Encabezamiento
Audiència Provincial de Barcelona
Secció Vint-i-dosena
Rotlle apel·lació penal núm. 111/2012
Referència de procedència:
JUTJAT PENAL 23 BARCELONA
Procediment Abreujat núm. 243/2011
Data
sentència recorreguda: 02/03/12
SENTÈNCIA NÚM. 334/2012
Magistrats/des:
Joan Francesc Uría Martínez
Juli Solaz Ponsirenas
Patricia Martínez Madero
La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 111/2012, interposat contra la
Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 23 BARCELONA en data 02/03/12 , en procediment Abreujat núm. 243/2011. Han estat parts
Plácido com apel.lant i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez .
Barcelona, cinc de juny de dos mil dotze.
Antecedentes
Primer. El
2 de març de 2012 el Jutjat del penal núm. 23 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent:
"Debo condenar y condeno a
Plácido como autor responsable de un delito de lesiones en el ámbito familiar, previsto y penado en el
artículo 153.1 del C.P
sin la concurrencia de circunstancia modificativa de la responsabilidad criminal, la pena de seis meses de prisión con la accesoria legal de inhabilitación especial para el derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de la condena, privación del derecho de porte de armas por plazo de dos años y prohibición de aproximación y de comunicación con
Joaquina por plazo de un año y seis meses a una distancia de 500 metros, imponiéndole el pago de las costas procesales.
Para el cumplimiento de la medida séanle de abono al codnenado las medidas cautelares acordadas por auto de 26 de abril de 2007, y para la prisión el tiempo en que hubiera estado detenido."
A la sentència es declaren provats els següents fets:
"UNICO.-
Plácido y
Joaquina eran matrimonio en abril del año 2007 se encontraban en trámites de separación, habiendo interrumpido la convivencia. El 23 de abril de 2007, sobre las 23:00 horas se dirigió
Plácido al domicilio en el que vivía
Joaquina , en la calle
DIRECCION000 nº
NUM000 de Santa Coloma de Gramanet, y se inició una discusión por motivos de una documentación, en el curso de la misma
Plácido , con la intención de atentar contra la integridad física de
Joaquina le dio un puñetazo en el brazo izquierdo y la empujó de forma que cayó al suelo.
Como consecuencia de estos hechos fue atendida, el 24 de abril de 2007, en los servicios médicos de urgencia, presentando un hematoma importante en el brazo izquierdo, conforme al informe forense, necesitó tratamiento sintomático, y la lesión tardó 8 días en curar, estando todos incapacitada para la realización de funciones habituales.
Plácido tiene una orden de alejamiento y de comunicación de
Joaquina desde el 26 de abril de 2007".
Segon. Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal de
Plácido , el Jutjat l'admeté a tràmit, li'n donà curs i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió.
Fundamentos
Primer. L'apel·lant combat la sentència dictada en primera instància sense enunciar els motius d'impugnació, que són tres: primer, pel qual s'insta la nul·litat de la sentència i l'acte de judici que la precedí, per no haver-se informat la denunciant de la dispensa de testificar que contempla l'
article 416 de la Llei d'enjudiciament criminal (en endavant Lecr), essent que la condemna es fonamenta en el testimoniatge d'aquella; segon, "que los hechos revisten una falta de malos tratos del
art. 617 del CP "; i tercer, que "la credibilidad del la víctima está en entredicho".
El primer dels motius exposats és el primer que hem d'examinar, però si hem d'entrar en els altres dos, l'ordre d'examen d'aquest és l'invers al proposat, perquè abans d'examinar el judici de tipicitat (es postula al recurs, sense enunciar-ho adequadament, aplicació indeguda de l'
article 153.1 del Codi penal i inaplicació indeguda de l'article 617 del cos punitiu) hem de determinar què fets acredità la prova practicada, ja que el recurrent addueix, amb altres paraules, error en l'apreciació de la prova, concretada en el testimoniatge de la denunciant.
Segon. Examinada l'acta de la vista es comprova que
Joaquina va declarar com a testimoni després de ser "preguntada sobre si jura o promete decir la verdad sobre lo que sepa y se le pregunte... es informado de la obligación que tiene de ser veraz y de la posibilidad de incurrir en un delito de falso testimonio en causa penal de no hacerlo", no informant-la del contingut de l'
article 416 Lecr . Segons les pròpies manifestacions de la testimoni, havia estat casada amb l'acusat i el dia dels fets enjudiciats es trobaven en tràmits de divorci, no tenint, al temps del judici, relació amb aquell.
Al judici es plantejà la qüestió que ara examinem, i a la sentència apel·lada es diu que
Joaquina "se encuentra en estos momentos divorciada del acusado, por lo que no pueda acogerse a la dispensa que el ofrece el
art. 416 de la Lecr ", d'on s'infereix que al judici no s'informà la dona de la dispensa per considerar la jutgessa del penal que no podia acollir-s'hi.
Per tant, el que hem de determinar és si la dispensa de l'
article 416 Lecr opera quan al temps en que ha de declarar el testimoni es dóna la relació de parentiu o afectivitat que la justifica, o si opera també quan aquesta relació ja ha conclòs.
Sobre aquesta qüestió hi ha opinions diverses i la jurisprudència ha mantingut posicions divergents. Però la més recent doctrina del Tribunal suprem va en la línia oposada a la sostinguda a la sentència apel·lada i, reiterant el que ja es digué a la
STS 292/2009, de 26 de mar ç, al fonament jurídic tercer 1) de la
STS 459/2010, de 14 de maig , es llegeix:
"por lo que respecta al momento en que debe darse ese vínculo origen de la exoneración de la obligación de declarar, se ha reconocido especial trascendencia a las circunstancias del caso y al fundamento que en las mismas justifica la aplicación del
artículo 416.1º de la Ley de Enjuiciamiento Criminal . Si, conforme a aquéllas, la solidaridad es el único fundamento, nada obsta la exigencia de colaboración mediante la prestación del testimonio si, al tiempo de reclamársela, no existe el vínculo que la justifica. Pero la ruptura de la afectividad subsiguiente al cese de la convivencia no puede impedir que el llamado como testigo se acoja a la exención si la declaración compromete la intimidad familiar bajo la cual ocurrieron los hechos objeto de enjuiciamiento.
A estas consideraciones, sobre el momento a considerar, se acercan soluciones como la italiana, en la que, junto a la discutible solución de que la exención se excluya en la ley cuando la persona testigo es denunciante o víctima, el artículo 199 del código procesal extiende la exención de la obligación de declarar al cónyuge o asimilado que lo es o lo ha sido en referencia a los hechos ocurridos durante la convivencia.
O la francesa en la que, si bien la exención lo es solamente respecto a la obligación de prestar juramento (
artículo 448 del Código Penal ), admitiendo, no obstante, que se exija declarar si ninguna de las partes se opone, aquella exención rige aun después de la extinción del vínculo, de cualquiera de los acusados en el mismo proceso.
Finalmente no se explicaría cómo puede atenderse al tiempo del proceso para determinar la subsistencia de la obligación de declarar, cuando se atiende al tiempo de los hechos no solamente para la protección penal de la persona vinculada por esa relación, sino que para eximirla de la eventual responsabilidad por encubrimiento.
El
Tribunal Constitucional, pese a inadmitir la cuestión de constitucionalidad que se le presentaba, en su Auto 187/2006, de 6 de junio
, pudo decir "Al respecto hemos de convenir con el Fiscal General del Estado en que no puede aceptarse que la convivencia se erija en ratio de la excepción regulada en el
art. 416.1 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal . Los sujetos eximidos de la obligación de declarar por este precepto legal pueden acogerse a esta dispensa con independencia de que exista o no una convivencia efectiva con el procesado."
Conseqüentment amb aquesta darrera línia jurisprudencial, el motiu principal del recurs s'ha d'estimar.
Tercer. L'
article 239 de la Llei d'enjudiciament criminal disposa que en les interlocutòries o les sentències que posin terme a la causa o a qualsevol dels incidents s'ha de resoldre sobre el pagament de les costes processals, i com sigui que en aquest cas no es dóna cap dels supòsits en que, segons l'article següent, escau imposar-les a una part, cal declarar d'ofici les causades en la substanciació d'aquest recurs i en les actuacions anul·lades.
Fallo
1. Estimem el recurs d'apel·lació expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.
2. Anul·lem la sentència apel·lada i el judici oral precedent, celebrat el 25 de gener d'enguany, acte que s'haurà de celebrar novament.
3. Declarem d'ofici les costes processals causades en la substanciació d'aquest recurs i en les actuacions anul·lades.
Aquesta sentència és ferma.
Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.
