Sentencia Penal Nº 357/2011, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 124/2011 de 03 de Junio de 2011

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penal núm. 124/2011-M

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 1 VILANOVA I LA GELTRÚ

Procediment Abreujat núm. 368/2008-N

Data sentència recorreguda: 27/09/2009

SENTÈNCIA NÚM. 357/2011

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Juli Solaz Ponsirenas

Francesc Abellanet Guillot

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 124/2011, interposat contra la

Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 1 VILANOVA I LA GELTRÚ en data 27 de setembre de 2009, en procediment Abreujat núm. 368/2008 . Han estat parts: l'acusat Jacobo , representat pel procurador Vicent Subira Nou i

defensat pel lletrat Juan Bta. Capella Arrufi, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat

ponent Juli Solaz i Ponsirenas.

Barcelona, tres de juny de dos mil onze.

Antecedentes

Primer. El 27 de setembre de 2009 el Jutjat Penal núm. 1 de Vilanova i la Geltrú dictà sentència amb la decisió següent: " Que condeno a Jacobo , como autor penalmente responsable de un delito de quebrantamiento de medida cautelar en grado de consumado sin concurrir cirunstancias modificativas de la responsabilidad criminal a la pena de seis meses de prisión debiendo pagar igualmente 1/3 parte de las costas procesales.

Que le absuelvo de los delitos de maltrato y amenazas por los que venía siendo acusado declarando de oficio las 2/3 partes de las costas causadas ".

Segon. Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal d' Jacobo , el Jutjat el va admetre a tràmit; li donà curs i finalment va remetre les actuacions originades a aquest Tribunal per a la decisió.

Tercer.- D'aquesta sentència, que expressa l'opinió unànime d'aquest Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz i Ponsirenas.

Hechos

S'accepten els fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer. L'apel·lant impugna la sentència dictada en primera instància adduint com a únic motiu l'error en l'apreciació de la prova al·legant, per un cantó, que el recurrent no tenia intenció d'incomplir l'ordre d'allunyament i, d'altra banda, que no s'ha tingut en compte la situació d'embriaguesa de l'acusat per la qual cosa s'hauria d'haver aplicat l'atenuant 2a de l'article 21 del Codi penal o l'eximent incompleta molt qualificada de núm. 1 del mateix article .

Segon. El primer motiu del recurs no pot ser estimat, tenint en compte que, correspon al Jutjat d'instància, d'acord amb el que disposa l' article 741 de la LECr ., fer la valoració de les proves practicades davant seu i que únicament la Sala podrà modificar aquesta valoració si la mateixa es fonamenta en un raonament il·lògic o arbitrari. Aquest supòsit no passa en el cas que ens ocupa. Així, el propi recurrent reconeix que era davant del domicili de la denunciant i que era conscient que s'havia dictat una ordre d'allunyament que li impedia acostar-se a l'esmentat domicili i com a únic argument exculpatòria, en el acte del judici, el mateix acusat explica que va ser la denunciant qui li va trucar perquè li portés el llibre de família. Aquesta versió dels fets no només no ha estat provada, ja que el propi acusat es contradiu amb les seves manifestacions efectuades en fase d'instrucció (folis 48 i 49), on afirmà que "que en ese procedimiento le impusieron una orden de alejamiento, que se le notificó y que sabía que no podía incumplir, que sabe que no podía acercarse a su domicilio y que no podía llamarla, que ayer fue a casa de la denunciante para llevarle el libro de familia por si lo necesitaba. Que ella no le había pedido en ningún momento el libro de familia"; si no que, encara que fos certa la versió donada per l'acusat en el plenari, no tindria cap mena de transcendència sobre la seva culpabilitat ja que no es fa menció ni s'acredita cap motiu d'urgència per entregar l'esmentat llibre de família i, en tot cas, aquesta hipotètica entrega podia ser feta per altres mitjans que no suposessin l'incompliment de l'ordre d'allunyament. Per tot això, el primer motiu del recurs no té cap mena de fonament i, en conseqüència, ha de ser desestimat.

Tercer. En relació el segon motiu d'impugnació, és a dir, que no s'ha tingut en compte que el recurrent el dia dels fets anava begut i que, en conseqüència, no se li ha aplicant una atenuant o una eximent incompleta d'embriaguesa, és evident que aquesta al·legació no pot ser estimada, tal i com ho argumenta el Jutjat d'instància en el tercer fonament de dret de la sentència apel·lada. En aquest sentit, s'ha de recordar una constant i consolidada doctrina de la Sala Segona del Tribunal Suprem, per exemple entre d'altres la sentència, de data 23 de juny de 2009 , que en el seu fonament jurídic primer, citant una anterior sentència, de data 26 de desembre de 2008 , exposa:

En la actualidad han de ser reconocidos a la intoxicación etílica efectos exoneradores de la responsabilidad criminal, de acuerdo con el art. 20.2º C.P 1995 cuando impida comprender la ilicitud del hecho o actuar conforme a esa comprensión -la embriaguez anteriormente llamada plena por la profunda alteración que produce en las facultades cognoscitivas y volitivas- y siempre que no haya sido buscada de propósito para cometer la infracción criminal y que ésta no hubiese sido prevista o se hubiera debido prever, presupuestos que coinciden con el clásico requisito de la embriaguez fortuita o casual ahora más clarificado con la expresa exclusión de la embriaguez culposa. La eximente será incompleta, a tenor de lo dispuesto en el art. 21.1º C.P 1995 cuando la embriaguez no impida pero dificulte de forma importante la comprensión de la ilicitud del hecho cometido bajo sus efectos o la actuación acorde con esa comprensión, quedando excluida la eximente, aun como incompleta, en los supuestos de embriaguez preordenada o culposa, del mismo modo que en el pasado se exigía que fuese fortuita para integrar la eximente incompleta de trastorno mental transitorio. Desaparecida del elenco de circunstancia atenuantes la que en el C.P. derogado 1973 figuraba en el número 2º del art. 9º , cabe preguntarse cuál es el efecto modificativo de la responsabilidad criminal que debe entenderse en una embriaguez alcohólica que, (siendo voluntaria e incluso culposa con propósito de delinquir) produzca bien una sensible obnubilación en la capacidad del sujeto para comprender el alcance de sus actos, bien un relajamiento igualmente sensible de los frenos inhibitorios, es decir, de la capacidad para dirigir el comportamiento de acuerdo con las normas asimiladas en el proceso de socialización. En tal caso, y no siendo imaginable que la voluntad legislativa de 1995 haya sido negar todo efecto atenuatorio de la responsabilidad penal a una situación que supone un mayor o menor aminoramiento de la imputabilidad, la embriaguez debe ser reconducida a la circunstancia prevista en el número 6º del art. 21 C.P. 1995 vigente, eso es, cualquier otra "de análoga significación que las anteriores", siendo evidente que existe analogía no identidad entre una cierta alteración de las facultades cognoscitivas y/o volitivas producida por una embriaguez voluntaria o culposa y una perturbación de mayor intensidad que es consecuencia, además, de una embriaguez adquirida sin previsión ni deber de prever sus eventuales efectos, que es la contemplada como eximente incompleta en el número 1º del art. 21 puesto en relación con el número 2º del art. 20, ambos del C.P. 1995 . .."

És per això, que no és suficient acreditar que s'ha produït una ingestió alcohòlica si no que també s'ha de provar, per part de la defensa que és qui al·lega l'atenuant o eximent, que aquesta ingestió ha provocat en l'acusat, en el moment de produir-se els fets, una sensible obnubilació en la seva capacitat per comprendre la dimensió i conseqüències del seus actes o un relaxament igualment sensible dels seus frens inhibitoris, és a dir, que una cosa és manifestà que s'ha begut alcohol i, una altra de molt diferent i que ha de ser clarament provada per qui ho al·lega, és anar begut. En el cas que ens ocupa, aquesta Sala comparteix el criteri aplicat pel Jutjat d'instància en el sentit de que no s'ha acreditat durant el judici oral que l'ara recurrent tingues limitades les seves capacitats volitives de manera sensible o significativa, per la qual cosa, el recurs també ha de ser desestimat per aquest segon motiu al·legat pel recurrent i la sentència impugnada ha de ser confirmada en tota la seva integritat.

Quart. D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , escau imposar a l'apel·lant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

Desestimem el recurs expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

Imposem a l'apel·lant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.