Sentencia Penal Nº 365/20...io de 2012

Última revisión
10/01/2013

Sentencia Penal Nº 365/2012, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 139/2012 de 15 de Junio de 2012

nuevo

GPT Iberley IA

Copiloto jurídico


Relacionados:

Tiempo de lectura: 10 min

Orden: Penal

Fecha: 15 de Junio de 2012

Tribunal: AP - Barcelona

Ponente: URIA MARTINEZ, JOAN FRANCESC

Nº de sentencia: 365/2012

Núm. Cendoj: 08019370222012100346


Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penals ràpids núm. 139/2012

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 3 GRANOLLERS

Procediment Abreujat núm. 287/2011

Data sentència recorreguda: 29/09/11

SENTÈNCIA NÚM. 365/2012

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Juli Solaz Ponsirenas

Francesc Abellanet Guillot

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 139/2012, interposat contra la Sentència pronunciada pel Jutjat Penal 3 Granollers en data 29/9/11 , en procediment Abreujat núm. 287/2011. Han estat parts Ana María com apel.lant, Evelio com apel.lat i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez .

Barcelona, quinze de juny de dos mil dotze.

Antecedentes

Primer. El 29 de setembre de 2011 el Jutjat del penal núm. 3 de Granollers dictà sentència amb la decisió següent: " 1.- Absolver a Evelio de un delito de coacciones de que ha sido acusado por el Ministerio Fiscal y por la Acusación Particular, declarando las costas de oficio."

A la sentència es declaren provats els fets següents: " Se declara probado que Evelio y Ana María mantuvieron una relación sentimental durante alrededor de año y medio a la que pusieron fin por lo menos en el año 2009, no habiendo aceptado Evelio la ruptura desde entonces de tal forma que, al encontrarse a Ana María en la mañana del día 16 de junio de 2011 en la Plaza de Joan Miró de la localidad de Montmeló, la siguió y le dijo que le quería, que no podía olvidarle, que se iba a tirar a un coche y que quería volver con ella, pidiéndole Ana María que le dejara en paz, no constando sin embargo que la cogiera por el brazo para tratar de obligarle a pararse y a hablar con él, pasando en un momento dado agentes de la Policía Local que conocían la problemática sentimental del acusado, acercándosele y hablando con el mismo para que dejase de agobiar a la Sra. Ana María ."

Segon. Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal de Ana María , el Jutjat l'admeté a tràmit, li'n donà curs i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió. Al recurs s'adherí el Ministeri fiscal.

Hechos

S'accepta el relat de fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer. L'apel·lant combat la sentència absolutòria dictada en primera instància adduint un únic motiu d'impugnació, que enuncia " Infracción de precepto sustantivo. Artículo 172.2 del Código Penal ", enunciat que no respon en absolut al contingut impugnador, contingut que respondria de forma evident a l'enunciat " error en l'apreciació de la prova ", i d'aquí que el Ministeri fiscal, que s'adherí al recurs, adduís estar d'acord amb la recurrent sobre " la existencia de pruebas suficientes como para condenar por el delito de coacciones en el ámbito de la violencia de género, habida cuenta la declaración de la perjudicada que reune todos los requisitos establecidos en la jurisprudencia para desvirtuar el principio de presunción de inocencia así como el resto de las pruebas practicadas, fundamentalmente testifical de la amiga de la denunciante y de los agentes de policía ".

Segon. Que el contingut de la impugnació sigui objectivament el que correspondria a l'enunciat " error en l'apreciació de la prova ", i no se enunciï així, sinó " Infracción de precepto sustantivo. Artículo 172.2 del Código Penal ", quan l'apel·lant no dedica ni un paràgraf del seu recurs a predicar la concurrència dels elements típics del delicte de coaccions, i menys a justificar que el relat de fets provats de la sentència apel·lada permet la subsumpció d'aquests fets en el tipus del delicte acusat, per satisfer tots aquells elements típics, és deu a que la recurrent coneix la inviabilitat que prosperi el motiu que fonamenta el seu recurs, i per eludir l'obstacle opta per canviar l'enunciat, quan el motiu és el que és, amb independència de com s'enunciï.

Efectivament, l'apel·lant dedica tres pàgines del seu escrit impugnador de la sentència de primera instància a exposar la doctrina del Tribunal constitucional sobre la facultat dels òrgans d'apel·lació en l'àmbit de la revisió de la valoració de la prova efectuada pel jutge a quo , particularment en casos de sentències absolutòries, i aquesta extensió en l'exposició de la doctrina constitucional adverteix quin és el motiu de discrepància de la recurrent amb la sentència apel·lada. Només desprès diu, com per justificar l'enunciat del recurs i sense cap més argumentació, que " no se trata de que el acusado se ponga pesado, es que su actitud obsesiva trasciende lo habitual ", fet que a la sentència recurreguda no es declara provat, i desprès que el delicte de coaccions " no se define precisamente por la necesidad de un acometimiento físico ", qüestió que està fora del debat, perquè el motiu de l'absolució no ha estat pas la inexistència " de un acometimiento físico, siquiera leve, contra la víctima ", per fer servir les paraules de l'apel·lant, i si a la sentència es declara no provat que l'acusat " cogiera por el brazo " a l'acusadora particular " para tratar de obligarle a pararse y a hablar con él ", és deu a que aquest fet s'afirmà per l'acusació en llurs conclusions.

Precisament per la doctrina constitucional que l'apel·lant coneix i exposa al seu recurs, aquest no pot prosperar, ja que el Tribunal d'apel·lació està vinculat " por la doctrina fijada a partir de la STC 167/2002, de 18 de septiembre , según la cual "en casos de apelación de sentencias absolutorias, cuando aquélla se funda en la apreciación de la prueba, si en la apelación no se practican nuevas pruebas, no puede el Tribunal ad quem revisar la valoración de las practicadas en la primera instancia, cuando por la índole de las mismas es exigible la inmediación y la contradicción" (FJ 1 in fine)" ( STC 120/2009, de 18 de maig , entre moltes altres, d'anteriors i posteriors), i per arribar al pronunciament condemnatori pretès per recurrent i adherit hauriem de valorar les proves personals esmentades pel Ministeri fiscal al seu escrit d'adhesió al recurs, de forma diversa a com les valorà el jutge del penal.

Tercer. Essent que es desestima el recurs de l'acusadora particular, però també l'adhesió al mateix formulada pel Ministeri fiscal, les costes d'aquesta instància s'han de declarar d'ofici, perquè no hi ha justificació a un tractament divers entre la recurrent i l'adherit, al qual no es podem imposar les costes.

Fallo

1. Desestimem el recurs d'apel·lació expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència, i l'adhesió al recurs formulada pel Ministeri fiscal.

2. Confirmem la sentència apel·lada.

3. Declarem d'ofici les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.

Fórmate con Colex en esta materia. Ver libros relacionados.