Sentencia Penal Nº 330/2016, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 115/2016 de 13 de Abril de 2016

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penals ràpids núm. 115/2016 - M

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 4 VILANOVA I LA GELTRÚ

Procediment Abreujat núm. 188/2015

Data sentència recorreguda: 30/12/2015

SENTÈNCIA NÚM. 330/2016

Magistrats/da:

Joan Francesc Uría Martínez

Juli Solaz Ponsirenas

Maria Josep Feliu Morell

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 115/2016, interposat contra la Sentència pronunciada pel Jutjat Penal 4 Vilanova i la Geltrú en data 30/12/2015 , en procediment Abreujat núm. 188/2015. Han estat parts l'apel·lant Juan Carlos , l'apel·lada Lucía , i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez.

Barcelona, catorze d'abril de dos mil setze.

Antecedentes

Primer. El 30 de desembre de 2015 el Jutjat penal núm. 4 de Vilanova i la Geltrú dictà sentència amb la decisió següent: 'Debo condenar y condeno a Juan Carlos como autor penalmente responsable del art.28 CP de la siguiente infracción penal:

1º Un delito de malos tratos en el ámbito familiar previsto y penado en el art.153.1 y 3 CP , sin la concurrencia de circunstancias modificativas de la responsabilidad criminal por el que se le impone la pena de 10 meses de prisión, inhabilitación especial para el ejercicio del derecho de sufragio pasivo por tiempo de la condena y 2 años y 1 mes de privación del derecho a la tenencia y porte de armas.

Se impone a Juan Carlos como pena accesoria por aplicación de lo dispuesto en el art.57.1 y 2 CP en relación con el art.48 CP , la prohibición de aproximarse a Lucía a su domicilio a una distancia inferior a 1000 metros, a cualquier lugar frecuentado por ésta y comunicarse con ella por cualquier medio por un periodo de tiempo de un año y 10 meses.

Responsabilidad civil. Se condena a Juan Carlos al pago de la cantidad de doscientos diez euros (210 €) por las lesiones causadas, cantidad que deberá ser entregada a Lucía , salvo renuncia expresa de la misma, y que devengará el interés de mora procesal.

Costas procesales. Se condena a Arsenio al pago de las costas del presente procedimiento, incluidas las generadas por la acusación particular.'.

A la sentència es declaren provats els fets següents: ' Juan Carlos , mayor de edad, con DNI NUM000 , sin antecedentes penales, el día 21 de mayo de 2015 sobre las 19:30 horas en el domicilio que compartía con su pareja sentimental Lucía , embarazada de seis meses sito en la C/ DIRECCION000 , nº NUM001 NUM002 NUM003 de Vilanova i la Geltrú, mantuvieron una discusión y con ánimo de quebrantar su integridad física, la cogió de los brazos, la empujó y tiró contra el sofá y la cogió por los hombros.

Como consecuencia de estos hechos, Lucía sufrió un hematoma en el brazo derecho de la zona del bíceps branquial y una erosión en el cuello en la zona trapecio derecho, que requirieron de primera asistencia facultativa y tardó en sanar 7 días no impeditivos.

Lucía reclama por las lesiones.'.

Segon. Formulat recurs d'apel lació per la representació processal de Juan Carlos , el Jutjat l'admeté a tràmit, li'n donà curs i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió. Al recurs s'oposaren el Ministeri fiscal i la representació processal d' Lucía .

S'accepta el relat de fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer. L'apel lant combat la sentència dictada en primera instància enunciant tres motius d'impugnació: 'error en la apreciación de la prueba', 'infracción de la presunción de inocencia' i 'infracción de ley', en relació amb l' article 153 del Codi penal . Aquest darrer enunciat no es correspon amb el contingut de l'argumentació que encapçala, doncs predicar infracció de llei per aplicació indeguda de precepte penal substantiu suposa, objectivament, discrepància del recurrent amb el judici de tipicitat formulat per la jutgessa a quo sobre la base dels fets que a la sentència es declaren provats, i no és això el que discuteix l'apel lant, el qual no discrepa del judici de tipicitat, sinó de la base fàctica d'aquest judici, com ben clarament diu al començament de l'exposició del motiu: 'por mala aplicación del artículo 153 del código penal al no acreditarse por mala valoración de la prueba la autoría del delito', de manera que la impugnació a que fa esment en tercer enunciat de motius del recurs s'ha d'inserir dins el primer dels enunciats, el d'error en l'apreciació de la prova, enunciat que també abasta el segon, 'infracción de la presunción de inocencia', doncs l'error en l'apreciació de la prova només es pot predicar si s'ha produït prova de càrrec apta per enervar la presumpció d'innocència, que és la prova que es pot predicar erròniament valorada en la resolució de condemna.

Segon. Per donar resposta al recurs cal examinar la gravació del judici, que constitueix l'acta de la vista, i d'aquest examen resulta que al plenari es van practicar les proves següents: 1) interrogatori del l'acusat (minuts 5 a 10 de la gravació); 2) declaració de l'acusadora particular (minuts a 11 a 24); 3) testifical de Brigida (minuts 26 a 32) i d' Jacobo (minuts 33 a 37), i 4) documental, que les parts donaren per reproduïda (minuts 37 i 38).

A la vista d'aquestes proves no es pot sinó afirmar que al plenari es practicà prova de càrrec suficient per enervar la presumpció d'innocència, encara que, com passa sovint quan els fets es produeixen en marcs d'intimitat que impedeixen l'existència de prova procedent de tercers, la prova de càrrec vingui constituïda només per la declaració de la víctima (tan Brigida com Jacobo van ser testimonis de referència en quan als fets, no pas pel que fa als resultats lesius, als que després farem esment).

L'apel lant el que pretén és excloure la possibilitat de que el testimoniatge de la víctima, per ser únic directe dels fets, enervi la presumpció d'innocència, ignorant que, com deia l' STS de 20 de juliol de 2001 , ' esta Sala Casacional (Sentencia de 10 de febrero de 1992 , entre otras muchas) ha declarado que si bien la presunción de inocencia que consagra el art. 24.2 de nuestra Carta Magna exige para dictar una sentencia condenatoria un mínimo de actividad probatoria de cargo, tal prueba existe aunque estuviera constituida por un solo testimonio, que podría tener suficiente virtualidad para destruir la presunción iuris tantum denunciada. Efectivamente, el sistema de la prueba tasada ha sido derogado por la Ley de Enjuiciamiento Criminal, por lo que uno de los apotegmas del añejo Derecho «testis unus, testis nullus», ha perdido por ello toda su vigencia, siendo ahora en el ordenamiento jurídico vigente lo esencial que exista prueba y que ésta se produzca en el acto del juicio oral. La prueba puede por ello ahora aparecer constituida por un solo testigo (S. 8-10-1990) y habiendo declarado también la doctrina de esta Sala que el testimonio de la propia víctima presenta características de actividad probatoria de cargo, legítima, al no existir en nuestro proceso penal el sistema legal o tasado en la valoración probatoria. Por consiguiente, no se produce la desestimación o rechazo del testimonio único, proceda o no de la víctima (S. 4-5-1990), siempre y cuando no existan razones objetivas que invaliden sus afirmaciones o que provoquen que en el Tribunal de instancia aparezca la duda que impida la formación de la convicción (S. 27-5- 1988)'. És més, l' STS 1367/2011, de 20 de desembre , profunditza sobre el particular dient que 'por lo que se refiere a la declaración de la víctima, debe recordarse, como hace la STS nº 409/2004, de 24 de marzo , la oportuna reflexión de esta Sala (STS de 24 de noviembre de 1987 , nº 104/02 de 29 de enero y 2035/02 de 4 de diciembre) de que «nadie debe padecer el perjuicio de que el suceso que motiva el procedimiento penal se desarrolle en la intimidad de la víctima y del inculpado, so pena de propiciar situaciones de incuestionable impunidad»...'.

En definitiva, essent que els fets es van produir en la intimitat de víctima i acusat, dins el domicili que compartien, que la víctima ha estat persistent en la incriminació, sense contradiccions significatives, i que la seva versió dels fets troba objectiva corroboració en les lesions que el testimoni Jacobo observà presentava la seva filla poc després dels fets que la mateixa li explicà que acabaven de succeir, lesions que la seva dona fotografià (fotografies als folis 143 a 145), tenint presents tots aquests elements, diem, la declaració de la víctima, d'acord amb la citada jurisprudència del Tribunal suprem, es apta per constituir prova de càrrec suficient per enervar la presumpció d'innocència.

El que es pot plantejar, arribats a aquest punt, és si la valoració que de la prova efectuà la jutgessa a quo va ésser correcta o no, però aquest plantejament té un recorregut molt curt, perquè, com és conegut, l'òrgan de la primera instància és qui està en millors condicions per valorar les proves de caràcter personal que es produeixen al judici oral, per raó de la immediació amb la producció de la font de coneixement, i la valoració feta per aquell l'ha de respectar l'òrgan d'apel lació sempre que no resulti absurda, il lògica o arbitrària, i aquest defectes que no es poden predicar de la valoració de les proves personals que queda reflectida al fonament de dret primer de la sentència recorreguda, valoració que no només està raonada, sinó que és raonable, i aquesta valoració imparcial de la jutgessa a quo, de les proves produïdes davant seu, amb plenitud d'immediació i amb totes les garanties, no pot ser substituïda per la parcial de qui té interès personal en el resultat del procés, quan, a més a més, res no provocà en la jutgessa a quo el sorgiment de dubte que l'impedís la formació de convicció sobre la realitat dels fets i llur autoria.

El recurs es desestima.

Tercer. D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , escau imposar l'apel lant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimem el recurs d'apel lació expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. Confirmem la sentència apel lada.

3. Imposem l'apel lant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.