Sentencia Penal Nº 359/2015, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 10, Rec 131/2014 de 09 de Marzo de 2015

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

Sala Penal (Secció 10ª)

Recurs d' apel lació núm. 131/14-C

Judici de Faltes núm. 221/14

Jutjat d' Instrucció núm.7 de Gavà

S E N T È N C I A Nº

Barcelona, nou de març de dos mil quinze

VIST per l'l lm. Sr. Santiago Vidal i Marsal, magistrat de la Secció 10ª d'aquesta Audiència provincial, la present apel lació motivada pel Judici de Faltes ressenyat en l'encapçalament, procedent del Jutjat d' Instrucció nº 7 de Gavà, tramitat per lesions, en aquest tribunal de segona instància amb motiu del recurs formalitzat per la part denunciant Custodia , contra la sentència absolutòria dictada el dia 31 de juliol de 2014 per l'esmentat jutjat respecte de la denunciada Juliana .

Antecedentes

PRIMER.- La part dispositiva de la sentència apel lada recull el següent pronunciament: 'FALLO : que debo absolver y absuelvo a la denunciada Juliana de la falta de lesiones imputada en este procedimiento, declarando de oficio las costas procesales'.

SEGON.- Contra l'esmentada sentència va interposar -dins de termini legal- recurs la part denunciant. Admès a tràmit per provisió de 15 d'octubre de 2014, prèvia impugnació de la part apel lada i del Ministeri Fiscal es van elevar les actuacions a aquesta Sala el següent 21 de novembre. Per diligència d'ordenació de 17.1.15 es va designar magistrat ponent a l'il lm Sr. Santiago Vidal i Marsal, d'acord amb el torn de repartiment. El recurs va quedar vist per a resoldre sense celebració de vista pública atès que no la considera necessària el tribunal malgrat ha estat sol licitada per la part recurrent.

TERCER.- En la tramitació del present recurs s' han observat les prescripcions legals exigides per la vigent LECRIM.

S'accepta íntegrament el relat de fets provats que recull la sentència apel lada, el qual es dóna íntegrament per reproduït a fi d'evitar reiteracions inútils.

Fundamentos

I.- El recurs presentat per la part denunciant contra la resolució judicial que va absoldre la denunciada de la imputació per lesió dolosa, es fonamenta en l' art. 972 de la Lecrim reformat per la llei 38/2002de 24 d'octubre, en relació a l'art. 790 , i articula en dos motius complementaris: A) Error en la valoració de la prova ; B) Infracció de llei per inaplicació de l' art. 617.1 CP . Conclou sol licitant s'imposi al denunciat la pena de multa prevista en la llei i se la indemnitzi per les lesions sofertes.

Argumenta en primer lloc que existeix relació causal entre l'acció física de l'acusada i les lesions documentades en l'informe d'assistència sanitària, raó per la qual la tesi jurídica recollida en la sentència en orde a la manca d'intencionalitat, esdevé òrfena de coherència. Tot i que ambdues parts van admetre que l'incident va tenir com a motiu la disconformitat de la denunciada en l'acomiadament laboral que se li estava notificant, el fet que per tal de recuperar els documents signats s'abraonés damunt la titular del negoci i l'agafés pel braç constitueix una conducta punible, si més no a títol de 'dolo' eventual.

En conseqüència, es compleixen -al seu criteri- els elements subjectius i objectius de la infracció imputada, atès que en el judici oral la propia denunciada va admetre que va mantenir una discussió amb la denunciant i que la va agafar pel braç.

II.- L'estudi de les actuacions ens porta a compartir la decisió absolutòria del jutge penal d'instància, atès que estem davant d'un fet objectiu irrefutable (un incident verbal) però no es disposa de proves adients per a destruir el principi constitucional d'innocència que recull l' art. 24.2 CE sobre quina va ser la intenció de la denunciada quan va agafar pel braç a la titular del negoci, més enllà de discutir verbalment la procedència de l'acomiadament i recuperar uns documents que aquella tenia a les mans. No tota lesió produïda en el decurs d'un simple 'forcejament' és mereixedora de reprovació penal. En aquest cas, una simple erosió amb hematoma lleu bé prou va poder produir-se en intentar escapolir-se'n la denunciant de l'intent de recuperació dels documents per part de la treballadora. I en aquest cas, estaríem no ja davant d'un 'dolo eventual' sinó d'un dany accidental.

Escau aplicar al cas la jurisprudència fixada en les STC de 19/84 , 54/85 , 41/87 , 101/92 , 9/94 , 94/02 i 115/07, a l'hora d'exigir que tota revocació d'un veredicte absolutori es recolzi en una 'flagrant' i manifesta infracció de la tutela judicial efectiva o dels criteris de legalitat i coherència, situació que no apreciem en aquest afer.

El Tribunal Constitucional ens matisa que si la resolució conté els elements nuclears adients i valoracions judicials que permeten conèixer quins han estat els criteris i fonts de prova que han servit per a crear en el jutge penal la convicció de manca de responsabilitat criminal de la part denunciada, atès que no s'han aportat proves objectives suficients per a demostrar la seva culpabilitat sense cap mena de dubte, ens trobem davant d'una decisió judicial que no vulnera pas els drets fonamentals del denunciant que tutela l' art. 24.1 CE .

Necessari és recordar també que malgrat el recurs d'apel lació previst en l' art. 976 de la llei d'enjudiciament criminal , autoritza al tribunal 'ad quem' a revisar en la seva globalitat la valoració efectuada en la primera instància, cal sempre no oblidar que la jutge sentenciadora és l'única davant de la qual s'han practicat totes les proves, complint així els deures d'immediació, oralitat i contradicció que ordena la nostra LOPJ 19/03 de 28 de desembre, per la qual cosa l' apreciació inductiva que en va treure una vegada escoltades totes les parts implicades, ha de ser 'a priori' respectada per aquest tribunal de segona instància, llevat que s'apreciï un error flagrant en el relat fàctic i/o incoherència insalvable entre allò que la sentència declara acreditat i allò que serveix de base al veredicte. D'afegitó, només si la resolució és insuficientment motivada podem parlar de decisió arbitrària amb infracció del preceptiu raonament sil logístic que ordena l' art. 741 de la Lecrim . , interpretat d'acord amb la jurisprudència que recullen les STC 86/00 de 27 de mar ç , 17/02 de 28 de gener , i STS de 12 de març de 2003 .

Aquest criteri limitat en ordre a les facultats revocatòries de la segona instància, ha estat encara més restringit des de la sentència del Ple del Tribunal Constitucional 167/02 de 18 de setembre , línia jurisprudencial ratificada por les ulteriors STC 16/09 de 26 de gener i 2/10 d'11 de gener , acceptades ja de forma vinculant per la STS 184/09 , que prohibeixen taxativament al tribunal d'apel lació o cassació condemnar a qui ha estat absolt total o parcialment en la primera instància, llevat que es torni a escoltar en audiència pública a la persona acusada i demés testimonis rellevants . Tanmateix, aquesta duplicitat d'audiència a l'acusat està explícitament prohibida per la vigent Lecrim ( art. 790.3 er) i el legislador ha fet cas omís fins al dia d'avui als requeriments interpretatius del TC, sense que la justícia ordinària pugui fer altra cosa que esperar que ambdós Poders de l'Estat es posin algun dia d'acord.

En concret, l'Alt Tribunal matisa que 'el jutge d'apel lació o cassació que hagi d'analitzar qüestions de fet i de dret alhora, i en concret quan ha d'estudiar en conjunt la innocència o culpabilitat de la persona denunciada o acusada, tant si el procés es tramita en persecució d'un delicte com si estem davant d'una falta, cal entendre que l'objecte de debat no es pot resoldre sense infringir el dret fonamental a un procés just, sempre i quan l'acusat negui haver perpetrat l'il lícit penal que se li imputa, sense practicar de nou tota la prova de caire personal, i en especial, sense donar oportunitat al/s denunciat/s a explicar la seva versió dels fets davant del nou òrgan d'enjudiciament'. Aquesta nova doctrina garantista d' obligat compliment pels tribunals de la jurisdicció ordinària, reflex de la jurisprudència emanada del TEDH ( sentències de 15 juliol 2003, cas Arnasson c/ Islandia , i 10 de març de 2009 , cas Coll c/España), suposa que en no haver-se modificat pas l'estructura processal dels recursos d' apel lació previstos en els arts. 790 y 976 de la Lecrim , ni tant sols en la reforma de la llei 38/2002en vigor des del 24 d'abril de 2003, esdevé impossible tornar a practicar en aquesta alçada aquelles proves que ja es van dur a terme davant del jutge d'instrucció, puix que la llei processal reserva aquesta hipòtesi als casos en que s'hagin proposat en temps i forma, i malgrat tot, el jutge les hagi declarat no pertinents de forma arbitraria.

No és pas aquest el cas que ens ocupa, doncs en el judici de Faltes es van practicar totes les proves que les parts van considerar adients, sense que la Sala consideri que la declaració de les dues parts implicades analitzada pel jutge penal 'a quo', permeti arribar irrefutablement a un veredicte distint del que s'ha dictat. La Sala -que no ha escoltat a cap dels afectats- no pot rectificar aquella apreciació atès que no gaudeix del principi d'immediació en la prova de caire personal, com ens recorda la STS de 14 de gener de 2010 , i la llei impedeix tornar a practicar en aquesta segona instància les proves ja dutes a terme en la primera.

El motiu de recurs està condemnat al fracàs, atès que en no haver-se esmenat el relat de Fets Provats, esdevé irrefutable que no escau aplicar l' art. 617 del Codi penal que reclama la part recurrent.

Les costes d'aquesta segona instància es declaren d'ofici, d'acord amb el que preveuen els arts. 123 del Codi Penal i 240 de la Lecrim .

Vistes les normes legals esmentades i demés d'aplicació al cas, decideixo la següent

Fallo

Amb desestimació del recurs d' apel lació formalitzat per la part denunciant Custodia contra la sentència absolutòria dictada el dia 31 de juliol de 2014 en el present Judici de Faltes tramitat pel Jutjat d'Instrucció nº 7 de Gavà, he de confirmar i confirmo l'esmentada resolució. Declaro d' ofici les costes processals d'aquesta segona instància.

Notifiqueu aquesta sentència a totes les parts processals comparegudes, amb indicació explícita de que no s'escau interposar-hi recurs ordinari de cap classe. Retorneu les actuacions al jutjat de procedència per al seu coneixement i efectes adients en dret.

Així, per aquesta sentència de la que se'n unirà testimoniatge al rotlle d'apel lació, ho pronuncio, mano i signo.

PUBLICACIÓ.- L'anterior sentència ha estat llegida en audiència pública pel magistrat que la signa. En dono fe. La secretaria judicial.