Sentencia Penal Nº 33/2018, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 240/2017 de 12 de Enero de 2018

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel lació penal núm. 240/2017 - M

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 20 BARCELONA

Procediment Abreujat núm. 84/2017

Data sentència recorreguda: 16/06/2017

SENTÈNCIA NÚM. 33/2018

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Juli Solaz Ponsirenas

Patricia Martínez Madero

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel lació núm. 240/2017, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 20 BARCELONA en data 16/06/2017 , en procediment Abreujat núm. 84/2017. Han estat parts apel.lant, Leopoldo , representat per la Procuradora Mª Isabel Pereira Mañas i assistit per la Lletrada Raquel Fernández Bustamante, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez.

Barcelona, dotze de gener de dos mil divuit.

Antecedentes

Primer.El 16 de juny de 2017 el Jutjat Penal núm. 20 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent: 'Que debo condenar y condeno a Leopoldo como responsable en concepto de autor de un delito continuado de quebrantamiento de medida cautelar, sin la concurrencia de circunstancias modificativas de la responsabilidad criminal, a la pena de nueve meses y un día de prisión, con la inhabilitación especial para el derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de la condena,así como al pago de las costas procesales'.

A la sentència es declaren provats els fets següents: 'Único.- Probado y así se declara que el acusado Leopoldo ,mayor de edad, y sin antecedentes penales, en virtud de auto de fecha 16 de junio de 2015, dictado en las Diligencias Previas nº 1065/15 del Juzgado de Instrucción nº 4 de Barcelona , se le impuso la medida cautelar de prohibición de aproximarse a su padre, Rubén , así como a su domicilio sito en la CALLE000 , NUM000 , NUM001 - NUM002 de Barcelona, y a cualquier otro lugar en el que el mismo se encontrara a una distancia no inferior a 1000 metros, y asimismo la prohibición de comunicarse con el mismo por cualquier medio o procedimiento.

Dicha resolución fue notificada personalmente al acusado, con los requerimientos legales para su cumplimiento y de las consecuencias legales en caso de su incumplimiento, en la misma fecha en la que fue dictada.

Sin embargo, el acusado siendo consciente de dicha prohibición y de su vigencia, sobre las 13,30 horas del día 12 de noviembre de 2015 y sobre las 15.10 horas del día 20 de noviembre de 2015, se encontraba en el interior del domicilio de su padre sito en la CALLE000 , NUM000 , NUM001 - NUM002 de Barcelona, siendo en ambas ocasiones encontrado en dicho domicilio por agentes de los mossos d'esquadra.'.

Segon.Formulat recurs d'apel lació per la representació processal de Leopoldo , el Jutjat l'admeté a tràmit, hi donà curs i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió. Al recurs s'oposà el Ministeri Fiscal.

Acceptem el relat de fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.L'apel lant combat la sentència dictada en primera instància enunciant dos motius d'impugnació: 'errónea valoración de la prueba' i 'error en apreciación del derecho', tot i que aquest segon enunciat no respon al contingut impugnador, perquè el recurrent no qüestiona el judici de tipicitat formulat per la jutgessa a quo sobre els fets que declara provats, sinó que sosté que, per raó del primer motiu, 'no puede tenerse dicho extremo por probado e imputable a mi defendido', afegint que 'nos hallamos ante un caso de absoluto estado de necesidad, y debió apreciarse esta eximente completa del artículo 20.5º del Código penal ', i que ' en la determinación de la pena el juez a quo tampoco ha tenido en cuenta las dilaciones indebidas ( artículo 21.6ª del Código penal )'.

Segon.Per donar resposta al motiu principal del recurs, i a l'al legació d'estat de necessitat, cal examinar la gravació del judici, que constitueix l'acta de la vista, per veure el resultat de les proves practicades, la qual cosa no només afecta als fets objecte d'acusació, sinó també als fets que haurien de suportar la circumstància eximent al legada pel recurrent, ja que, com és conegut, els fets constitutius de circumstàncies eximents o atenuants de la responsabilitat criminal han d'estar tan provats com els fets constitutius de la infracció penal, amb la diferència que la prova d'aquests pertoca a l'acusació, i la d'aquells a la defensa.

Doncs bé, examinada la gravació es comprova que al plenari es van practicar les proves següents: 1) interrogatori de l'acusat (minuts 4 a 10); 2) testifical dels agents del cos de Mossos d'Esquadra amb carnets professionals núm. NUM003 (minuts 11 a 13), NUM004 (minuts 14 i 15) i NUM005 (primer minut del segon arxiu de vídeo), i 3) documental, que les parts donaren per reproduïda, incloent-hi la proposada per la defensa al començament del judici.

A la vista d'aquestes proves no hi ha cap dubte que al plenari es practicà prova de càrrec suficient per enervar la presumpció d'innocència que interinament emparava l'acusat, el qual va reconèixer allò que no podia negar, com és el seu coneixement de l'existència i vigència de la prohibició judicial d'atansament al seu pare i de les conseqüències de l'incompliment de la prohibició, fets que no podia negar perquè constaven acreditats documentalment a les actuacions (folis 58 a 62), i va admetre que havia anat a casa del seu pare vigent la prohibició, encara que sense recordar els dies, ni el que succeí aquest dies. Però és que està acreditat testificalment que el dia 20 de novembre de 2015 l'acusat va ser a casa del seu pare, amb aquest, perquè el pare trucà els Mossos d'Esquadra dient que el seu fill era amb ell, discutint, i dos agents, amb carnets professionals NUM004 i NUM005 , que declararen al plenari, anaren a l'habitatge del pare i es trobaren els dos, pare i fill, manifestant-los aquest que sabia que incomplia la prohibició d'atansament però li era igual, perquè aniria a casa del pare quan volgués. I també està acreditat, en aquest cas pel testimoniatge de l'agent amb carnet NUM003 , que el dia 12 d'aquell mateix mes l'acusat era a casa del seu pare, perquè la testimoni trucà al telèfon fix instal lat al domicili, per fer control de seguiment de l'ordre de protecció, i parlà amb l'acusat, el qual, advertit per la seva interlocutora que estava incomplint la prohibició que l'afectava, manifestà que ja ho sabia, sense donar cap justificació, de manera que no pot haver cap dubte raonable sobre la identitat de la persona que s'identificà a la testimoni com a el fill obligat per la prohibició que reconeixia estava incomplint.

Contràriament, no hi ha cap prova que permeti afirmar que el pare de l'acusat es trobés en una situació que justifiqués que l'acusat, per atendre necessitats imperioses del pare, hagués anat a atendre'l, tot i la prohibició d'atansament. És cert que l'acusat manifestà al plenari que el seu pare viu sol i requereix que algú l'atengui, i els seus germans no ho fan; però això ho manifestà a preguntes de la seva defensa, dirigides a obtenir aquesta resposta, perquè a preguntes del Ministeri Fiscal manifestà que a casa del seu pare també vivien dues noies que eren amigues del la seva filla, de manera que el pare no vivia sol, i l'informe mèdic aportat per la defensa per justificar la necessitat del pare d'ésser assistit permanentment d'algú no acredita aquesta necessitat, perquè es tracta d'un informe d'alta hospitalària molt posterior als fets, subsegüent a intervenció a causa d'hernioplàstia inguinal dreta.

En definitiva, al plenari es practicà prova de càrrec apta per enervar la presumpció d'innocència, però no es practicà prova acreditativa del fet base de l'al legada circumstància eximent d'estat de necessitat.

Tercer.Arribats ací, només resta per examinar la darrera al legació del recurrent, en la qual predica l'existència de dilacions indegudes.

El primer que hem de dir, pel que fa a això, és que la defensa no postulà la concurrència de la circumstància atenuant de dilacions indegudes, ni en la qualificació provisional (folis 99 a 101), ni en tràmit de conclusions, en què elevà a definitiva eixa qualificació provisional (minut 1 del segon arxiu de gravació del judici). Però és que, en tot cas, aquest darrer motiu o al legació està orfe de motivació, perquè l'apel lant no identificà els moments de les preteses dilacions, desconeixent que l'examen d'aquest al legat, com ha dit repetidament el Tribunal Suprem, 'requiere la identificación de los períodos de demora' ( ATS de 30 de setembre de 2010 ), com no pot esser d'una altra manera donat que 'como se ha dicho en SSTS n. 402/2007, de 18 de mayo y 948/2005, de 19 de julio , el derecho fundamental a un proceso sin dilaciones indebidas no es identificable con el derecho al cumplimiento de los plazos procesales, pero impone a los órganos judiciales el deber de resolver en un tiempo razonable. Es, pues, una materia en la que no hay pautas tasadas, y esto hace preciso que en cada ocasión haya que estar a las precisas circunstancias y vicisitudes del caso, con objeto de verificar en concreto si el tiempo consumido en el trámite puede considerarse justificado por la complejidad de la causa o por otros motivos que tengan que ver con ésta y no resulten imputables al órgano judicial' ( STS 982/2011, de 30 de setembre ).

Atesa la invocació ex novo al recurs de la circumstància de dilacions indegudes i l'absoluta manca de concreció dels períodes de demora que l'apel lant considera injustificats, la seva pretensió ha d'ésser rebutjada.

Quart.D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , escau imposar l'apel lant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimem el recurs d'apel lació expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta resolució.

2. Confirmem la sentència apel lada.

3. Imposem l'apel lant les costes processals causades en aquesta alçada.

Aquesta sentència es ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.