Sentencia Penal Nº 372/2008, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 10, Rec 2/2007 de 03 de Julio de 2008

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

Secció 10ª Penal

Recurs d' apel·lació núm. 2/07-C

Judici de Faltes núm. 2480/05

Jutjat d' Instrucció núm. 9 de Barcelona

S E N T È N C I A Nº

Barcelona, tres de juliol de dos mil vuit

VIST per l'l·lm. Sr. Santiago Vidal i Marsal, magistrat de la Secció 10ª d'aquesta Audiència Provincial, la present apel·lació

motivada pel Judici de Faltes ressenyat en l'encapçalament, procedent del Jutjat d' Instrucció nº 9 de Barcelona i tramitat per

lesions en accident de circulació, causa que roman en tràmit davant d'aquest tribunal de segona instància amb motiu del recurs

formalitzat per la denunciant María Teresa contra la sentència absolutòria dictada el dia 24 d'octubre de 2006.

Antecedentes

PRIMER.- La part dispositiva de la sentència apel·lada recull el següent pronunciament: "FALLO : que debo ABSOLVER y ABSUELVO libremente a Jose Miguel de los hechos imputados en este juicio seguido por lesiones imprudentes, y se declaran de oficio las costas procesales. Firme la presente resolución, díctese auto ejecutivo de cuantía máxima a favor de la perjudicada María Teresa , con cargo a la compañía de seguros FIATC".

SEGON.- Admès el recurs a tràmit per provisió de 1 de desembre de 2006, previ tràmit d' impugnació de la part apel·lada, l'entitat d'assegurances FIATC i el Ministeri Fiscal, es van elevar les actuacions a aquesta Superioritat. Per diligència d'ordenació de 23.7.07 es va designar magistrat ponent a l'il·lm Sr. Andrés Salcedo Velasco d'acord amb el torn preestablert, i va quedar en suspens el termini per a resoldre atesa la càrrega de causes amb pres pendents davant del tribunal -de tramitació preferent per imperatiu legal. Per provisió de 28.1.08 es va reiterar la suspensió del termini. Per provisió de 25.6.08 es va procedir al canvi de ponent atesa la baixa com a magistrat en actiu de l'anterior, i s'ha designat nou ponent a l'il·lm Sr. Santiago Vidal i Marsal. Prèvia admissió de la prova documental aportada per la apel·lant a l'empara de l' art. 790.3 Lecrim , el recurs ha quedat vist per a sentència sense celebració de vista pública , atès que no ha estat sol·licitada pel recurrent ni la considera necessària el tribunal.

TERCER.- En la tramitació del present recurs s' han observat les prescripcions legals exigides per la Lecrim 38/02 d'enjudiciament criminal.

Hechos

S'accepta íntegrament el relat de fets provats que recull la sentència apel·lada, el qual es dóna íntegrament per reproduït a fi d'evitar reiteracions inútils.

Fundamentos

I.- El recurs presentat per la part denunciant contra la resolució judicial que va absoldre en primera instància al conductor del turisme denunciat Sr. Jose Miguel , es recolza -a l'empara del que permet l' art. 972 en relació a l'art. 790 de la llei d'enjudiciament criminal abreujat, en dos motius subsidiaris: A) Error en la valoració de la prova de càrrec en relació a la autoría imprudent del fet lesiu i subseqüent infracció de llei per inaplicació deguda de l' art. 621.3 del Codi Penal . B) Determinació de les responsabilitats civils.

Cal fer esment d'antuvi, que malgrat les queixes de la defensa de la recurrent, la sentència apel·lada no roman pas òrfena de la motivació raonada que exigeixen els arts. 120.3 CE i 741 Lecrim , puix contrasta les dues versions antagòniques explicades per denunciant i denunciat, analitza les proves testifical i pericial practicades en el judici oral, i n'extreu unes conclusions lògiques que motiven el veredicte absolutori per considerar escau apreciar culpa exclusiva de la víctima. No vulnera doncs la jurisprudència fixada en les STC de 19/84, 54/85, 41/87 , 101/92, 9/94 i 94/02 alhora d'exigir que tota resolució judicial garanteixi la tutela judicial efectiva derivada de l' art. 24.1 CE .

Entrant ja doncs en l'estudi del recurs, necessari és recordar que malgrat "prima facie" el recurs d'apel·lació previst en l' art. 976 de la llei d'enjudiciament criminal , autoritza al tribunal "ad quem" a revisar en la seva globalitat la valoració efectuada en la primera instància, cal sempre no oblidar que el jutge sentenciador és l'únic davant del qual s'han practicat totes les proves, complint així els deures d'immediació, oralitat i contradicció que ordena la nostra LOPJ 19/03 de 28 de desembre, per la qual cosa l' apreciació inductiva que en va treure una vegada escoltades totes les parts implicades, els testimonis presencials, i examinats els informes pericials, ha de ser "a priori" respectada per aquest tribunal de segona instància, llevat que s'apreciï un error flagrant en el relat fàctic i/o incoherència insalvable entre allò que la sentència declara acreditat i allò que serveix de base al veredicte. D'afegitó, només si la resolució és insuficientment motivada podem parlar de decisió arbitrària amb infracció del preceptiu raonament silogístic que ordena l' art. 741 de la Lecrim . , interpretat d'acord amb la recent jurisprudència que recullen les STC 86/00 de 27 de març 17/02 de 28 de gener, i STS de 12 de març de 2003.

Aquest criteri valoratiu limitat en ordre a les facultats revocatòries de la segona instància, ha estat encara més restringit per la sentència del Ple del Tribunal Constitucional 167/02 de 18 de setembre, línea jurisprudencial ratificada por les ulteriors STC 200/02 i 39/06, acceptada ja de forma vinculant per les STS 41/03 i 118/03, que prohibeixen taxativament al tribunal d'apel·lació o cassació condemnar a qui ha estat absolt en la primera instància, llevat que es torni a escoltar en audiència pública a l'acusat i demés testimonis rellevants.

En concret, l'Alt Tribunal matisa que "el jutge d'apel·lació o cassació que hagi d'analitzar qüestions de fet i de dret alhora, i en concret quan ha d'estudiar en conjunt la innocència o culpabilitat de la persona denunciada o acusada, tant si el procés es tramita en persecució d'un delicte com si estem davant d'una falta, cal entendre que l'objecte de debat no es pot resoldre sense infringir el dret fonamental a un procés just, sempre i quan l'acusat negui haver perpetrat l'il·lícit penal que se li imputa, sense practicar de nou tota la prova de caire personal, i en especial, sense donar oportunitat al/s denunciat/s a explicar la seva versió dels fets davant del nou òrgan d'enjudiciament". Aquesta nova doctrina garantista d' obligat compliment pels tribunals de la jurisdicció ordinària, reflex de la jurisprudència emanada del TEDH, suposa que en no haver-se modificat pas l'estructura processal dels recursos d' apel·lació previstos en els arts. 790 y 976 de la Lecrim, ni tant sols en la reforma de la llei 38/2002en vigor des del 29 d'abril de 2003 , esdevé impossible tornar a practicar en aquesta alçada aquelles proves que ja es van dur a terme davant del jutge d'instrucció, puix que la llei processal reserva aquesta hipòtesi als casos en que s'hagin proposat en temps i forma, i malgrat tot, el jutge les hagi declarat no pertinents de forma arbitraria.

No és pas aquest el cas que ens ocupa, doncs en el judici de faltes es van practicar totes les proves que les parts van considerar adients, sense que la Sala consideri que la declaració de les dues parts enfrontades, la testifical o la pericial técnica ( atestat de la Guàrdia Urbana), permetin arribar irrefutablement a un veredicte distint del que s'ha dictat.

II.- En afers com el que ara ens ocupa, on la prova testifical de terceres persones alienes a l'accident és l'única que permet descriure amb objectivitat i precisió la conducta de cada un dels implicats en el moment de succeir l'accident de trànsit, només serà viable la pretensió revocatòria de la sentència que conté l'escrit de recurs si en el judici oral les declaracions dels testimonis presencials constatessin de forma inequívoca que efectivament va ser el conductor del vehicle qui va ultrapassar el pas de vianants en fase roja, o circulava amb manifest excés de velocitat. I examinada l'Acta del plenari, comprovem que l'únic testimoni extern als implicats matisa que en el moment de l'atropellament el semàfor estava en vermell pels vianants, sense que pugui precisar si quan la Sra. María Teresa va començar a creuar encara era en fase verda.

Dita testifical condueix el recurs al fracàs, atès que les manifestacions que exposa la defensa de la recurrent en l'escrit d'apel· lació no són sinó especulacions argumentatives en discrepància amb les conclusions extretes pel jutge penal. No modifica tampoc aquesta conclusió la prova documental aportada per la defensa de la denunciant a l'empara de l' art. 790.3 Lecrim , admesa per la Sala en ser document públic posterior a la data del judici oral, puix el Servei de Viabilitat de l'Ajuntament de Barcelona certifica l'estat actual de la senyalització limitativa de velocitat a 30 kmts/h en aquell tram viari però ja matisa a l'ensems que no pot concretar si el mes de novembre de 2005 dita limitació existía, la qual cosa ens porta a partir de la mateixa consideració bàsica que recull la sentència apel·lada, és a dir, que escau admetre el límit de 50 kmts/h genèric de tot nucli urbà.

En els Fonaments de Dret de la sentència apel·lada, el jutge "a quo" explica a bastament els motius pels quals considera que és força dubtós que l'accident es desenvolupés tal i com l'explica la lesionada, i per això àdhuc rebutja la tesis distributiva de concurrència de culpes. La Sala comparteix els dubtes "in favor reo" exposats pel jutge penal i considera que la resposta absolutòria dictada és plenament ajustada a dret, doncs una maniobra de frenada sobtada que motiva la irrupció imprevista d'una vianant , pot perfectament deixar un rastre de 17 mts si el tram és descendent, com succeeix en aquest afer i recull l'atestat policial amb croquis tècnic adjunt.

La tesi condemnatòria sostinguda per la defensa de la recurrent esdevé inviable quan el recurs es fonamenta -com en el present cas- en error en la apreciació de la prova, especialment si és de caire pericial o testifical. Ha matisat el Tribunal Suprem en sentència de 8 de febrer de 1999, que (sic) "la credibilidad del testigo, está sujeta a la percepción directa del tribunal que la recibe, es decir, a la inmediación, de forma y manera que sólo el tribunal que directamente ha percibido la prueba puede valorarla por ser el destinatario de la actividad verbal y gestual, sin perjuicio de la documentación en el acta del juicio oral que, desde la perspectiva del control casacional, permite constatar que existió actividad probatoria pero no la valoración de la credibilidad de ese testimonio". Correspon doncs en exclusiva al jutge que ha presidit el judici oral, verificar el grau de versemblança de tot el que es va manifestar tant per la part denunciant com per la denunciada, i els possibles testimonis presencials, puix només ell pot verificar de forma directa i objectiva la claredat i persistència en llurs declaracions. Així ens ho recorda la jurisprudència en les STS de 15 d' abril de 1994 i 24 d' octubre de 1995 que analitzen l'abast del principi "in dubio pro reo".

Aquest principi legal que regeix la nostra legislació penal, implica la obligació del Jutge d' abstenir-se de condemnar hom quan el qui denuncia un fet il·lícit no aporta prou proves o indicis per a bandejar sense dubtes raonables la presumpció constitucional d'innocència que, d'acord amb l' art. 24.2 CE , empara a tot ciutadà. Com senyalava la STS Sala 2ª, de 26 de setembre de 2000, núm. 1514/2000 "el principio in dubio pro reo es una regla vertebral de la valoración de la prueba dirigida a los Tribunales de lo Penal, en cuya virtud, en aquellos supuestos a enjuiciar en los que exista una duda razonable derivada de las pruebas de cargo y de descargo presentadas, aquellos deben adoptar siempre el criterio más favorable al reo.

La inexistència de responsabilitat criminal comporta la inviabilitat de fixar responsabilitats civils "ex delictu" en aquest procés, a l'empara del que disposen els arts. 10 i sgts del Codi Penal LO 15/03 de 25 de novembre , alhora que obre la porta a la reclamació civil per mitjà de l'aute executiu d'indemnització màxima, tal i com -amb encert- recull la sentència apel·lada que escau confirmar.

Les costes processals d'aquesta segona instància es declaren d'ofici, atès que no s'aprecia especial mala fe ni temeritat en la part recurrent.

Vistes les normes legals esmentades i demés d'aplicació al cas, dicto la següent

Fallo

Que amb desestimació del recurs d' apel·lació formalitzat per la representació processal de la denunciant María Teresa , contra la sentència absolutòria dictada el dia 22 d'octubre de 2006 en el present Judici de Faltes tramitat pel Jutjat d'Instrucció nº 9 de Barcelona , he de confirmar i confirmo l'esmentada resolució absolutòria. Declaro d' ofici les costes processals d'aquesta segona instància.

Notifíqueu aquesta sentència a totes les parts processals comparegudes, amb indicació explícita de que no s'escau interposar-hi recurs ordinari de cap classe. Retorneu les actuacions al jutjat de procedència per al seu coneixement i efectes adients en dret.

Així, per aquesta sentència de la que se'n unirà testimoniatge al rotlle d'apel·lació, ho pronuncio, mano i signo.

E/.

PUBLICACIÓ.- L'anterior sentència ha estat llegida en audiència pública pel magistrat que la signa. En dono fe.