc), fill d' Amar i Fátima, amb domicili al c/ DIRECCION000 núm. NUM002 , NUM003 de Ripoll, en situació de presó provisional per aquesta causa des del 22 de març de 2012, representat pel/a procurador/a Sr/a. Boadas i defensat pel/a lletrat/da Sr/a. Samuel García Quintas en substitució del lletrat Sr. David García Quintas. Ha estat part acusadora el Ministeri Fiscal, exercint l'Acusació Particular Jorge , representat per la procuradora Sra. Biosca i assistit pel lletrat Sr. Antoni Vergés.

Ha estat Ponent la Il lma. Magistrada Sra. Mª TERESA IGLESIAS i CARRERA.

Antecedentes

PRIMER.Aquestes actuacions es van incoar a rel de l'atestat instruït pels dels MMEE de la Comissaria de Ripoll per un presumpte delicte d'homicidi intentat.

SEGON.El Ministeri Fiscal en les seves conclusions definitives va qualificar els fets com de constitutius d'un delicte d'homicidi intentat del art: 138 del CP en relació als arts: 16 i 62 del mateix text legal, dels que va considerar autor l'acusat, sense circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal i va sol licitar que se l'imposés la pena de 9 anys de presó, inhabilitació del dret al sufragi passiu durant el temps de la condemna i prohibició d'apropar-se a Jorge per un període de 18 anys a una distancia inferior a 500 metres, així com la prohibició de comunicar-se amb ell per qualsevol medi també per temps de 18 anys.

TERCER.La defensa de l'acusat en el mateix tràmit va sol licitar la lliure absolució del seu defensat, amb tots els pronunciaments favorables, per considerar que els fets no son constitutius de delicte.

Subsidiàriament va qualificar els fets de constitutius d'un delicte de lesions de l' art: 148-1,1 en relació a l ' art: 147-1 del CP , del que va considerar autor l'acusat, amb la concurrència: 1er) de la eximent incomplerta del art: 20-1 del CP ; 2º) la eximent incomplerta de l' art: 20-4 del CP de legitima defensa i sol licita que s'imposi a l'acusat una pena de 1 any de presó.

PRIMER.Es declara provat que Anton , major d'edat, amb NIE núm. NUM000 i amb antecedents penals no computables a efectes de reincidència i amb situació administrativa de residència irregular en territori espanyol.

Cap a les 09'30 hores del dia 18 de març de 2012 l'acusat Anton es trobava en l'interior del seu domicili situat a la tercera planta del núm. NUM002 del c/ DIRECCION000 de Ripoll, la víctima, Jorge , va anar a aquell domicili per parlar amb l'acusat i trucant prèviament a la porta l'acusat el va obrir i el va deixar passar. Un cop a l'interior, l'acusat es va situar al davant de la porta d'entrada, impedint la sortida de Jorge . Tot seguit, l'acusat, guiat per l'ànim d'acabar amb la vida de Jorge , va agafar un ganivet de pernil de grans dimensions i va efectuar un tall de 12 centímetres de longitud a la galta esquerra, dirigint tot seguit una ganivetada a la zona del coll del Sr. Jorge que va poder esquivar i dos ganivetades més a la part esquerra del tòrax causant-li lesions. La víctima va intentar evitar els atacs, amb el ganivet que li va propinar l'acusat, amb una cadira, llavors va entrar al domicili José que es va dirigir a l'acusat i va impedir que continués atacant la víctima amb el ganivet, circumstància que va aprofitar la víctima per sortir del domicili.

A conseqüència de les ganivetades rebudes Jorge va patir lesions consistents en una ferida tallant a la galta esquerra de 12 centímetres de longitud des de la regió mentoniana a la regió superior i distal del triangles submandibular esquerra, passant pel cantell inferior de la galta i que va precisar de tractament quirúrgic amb 9 punts de sutura, així com una ferida inciso -contusa en la regió interclavicular del tòrax esquerra que va precisar per a la seva curació de tractament quirúrgic consistent en 2 punts de sutura i una ferida inciso -contusa en la part alta de la regió mamaria que va precisar per a la seva curació de tractament quirúrgic consistent en 3 punts de sutura.

Les lesions sofertes van tardar en curar 10 dies no impeditius i li va quedar una seqüela per perjudici estàtic consistent en una cicatriu a la galta esquerra de 10 centímetres de longitud valorada en 8 punts.

Jorge reclama per les lesions i per la seqüela.

En el moment dels fets l'acusat Anton tenia les seves facultats mentals volitives i intel lectives lleugerament alterades a causa del trastorn psicòtic que pateix.

Fundamentos

PRIMER.Els fets declarats provats son constitutius d'un delicte intentat d'homicidi l' art: 138, en relació als arts: 16 i 62, tots ells del CP .

Un cop examinades les actuacions la Sala ha comptat, per a formar la seva convicció de culpabilitat en relació a l'inculpat, amb suficient prova de càrrec, obtinguda amb el respecte als dret fonamentals i practicada en l'acte de judici a l'empara dels principis d'oralitat, contradicció, immediació, concentració i publicitat, i amb la prova practicada consistent en la declaració del inculpat, la declaració feta en l'acte de judici oral per la víctima, de José , d' Eleuterio , de Justiniano , de Severiano i de Apolonia , prova pericial medico forense dels Drs. Ángel i Magdalena , dels Doctors Fernando i Nazario i de les psicòlogues Carlos Manuel i Ángeles i documental.

Ha quedat plenament acreditat que l'inculpat Anton va clavar un ganivet de pernil de grans dimensions a la cara i tòrax de la víctima Jorge , i li va causar els danys corporals descrits en els Fets Provats. Es dir, ha quedat acreditada una acció de causar a una altra persona, amb l'arma descrita, unes lesions, un resultat lesiu per la víctima, que va precisar tractament mèdic i quirúrgic, el nexe de causalitat entre la conducta de l'inculpat i el resultat lesiu produït.

Aquest fet ha quedat plenament acreditat per la declaració de víctima, que ha narrat sense contradiccions significatives, que va anar al domicili de l'acusat, a qui la seva mare tenia llogat el pis, per parlar d'una qüestió relacionada amb el bon veïnatge, que va trucar a la porta, l'acusat el va obrir i va entrar al pis, que de sobte l'acusat que es trobava darrera d'ell, va agafar un ganivet d'un armari que hi havia al costat de la porta d'entrada al pis i sense cap explicació ni motiu aparent, es va dirigir a la víctima amb el ganivet, intentant-lo agredir, dirigint el ganivet a la zona del coll, atac que va esquivar la víctima fent-se enrere, sinó li hagués travessat el coll, tal com ha dit la víctima, malgrat aquesta maniobra evasiva de la víctima, l'acusat va causar una ferida tallant a la galta que va des de la regió mentoniana fins la regió més superior i distal del triangle submandibular esquerra, passant pel cantell inferior de la galta de 12 cm de longitud, per tot seguit continuar l'atac, clavant-li el ganivet en la zona toràcica esquerra, causant-li dues ferides incisocontuses, una en la regió infraclavicular i l'altra a la part alta de la regió mamaria. La víctima es va defensar de l'atac de l'agressor amb un cadira, però com estava podrida se li va trencar. La versió de la víctima es veu corroborada pels informes de primera assistència i per l'informe medico forense.

Consta en l'informe de primera assistència que va ser visitat a l'Hospital a les 10.53 hores del dia 18 de març de 2011 i els fets es van produir cap a les 9,30 hores del mateix dia, cosa que implica que les lesions descrites per la víctima van ser objectivades, pràcticament sense sol lució de continuïtat en el temps i a més, es tracta d'unes lesions del tot compatibles amb la mecànica dels fets descrita per la víctima.

També corrobora la versió de la víctima el testimoni Eleuterio que en el moment dels fets es trobava al pis dormit i quan va sentir el soroll al menjador es va desperta i hi va anar. Si bé, aquest testimoni ha incorregut en importants contradiccions entre el que va declarar a instrucció i el que ha declarat en aquesta acte de judici. En l'acte de plenari ha manifesta que va veure als dos implicats barallant-se, que no va veure cap ganivet i que els dos tenien sang, que llavors va anar a avisar José , que va pujar per separar-los. A instrucció, no obstant, va dir que es va aixecar del llit i va veure a l'espanyol que duia una cadira i que sagnava i l'altre senyor que era marroquí duia un ganivet, que va tenir por i llavors va tirar una manta sobre el marroquí que duia el ganivet i va baixar a avisar al nebot del marroquí que viu a baix, que quan va baixar a baix li va dir al nebot que pugés que creia que el seu oncle estava matant a una persona. Si bé desprès en aquesta mateixa declaració a preguntes de la defensa, es retracta i nega haver dit que 'l'estava matant' que volia dir que s'estaven barallant. Com podem observar aquesta declaració corrobora plenament, pel que fa la mecànica dels fets, la versió de la víctima. La Sala desconeix el perquè del canvi de versió, pot esser per por o per qualsevol altra causa, però el fet es que en aquest acte la seva declaració ha estat imprecisa i amb ambigüitats, motiu pel que ens mereix mes credibilitat la prestada a instrucció més propera en el temps i que resulta compatible amb les lesions objectivades a la víctima.

Per la seva banda l'inculpat nega els fets tal com venen imputats i es limita fer seva la mateixa versió donada per la víctima, però intercanviant els papers, no obsten l'acusat incorre en una greu contradicció i la seva versió ha quedat del tot desvirtuada per l'informe forense i que per tant resta tota credibilitat al seu relat. L'acusat diu que la víctima li va produir una ferida al dit amb el ganivet, però del informe mèdic resulta que certament tenia lesions als dits, però que aquestes lesions eren degudes a un quadre d'onicomosis generalitzada a les ungles de ambdues mans, se li reconeixen una lesió erosiva i fissurada en el primer dit de la mà esquerra, també presenta lesions de les mateixes característiques en el tercer dit de la mà esquerra i en el primer dit de la ma dreta i que aquestes lesions també és presenten contaminades i es correlacionen amb una obertura de l'epidèrmis típica de les fissures que estan esquerdades i que difícilment es poden compatibilitzar amb les explicacions donades per l'acusat. Com hem dit la seva versió no te cap consistència, més enllà del seu justificat intent exculpador, però, com hem dit, resulta desvirtuat i contradit per les proves objectives.

Finalment, hem comptat, pel que fa al mecànica del fets, amb el testimoni del nebot, José , si bé, aquest testimoni en l'acte de judici no s'ha ratificat en la seva declaració a instrucció, adduint que no recordava res, que ha perdut la memòria a causa d'una malaltia mental que pateix i que pren moltes pastilles, aportant documentació mèdica al respecte en aquest acte, havent patit, fins i tot, durant la seva declaració en el judici un episodi d'ansietat que ha fet necessari dispensar-li assistència mèdica. En aquestes circumstàncies la declaració d'aquest testimoni no gaudeix de la persistència necessari per poder-se erigir en prova de càrrec per si sola, malgrat que pogués corroborar els fets imputats que ja queden acreditats plenament en base a la resta de prova practicada i ja analitzada.

Però el cavall de batalla d'aquest cas rau en determinar si l'acció de l'inculpat estava presidida pel dol de matar o ' animus necandi' o per un dol de lesionar o ' animus laedendi'.

Hem de dir que el delicte de lesions i el delicte d'homicidi en grau de temptativa tenen una mateixa estructura objectiva, distingint-se únicament per l'element subjectiu de la intencionalitat o voluntat del subjecte actiu. Aquest element subjectiu pertany a la intimitat de la persona, tret que l'agent reconegui expressament quina era la seva intenció, reconeixement del que no disposem en aquest cas. Per tant, aquesta intenció s'haurà de deduir o inferir de l'activitat externa desplegada pel subjecte, tant antecedent, concomitant o conseqüent que pugui aportar llum sobre el verdader propòsit de l'autor, arribant a inferir així, i a través de totes aquestes dades si l'ànim de l'autor va ser el de lesionar o el de matar; es dir, si hi ha dol de matar, encara que sigui l'eventual, o si la intenció de l'individu no va anar mes enllà del 'animus laedendi o vulnerandi', sense representació de les altres conseqüències letals. La STS de 18-10-2007 assenyala que és necessari valorar un seguit de dades i circumstancies concurrents en l'agressió a fi de determinar si del resultat acreditat, l'ànim era homicida, encara que sigui a títol de dol eventual, es dir quan l'autor coneix o ha de conèixer per la forma en que es produeix l'agressió que existeix un perill concret per a la vida de la víctima i accepta aquesta possibilitat i el resultat, o bé admet que aquell resultat es pugui produir. Des d'aquesta perspectiva la Jurisprudència del TS ( sentencies de 11-03-2004 , 10-01-2005 , 17-10-2005 i 23-11-2007 , entre altres) per a determinar la existència d'un ànim de matar o bé de lesionar, cal atendre als següents criteris:

-1er- Relacions que lliguin l'autor amb la víctima, incloent-hi les circumstancies personals de qualsevol tipus, familiars, econòmiques, professionals, sentimentals i passionals.

-2º- La personalitat de l'agent i també, en certa mesura, la del agredit.

-3er- Les actituds i incidències observades i produïdes en moments precedents al fet de l'agressió, si hi va haver abans actes de provocació, paraules insultants, l'amenaça de mals i la seva repetició en el pronunciament.

-4ª- Manifestacions de les persones que van intervenir durant la contesa, (per exemple, paraules que van acompanyar l'agressió), i del agent desprès de perpetrar l'acció criminal.

-5è- Dimensions i característiques de l'arma utilitzada i la seva idoneïtat per a matar o lesionar.

-6è- Lloc o zona del cos cap on es va dirigir l'acció ofensiva, apreciant la seva vulnerabilitat i el caràcter més o menys letal. En relació a aquest criteri, es d'assenyalar que, si bé, hi ha un nombre important de sentencies del TS que centra l'argument mes concloent de l'ànim que mou a l'agressor en la zona on s'ubiquen les ferides, ( les zones sobre les que es produeix la incisió posaven en risc la vida de la víctima i revelaven un ímpetu homicida més enllà del simple propòsit de causar lesions), no son d'estranyar altres sentencies de signe contrari, ( el fet de que les ferides fossin susceptibles de causar la mort, no vol dir, necessàriament, que ens trobem davant un inequívoc i indiscutible ànim de matar).

-7è- Insistència i reiteració dels actes d'atac.

-8è- Conducta posterior observada per l'infractor.

Aquests criteris òbviament, no constitueixen un sistema tancat o de números clausus, sinó que s'han de ponderar entre si per evitar els riscos o perills de l'automatisme i a l'hora s'han de contrastar amb elements que puguin ajudar a formar un sòlid judici de valor, com a garantia d'una mes segura configuració de l'element subjectiu. Això es, cada un dels criteris d'inferència referits no presenten un caràcter excloent sinó complementari a l'hora de determinar l'actitud psicològica de l'infractor i l'autèntica voluntat dels seus actes.

En el present cas hem de ressaltar que el instrument utilitzar per l'acusat, un ganivet de tallar pernil de grans dimensions, es un utensili apte per ocasionar la mort de l'agredit, que la zona del cos a la que va projectar i dirigir l'arma és una de les que tenen la consideració de zona anatòmica vital. Concretament, ha quedat acreditat que l'atac anava dirigit al coll, que es un tram anatòmic on estan situats elements vasculonerviosos, com la caròtida i la jugular, que sí es considerada una zona anatòmica vital. El metges forenses han manifestat que de produir- se la lesió dos centímetres mes a vall, li hagués pogut produir el degollament amb el corresponent rics per a la vida per dessagnament. Les altres ferides, descrites en els Fets Provats, anaven dirigides al tòrax i que d'haver estat més profundes haurien pogut afectar al pulmó i al cor, produint un pneumotòrax, zones aquestes considerades també amb risc vital.

En l'acte de judici els forenses van ratificar el seus informes i van matisar que les ferides en concret, eren de pronòstic lleu, però les zones a les que anaven dirigides son considerades zones amb risc vital.

No podem perdre de vista que l'atac va ser sobtat i del tot imprevisible per a la víctima , ja que només entrar al pis de l'acusat va ser agredit i com hem dit, ha quedat acreditat que l'atac anava dirigit directament al coll i que de no haver fet la víctima un moviment evasiu les conseqüències haurien pogut ser mortals i que malgrat els intents de defensa de la víctima amb la cadira podrida, l'acusat va persistir en el seu comportament agressiu. La víctima ha manifestat que malgrat el persistents atacs, no va poder sortir del pis, ja que l'acusat li flanquejava la porta mentre la víctima estava situada a prop del balcó, dient-li l'inculpat, mentre continuava exhibint el ganivet, que per sortir del pis saltés pel balcó, ja que l'acusat estava situat entre ell i la porta, es tracta d'un pis situat en una tercera planta. Finalment, també hem de tenir en compte la persistència en l'agressió, ja que un cop ferit Jorge l'inculpat no va parar fins que Eleuterio li va tirar la manta per damunt a fi de dificultar que continues en la seva actitud agressiva, cessant definitivament en el seu comportament agressor quan va pujar el seu nebot José que els va separar, aprofitant, en aquell moment, la víctima que la porta estava oberta i va poder fugir.

Tot el que hem exposat ens porta a considerar que l'autor de les agressions necessariament s'havia de representar l'abast letal que es podria haver derivat de la repetida acció, tenint en compte que l' instrument utilitzat podia suposar un risc per a la vida de la víctima, així com les zones amb risc vital a les que va dirigir les agressions i finalment no satisfet amb les seva actuació amb el ganivet, incitava la víctima a que es tirés pel balcó si volia sortir de casa seva, dada que reforçar aquell animus necandi en la conducta de l'acusat. Es per això que aquest Tribunal considera acreditat que l'acusat va actuar mogut pel dol de matar i no pel dol de lesionar com postula la Defensa de l'acusat.

SEGON.-Dels fets declarats provats es responsable en concepte d'autor Anton .

TERCER.-Per la Defensa es reclam la concurrència de l'eximent incompleta de l' art: 20-1 del CP per concórrer un trastorn psicòtic i la eximent incompleta de legitima defensa de l' art. 20-4 del CP .

Analitzarem en primer lloc, la legitima defensa invocada. Abans de tot, hem de dir, que ni en les conclusions definitives amb caràcter principal, ni en les alteratives proposades per la Defensa de l'acusat en l'acte de judici oral, no hi ha cap relat fàctic que descrigui els fets que serveixin de substrat d'aquesta circumstància modificativa de la responsabilitat criminal, aquest defecte seria suficient per desestimar la pretensió, malgrat això, analitzarem la possible concurrència, en aquest cas, d'aquesta circumstància.

Hem de recordar que les circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal, perquè puguin ser apreciades, es necessari que quedin tan acreditades com els mateixos fets principals.

Segons una constant jurisprudència del Tribunal Suprem son tres els requisits essencials per a la legitima defensa: a) Agressió il legítima realitzada sobre l'agent del delicte i que provoca la defensa que aquest fa de la seva persona o integritat física; aquesta agressió ha d'ésser, entre altres, objectiva, exigint un perill real i objectiu dels bens que es pretenen defensar i actual, per la existència d'un perill proper que n hagi desaparegut, amb la finalitat de diferenciar la defensa de la venjança.; b) falta de provocació suficient per part de qui es defensa, ja que si ell mateix amb la seva actuació ha fet possible l'agressió del contrari no hi te cabuda, de cap manera, parlar d'excusa absolutòria, ni completa, ni incompleta, entendre el contraria suposaria premiar al que ja inicialment ha mantingut una actitud il legal en front a qui, desprès, resulta ser el seu oponent; c) en tot cas, la defensa ha de ser necessària i el medi utilitzat ha de ser mínimament racional, o el que es el mateix, ha de ser proporcional al que utilitza l'altra persona, sinó es així el que passa es que la defensa es transforma en atac.

En aquest supòsit, com ja hem analitzat, no ha quedat acreditat que s'hagi produït cap agressió prèvia i il legítima de Jorge en vers l'acusat, ans tot el contrari, va ser l'acusat amb el ganivet que va agafar només entrar Jorge a casa seva, qui va agredir la víctima, tant bon punt va entrar i desprès que l'acusat li obrís la porta, que de forma supressiva el va atacar. Tampoc ha quedat acreditat cap acte de provocació suficient, la víctima en aquest cas es va limitar a anar a casa l'acusat per parlar amb ell, sense que s'hagi provat cap altra conducta que es pugui emmarca en aquell requisit. Ple que fa la proporció del medi utilitzat salta a la llum la seva desproporció i no requereix mes coment¡aris. Per tant, no es donen cap dels requisits essencials que exigeix la legitima defensa, aquesta pretensió haurà d'esser desestimada.

Pel que fa l'eximent incompleta de trastorn mental sol licitada per la Defensa, ens trobem en relació a la prova practicada per acreditar aquest extrem amb les pericials psiquiàtriques dels metges forense Dr. Fernando i Dr. Nazario i les pericials de les psicòlogues del Centre Penitenciari on estava ingressat l'acusat des de la seva detenció per aquests fets, Don. Carlos Manuel i Doña. Ángeles . Ara bé, aquestes pericials, en principi, semblen contradictòries, ja que les pericials psiquiàtriques forenses conclouen, segons Don. Fernando que ni en la visita efectuada al mes de maig de 2012 i la efectuada el 30 de juliol de 2012 no li troba patologia psiquiàtrica activa, tret de 'porrazgos' possiblement sociopàtics. Per la seva banda el Dr. Nazario que examina l'acusat en una única visita el 30 d'agost de 2012 conclou que no pateix cap malaltia mental que li afecti la imputabilitat i que es mostra d'acord amb l'informe del metge psiquiatre Don. Fernando . El Dr, Nazario en aquesta única visita el 3 de setembre de 2012, també fa constar que es va posar en contacte telefònic amb els serveis mèdics del centre penitenciari, però el dia que va visitar l'inculpat no hi eren i per tant no li confirmen una simptomatologia psicòtica, com tampoc se li confirma el motiu de la prescripció de la 'rispiridona' i explica que la rispriridona es una medicació antipsicòtica i que a l'acusat se li va suprimir a finals dels mes d'agost de 2012.

En front aquests dictamens psiquiatrics, tenim els de les psicòlogues del Centre Penitenciari, han manifestat que han tingut amb l'acusat unes tres entrevistes, que s'ha posat en contacte amb els serveis de base de Ripoll que tenien dades de l'acusat, també han estat en contacte amb els educadors del Centre i tal com manifestes han pogut observar l'interí en la seva vida quotidiana al Centre, Aquestes perits en els seus informes fan constar que hi ha constància que l'any 2004, durant el primer ingrés de l'acusat a la presó, va presentar un brot psicòtic amb deliris de persecució. En l'actualitat continua presentant idees delirants i conclouen que l'intern presenta un quadre compatible amb un trastorn psicòtic pel qual està essent tractat farmacològicament.

Si bé es cert que cap dels quatre pèrits poden afirmar que en el moment dels fets l'acusat presentés un brot psicòtic, el cert es que la Dra. Apolonia que el va visitar a l'Hospital de Campdevànol el 22 de març de 2012, quatre deis desprès dels fets, ha manifestat que només li va referir vertígens i diabetis, no li va dir res de l'esquizofrènia, ara bé aquesta circumstància ha estat negada per l'acusat sistemàticament, no l'ha referit ni als psiquiatres ni a les psicòlogues, però el fet es que consta documentat que l'any 2004 va patir un brot psicòtic i el testimoni José , nebot de l'acusat, que si bé, no va aportar cap dada en l'acte de judici oral per no recordar els fets, sí va posar de manifest a preguntes de la Defensa que el seu oncle te un problema mental, que el volia dur al metge però ell no volia, no es prenia la medicació, però si prenia alguna cosa pel sucre i finalment la pròpia víctima, en el plenari, va manifestar que creu que l'acusat estava sota els efectes d'alguna cosa, sens precisar res més, això permet deduir que la víctima va apreciar alguna anormalitat en l'estat de l'acusat, però no s'ha acreditat el què.

Com hem dit no s'ha pogut acreditar que en el moment dels fets es trobés sota els efectes d'un brot psicòtic, ni cap altra anormalitat i en relació amb això, resulta d'aplicació la Jurisprudència del TS en sentències de 20-11-00 , 8-10-98 , 30-10-96 i 15-06-92 , on s'estableix que:' siguiendo en las esquizofrenias, no el criterio biológico puro (que se conforma con la existencia de la enfermedad mental), sino el biológico-psicológico (que completa el examen de la inimputabilidad penal con el dato de la incidencia de tal enfermedad en el sujeto concreto y en el momento determinado de producción del delito), concluye que: a) Si el hecho se ha producido bajo los efectos del brote esquizofrénico, habrá de aplicarse la eximente completa del art. 20.1º del Código Penal ; b) Si no se obró bajo dicho brote, pero las concretas circunstancias del hecho nos revelan un comportamiento anómalo del sujeto que puede atribuirse a dicha enfermedad, como ocurrió en el caso examinado por esta Sala en su Sentencia de 19 de abril de 1997 , habrá de aplicarse la eximente incompleta del núm. 1º del art. 21; y c) Si no hubo brote y tampoco ese comportamiento anómalo en el supuesto concreto, nos encontraremos ante una atenuante analógica del núm. 6º del mismo art. 21, como consecuencia del residuo patológico, llamado defecto esquizofrénico, que conserva quien tal enfermedad padece'.

Per tant, aplicant aquesta jurisprudencia al nostre supòsit, amb la prova practicada la circumstància modificativa de la responsabilitat criminal que resulta aplicable, ha d'ésser l'atenuant analògica de l' art: 21-7, en relació a l ' art. 20-1 i 21-1 del CP .

QUART.-Pel que fa la individualització de la pena hem de dir que el Codi Penal castiga els delictes previstos en l' art: 138 del CP amb una pena de 10 a 15 anys de presó, en aquest cas els fets han quedat acreditats que s'han produït en grau de temptativa i segons art. 62 la temptativa es castiga amb una pena inferior en un o dos graus a la prevista pel delicte consumat, segons el perill inherent al intent i al grau d'execució aconseguit, també s'hi dona en aquest cas la atenuant analògica d'alteració mental de l' art: 21-6 en relació al 21-1 i al 20-1 del CP .

En aquest cas, atenent a la gravetat de la conducta declarada provada en la que s'ha utilitzat com instrument una arma de gran potencialitat lesiva, que va ser utilitzada de manera extremadament perillosa, dirigint el seu atac a zones vitals que sortosament per l'actuació de la víctima va evitar que fossin de major gravetat, esquivant l'impacte en la zona del coll on anava dirigida l'arma inicialment, i desprès clavant el ganivet en direcció a la zona toràcica a l'alçada del pulmó i del cor, es considera ajustat dret fixar una pena de 6 anys de presó, ja que pel que hem exposat es rebaixa la pena prevista en l' art. 138 del CP per la temptativa en un grau i segons l' art. 66 del CP en cas que concorri una sola atenuat la pena a imposar es en la seva meitat inferior que va de 5 anys a 7 anys i 6 mesos de presó, pel que hem dit i en atenció a les circumstàncies del cas es considera ajustat a dret imposar una pena de 6 anys de presó. D'acord amb l' art. 57 en relació a l ' art 48 del CP es procedent imposar a l'acusat la pena accessòria d'allunyament interessada pel Ministeri Fiscal i per L'acusació Particular de prohibició d'apropament a Jorge a una distancia inferior a 300 metres, durant un període de 12 anys així com la prohibició de comunicar-s'hi per qualsevol medi durant també 12 anys

CINQUÈ.-Tota persona criminalment responsable d'un delicte o falta ho es també civilment si del fet se'n deriven danys i perjudicis,, tal com disposa l' art: 116 del CP en relació als art: 109 i següents del mateix text legal.

L'aplicació analògica dels criteris indemnitzadors recollits en l'annex de la Llei 30/ 1995 de 8 de Novembre d'Ordenació i Supervisió de les Assegurances Privades, actualitzats per resolució de 17 de gener de 2008 als resultats lesius causats intencionadament fora de l'àmbit de la imprudència circulatòria, planteja la controvèrsia des de la perspectiva de la seva obligatorietat, no així en la lliure utilització pel Jutjador com a criteri orientatiu, ja que no existeix cap altra norma legal imperativa per a la valoració dels danys corporals i es utilitzat per aquesta Sala, per raons de seguretat jurídica que contempla l' art: 9.3 del CE , al objecte d'unificar les indemnitzacions, evitant-se així, en la mesura del possible, les indesitjades variacions de valoració en funció de l'origen causal del resultat lesiu, però sense perdre de vista les peculiaritats i els matisos que es donen en cada supòsit concret i que aconsella no fer una aplicació automàtica en tots els casos.

En aquest cas ha quedat acreditat pels informes forenses ratificats en aquest acte que Jorge va patir unes lesions, descrites en els Fets Provats que van tardar en curar 10 dies no impeditius, quedant-li coma seqüela un perjudici estètic, consistent en una cicatriu de 12 centímetres en un lloc tan visible com la part inferior de la galta i que la Sala ha pogut apreciar i valorar la seva importància, considerant que es tracta d'un perjudici estètic mitjà.

Pel que fa la fixació de les quantitats indemnitzatòries, l'acusat haurà d'indemnitzar Jorge , pels 10 dies no impeditius en 350€ a raó de 35€ diaris. En relació al perjudici estètic, els dos perits el Dr. Ángel i la Dra. Magdalena han coincidit en aquest acte de judici en considerar que aquella cicatriu era tributària de 8 punts del barem i la Sala comparteix aquell criteri, motiu pel es fixa el perjudici estètic en 1.300 €.

SISÈ.-De conformitat al que disposa l' art: 123 del Codi Penal , les costes processals s'imposaran a tota persona criminalment responsable de un delicte o falta.

Fallo

CONDEMNEM Anton con autor d'un delicte d'homicidi intentat, amb la concurrència de la circumstancia l'atenuant l'analògica de l' art: 21-6, en relació a l ' art: 21-1 i 20-1 del CP a la pena de: 6 anys de presó i la prohibició d'apropament a Jorge a una distancia no inferior a 300 metres durant un període de 12 anys i la prohibició de comunicar-s'hi durant 12 anys i al pagament de les costes.

Així mateix, Anton haurà d'indemnitzar Jorge en la quantitat de 1650€ per les lesions sofertes, aquesta quantitat produirà els interessos legalment previstos.

Contra aquesta Sentència s'hi pot interposar recurs de cassació davant la Sala Segona del Tribunal Suprem, que haurà de presentar-se en aquesta Audiència Provincial en el termini de cinc dies a partir de l'ultima notificació.

Uniu la certificació al rotlle corresponent.

Així ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el magistrat ponent ha llegit i publicat la Sentència anterior en audiència pública. En dono fe.